Tocar res que tingui a veure amb l’Estat, sempre és topar contra un mur. El Festival Internacional del Circ que s’havia de celebrar al castell de Sant Ferran de Figueres s’ha de canviar de lloc perquè els representants del Ministeri de Defensa no accepten que s’utilitzin el pati d’armes per al festival. Han avortat la primera gran oportunitat que es dibuixava per promocionar el futur per al castell. Un espai que s’havia de recuperar i entorn al qual hi ha hagut un munt de idees, projectes i debats sobre quin havia de ser el seu futur i la necessitat de trobar una utilitat civil a la fortalesa, que fos beneficiosa per a Figueres i la comarca. Vist l’èxit de la primera edició del festival del circ dins el recinte del castell, tot apuntava que es repetiria l’experiència i prenia forma la idea que l’antic penal i les instal·lacions militars fossin la seu fixa del festival. Però Defensa hi té l’última paraula, no en vol perdre el control i volia fer quadrar l’Ajuntament.
Ni una vida més!
Amb el crit de “Ni una vida més”, els veïns de Bàscara es van manifestar tallant l’N-II, que de fet és un carrer enmig de la població. Protestaven indignats per la mort d’una dona d’aquesta vila, en un altre accident –amb camions implicats– al tram de la carretera estatal anomenat “el corredor de la mort”. Que una de les carreteres més transitades del país encara sigui la travessia d’una població és prou revelador de l’interès dels successius governs envers els soferts ciutadans, per no parlar del munt de víctimes que s’ha cobrat la maleïda N-II. D’una tragèdia sempre hi ha qui en treu profit, i ahir va ser Abertis qui va ingressar uns calerons, gràcies a l’accident del matí i a la protesta de la tarda. Amb els talls de l’N-II, es va desviar més de cinc hores el trànsit per l’AP-7, que no va deixar de cobrar cap peatge. Els nivells d’indignació ahir van pujar molts graus i el crit que se sentia era de ràbia i revolta.
L’N-II a la francesa
Un dels inconvenients més importants del tram gironí de l’N-II és la quantitat de camions de gran tonatge que hi circulen cada dia. Després d’anys de reivindicacions, tot just ara algú s’ha adonat que si es prohibís o limités el trànsit de camions per aquesta via, potser no seria ni tan urgent ni tan imprescindible fer-ne el desdoblament. El govern català i Foment treballen en un acord per obligar els camions que fan les grans rutes internacionals a passar per l’AP-7, millorant d’aquesta manera el trànsit a l’N-II. L’escull ara és veure com es compensarà a Abertis el fet que els vehicles afectats gaudeixin d’alguna bonificació. No ho acabo d’entendre. Si es tira endavant aquesta mesura, el que fem és aplicar un sistema que fa dècades que funciona a França, on els camions estan obligats a circular per les autopistes, sense cap mena de compensació. Com sempre, ens limitem a copiar dels altres i a sobre ho fem tard i malament.
“Ne bis in idem”
Tot sovint, quan es produeix algun tipus delictiu que, per les raons que sigui, té transcendència pública, surten veus reclamant un enduriment de les penes. Algú creu que amb una nova reforma del Codi Penal aturarem les bandes d’encaputxats que fa setmanes que assalten cases i xalets –amb impunitat– atemorint famílies, sobretot aquella gent que viu en cases aïllades o en urbanitzacions? No podem estar canviant les lleis cada dos per tres. S’han de fer complir les existents –hi ha un munt d’exemples de sentències que no es compleixen–. També estaria bé que es capturessin els malfactors i es determinés si formen part d’una banda organitzada. Després, jutges i fiscals han d’aplicar les lleis amb duresa i contundència. Si hi ha robatori amb violència, s’ha de castigar que hagin entrat amb força en un domicili; després, el robatori, i també la violència. Els encaputxats no els podem emparar amb trampes legals, ni clàusules com ara el ne bis in idem, que prohibeix la doble condemna pels mateixos fets; és a dir, que un mateix fet delictiu, realitzat per la mateixa persona, no pot donar lloc a una doble sanció. Hi ha agreujants, i l’alarma social creix cada dia que hi ha un altre assalt amb violència.
Montesquieu és mort
La instrumentalització política de la justícia és una estratègia que el Partit Popular fa servir sovint, i a tots nivells; ho va fer quan era a l’oposició i tampoc se n’està de fer-ho ara que és al govern. I no els ha anat malament. No em vull referir a com s’han tapat o “resolt” determinats casos de corrupció, ni tampoc com s’ha anat polititzat el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, el Constitucional… El PP va obrir una ferida profunda quan va portar l’Estatut de Catalunya al Constitucional, i ara ja prepara una altra gran ofensiva barrejant, utilitzant i manipulant tots els poders de l’Estat per impedir que els catalans puguin decidir res pel seu compte. El judici que es fa avui contra els ajuntaments de Figueres i Girona, pel lloguer d’un tren durant la diada de l’Onze de Setembre, és una altra utilització barroera de la justícia amb finalitats polítiques. És clar, no hi ha divisió de poders. Montesquieu és mort!
La pastera del TAV
Un dels llocs més agradables que hi ha a Girona és el passeig Canalejas, just a la riba de l’Onyar, entre la plaça Independència i la zona de la Copa. És un espai tan bonic que l’Ajuntament de la ciutat hi vol fer millores, perquè ciutadans i visitants en puguin gaudir millor. Un gran projecte, que costarà gairebé un milió d’euros, tot i que no acaba de convèncer els veïns. Però a alguns gironins els xoca que es millori allò que ja està força bé si la ciutat té, absolutament trinxat, un cèntric espai, un immens solar, el que havia estat el parc Central. Es tracta d’un magnífic parc urbà convertit en l’autèntica pastera de les obres del TAV a Girona. Un espai, avui amagat als ulls de tothom, enmig del qual s’ha plantificat l’acabada d’inaugurar estació “provisional” del TAV. Es pot ocultar a la ciutat en què s’ha convertit aquell magnífic espai verd? Els veïns de la zona i del barri de Sant Narcís diuen que els van arrabassar el parc, i no saben si mai en recuperaran cap engruna. El TAV ja és una realitat, però els veïns, quatre anys i mig després, continuen patint dia i nit unes obres que han arruïnat el comerç a la zona. Contemplen atònits i amb certa enveja altres projectes com el de Canalejas.
Santi Vila
Benvolgut conseller i alcalde, com a figuerenc no puc deixar de felicitar-lo pel seu
Foto: Manel Lladó
nomenament. I de mostrar alhora la meva satisfacció perquè en una comarca com l’Alt Empordà, que històricament ha estat maltractada en matèria d’infraestructures, veiem com una gran oportunitat que el conseller de Territori i Sostenibilitat conegui bé i hagi patit aquests dèficits que des de fa anys aguanten els empordanesos. Només per citar alguns exemples, tenim: l’enllaç nord de l’AP-7 a la ciutat de Figueres, i la necessitat de desdoblar l’N-II des de la Jonquera a Tordera, o trobar-hi solucions alternatives; el corredor mediterrani; la posada en funcionament del TAV sense deixar que es deteriorin encara més les connexions ferroviàries de rodalies i mitja distància, per no parlar del pas a nivell de la carretera de Roses i el traçat subterrani del tren. No el vull pas atabalar, però sàpiga que estarem expectants amb la seva obra de govern.
Pere Ignasi Fages
Foto: Lluís Serrat
El cineasta empordanès Pere Ignasi Fages és possiblement un personatge poc conegut, malgrat el seu paper clau en la transició democràtica. Fages va fer un llarg viatge en el món de la política, del centralisme democràtic del PSUC a l’independentisme d’ERC, jugant un paper important en la Transició i participant activament en la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Exiliat a París, va treballar al costat de Santiago Carrillo, com a cap de gabinet i organitzador de les escapades clandestines, des de l’exili a l’Estat espanyol, de l’aleshores secretari general del PCE. Fages s’havia retirat a l’Empordà que tantes vegades havia glosat el seu pare, el poeta Fages de Climent. Malgrat la seva llarga malaltia mantenia una gran activitat intel·lectual, tant en el món del cinema com en el de la política. Amb la seva mort desapareix un dels protagonistes més discrets però alhora més importants de la història recent d’aquest país
Videovigilats
L’Ajuntament de Salt aprovarà la instal·lació de sis noves càmeres de videovigilància en
diferents carrers i places de la població. Amb aquestes, ja en sumaran una vintena. Si dic que fa por, algú em pot contestar que fa més por que hi hagi delinqüents actuant impunement sense que se’ls pugui identificar, o que amb la videovigilància molts ciutadans se senten més segurs. I el dret a la vida privada? O més concretament, el dret a la nostra intimitat no és un dret fonamental? On queda la dignitat de la persona? També cal preguntar-se quin tractament es fa de la nostra imatge quan som al carrer sota l’objectiu d’aquestes càmeres. Preocupa que els nostres drets civils no estiguin prou protegits. Tothom hauria de saber on estan ubicades totes les videocàmeres, públiques i privades. I és evident que molts aparells de videovigilància que ens controlen (al carrer, en oficines bancàries…) no estan degudament senyalitzats.
‘Charmant’ (Lluís Maria de Puig)
Un referent del catalanisme, un gran polític, europeista, socialista, historiador… És ben cert, Lluís Maria de Puig tenia grans virtuts, altrament no hauria arribat a la cúpula d’organitzacions i institucions europees. (Consell d’Europa, UEO, etc..)Però també era un charmant, una persona que en qualsevol reunió era capaç de captar l’atenció de la concurrència, parlant de política, d’història o del tema més inversemblant que us pugueu imaginar. Sovint departia amb certa sornegueria, i amb molt de sentit de l’humor. En realitat, era un bon xerraire, s’entusiasmava en qualsevol conversa. Però de tots els temes que li havia escoltat, en trobades d’amics, que res tenien a veure en política, li brillaven els ulls d’una manera molt especial quan parlava de la Laura i l’Helena. De tota la seva activitat política, que vivia a fons, i que li suposava viatjar constantment, l’únic que li sabia greu era no haver pogut passar més estones amb les dues filles i la Ieto, la seva dona.