23 maig 2009 per Dani Coll
Wes Anderson és un d’aquests directors anomenats
joves indies (
com Spike Jonze, Julie Delpy, Miranda July,…) per crear un cinema molt personal, fora dels cànons habituals, amb una manera de veure el cinema com una extensió del nostre pensament, de tot allò que li va passant a la vida, de les diferents idees durant el procés creatiu més que no pas com a resultat definitiu d’una idea planificada.
A
Viatge a Darjeeling (The Darjeeling Limited, 2007), ens trobem amb un film fresc, suggerent. Més que pel seu guió, que podríem dir no és especialment original, és per la forma d’explicar, de mostrar-nos els diferents tics dels personatges que van composant aquest viatge espiritual a la sempre inspiradora Índia. Les excentricitats i discussions insulses entre els tres germans, fruit del poc coneixement i confiança que es tenen l’un en l’altre, amb el profund dolor -desconegut fins llavors – que senten per la mort del seu pare, esdevindran el nucli d’aquesta història.
Lluny de cercar la fotografia preciosista i els vius colors que ofereix una cultura tan rica com l’índia, Anderson aconsegueix transmetre l’essència i espiritualitat de les diferents localitzacions de forma indirecta, integrant-ho com un decorat a la història, però no deixant que en sigui protagonista principal. La música que apareix al film és remarcable, barrejant peces clàssiques, amb folk de la zona i pop modern. Com a curiositat, hi ha algunes col.laboracions especials com les de Bill Murray, Natalie Portman i Anjelica Huston.
Una pel.lícula per passar una bona estona veient una manera diferent de dibuixar personatges.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Viatge a Darjeeling
20 maig 2009 per Dani Coll
Aquest
dijous 21 a les 20h, a l’espai de
CinemaFòrum de la Biblioteca de Salt, tindrem la sort de poder veure i xerrar al voltant de
La Rosa Porpra de El Cairo (1985, Woody Allen).
La presentació anirà a càrrec d’Irene de Puig, coneguda filòsofa d’àmplia experiència docent, qui ens ajudarà a comprendre i debatre sobre els continguts filosòfics del film.
Us recomano visitar Grup IREF, el projecte que porta a terme l’Irene on podreu trobar una especial relació entre el cinema i la filosofia : Pensar amb el Cinema.
Us hi esperem a tots ! No hi falteu que val la pena !
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Cinemafòrum : La Rosa Porpra de El Caire
18 maig 2009 per Dani Coll
Encara que amb força (massa) setmanes de retard, finalment he pogut veure Gran Torino, la darrera pel.lícula del Clint Eastwood.
M’ha agradat molt. En Clint cada cop és millor director, fins al punt que a algun dels seus clars referents com John Ford estic segur que no els desagradaria pas signar algun dels seus treballs.
Deixant apart la seva etapa d’actor amb Harrys i Spaghetti westerns, com a director fa un cinema que, a banda d’entretenir, socialment té moltes coses a dir. Les seves són històries senzilles, de personatges quotidians però sovint atormentats pel seu passat.
Alguns dels temes recurrents al seu seu cinema com la violència, el patriotisme o la religió, són menors davant un tema que s’hi repeteix constantment (quasi bé de forma obsessiva) com és el de les relacions pare-fill. A Un món perfecte, la tendresa del proscrit amb el seu petit rehen acaba en un final molt emotiu. A Mystic River, els febles esdevenen injustos perdedors i els forts malgrat els seus pecats, els guanyadors. A Million Dollar Baby, la seva particular relació entrenador-pupil acaba essent una crua reflexió sobre l’eutanàsia. Fins i tot a l’aparentment bèl.lica Cartes des d’Iwo Jima hi podem trobar un fort component familiar.
També ara a Gran Torino, on el vell excombatent deixa de banda la seva xenofòbia i racisme per redimir-se davant uns ‘fills adoptius’ a priori odiats, el pes del film és igualment basat en aquests personatges que necessiten refer les seves relacions filials, afectives.
Tot plegat, juntament amb la seva passió per la música dels seus films, molt sovint signada per Lennie Nieuhaus, fan del seu un cinema bell, entranyable i intemporal.
Gràcies Clint.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Gran Torino
10 maig 2009 per Dani Coll
– Adéu -va dir la guineu-. Aquí tens el meu secret. És molt senzill : només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.
– L’essencial és invisible als ulls – va repetir el Petit Príncep per recordar-se’n.
– És el temps que has passat amb la teva rosa, el que la fa tan important. […] Els homes han oblidat aquesta veritat. Tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa…
(El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry)
A
Blindness (2008, Fernando Meirelles), una dona haurà de recordar aquestes paraules i fer front tota sola a una realitat terrible, la d’una societat que empesa per les seves pors i febleses acaba perdent les seves qualitats humanes alliberant els seus instints més primaris de supervivència i egoisme.
Una interessant pel.lícula, hereva de l’obra
Assaig sobre la ceguesa de José Saramago, on la sempre eficaç Julianne Moore dóna la càrrega dramàtica necessària a un assaig on la metàfora de la ceguesa obre la porta a la reflexió social de fins a quin punt som humans i ens comportaríem com a tals davant la fatalitat.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Blindness
28 abril 2009 per Dani Coll
Aquest any, dins
El menú de l’escriptor, la proposta que organitzen conjuntament les biblioteques públiques de
Girona,
Salt i Sarrià, s’ofereix una mostra de blocs com a exemple d’un nou espai espai de creació que han obert les anomenades xarxes socials.
El SensePresses hi ha estat convidat (iuupi!!).
Si us ve de gust, el proper dia 14 de maig a les 20h a la Biblioteca de Salt, ens podrem trobar i compartir una bona xerrada juntament amb l’amic Frederic Mayol amb el seu bloc La Setena Mirada.
Apa ! Animeu-vos a venir-hi !!
Publicat a Altres | Comentaris tancats a SensePresses a El menú de l'escriptor
20 abril 2009 per Dani Coll
[youtube]Iz9zRGcdwyw[/youtube]
Fellini 8 1/2 (1963). Federico Fellini.
La síntesi del cinema de Fellini. El final. Nino Rota.
+ rosebuds. Què són ?
Publicat a Rosebuds | Comentaris tancats a Rosebuds (14) Fellini 8 1/2
15 abril 2009 per Dani Coll
Si el gran Billy Wilder aixequés el cap, segurament s’ho passaria tan bé com jo m’ho he passat veient
Trabajo Basura (Office Space, 1999) de Mike Judge, seguint una bona recomanació del meu amic
Miquel Fuentes.
I és que, qui pot dir que no ha tingut mai ganes de dir prou a les regles laborals dels nostres llocs de treball i trencar amb tot ? La depriment situació en què es troben els personatges d’aquest film recorda aquell Jack Lemmon de L’Apartament qui encarava les seves circumstàncies laborals de forma més tràgica i amb molt menys coratge que aquests. Sense arribar al ‘frikisme’ de Milton (el personatge més divertit de la pel.lícula), tots estareu d’acord en que els personatges de Treball Basura es prenen els maldecaps inevitables de la nostra carrera professional d’una forma més sana que no pas el Baxter de Wilder.
Perquè, en paraules de Milton, sempre podem desfogar-nos pensant que “…potser un dia es crema l’oficina…”.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Treball Basura
8 abril 2009 per Dani Coll
Algunes vegades, no massa sovint, però sí de tant en tant, t’arriba a les mans una d’aquelles pel.lícules que tenen tanta força que són capaces de fer-te canviar l’estat d’ànim. Per negatiu i baix que estiguis, aconsegueix fer-te sentir positiu, optimista i creure profundament en les persones i l’alegria de viure.
És el cas d’aquesta pel.lícula sueca de l’any 2004, Terra d’àngels (As it is in heaven), candidata als Óscars del 2005. Fruit d’un director, Kay Pollack, qui feia més de 15 anys que no dirigia, precisament per raons vitals, m’aventuraria a dir que es retrobava a si mateix amb aquest film.
El resultat és aquest mosaic de vides i personatges que, al voltant d’un cor d’església, com si d’una teràpia vital col.lectiva es tractés, aconsegueixen alliberar-se de les seves pors i ressentiments. A mida que la història avança, cadascú a la seva manera, s’anirà sincerant amb els altres, aconseguint així obrir el seu cor i comprendre’s a si mateix millor.
Una història tendra i profundament humana que us asseguro no us deixarà indiferents i, qui sap, potser vosaltres també aconseguireu veure-li les ales a algú després de veure-la, si més no (i crec que és un dels objectius del film), val la pena intentar-ho.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Terra d'àngels
15 març 2009 per Dani Coll
La millor manera d’explicar als altres el que ens passa és fent-ne broma. Sempre he trobat que rient-nos de nosaltres mateixos, dels nostres problemes, és la millor manera per començar a resoldre’ls.
A Bienvenue chez les ch’its (2008), el Danny Boon, amb aquesta divertida comèdia, ens proposa una reflexió sobre totes aquelles persones que es deixen portar pels tòpics i clixés socials que els permeten fer de les seves vides un entorn més simple per sentir-se més segurs i sovint superar els seus complexes.
De segur que tots els que veieu aquest divertit film francès, estareu d’acord en que us heu trobat algun cop en una situació semblant a la que viuen els dos protagonistes, tan en el paper de seguidor com de víctima dels tòpics que ens intenten uniformitzar pel lloc on vivim. La manera com ho resolen en Phillipe i l’Antoine és la millor i a més, la més divertida.
No us la perdeu. No us enfadeu amb els vostres Phillipes, ans el contrari : feu-los l’ullet !
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Benvinguts al nord
24 febrer 2009 per Dani Coll
Mohawks, xineses, pakistanís, nordamericanes… totes dones amb vides diferents però amb similars problemes.
A Frozen River (2008), Courtney Hunt ens explica la vida d’una mare de família a la gèlida Alaska, prop de la frontera dels EEUU amb Canada, una terra difícil, amb poques oportunitats econòmiques per tothom, però especialment per Ray qui ha de tirar endavant els seus dos fills després de suportar un marit jugador que ha fugit amb el poc que els quedava.
Les seves possibilitats de sortir-se’n, igual que el gruix de gel del riu glaçat, aniran minvant fins arribar a un punt on només la seva profunda humanitat li permetrà mantenir allò que mai no podrà perdre : la seva dignitat.
Una interessant pel.lícula. Amb personatges profunds i ben treballats. Plens de matisos i contradiccions, febles i forts davant l’adversitat a parts iguals i amb uns sentiments nobles, malgrat la baixesa dels actes a què han de recòrrer per subsistir.
No us la perdeu. Un dels millors films del 2008 que us agradarà descobrir darrera el glaç del seu títol.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Frozen River
