Sense Presses

Mammut (Lukas Moodyson, 2009) és un d’aquells films que m’agraden per la seva capacitat de fer-nos sentir alhora que ajudar-nos a reflexionar.

Amb clares referències a la incomunicació provocada per la globalitat que ja trobàvem a Babel (Alejandro González Iñárritu, 2006), el film intenta donar una visió de l’aïllament personal que ens provoca la dificultat que tenim en distingir i valorar allò que és realment important del no essencial. Immersos dins una societat on es premia la comoditat i el luxe aconseguits amb diners, oblidem gaudir i dedicar el nostre temps als nostres fills, a les nostres vides. Paradoxalment, no és la possible distància física imposada per raons laborals el que més ens allunya un de l’altre. No són només els quilòmetres, ni els oceans el que ens fa distanciar-nos i convertir-nos en illes inacessibles, inabastables. És la manca de temps que dediquem a qui més estimem el que ens fa perdre els lligams més íntims, allò que és més humà i que dóna sentit a les nostres vides.

Conscients de la nostra infelicitat, mínimament compensada per les llaminadures amb què ens premiem en les nostres estones lliures,  seguim atrapats dins les nostres gàbies, autojustificant absurdament un comportament que sabem no ens durà enlloc. Seguint la idea del film, només reaccionem davant la mort, allò que ens és definitiu, inexorable, que no podem controlar i que ens fa recordar que som únicament humans, fets de la mateixa matèria que la resta d’animals i plantes, només pols d’estrelles i no més trascendents per a l’univers que un mamut.

Amb l’ajut de l’actor mexicà Gael García Bernal, amb una cada cop més interessant carrera (Amores Perros, Fidel, Babel, Diarios de motocicleta) i de Michelle Willams la qual obté aquí un dels seus papers més rellevants després de la seva aparició a Brokeback Mountain i Shutter Island, i de la que sentirem a parlar quan s’estrini al nostre país l’esperada Synecdoche de Charlie Kaufman, el director suec Lukas Moodyson aconsegueix una pel.lícula interessant i confirma que és un cineasta de gran projecció a tenir en compte pels propers anys.

Aprofiteu que aquests dies Mamut és encara en cartellera i no deixeu escapar aquest relat d’una mateixa història vista pel prisma de tres famílies i tres llocs diferents, però alhora comuns.

(+ referències : Mamut Todo está conectado. La butaca.)

[youtube]m8R9GiLImSw[/youtube]

West Side Story (1961). Jerome Robbins i Robert Wise.
El millor Romeo i Julieta musical portat mai al cinema. Leonard Bernstein, Stephen Sondheim, Oliver Smith un dream team musical. Inoblidables : Somewhere, Maria, I feel pretty, America.
+ rosebuds. Què són ?

[youtube]ysRLZIlcQsU[/youtube]

Full metal jacket (1987). Stanley Kubrick.
La destrucció psicològica de la persona per l’efecte de l’ensinistrament militar i la guerra. La fotografia i el format documental com a eina narrativa. Com explicar un conflicte utilitzant el retrat detallat i subjectiu d’uns personatges.
Atenció : el contingut del clip pot ferir sensibilitats.
+ rosebuds. Què són ?

No sé vosaltres però a casa, els divendres, toca cinema.

I seguint amb un costum que es troba a faltar a les sales actuals, moltes vegades fem sessió doble : una ‘primera sessió’ o projecció de tipus familiar amb els nostres fills, i una segona més tard, diguem-ne de temàtica més interessant on no sol faltar la degustació d’un bon vi per recuperar les forces perdudes durant la setmana.

Molts cops, en aquest clima de relax, ens ve de gust recordar clàssics i aprofitem qualsevol excusa per revisionar-los.

Aquesta setmana, per exemple, ens ve molt de gust revisar 3 films de fa exactament 50 anys. Tres pel.lícules de temàtiques ben diferents, però totes obres mestres que no et canses de veure una i una altra vegada. La dolça-amarga vida en blanc i negre de La Dolce Vita de Fellini, l’atmòsfera angoixant de Psicosi i el meravellòs guió de L’Apartament, són tres joies que val la pena recordar.

I si voleu algun vi per tastar-hi, també us en deixo 3 propostes :

Un blanc per L’Apartament : Gitton Père et fils Sancerre Les Belles Dames 2005. Una gran combinació de mineralitat i acidesa d’aquest sauvignon blanc amb l’amarga vida d’en Baxter.

Un negre per Psicosi : Finca La Milana 2005 del Celler Albet i Noya. La complexitat i subtilesa d’aquesta milana us ajudarà a oblidar els ocells de l’habitació d’en Norman Bates.

Un altre negre per La Dolce Vita : Fagus 2006 de Coto de Hayas. La dolça expressió d’aquesta garnatxa de vinyes velles lligarà perfectament amb l’àcidesa de la vida nocturna romana.

[youtube]6zlHAiddNUY[/youtube]
L’any 2005, Steve Jobs, el creador d’Apple i Pixar era convidat a la Universitat de Stanford per fer el discurs inaugural. Lluny del que hauria pogut ser el discurs ple de tòpics d’aquests tipus d’actes, Jobs ofereix tota una lliçó de vida explicada de la millor forma que es pot fer : essent sincer amb un mateix.

El genial discurs acaba amb la frase Stay hungry, stay foolish (Continua afamat, continua esbojarrat), la seva manera d’entendre el Carpe Diem i que sintèticament resumeix aquesta filosofia de vida que podria omplir tota una biblioteca d’assaig filosòfic.

No us perdeu aquest discurs. No se m’acut cap manera ni cap pel.lícula de ficció que es pugui recomanar que expliqui, en tant poc temps, tot el que l’Steve generosament ens ofereix en aquests pocs minuts.

Gràcies Steve.

[+]Text original del discurs

A poques hores de la Cerimònia de lliurament dels Óscar d’aquest any, opino que la millor pel.lícula de les que es presenten és La cinta blanca de Michael Haneke, la qual espero que com a mínim no li discuteixin el premi a millor film de parla no anglesa.

I és que Michael Haneke, acostumat a impactar i incomodar a l’espectador disseccionant a les seves pel.lícules les raons de la violència humana, aquest cop ha sabut fer-ho de forma sublim, explicant-nos la història d’un poble protestant del nord d’Alemanya durant els anys previs a l’inici de la 1a guerra mundial.

La descripció d’una societat puritana, perfecta, idílica en aparença, va descobrint un món dominat per homes menyspreables, els quals per aconseguir els seus més baixos instints, no dubten en fer abús del seu poder inculcant l’odi, la revenja i la llei del més fort. La cultura del càstig físic, de la rigidesa i fredor de pensament, de l’aversió al feble i la intol.lerància al diferent, esdevenen un hàbit que perillosament es transmet als fills, qui el recullen com a filosofia de vida conformant un caràcter que més tard esclatarà de forma més violenta en l’edat adulta.

Certament, el film amb una fantàstica fotografia en blanc i negre – com si d’un personatge més es tractés – és un conte, una metàfora que intenta donar resposta al perquè tota una societat seguiria anys més tard les idees nacional-socialistes sense extranyar-se i assumint-les com a lògiques i verdaderes. El ritme i les diferents escenes estàtiques, en forma de retrat costumista podrien ser signades pel mateix Dreyer i el tractament de l’amargor i interior d’algun personatge recorden alguns moments al Bergman més funest. La direcció d’actors és magistral. Remarcable és la interpretació que el director austríac aconsegueix dels nens. Especialment, la dels aturmentats fills del pastor protestant, els quals únicament amb les seves mirades són capaços de transmetre’ns el seu món.

Una meravella de pel.lícula que si encara no l’heu vista ja podeu còrrer a veure. A banda de veure grans produccions espectaculars com Avatar, també hi ha d’haver moments per veure cinema en majúscules !

A propòsit de la lectura de contes de John Cheever al Grup de Lectura de la Biblioteca de Salt, al CinemaFòrum vam aprofitar per veure “El nedador” (The swimmer, 1968) una pel.lícula de Frank Perry i Sidney Pollack, on Burt Lancaster fa segurament el seu millor paper, juntament amb la seva inoblidable interpretació a “Il Gattopardo“.

El film, en clau metafòrica durant tot el metratge, explica el viatge personal de Ned Merrill, un atractiu home de mitjana edat que decideix un bon dia fer el camí des de casa d’uns amics fins a la seva pròpia, passant per les piscines de les finques d’altres coneguts seus. Durant aquesta curiosa aventura, Ned anirà rememorant vells temps compartint-los amb els diferents personatges amb els quals es va trobant, convertint la seva extravagant pensada en un exercici d’introspecció personal cada cop més profund.

El més interessant del film és l’evolució en la visió que se’ns ofereix del protagonista, cada cop més densa, profunda i matisada capa a capa (o millor dit, piscina a piscina) fins arribar al darrer extrem on s’exposa la nuesa de la seva ànima.

Especialment interessants les escenes del diàleg amb l’antiga amant (rodat íntegrament per Sidney Pollack) i també amb la noia antiga cangur dels seus fills.

Un bon film per revisar i degustar com es mereix o recuperar-lo per si encara no l’heu vist.

No ho pot evitar. És que és bó.

Ahir la ceremònia dels Goya 2010 va ser de les millors dels darrers anys i segurament serà una de les més recordades, i és que tot hi va ajudar. L’Andreu Buenafuente amb un format sense interrupcions publicitàries, amb el seu personal sentit de l’humor i manera de fer va aconseguir mantenir un ritme de novetat i entreteniment constant, evitant caure en el tedi inherent dels clàssics lliuraments de premis. L’aparició de la genial Rosa Maria Sardà juntament amb la sorpresa final de l’assistència de Pedro Almodóvar, van acabar d’arrodonir la nit on Celda 211 va triomfar, Ágora va rebre únicament premis tècnics i Tres dies amb la família i Garbo van recollir uns merescuts premis al cinema català.

Tinc clar que si existís el Goya al millor showman aquest hauria estat per l’Andreu sense discussió. Si us plau, que algú enviï un SMS al Billy Cristal per dir-li que existeix el seu alter ego català.

“Si jo fos Déu, crearia aquest mateix món perquè així podria tenir-te a tu”.

Pot haver-hi un amor més gran d’un pare pel seu fill ? En un món sense esperança ni futur, on tot és mort, sense vida i on els pocs humans que queden lluiten deshumanitzadament com animals per sobreviure, trobo que no hi ha prova d’estimació més gran que la d’aquest pare, el qual sabent que no hi ha sortida, es manté ferm sense perdre l’essència que ens fa ser homes. La seva és una històra de supervivència seguint un camí, una carretera que sap que no els portarà enlloc, que únicament el permetrà continuar, seguir amb vida, per mantenint el “foc interior” que no vol deixar apagar de cap manera, malgrat totes les dificultats que viuen i que sap vindran.

Aquesta pel.lícula basada en la novel.la “The Road” de l’escriptor nordamericà Cormac McCarthy (Premi Pulitzer del 2007 i autor també d’altres obres portades al cinema com No country for old men), aconsegueix impactar l’espectador de la mà d’una fotografia sensacional, on el clima desolador producte del despertar post-nuclear ens deixa a tots amb el cor encongit.

Són especialment interessants les interpretacions de Viggo Mortensen, qui artísticament torna a abocar-se completament dins el seu personate tal i com ja ens té acostumats, del nen Kodi Smit-McPhee en un difícil paper per la seva edat, i la de Charlize Theron, la qual dóna vida a una mare amb uns sentiments difícils de digerir i que ens deixa amb ganes de més minuts de metratge per poder degustar la seva interpretació i comprendre millor el perquè de la seva decisió.

Una bona pel.lícula que segur us agradarà tot i que, en la meva opinió personal, té un final que malmet una mica la història desmereixent tot el que se’ns havia explicat fins llavors.

Ja feia massa temps que anava deixant injustament Ordet, la pel.lícula més important del mític director danès Carl Theodor Dreyer, al calaix de les obres mestres pendents de veure, però aquest cap de setmana, finalment he pogut fer-me el regal del seu visionat.

Tota la pel.lícula evoca a una obra d’art, com si es tractés d’una pintura o un retrat costumista fet per un artista que vol detallar fins el més petit detall d’una societat puritana i mística. Un món que, tot i camperol i mundà, regeix la seva vida amb uns principis sotmesos per les més fervents creences religioses.  

L’austeritat, la subtilesa i profunditat amb què s’explica el debat entre la fe i la raó – tema central al film – per mitjà d’unes imatges totalment centrades en l’expressivitat dels personatges, el misticisme que destil.la fins a la culminant escena final, tot és detallat de forma precisa i amb una sensibilitat que commou.

Un cinema diferent, gens convencional i que realment val la pena recupereu.