Sense Presses

Després de l’ensopegada de la Llei Sinde sobre les descàrregues il·legals, de les filtracions de WikiLeaks i de les represàlies dels poders internàutics, el món de la Xarxa està revoltat en peu de guerra.

Per més que hi penso no puc arribar a expressar una opinió concreta i que em convenci. Suposo que és normal, és un tema complex i gens fàcil de solventar: per una part ens hi juguem la qualitat de la nostra cultura present i futura i per l’altra, la llibertat de poder navegar per la web sense jutges ni regulacions. Sempre he pensat que els drets que hom exigeix han d’acabar allà on comencen els dels altres, però en aquest cas és difícil traçar-ne els límits. Per tant, l’única resposta que em veig en cor de donar davant quina és la meva opinió és : No ho sé.

El que sí tinc són moltes preguntes :

1. És sostenible la comercialització de productures culturals (cinema, música, literatura,…) quan cada cop les vendes són menors per causa de les descàrregues il·legals ? Que els creadors no es puguin dedicar exclusivament a la producció de la seva obra, repercutirà en la qualitat d’allò que creen ? Què li passarà a la nostra cultura, volem que se centri únicament en produccions massives ja que les minoratàries no seran rendibles ?

2. És just que existeixin organitzacions com les SGAE que s’extralimiten en les seves funcions reguladores amb objectius clarament recaptatoris ?

3. Es pot tol·lerar que hi hagi pàgines web que s’aprofitin de la llibertat de continguts que ofereix la Xarxa per publicar enllaços o còpies il.legals en benefici propi ? És això excusable si no hi ha una intenció lucrativa i es tracta únicament de compartir-ho amb altres ususaris ?  

4. No hauria de ser també exigible que la indústria posi preus raonables als productes culturals ? És lògic que un llibre digital valgui únicament un 20% menys que la seva versió impresa i que no es pugui compartir lliurament amb qui es vulgui ? Trobem correcte que de les vendes d’una obra literària només el 10% arribi al creador i la resta se la quedi tot el sistema de distribució i comercialització ?

5. Parlant de negocis, no hauria de ser també raonable que si no s’assoleixen les vendes desitjades, sigui el propi teixit empresarial qui cerqui noves fòrmules de comercialització (baixar preus, crear clubs amb quota o tarifa plana dels seus productes, promocionar descàrregues legals…) com fan o han hagut de fer altres sectors empresarials ?

Ja ho veieu, tot un garbuix de preguntes i ben poques respostes…

L’única cosa que sí tinc clara és que la Xarxa ja no hi ha qui l’aturi i que ens haurem d’anar acostumant als efectes (no sempre bons) d’allò que anomenem globalització i societat digital.

I vosaltres, com ho veieu ?

+Opinions:
Entrevista a Ángeles González-Sinde
Blog Nacho Vigalondo
Diari El País : Piratería en Internet
El SindeGate

.. el que importa no és morir, si no el que es fa en el moment en què es mor.

La fatalitat i existencialisme de frases com aquesta són una de les coses més captivadores d’aquest deliciós film francès L’Eriçó (Mona Achache, 2009) ple de literatura, cinfefilia i crítica social a parts iguals,  tot des de la visió (ingènua ?) d’una nena d’11 anys.

Una pel·lícula que ens parla de màscares, de cuirasses personals davant la vida i també la mort. De les diferents maneres d’enfrontar-nos-hi; a voltes sense esma, nedant dins la immensa peixera del món seguint el corrent aparentment segur marcat pels altres, com peixos de colors; d’altres, en canvi, decidint cercar vies alternatives, caminant pers indrets desconeguts i insegurs, guiats pels més nobles sentiments, i guarint-se del perill exterior uniformitzador que ens crida cap al corrent amb les punxes de la nostra pell.

Amb uns personatges meravellosos, aquesta bonica faula és una fantàstica proposta per reflexionar sobre si volem anar topant amb les parets segures de la peixera o preferim el perill de nedar a mar obert, tot i esperant, sigui com sigui, que el viatge hagi estat profitós i allò que estiguem fent quan ens morim valgui la pena.

Després de més de 4.000 Km, només 35 Km més per arribar allà on el cor et mana. Ets molt a prop, només un darrer esforç, un instant més i seràs amb la Mina, la teva estimada. Comparat amb els més de 3 mesos de fred i cansament acumulat des que vas deixar enrera el cim de l’Ararat i vas atravessar les aigües del Tigris i l’Eufrates on et banyaves en la teva infantesa, ara, només 10 hores nedant et separen del teu somiat destí.

Fill d’una nació sense estat, pobra i perseguida sempre per tots, Bilal, res tens a perdre, res t’espanta perquè res és més important a la vida que estar a prop de qui estimes. Endavant Bilal, una braçada més.

A Welcome (Philip Loiret, 2009), una tendra història on els problemes migratoris i l’amor es barregen per deixar al descobert l’absurditat i mesquinesa de les nostres societats, el director francès amb l’ajuda d’un fantàstic Vincent Lindon i d’un jove prometedor Firat Ayverdi, porta a la pantalla un guió magnífic escrit conjuntament amb Emmanuel Courcol. La trista situació dels immigrants que es troben al Pas-de-Calais atrapats i la complexa situació que es genera a aquest pas fronterer per fer complir la llei, una llei terrible que discrimina, margina i penalitza fins i tot principis tan bàsics de la humanitat com són ajudar a qui més ho necessita, és contraposada als sentiments de Simon, un home que ha perdut la seva dona per la seva manca d’atenció i que ara, veient l’exemple de Bilal, comprèn i intenta corregir.

Una sensacional història que espero no us deixeu escapar. D’aquelles que commouen i emocionen, indignen i ens alerten davant allò que vivim fent-nos pensar al voltant de quina és l’essència de les nostres vides i recordant-nos que les dificultats no ho són tant si l’objectiu s’ho val. 

+ Opinions :
La Butaca – Julián Rodríguez Chico.
Fotogramas.

Sorprenentment, el passat octubre de 2010, la realitat va voler fer un homenatge pòstum a la ficció :
Philip Croizon, el primer home amb cames i braços amputats aconsegueix atravessar el Canal de la Mànega (23-10-2010)

L’etern binomi desig-amor és un dels sentiments més portats a les pantalles de cinema. No per això deixen de captivar-nos les històries on les relacions de parella, l’erotisme i la gelosia s’emboliquen fins incomodar-nos, provocant que ens identifiquem amb els personatges fins el punt de valorar com a possibles els seus actes dins la nostra pròpia vida privada. I és que quan un film posa de manifest aquesta barreja de sentiments socials (o adquirits) amb els instints més primaris, aconsegueix activar el botonet dels nostres sentiments més íntims.

A Chloe (2009, Atom Egoyan), el director canadenc d’origen armeni (Ararat, Where the truth lies) fa la seva versió de “Nathalie”, un film francès de 2003 on Gérard Depardieu, Fanny Ardant i Emmanuelle Beart donaven vida al triangle sexual, aquí interpretat pels incombustibles Leam Neeson i Julianne Moore i la perturbadora Amanda Seyfried. Tot i ser un remake, el que és interessant d’aquest film és la manera com és explicada la història, els jocs de mirades entre les dues protagonistes, la voluptuositat innata d’Amanda Seyfried i, sobretot, la profunditat que aconsegueix Julianne Moore donar al seu personatge amb la subtilitat dels seus gestos i expressions.

Un film que  s’estrena a les nostres pantalles (amb molt retard) i val la pena que tingueu en compte.

Com a anècdota negativa, Liam Neeson va haver d’acabar el rodatge de les darreres escenes dies després de l’enterrament de la seva esposa, Natasha Richardson.

De tant en tant, veure pel.lícules interessants i complexes com La qüestió humana (Nicolas Klotz, 2007) fan que hom es plantegi moltes preguntes existencials que d’altra manera quedarien ocultes per la quotidianitat que se’ns menja la vida.

Aquest darrer film de la trilogia del francès Nicolas Klotz, és més una reflexió social en clau de cinema que no pas una mostra artística del gènere. Klotz i la seva guionista Elisabeth Percival exposen la seva particular opinió sobre la nostra societat.

Una visió d’una societat capitalista que ha esdevingut un monstre terrible, que ho embolcalla tot, ho uniformitza tot amb l’ús del llenguatge fred i calculador de les empreses únicament basat en els resultats, en el rendiment. El progrés tecnològic cada cop ens fa ser més productius i esdevé la principal eina deshumanitzadora, generant, amb la seva eficiència, més excedents humans, innecessaris i que són inexorablement separats i aïllats del sistema.

En paraules seves, una maledicció que estem patint i que prové probablement de fa més de 100 anys, als inicis de la revolució industrial, la qual ha provocat fenòmens identificables com el feixisme, nazisme, stalinisme o comunisme, però que consideren avui encara és present, prenent una forma diferent, més extesa, sense concretar a cap país ni ideologia concreta, globalitzada.

Tot plegat, estem davant d’un film complexe que vol parlar de tot això. Ho fa per mitjà de l’exemple d’un director de recursos humans acostumat a avaluar les persones i posar en marxa expedients de regulació de treball. Es converteix en un particular demiurg, decidint els criteris pels quals avaluar quines persones són aptes i quines són sobrants en l’empresa, però la seva feina li farà descobrir fets succeïts durant l’època nazi i com aquests han condicionat les vides posteriors d’aquells qui les van viure.

Us recomano veure aquesta pel·lícula, això sí, tingueu en compte que la seva intenció no és entretenir : més aviat és per fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos i la societat en què vivim.

 Sí recuperar films tan bons com Saraband, El Silenci abans de Bach, Mulholland Drive o Jules et Jim és ja una bona recomanació, anar-los a veure al Cinema Truffaut i, de forma gratuïta, encara ho és més, no ?

Una iniciativa interessant aquesta del Cinema Truffaut que dóna exemple i contribueix a que els espectadors tornin a les sales més que no pas les lleis Sinde, entre d’altres.

Ben fet Truffaut !

No hi ha res més enriquidor i alhora complexe que les relacions humanes i, d’entre aquestes, la més profunda és el lligam mare-fill. Més enllà de l’òbvia raó física que apareix entre ambdós éssers, és sobretot el temps compartit el que nodreix les tendres arrels dels seus sentiments, fent-les gruixudes, fortes, quasi inseparables, conformant – de fet – el veritable sentit a les seves vides.

A Mares i fills (Mother and child, 2009), Rodrigo García (Nueve vidas, Cosas que diría sólo con mirarla) – amb l’identificable col.laboració d’Alejandro González Iñárritu en la producció – ens ofereix un film que parla d’aquests vincles tan intensos, tan difícils d’explicar. El director colombià, com ja ens té acostumats i, precisament influenciat per les arrels de la seva pròpia existència (el seu pare és Gabriel García Márquez), ens explica un seguit d’històries familiars que s’interrelacionen i que tenen com a denominador comú el temps compartit (o l’absència d’aquest) entre mare-filla.

Gràcies a unes Annette Bening i Naomi Watts que aporten gran quantitat de matisos amb les seves bones interpretacions , el film no acaba de caure en el sentimentalisme més tòpic, tot i que en alguns moments perillosament el voregi. És també destacable la banda sonora, especilament el tema Little one de Lucy Schwartz.

Una bona pel.lícula per fer-nos reflexionar i recordar que és el temps que compartim el que dóna sentit i valor als qui estimem.

Hi ha algú a qui no li agradaria tenir una vista perfecta, saber que no patirà mai cap malaltia degenerativa i que el seu cos està preparat per la tasca més dura que poguem imaginar ? Algú rebutjaria el do de tenir una bona memòria combinada amb una intel.ligència excepcional que li permetés enfrontar-se a qualsevol repte intel.lectual que es proposés ? I si totes aquestes facultats les considerem bones, no voldríem que els nostres fills també les tinguessin o, fins i tot, les milloressin ? Quin preu, si és que n’hi ha, estaríem disposats a pagar per aconseguir-ho ?

A la ja clàssica Gattaca (1997), Andrew Niccol (El Show de Truman, El Senyor de la Guerra) ens proposa una reflexió sobre aquestes qüestions i d’altres que ens podem plantejar al voltant d’una societat basada en la selecció genètica dels seus habitants per tal de millorar l’espècie.

Tot i que el film té poc més de 13 anys, ja ha esdevingut un clàssic per la seva qualitat cinematogràfica i sobretot pels dilemes morals i filosòfics que planteja : una d’aquelles pel.lícules que apareixen a la majoria de llistes dels professors de batxillerat que la utilitzen com a eina pedagògica.

Amb un Ethan Hawke esplèndid, la bella i gèlida mirada d’Uma Thurman i Jude Law a la seva primera aparició al cinema, el film és un exemple que també es poden fer obres mestres sense destinar-hi grans inversions econòmiques en producció d’escenaris i efectes especials. Una demostració que quan el tema és interessant i l’argument és ben explicat narrativament i visualment, la perfecció és també assolible. Encara que (o per sort) es degui a l’esforç i al treball més que no pas a la manipulació genètica.

Una gran pel.lícula que cal revisar o veure per primer cop si encara no l’heu vista.

En moments econòmicament difícils com el que estem vivint, amb acomiadaments massius, empreses que tanquen, càrrecs públics corruptes i borses que baixen, pel·lícules com Glengarry Glen Ross (1992, James Foley) són – malauradament – més adients que mai per fer-nos recordar fins on pot arribar la cobdícia humana.

Fent cas a l’amic Miquel Fuentes, ahir vaig gaudir d’aquesta inquietant història d’agents immobiliaris, portada al cinema per James Foley i que recull l’èxit de l’obra teatral de David Mamet (Premi Pulitzer 1984). Els seus personatges, productes de l’ambició i amoralitat empresarial que comparteixen, es veuen abocats al seu propi precipici existencial. Des del patètic i planyívol Shelley “The Machine” Levine (Jack Lemmon), passant pel ressentit i negatiu Dave Moss (Ed Harris), pel neutre i tou Williamson (Kevin Spacey) fins arribar a l’exitòs manipulador sense escrúpols Ricky Roma (Al Pacino) tots ells dibuixen un món on només té valor el diner, aconseguit al preu que sigui, sense tenir en compte els mitjans ni les persones víctimes dels seus actes.

Un film molt bo, injustament tractat pel públic (no pas per la crítica) i que penso no va tenir el reconeixement merescut segurament per tenir un format més teatral que no pas cinematogràfic, però que realment val la pena revisar per veure les grans actuacions d’un Jack Lemmon crepuscular però magnífic, d’un Pacino que ens ofereix un monòleg sensacional i d’uns molt competents d’Ed Harris i Kevin Spacey.

Estic d’acord que per fer una gran obra és imprescindible una gran idea. Una bona pel·lícula és sobretot una bona història, combinada amb imatge i so, però no deixa de ser un conte que ens ha d’atrapar, captivar. Però films com Origen, (Inception, 2010), la darrera pel·lícula de Christopher Nolan (Memento, El cavaller obscur) són un exemple clar que amb això no n’hi ha prou.

A banda que el fons sigui interessant (que en aquest cas, ho és), i sobretot quan el guió és de difícil assimilació, el fil narratiu ha ser el més simple i clar possible per fer comprendre els conceptes i no perdre espectadors durant el metratge. I jo haig de dir-vos que durant la projecció vaig ser un d’aquests damnificats. No és que Nolan no insisteixi a explicar-nos l’original i inèdita situació que viuen els personatges – tot i que és complexe, s’acaba comprenent – és senzillament que no aconsegueix interessar-me la seva execució. Amb tant de nivell i tanta patada embolcallats amb una acció (això sí) narrada a un ritme trepidant i fent ús d’una gran fotografia i treballats efectes especials, m’acabo perdent i, tot i recordar quin és l’origen del que ens vol explicar, no acabo de veure’n l’objectiu, el final.

D’altra banda, també penso que els guonistes i cineastes actuals haurien de deixar estar durant almenys una temporada les històries de realitat-somni. Són ja molts els títols (Matrix, Donnie Darko, Àvatar,.. entre d’altres) que volen aprofitar aquests conceptes onírico-virtuals com a raó de la seva existència. La innovadora originalitat que pretenien esdevé quasi bé inexistent i entren en el perillòs món de la reiteració.

Origen és un film que mereix ser considerat per la seva originalitat conceptual, però acaba avorrint per la seva insistència en voler-nos explicar precisament el perquè del seu final.