Fa uns quants anys que, aquí i allà. les diverses administracions han patit la síndrome del pare, i s’han posat a protegir tot el protegible, però ho han fet com ho faria un pare massa sever: prohibint. Ara, una directiva europea restringeix l’ús d’elements pirotècnics en mans privades i encara és més dura pel que fa a la relació dels nens amb el foc. No volen que prenguem mal. No han valorat, però, que el foc forma part indestriable de la cultura popular i tradicional d’aquesta petita nació sense estat que es diu Catalunya. Per sort, uns 450 grups catalans impulsen un manifest perquè no desaparegui la cultura del foc i jan aconseguit un cert compromís de la Generalitat que els farà costat. Per aquí no podem passar. El foc és una part de la nostra història i de la nostra manifestació com a poble, a l’abast de grans i petits; són precisament les generacions més joves les que garanteixen una renovació generacional que no es dóna en altres manifestacions culturals i en molts altres aspectes de la vida. Els buròcrates europeus, però, no volen deixar que els menors de dotze anys s’acostin al foc. A moltes ciutats hi ha colles de diables -al meu poble natal, Badalona, hi ha els dracolins- que de ben petits aprenen a relacionar-se amb el foc. I la mainada no són babaus, com tampoc ho són els seus pares, que normalment ja formen part de la colla adulta. En tots aquests anys no hi ha hagut grans casos de ferits, més enllà d’alguna cremada temporal. Que deixen de fer-nos de pares, que ja som grans.
Mr. Miracle
Obama ha passat de la potència a l’acte, que diria el filòsof. Ara ja és President. Al seu lloc estaria espantat. Un món orfe de referents l’ha rebut com si acabés de baixar del cel i tingués la bareta màgica que ha de solucionar tots els problemes del planeta. Un món que està en recessió i que pateix una crisi d’identitat de les més importants de la seva història. Trencar l’herència de trenta anys de conservadurisme -exceptuant l’època Clinton- i de domini del cluster industrial i militar no és poca cosa. Obama ha demostrat ser prou astut per derrotar primer Hillary Clinton i després guanyar la Casa Blanca. Se suposa que tindrà la mateixa habilitat per sortejar els obstacles que té al davant, però per assolir-ho haurà de fer certes renúncies i potser això defraudarà els seus electors. Afronta el repte de millorar el món segurament sense poder transformar-lo, que és el que espera la gran majoria de persones que li han fet confiança. Això serà el més difícil del seu mandat: no defraudar els americans i un món que l’ha coronat com el primer president global.
El xantatge rus
Rússia no podia haver escollit un moment millor. En plena onada de fred polar s decideix a tallar el subministrament a l’Europa de l’Est per un enfrontament amb la veïna Ucraïna. No és casual. Ucraïna és una de les exrepúbliques soviètiques que més ha intentat acostar-se a la Unió Europea i als Estats Units. Ja fa temps que els russos es veuen a la porta de casa els seus anteriors enemics. No es tracta que no puguin mantenir la seva influència sobre els anteriors territoris de l’extint Pacte de Varsòvia, sinó que els americans poden estra voltant a l’entorn, fins i tot, d’un punt estratègic, el Mar Negre. Rússia sap que no pot tornar als temps de les ocupacions militars i opta per l’estrangulament econòmic, sobretot per l’energètic, gràcies als serveis que li presta Gazprom. Sense gas, aquesta sí que és una autèntica guerra freda.
Mirar cap a un altre cantó
Tots plegats mirem cap a un altre cantó. És vergonyós constatar que la comunitat internacional xiula mirant al sostre mentre Israel perpetra una autèntica massacre contra ciutadans civils innocents a la franja de Gaza, un territori petit i densament poblat. Ens diuen que la culpa és d’Hamas, que amb el seu constant llançament de coets al sud d’Israel ha provocat la reacció israeliana. En tot aquest temps han mort menys d’una trentena d’israelians; en pocs dies, centenars de paletins, la majoria nens i dones. El president israelià afirma que res el detindrà i sap que ho pot dir perquè fins ara ha actuat històricament amb total impunitat, violant sistemàticament, quan n’hi ha hagut, les resolucions de les Nacions Unides, que ara ni tan sols fan l’esforç de renyar Israel. Els militars afirmen que és una operació quirúrgica, però és impossible fer-la quan al costat d’una mesquita -que no hauria de ser un objectiu militar, d’altra banda- hi ha un hospital. L’actuació d’Israel és l’execució d’un pla genocida que té la sort de trobar un enemic que necessita el conclficte permanent per justificar-se. Potser per aquest motiu, ni tan sols els pobles àrabs han estat capaços de posar-se d’acord en la condemna a l’atac israelià. Tot plegat fa molta llàstima.
Contents i enganyats
Peatges
Dia històric. Així han qualificat socialistes i republicans la decisió del Congrés dels Diputats d’admetre a tràmit la proposta catalana que es crei un fons per rescatar els peatges. Així doncs, no hi ha res decidit, però, els polítics catalans han de vendre alguna cosa ara que és hora de vendre. S’acosta el Cap d’Any i la revisió anual de peatges que, com sempre, anirà a l’alça. Toca vendre optimisme i, quan arribin les pujades, ja en parlarem. Hem de ser optimistes, malgrat que la proposta no contempla, que se sàpiga, l’eradicació dels principals peatges del país.
Per si de cas ens confiàvem, Salvador Alemany, conseller delegat d’Abertis, s’ha encarregat de recordar-nos quina és la realitat durant la seva compareixença al Congrés. Alemany ha proposat que els peatges s’encareixein quan hi ha col·lapse a les autopistes, o sigui, cada cap de setmana, festiu o vacances. S’ha de tenir molta barra, i certa serenitat, per fer propostes com aquestes quan la finalitat de les autopistes era contribuir a descol·lapsar la insuficient xarxa de carreteres catalana, que se suma a l’ineficient/inexistent xarxa de transport públic de mitjana distància. S’ha d’entendre el que diu el conseller delegat, però, el que d’una mà li treuren ho recupera amb l’altra. I al final del carrer, com diria en Francesc Sanuy, sempre hi trobem, guanyant els mateixos, La Caixa.
El defensor de quin poble ?
A la web del Defensor del Pueblo es diu literalment: «En la oficina del Defensor del Pueblo estamos a tu disposición para proteger tus derechos y libertades sea cual sea tu edad, nacionalidad o residencia.» Segons aquesta rotunda afirmació, doncs, el Defensor, hauria de ser una persona neutral, un jutge imparcial. La realitat és tota una altra cosa. Enrique Múgica, el socialista que exerceix de Defensor, és tot un personatge, que es caracteritza per la seva falta de prudència i per no resistir-se a generar polèmica. Continua fent política des d’aquest càrrec institucional, i així com un dia carrega contra Catalunya un altre ho fa contra aquells que no el complauen. Fa pocs dies va carregar fortament contra els antitaurins. En una distesa entrevista a la Cope -no hi ha com sentir-se a casa- va afirmar que els que s’oposen als toros són «uns tontos» i que «amb tontos no val la pena perdre-hi el temps». Què farà quan aquests ciutadans li demanin empara? Està clar, engegar-los a pastar fang. Múgica és un personatge ranci que no mereix el càrrec que detenta.
El vol de la gallina
Ja és ben veritat que cadascú veu el got mig ple o mig buit en funció del color del vidre de les seves ulleres. Fins i tot, malgrat haver dades estadístiques que abonin una o altra visió, sempre trobem un optimista irreductible o un pessimista invencible que defensa la seva versió. Veritat no n’hi ha pas una, quasi n’hi ha tantes com individus té la societat. Fa temps que les coses no funcionen bé a Catalunya. El país està mancat d’un lideratge carismàtic, que és el que acostumen a necessitar els pobles quan estan en la nostra situació. No hi ha cap idea engrescadora i totes les propostes polítiques que hi ha en circulació semblen versions descafeïnades dels ideals que haurien de guiar el país.
El país, ja ens podem posar com vulguem, està escanyat, asfixiat econòmicament. Malalt des d’un punt de vista polític, perquè els partits són incapaços de posar-se d’acord en els temes de present i futur més fonamentals. Condemnat a no moure’s de lloc per falta de coratge polític i de consens ciutadà. Això no vol dir que tot estigui perdut; al contrari, vol dir que hi ha tantes coses per fer que només que hi posséssim una mica de gana i consens tindríem opcions de sortir-nos-en. No crec, però, com diu Enric Marín a l’article La crisi, Catalunya i Madrid que avui publica El Punt, que tinguem el vent de cara, que ell diu que «bufa a favor de l’euroregió liderada per la Catalunya ciutat.» Sí que penso, com diu, que « ara és el moment de crear les condicions per a l’eclosió d’un país emergent», però no confio que els que han de portar el vaixell a port ho facin. Compte que el vent que bufa no sigui una lleugera brisa, perquè aleshores només farem el vol de la gallina; aixecarem un pam de terra i encara prou. La decepció ens podria rematar.