El preu de les zones blaves

Publicat el 30 octubre 2010 per David Rodríguez Borràs

De tots és conegut que intentar arribar a Barcelona i deixar el cotxe pot ser un procés complicat, però sobretot costós. Bona part de la ciutat està situada en les denominades “àrees verdes”, on per deixar-hi el cotxe cal pagar. Si un no és resident a la zona la broma li pot sortir gairebé per 3 euros l’hora. En algunes d’aquestes zones hi ha àrees blaves, que permeten deixar el cotxe a un preu lleugerament inferior (2,42 euros), però igualment elevat. Si no, l’alternativa és deixar-lo en un dels nombrosos pàrquings privats que hi ha a la ciutat, sobretot al centre.

Dies enrere es va presentar un estudi on es comparaven les tarifes de zona blava d’un bon nombre de ciutats de l’estat espanyol. Barcelona en sortia molt mal parada, ja que per exemple superava de llarg la tarifa que es cobra a Madrid (1,1 euros a la zona blava) i ja no diguem ciutats com Valladolid, on la zona blava val 30 cèntims l’hora. A la vista d’aquestes dades més d’un se n’haurà recordat de l’alcalde i de la seva família.

Però creguin-me: ni l’alcalde ni encara menys la seva família tenen cap culpa d’això. Aquest estudi només compara valors absoluts, però no té en compte les diferents característiques de les ciutats que poden acabar d’explicar les importants diferències de preus. Les zones blaves es van crear ja fa unes dècades per poder gestionar un recurs molt escàs: l’aparcament en superfície a les zones més comercials de la ciutat. El sistema va funcionar bé i en el cas de Barcelona fins i tot es va estendre a altres zones de la ciutat per poder gestionar la creixent escassetat d’aparcament a la via pública.

Per tant, el cost de la zona blava ha de ser directament proporcional al grau d’escassetat d’aparcament. I com és lògic, Barcelona, per la seva densitat de població i rebre nombrosos visitants de fora, té tots els números de tenir les tarifes més elevades que no pas altres ciutats menys denses o més petites. I si ja entrem en termes estrictament quantitatius, potser el que caldria mirar és el preu de la zona blava respecte del preu d’aparcar a un pàrquing privat o de llogar una plaça de pàrquing. Si et cobren 3 euros l’hora i pots llogar un pàrquing per 50 euros al mes, probablement la tarifa sigui abusiva. Si te’n cobren 3 i el pàrquing no baixa de 150 euros al mes, potser no és tan irracional.

Ara bé, en el que sí que crec que l’Ajuntament falla és en posar el mateix preu per a les zones blaves i verdes. Una tarifa de 3 euros l’hora al bell mig de l’Eixample pot ser adequada. A la Vila Olímpica provoca que durant bona part del dia pràcticament ningú hi aparqui.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El preu de les zones blaves

Qui i com s’ha de finançar el turisme (I)

Publicat el 28 octubre 2010 per David Rodríguez Borràs

Hi ha debats que són recurrents. Un d’ells és el de qui ha de pagar les despeses associades a les activitats turístiques. Durant molts anys ha estat el sector públic el que majoritàriament (per no dir en la seva pràctica totalitat) s’ha fet càrrec tant de les despeses de promoció turística com aquelles altres associades al turisme. El sector empresarial hi contribuïa d’una manera tangencial, mitjançant la participació de les cambres de comerç o de federacions d’empresaris del sector en organismes de promoció turística o en accions turístiques concretes. Però qui ha de mantenir les platges netes com una patena i amb els corresponents socorristes, o qui ha de millorar una carretera per accedir a una estació d’esquí continua essent, en el 95% dels casos, l’administració pública.

La situació econòmica i la fi de les vaques grasses al sector públic qüestionen aquest model. Si el govern subvenciona la promoció turística o que una determinada línia aèria arribi a un determinat aeroport, per què no subvencionar als fabricants de taps de suro o als gestors administratius? Tradicionalment s’ha defensat que el sector turístic dóna feina a molta gent i que genera una important contribució a l’economia nacional, que diversos estudis situen una mica per sobre del 10% (d’aquí uns mesos tindrem la xifra exacta). Cert. Però també és cert que l’activitat turística genera molèsties o sobrecostos als que no en són beneficiaris, especialment si parlem de turisme massiu. Si no, que els ho preguntin als habitants del centre de Barcelona, de Lloret o de Salou, per citar tres exemples coneguts.

Aquest és un cas clar d’externalitats. Els operadors turístics (principalment els hotelers, però també podem incloure als apartaments turístics, la restauració o els serveis d’oci) obtenen uns beneficis alhora que traslladen els costos al conjunt de la població, tant en forma d’impostos com d’altres molèsties. Per tal de corregir aquest problema seria bo que els qui es beneficien paguessin la factura. I això es pot fer de vàries maneres, però totes elles són problemàtiques. N’apunto un parell: la taxa hotelera i la taxa a les entrades a determinats monuments o atraccions turístiques. En una propera entrada en parlarem.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Qui i com s’ha de finançar el turisme (I)

Abonar-se al Barça

Publicat el 21 octubre 2010 per David Rodríguez Borràs

Tot i que aquests darrers dies s’ha parlat molt d’auditories i due diligence, hi ha un altre tema relatiu al Barça que mereix una reflexió econòmica: la pràctica impossibilitat d’aconseguir un abonament al Camp Nou. Aquest fou el motiu esgrimit per restringir l’accés de nous socis al club, ja que la xifra actual (aproximadament 173.000) no garanteix la possibilitat d’accedir a un dels menys de 100.000 abonaments existents. L’escassetat, o el preu, fa que a més gairebé no s’alliberin abonaments: només uns 300 abonaments s’alliberen cada temporada, tot i que hi ha més que sospites de què la xifra és molt superior però que va cap a un mercat paral•lel.

I dic el preu perquè potser aquí tenim la clau del problema: el Barça ha tingut tradicionalment uns preus d’abonaments molt econòmics per la categoria de l’equip. Potser per això la demanda d’abonament supera clarament l’oferta i la llista d’espera supera els 10.000 socis.

Abans de què algun abonat m’estiri de les orelles, que pensi tres coses. La primera, que els abonaments i quotes de socis representen poc més del 20% del total d’ingressos del Barça. La segona, que compari amb el cost que li representaria un abonament a l’òpera per un nombre equivalent de funcions i en una ubicació similar. I la tercera, els escassos incentius que tenen molts socis a alliberar el seu seient quan no van a l’estadi. Algú tindria l’abonament sense fer-ne ús si fos prou car?

Però solucionar aquest problema no és fàcil. Segurament un increment de preus de l’estil de l’experimentat del 2003 no seria factible en aquests moments. Però hi ha alternatives a estudiar. Un dels meus estudiants proposa assignar els 300 abonaments que s’alliberen cada temporada mitjançant un sorteig, en el qual el nombre de participacions depèn del nombre d’anys de soci: a major nombre d’anys de soci, majors probabilitats d’obtenir seient. M’agrada la idea. D’aquesta manera els socis antics no surten perjudicats i podem començar a solucionar el problema d’excés de demanda a la catalana: pagant, Sant Pere canta.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Abonar-se al Barça

Amb IVA o sense?

Publicat el 12 octubre 2010 per David Rodríguez Borràs

Bicing sense Iva

Bicing sense Iva

Probablement alguns de vosaltres us haureu fixat que als Estats Units a molts llocs hi ha el costum d’indicar el preu sense taxes i sense càrrecs afegits (gratuities). A mi personalment em sembla una pràctica molt emprenyadora, llevat que un vulgui exercitar-se en el càlcul mental, ja que t’obliga constantment a fer càlculs més o menys aproximats de quants diners t’acabarà costant aquella aparentment bona oferta.

A casa nostra la pràctica de no incloure els impostos es dóna en molt pocs sectors, ja que no és permesa. On probablement sigui més fàcil de veure sigui a la restauració, on la desconeixença de la normativa o la baixa probabilitat de ser inspeccionat han fet que molts establiments (generalment petits) persisteixin en aquesta pràctica.

Però també hi ha llocs no tant petits que l’apliquen. I un d’ells és sorprenentment un servei municipal: el Bicing. Si voleu abonar-vos-hi veureu que us indiquen el preu sense IVA i que ni tan sols indiquen quin és el tipus vigent (en aquest cas és el 18%).  Sospito que, com en molts casos, no es tracta de mala fe, sinó senzillament de desconeixement de la normativa. Però estèticament dóna una imatge lamentable d’un servei que no s’ha caracteritzat precisament per la seva qualitat.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Amb IVA o sense?

“Bons patriòtics”: algunes reflexions

Publicat el 10 octubre 2010 per David Rodríguez Borràs

Per primer cop la Generalitat llençarà una distribució de deute públic dirigida a particulars. Més concretament els ciutadans podran adquirir uns bons de 1.000 euros, amb un termini d’un any i que rendiran un 4,75%. Els bons podran comprar-se en alguna de les quinze entitats financeres que col·laboraran en aquesta emissió, entre les quals es troben les principals caixes catalanes, Caja Madrid, el Banc Sabadell o el BBVA.

Tot i que la mesura ha sorprès a molta gent, és una pràctica habitual a d’altres administracions. Sense anar més lluny el govern central utilitza habitualment aquest instrument. Si fins ara no s’ha utilitzat ha estat eminentment per un motiu pràctic: era molt més simple realitzar emissions de deute per a emissors institucionals. La crisi dels mercats financers de deute públic, derivada de la desconfiança dels inversors de deute públic dels PIIGS, va fer inviable recórrer a aquesta via. Les importants necessitats monetàries d’una administració que mou milers de milions d’euros mensualment feien també inviable recórrer majoritàriament als bancs, a causa de les restriccions que tenen aquests pel que fa a la concentració de riscos.

Personalment m’agrada que la Generalitat hagi donat aquest pas, ja que així es visualitza davant de la ciutadania que no existeix “barra lliure” en la prestació de serveis o en la realització d’inversions. Fins ara, el fet de què la majoria de recursos de l’administració catalana provinguin de fonts opaques per al ciutadà (transferències de l’administració central o mercats majoristes) feia que existís una certa lleugeresa, fins i tot des de la pròpia administració a l’hora de reclamar recursos. I probablement ajudi també a visualitzar una altra cosa poc habitual fins ara: que els recursos financers són un bé escàs. Si comprem bons de la Generalitat, no podrem posar els diners al banc o invertir-los en accions d’una companyia cotitzada.

Qui vulgui comprar deute de la Generalitat pot fer-ho amb tota tranquil·litat, oblidant els elements més o menys emocionals que pot suposar finançar l’administració més propera. Es tracta d’una inversió tant (o fins i tot més) segura que posar els diners a termini en un banc o caixa. La remuneració que ofereix és força atractiva (actualment les entitats financeres ofereixen un 4,5% a un any per quantitats similars i complint determinades condicions), i el termini d’amortització prou raonable. L’únic però és la possible il·liquiditat dels bons, això és, la dificultat per desprendre-se’n abans de la data de venciment. Per tant, probablement és una bona inversió per a l’estalviador a llarg termini, però no per aquelles persones que puguin necessitar els diners a uns mesos vista.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a “Bons patriòtics”: algunes reflexions

Una altra banca és possible (I)

Publicat el 4 octubre 2010 per David Rodríguez Borràs

Un matí núvol d’un setembre qualsevol. Haig de visitar una oficina d’una important entitat financera situada en un xamfrà de la Rambla de Catalunya. L’oficina, àmplia i diàfana, és buida de clientela, cosa no massa habitual. Mitja dotzena llarga de treballadors ocupen els seus llocs. És la primera vegada en força mesos que haig de trepitjar-la. Un client m’ha pagat (finalment) amb un pagaré per ingressar en compte i no puc canviar el PIN de la meva targeta al caixer.

M’haig d’esperar un parell de minuts abans de què algú m’atengui. No hi ha cap problema en fer l’ingrés del pagaré. Per canviar el PIN, però la cosa canvia. L’empleat que m’atén m’adreça a un altre que està a punt de sortir a esmorzar. Aquest, amb ganes de marxar cap a la cafeteria o a fer una cigarreta, m’adreça de mala gana a un altre taulell, on em diuen que dissortadament no poden canviar-me el PIN, i que ho hauria de fer al caixer (!!).  De res serveix que li expliqui que precisament li ho pregunto perquè no he pogut fer-ho al caixer que tenen a l’entrada. No hi ha manera.  Surto al carrer amb els deures mig fets. Al cap d’un parell de dies puc veure el cost de la visita: 17 euros de comissió per l’ingrés del pagaré.

Probablement d’aquí alguns mesos em truquin d’aquesta entitat bancària i em facin una enquesta de satisfacció al client. Com les preguntes seran tancades no podré explicar-los el que penso com a client. Perquè si pogués…

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Una altra banca és possible (I)

Com es fixen les estrelles dels hotels?

Publicat el 27 setembre 2010 per David Rodríguez Borràs

L’altre dia, mentre dinava amb uns col·legues de professió, va sorgir-nos el dubte sobre com s’assignen les estrelles als hotels.  Tots algun cop hem aterrat en un hotel que, tot i ser de quatre estrelles, tenia uns matalassos als quals se’ls notaven massa les molles o un mobiliari que demanava a crits una renovació. També hem anat a hotels d’altres països on el nombre d’estrelles no tenia res a veure al que estem acostumats.

La competència per atorgar un major o menor nombre d’estrelles està a les mans dels diferents governs, i en el cas de Catalunya és la Generalitat qui fixa les regles de joc. Generalment la fixació dels estàndars ha tingut en compte criteris més o menys universals (la mida de les habitacions o el fet de comptar o no amb bany a l’habitació), però cada govern ha tingut plena llibertat per fixar aquells criteris que més li convenien. Així, en alguns països el fet de no comptar amb ascensor pot ser irrellevant, però en canvi a d’altres és condició necessària per assolir un determinat nombre d’estrelles.

El problema d’aquest tipus de classificacions és que només es fixen en paràmetres estàtics i no tenen en compte aspectes que poden influir poderosament en la qualitat de l’estada.  Això pot dur a situacions com la descrita més a munt, o  trobar-nos, sobre el paper, que un hotel d’aquesta categoria a Barcelona no disposi d’una recepció amb capacitat d’expressar-se en diversos idiomes.  Si a tot això li sumem els problemes de comparabilitat (allò que pot ser un 4 estrelles a Catalunya pot no ser-ho a una altra regió europea, i vice-versa), no és sorprenent que a la pràctica el client oblidi les estrelles i acabi fixant-se en altres paràmetres, com poden ser les valoracions dels clients, o classificacions dutes a terme per organitzacions privades.

Davant d’aquests problemes ha sorgit una interessant iniciativa: crear una classificació hotelera que permeti comparacions internacionals i que, fora d’uns mínims imprescindibles, vinculi la major o menor categoria de l’hotel a l’assoliment d’un estàndard global de qualitat. La classificació, denominada Hotelstars, està basada en 270 paràmetres diferents els quals potencialment sumen 860 punts. Per exemple, disposar d’una piscina interior n’atorga 15, o disposar de televisió per satèl·lit a cadascuna de les habitacions dóna 2 punts. També es dóna especial importància a l’aspecte general de l’hotel. Així , per un hotel d’una estrella només es demana que el mobiliari i les instal·lacions estiguin ben conservades. En canvi, per un hotel de quatre estrelles no només es demana un bon manteniment, sinó també una harmonia en les formes, materials i colors.

Actualment la Generalitat està revisant els criteris pels quals s’atorguen les estrelles. Tot i que la nova normativa comença a considerar el criteri d’Hotelstars, atorgant punts addicionals per la presència de determinats serveis, s’ha quedat a mig camí i no ha fet una implementació al 100%. És una llàstima, ja que s’hauria pogut aprofitar l’oportunitat per deixar enrere uns criteris del segle passat i donar cabuda a allò que realment cerca un client quan vol una determinada qualitat d’hotel.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Com es fixen les estrelles dels hotels?

Bruguera, un model de negoci innovador

Publicat el 22 setembre 2010 per David Rodríguez Borràs

L’extinta editorial Bruguera ha tornat a ser notícia aquests dies per dos motius. El primer ha estat la celebració del centenari de la seva creació. El segon, la imminent estrena d’una pel·lícula que retrata a un dels dibuixants més característics d’allò que es va arribar a anomenar “factoria Bruguera“.

Bruguera forma part de la història editorial a casa nostra. Sense tenir el pedigree d’altres venerables cases editorials ja desaparegudes, va saber fer-se un nom centrant-se en el segment més popular: el dels tebeos, novel·les del cor o de l’oest, o les historietes juvenils. També fou una de les primeres editorials que veié la necessitat de sortir a fora, i aconseguí una notable presència, especialment als anys setanta del segle passat, a diversos països de l’Amèrica Llatina.

Una dels èxits del model de negoci de Bruguera fou una cosa que paradoxalment molts experts en estratègia empresarial desaconsellen: competir pel mateix nínxol de mercat. L’oferta de publicacions de l’editorial, especialment pel que feia als tebeos es caracteritzava per dotzenes de referències moltes de les quals eren substituïbles entre elles. Hi havia poca diferència entre un Pulgarcito, un Tio Vivo, o un Mortadelo, per citar tres exemples de publicacions amb força acceptació de públic. Més d’un teòric de l’estratègia ho consideraria una bajanada, ja que el més lògic, en teoria, hauria estat posicionar cadascuna de les revistes en un segment diferent evitant la canibalització. Però el model va funcionar molt bé, per una raó senzilla: l’espai de venda era limitat, especialment als quioscos, i aquesta profusió de referències, en principi dolenta, permetia inundar l’espai de venda, deixant pràcticament sense espai als competidors.  De fet, no tenia competidors. Les altres empreses jugaven un paper irrisori. Us sona aquesta estratègia? És la mateixa que aplica un conegut grup de distribució tèxtil als carrers principals de les grans poblacions.

Malauradament l’editorial del gat negre no va poder sobreviure als nous temps per l’obsolescència dels seus productes estrella, que ja als anys setanta presentaven símptomes d’esgotament,  i el risc que li va suposar l’aposta llatinoamericana en un moment de forta convulsió econòmica. L’any 1986 la històrica empresa va tancar, tot i que bona part dels seus actius van ser recuperats pel Grupo Z, el qual curiosament havia nascut a les instal·lacions de Bruguera i havia crescut practicant el mateix model d’estratègia, això sí, amb revistes eròtiques en comptes de inofensius tebeos.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Bruguera, un model de negoci innovador

Un museu que és una mina

Publicat el 20 setembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Encara són molts els qui associen la paraula museu a una col·lecció, més o menys estructurada d’objectes que es mostra al públic per la seva bellesa, la seva raresa o la seva significació històrica. Aquest fou el paradigma dominant durant molts anys i encara avui poden veure’s llocs amb aquestes característiques. Afortunadament, però, cada cop més els museus intenten contextualitzar les seves col·leccions i, sobretot, oferir una experiència al voltant d’aquells objectes.

Uns excel·lents representants d’aquesta nova tendència museística són els museus que es refereixen a allò anomenat “arqueologia industrial”: antics complexos febrils ara mancats de tota funció productiva i on s’ha volgut recrear com eren i en quin context econòmic i polític es movien. Tot i que a Catalunya aquest tipus de museus són relativament nous, el fet de comptar amb indústria des de fa força generacions, fa que cada cop hi hagi més oferta, i que aquesta sigui d’una qualitat  gairebé imbatible a nivell europeu.

Avui he tingut ocasió de visitar un d’aquests museus, concretament el de les Mines de Cercs, situat al nucli de Sant Corneli, que havia estat la colònia minera de la principal explotació de Catalunya.  Les mines de Cercs (també conegudes com de Fígols) van proveir de lignits a indústries i a la central tèrmica durant força dècades, fins que als anys vuitanta del segle passat es veié clar que era inviable mantenir l’extracció d’un mineral de baixa potència calorífica, altament contaminant per la presència de sofre, i a sobre més car que el carbó que podia portar-se d’altres països. Després d’uns anys d’ajustaments  d’intents de rendibilitzar l’explotació i d’ajustaments de personal, es va procedir a finalitzar l’explotació minera el desembre de 1991.  Afortunadament algú va tenir la idea d’explotar tot aquest patrimoni, i, cap a finals d’aquella dècada, s’obria al públic un museu dedicat a la mineria. Cal destacar que en aquest cas l’aportació de la pròpia empresa, que va fer donatiu d’edificis, maquinària i muntanyes d’arxius, ha estat clau en la configuració del museu.

Si no el coneixeu, us recomano que hi aneu. L’entrada no és especialment barata (7,5 euros tarifa normal, 6 si pernocteu en un hotel de la comarca i 2,5 per a les criatures), però probablement seran dels cèntims més ben gastats en la vostra estada turística. Una exposició sobre el carbó i el funcionament de la mina, complementada amb una contextualització de la vida en una colònia minera (amb visita a un pis-mostra) són un excel·lent entrant per a donar pas al plat principal: la visita comentada a la mina, realitzada en part amb un tren similar als existents aleshores. En total, una visita que us pot ocupar bona part del matí.

Aquesta però, no és una experiència turística més, sinó la oportunitat de conèixer per què va existir una important tradició minera a la zona, i perquè aquesta va passar d’ocupar ingents quantitats de treballadors a esdevenir insignificant en pocs anys.  Un reportatge del “30 Minuts” del 1987 (i que sorprenentment no utilitza el Museu) Il·lustra perfectament un període en el que l’explotació minera s’enfrontà a una situació molt semblant a la que es trobaven les explotacions de Gal·les, o Bèlgica, i que també van còrrer la mateixa sort.  Una situació que ara sembla que es tornarà a repetir a les poques mines de la Unió Europea que encara funcionen, en bona part gràcies a un generós programa de subvencions que ara s’està qüestionant.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Un museu que és una mina

El perquè d’aquest nom

Publicat el 17 setembre 2010 per David Rodríguez Borràs

A molts de vosaltres us pot sorprendre el fet de què hagi volgut anomenar “Barra lliure” un bloc que preferentment parlarà d’economia. Potser fins i tot algú al veure el nom haurà pensat de què potser es tracta d’un bloc sobre oci nocturn. La tria no ha estat casual. Als economistes ens agrada molt parlar de la “barra lliure”, tot i que en negatiu. Per a nosaltres res hauria de ser de franc, perquè creiem que tot té un cost, i que aquest ha de ser visualitzat (ara suposo que enteneu perquè ens tenen tanta mania).

Espero poder anar escrivint amb una certa regularitat sobre temes econòmics o temes on l’economia és present. No vull demostrar els meus suposats coneixements en economia ni impartir classes magistrals. Tot el contrari: vull parlar-ne des d’una visió personal, centrant-me més en el preanàlisi i en la formulació d’hipòtesis que espero discutir amb tots vosaltres. Algun dia, però, em vull permetre alguna llicència, com difondre informació que us pot ser útil i que amb la sobreabundància actual d’informes i de dades acaba passant totalment desapercebuda.

I ara sí… hola món!

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El perquè d’aquest nom