No hi ha qui els aturi. El partit del govern a l’Estat va llançat, i fa tots els possibles perquè els indecisos votin a favor de la independència de Catalunya. La política del Partit Popular en contra de Catalunya no és nova, i no es produeix com a reacció a l’onada independentista. El PP va portar al Constitucional l’Estatut que havien aprovat democràticament el Parlament i els catalans. Alguns dels dirigents populars eren darrere el boicot als productes catalans, com sembla que alguna cosa tenen a veure també amb el dubtós informe policial contra CiU que ha publicat el diari El Mundo. Fa pocs dies ens volien escagarrinar amb vols d’avions de l’exèrcit i després ens anuncien desgràcies pitjors que les set plagues d’Egipte si ens separem d’Espanya. El darrer capítol l’ha protagonitzat la delegada del govern espanyol, en portar als tribunals els alcaldes de Figueres i Girona perquè van contractar els trens per anar a la manifestació 
de la Diada a Barcelona. Aquesta política espanyola grollera i maldestra l’únic que fa es posar més llenya al foc de la màquina de vapor d’un tren que ens porta cap a la independència.
Justícia menys justa
D’aquí a pocs dies, la justícia serà una mica més injusta. La nova llei estatal que imposa noves taxes judicials per accedir als tribunals, que contempla increments d’entre 50 i 750 euros, és a punt d’entrar en vigor. Es tracta d’una llei impulsada pel PP que respon únicament a un criteri recaptador del Ministeri de Justícia i significa la limitació d’accés al sistema judicial per a milers de ciutadans. La norma és d’una gran transcendència social; sense cap mena de dubte consagra una justícia per a rics i una altra per a pobres i, en el cas de Catalunya, suposarà una doble imposició en sumar-se a les que ja imposa la Generalitat
. El món jurídic i judicial s’ha revoltat contra una llei que nega el dret constitucional d’accés a la justícia per a la majoria de ciutadans. No s’entén com ha passat com si fos un tema menor. Què han fet els diputats i senadors de l’oposició per aturar aquest despropòsit tan escandalós?
‘Carrot revolution’
LLUÍS SERRAT
El petit teatre de Bescanó ha estat notícia arreu del món; ahir en parlava l’edició digital del The New York Times i tota la premsa internacional. A Bescanó ha començat el que s’ha batejat amb el nom de carrot revolution, la revolució de la carrota o de la pastanaga. Es tractava de fer una acció ben senzilla, aprofitant una escletxa legal: vendre pastanagues amb una entrada de teatre de regal. D’aquesta manera s’evitava pagar el 21% de l’IVA que el govern del PP imposa a la cultura i es pagava només el 4% que correspon a les hortalisses. Quan es trepitgen els drets dels ciutadans, com s’ha fet amb la cultura, la societat civil reacciona i en aquest cas ho ha fet d’una manera imaginativa. Un petit gest, que en el fons es revolucionari i planta cara. És l’única sortida que tenen els ciutadans davant els abusos del poder, la desobediència civil o les trampes legals. Tinc clar que, d’una manera o d’una altra, farem la consulta sobiranista.
Atzucac
Les entitats gironines que treballen en matèria de cooperació per al desenvolupament es troben amb greus dificultats per continuar la seva tasca solidària. Fins i tot en alguns casos han quedat molt tocades, pràcticament desmantellades, i en perilla la subsistència. La Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines ha llançat un crit desesperat d’alerta. La Generalitat s’havia compromès a aportar 119.00 euros per a projectes de cooperació i no ha arribat ni cinc. S’estan buscant a la desesperada aportacions privades, es fa una campanya a la recerca de gent solidària, de moment amb poc èxit. El resultat és que no es pot assumir ni la recollida d’aliments de la campanya de Nadal per al poble sahrauí, i la continuïtat de la majoria de projectes de cooperació trontolla. Les perspectives per redreçar-ho no són gaire bones i moltes d’aquestes entitats estan en dificultats, en un cul-de-sac, un carreró sense sortida, un atzucac
Mentida i perdó
Aquest és un país normatiu, on la norma és fer normes. Hi ha com una mena de febre per regular-ho tot, per canviar-ho segons el color del govern. En aquesta fal·lera d’esmenar la plana dels governs anteriors no hi ha excepcions, ho veiem a Madrid, al Parlament de Catalunya i també als ajuntaments. La norma, llei o reglament es va canviant en funció de criteris polítics. D’aquesta manera, la llei perd valor i sentit institucional. I clar, els ciutadans després tenim una obsessió per veure com podem saltar el compliment de la llei. És el camí de l’engany, de la mentida. No deu ser que en tot plegat, alguna cosa hi deu tenir a veure la moral catòlica? Infringeix-ho tot, després et confesses i tot queda perdonat. Els països amb una cultura luterana són més respectuosos amb les normes, i no menteixen tant. No hi ha confessió, no hi ha perdó. Serà per això que els polítics espanyols massa sovint menteixen?
L’aragonès de Ripoll
En qualsevol país civilitzat amb un mínim respecta per la cultura linxarien els barruts que per interessos polítics al servei d’un nacionalisme excloent o per blaverisme fan tot el que poden per trinxar una llengua. Perquè el que el PP està fent al País Valencià, a les Illes i ara a la Franja és una barbaritat cultural que només es podria entendre si es produís en un règim autocràtic. Aquí, en democràcia, s’està aplicant una política de tall genocida, amb la clara intenció d’exterminar de manera sistemàtica la llengua i la cultura catalanes. El darrer capítol d’aquest procés per suprimir el català s’ha fet a la Franja, on la consellera aragonesa d’Educació, Universitat i Cultura, Dolores Serrat, ha anunciat que es deroga la llei que reconeixia el català. El pobre i miserable argument, exclusivament polític, i sense cap base científica, diu que allà es parla “l’aragonès de l’àrea oriental”, que no té res a veure amb el català. En tot aquest cas, la cosa encara és més esperpèntica perquè resulta que la consellera aragonesa Dolores Serrat és nascuda a Ripoll. Al llarg dels seus primers divuit anys, en quin idioma parlava a les seves amigues de l’escola Vedruna de Ripoll, en el seu aragonès oriental?
Calla i paga!
Foto: Manel Lladó
La campanya del #novullpagar va de baixa. Les coses tornen al seu lloc. Aquesta festa s’ha acabat i els ciutadans han de complir amb el seu deure, que es pagar els peatges a les autopistes catalanes, com s’ha fet sempre. Callar i pagar. Aquests són els missatges que s’han llançat coincidint amb la darrera onada de mobilitzacions de la campanya del #novullpagar que s’ha fet aquest cap de setmana. L’argument més sòlid perquè passem per caixa el dóna el Departament d’Interior de la Generalitat amb l’amenaça de les multes de cent euros. Amb o sense mobilitzacions, no ha arribat l’hora que algú escolti els soferts ciutadans que fins ara s’han anat conformant amb tot? No tinc res contra Abertis, però ells saben, i ho han reconegut públicament, que el sistema de peatges a Catalunya és un abús i un greuge comparatiu amb la resta de l’Estat. El govern català en aquest cas ha fet un important desplegament de Mossos (això en diumenge deu tenir un cost que no paga Abertis) i ha posat en marxa tot el seu aparell dissuasiu. Malgrat el clam popular, pagant o sense pagar, ningú mou fitxa per solucionar aquest greuge. Una vegada més, als catalans ens toca pagar i callar.
L’art fotogràfic
Quan Francesc Guillamet era un jove adolescent, ja sorprenia els seus companys de pupitre –als Fossos (La Salle) de Figueres– perquè sempre fullejava revistes internacionals especialitzades en fotografia. Ja aleshores era un apassionat de les tècniques fotogràfiques, que avui domina com pocs professionals. Per qui no el conegui, en Met és un fotògrafs figuerenc que va viure a Roses, on va fer amistat amb Ferran Adrià quan només era un xef que començava a despuntar. Francesc Guillamet avui ja ha publicat més de setanta llibres i s’ha convertit en un dels fotògrafs gastronòmics més prestigiats del món, captant com ningú més i amb un estil propi els plats d’El Bulli i d’El Celler de Can Roca, entre molts altres grans restaurants. Ara ha tornat a Roses amb una exposició de paisatges i personatges rosincs que captava en hores lliures. Qui diu que en l’era digital desapareix la bona fotografia? En uns moments en què tothom que té un mòbil té una càmera a l’abast, i que internet ho globalitza tot, és quan podem triar entre tanta morralla d’imatges les d’aquells autors que han convertit la fotografia en art, i en aquest cas les fotografies gastronòmiques en un gènere artístic.
És Espanya!
Un país on el president de la màxima institució judicial es gasta 13.000 euros de diner públic en caps de setmana a Marbella i no dimiteix. On Bankia enfonsa la seva economia, i resulta que les autoritats econòmiques del govern, a banda de no demanar responsabilitats, aplaudeixen i premien els gestors del desastre. Ni fiscalia, ni cap institució judicial tampoc mouen un dit. Els seus tribunals de justícia tenen massa feina a retallar l’ús preferent del reglament del català en ajuntaments i diputacions. Els seus jutges també estan atrafegats en el reconeixement del dret de quatre nens a ser escolaritzats en castellà a Catalunya. La Guàrdia Civil d’aquest mateix país tampoc es pot dedicar a investigar irregularitats en el món judicial, ni escàndols financers, perquè estan ocupats empaitant pagesos catalans per les carreteres amb la pretensió d’obligar-los a parlar en castellà. Aquest país és Espanya!
Quina barra!
Recorden l’escàndol d’aquell banc gironí, el Banc dels Pirineus, que va fer suspensió de pagaments, que l’Audiència de Barcelona va declarar fraudulenta, i com va perseguir judicialment els responsables de l’entitat? Recorden el cas de la fallida de Banca Catalana, que va sacsejar el panorama polític i econòmic català en la dècada dels anys vuitanta i com des de Madrid es va intentar criminalitzar el president Pujol? Recorden el cas Banesto, que va esclatar el 1993 i que va acabar amb la condemna judicial dels responsables de l’entitat i del seu màxim responsable, Mario Conde, que va anar a la presó? Tot plegat, un fart de riure comparat amb Bankia. L’escàndol financer més important que hi ha hagut mai, que fa trontollar l’economia de tot l’Estat, amb repercussions a la zona euro. El cas de Bankia serà recordat per la impunitat dels seus màxims responsables, que són premiats amb indemnitzacions milionàries. Quina barra!