Categoria: Territori

Urbanisme, economia, medi ambient

A Balaguer s’equivoquen amb el tren

L’Ajuntament de Balaguer i el departament de Política Territorial han pactat treure la via de Balaguer i fer una variant ferroviària que vorejarà la ciutat per l’est sense entrar-hi. L’estació la posaran en terrenys de l’antiga Impacsa, en un extrem del municipi. La mesura fa content el departament de Política Territorial, que s’estalvia 30 milions d’euros de soterrar les vies actuals, i fa content l’alcalde Aguilà, que aconsegueix treure per fi les vies que travessen la ciutat, divideixen barris i impedeixin nous creixements urbanístics. Però crec que és un error. Continua llegint «A Balaguer s’equivoquen amb el tren»

Franja de Ponent: televisió a canvi d’art

Quina casualitat. Avui, el mateix dia que es coneix la sentència de la jutgessa de Lleida que nega al bisbat lleidatà la titularitat de les obres d’art religiós de la Franja de Ponent en litigi amb el bisbat de Barbastre, es fa oficial també l’acord entre els governs català i aragonès per tal que tots els canals de Televisió de Catalunya (TV3, 33, Súper 3 i 3/24) es puguin veure a les quatre comarques de la Franja. A canvi, es garanteix que la televisió aragonesa es veurà en les comarques lleidatanes més pròximes a Aragó. Continua llegint «Franja de Ponent: televisió a canvi d’art»

Obscuritat i prepotència amb la MAT del Pallars

Han aparegut al Pallars unes estaques que marcarien el lloc on posar les torres de la línia de molt alta tensió (MAT) de la Ribagorça i el Pallars. La línia Penyalba-Montsó-Isona vol interconnectar la xarxa aragonesa i catalana de molt alta tensió per reforçar l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona i el corredor elèctric entre l’Estat espanyol i el francès. Continua llegint «Obscuritat i prepotència amb la MAT del Pallars»

Els 65 cotxers del rei

Llegeixo en una notícia que el rei espanyol s’ha venut un Maserati que li havia regalat un xeic àrab. Res a dir: és un assumpte de pura economia domèstica. En temps de crisi, cada família fa el que pot per arribar a fi de mes. A mi el que m’ha cridat l’atenció de la notícia és un detall de l’últim paràgraf: el monarca espanyol té 65 funcionaris que s’encarreguen del manteniment del parc mòbil de la casa real, format per una setantena de cotxes oficials i un indeterminat número de cotxes de la col·lecció privada del rei, que pel que es veu prefereix les col·leccions automolístiques a les filatèliques, cosa comprensible ja que deu estar avorrit de veure’s cada dia la cara als segells. Continua llegint «Els 65 cotxers del rei»

El panís guanya als adossats

Si la bombolla de pisos cars i crèdits barats no hagués esclatat, a la foto del costat no hi creixeria el panís sinó una urbanització de xalets adossats amb jardins i piscina exclusiva per als propietaris. Un cartell plantat al mig anuncia acabats d’alta qualitat i facilitats de pagament. Es tracta d’un solar situat darrere del carrer Major del Poal (Pla d’Urgell). Comenten els veïns que la urbanització fa anys que té tots els permissos de l’Ajuntament i només cal que el constructor s’hi posi. Però no s’hi ha va posar a temps i ara no sembla que s’hi pugui posar en un futur immediat. Benvinguts a la crisi. Continua llegint «El panís guanya als adossats»

El burca i el populisme

A això de prohibir el burca i el nicab i qualsevol altra tipus de vel integral als poliesportius, centres cívics, i escoles bressol de Lleida s’hi ha arribat d’una manera tan casual i accidental que sembla que en joc no hi hagi drets fonamentals sinó el simple oportunisme d’ocupar unes portades a la premsa i el tacticisme polític d’uns i altres. La mesura no surt en cap programa electoral ni havia estat debatuda al si del govern de la ciutat ni tampoc prové de la fantàstica i sempre citada assemblea de les religions de Lleida, que pel que es veu en un tema com aquest no hi ha de dir ni ase ni bèstia. Continua llegint «El burca i el populisme»

Testimoni de càrrec

No hi ha res casual. La mateixa setmana del judici sobre les obres d’art sacre de la Franja de Ponent, la Filmoteca de Lleida ha programat Testimoni de càrrec. La va dirigir Billy Wilder el 1957 i passa per ser una millores intrigues judicials de la història del cinema. Un veterà advocat, sir Wifrid Robarts (Charles Laughton), vell i cansat però amant dels casos difícils, surt en socors d’un jove faldiller acusat d’assassinat (Tyrone Power) després que li ho demani la freda i misteriosa esposa del detingut (Marlene Dietrich). Arrenca així una trama judicial plena de girs inesperats,  astúcies legals admirables, situacions injustes i sorpreses monumentals. Exactament el mateix que amb l’art de la Franja. Continua llegint «Testimoni de càrrec»

Com un hotel al Fossar de les Moreres

Aquesta setmana ha començat la construcció d’un Parador Nacional a l’edifici del Roser de Lleida, un antic convent al bell mig del centre històric de la ciutat. A la Paeria li ha semblat perfecte que aquest edifici històric formi part de la xarxa pública d’hotels de l’Estat, com a motor per revalorar el centre històric i el maltractat carrer Cavallers, i no ha tingut cap inconvenient a aprovar el projecte de Paradores Nacionales SA. Però hi ha un problema: aquest és un dels edificis més simbòlics de Lleida. Les tropes de Felip V el van saquejar i incendiar quan van ocupar la ciutat el 1707 i hi van morir molts lleidatans. S’ha convertit en bandera de la resistència lleidatana a l’ocupació borbònica. Cada any s’hi fa la commemoració oficial de la diada de l’Onze de Setembre. Per a molts lleidatans, fer un Parador Nacional al Roser és com plantar un hotel al Fossar de les Moreres. Continua llegint «Com un hotel al Fossar de les Moreres»

La bici de Maragall i la moto d’Hereu

Per promoure la candidatura de Barcelona 92, Pasqual Maragall es va embotir en un xandall blanc i va fer-se fotos dalt d’una bicicleta. Ahir, Jordi Hereu va posar-se un anorac de muntanya i va cavalcar durant uns minuts dalt d’una moto de neu davant de les càmeres desplaçades a l’estació d’esquí d’Espot. Hereu no conduïa, sinó que anava de paquet, però és que una cosa és prendre riscos polítics i pilotar la ciutat cap a una incerta aventura olímpica sense saber si la ciutat li va al darrere, i una altra trencar-se una cama per una foto.

Continua llegint «La bici de Maragall i la moto d’Hereu»