[youtube]86cr-EfBz1o&feature=PlayList&p=720C151CA5DA79EC&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Un grup internacional d’investigadors ha aconseguit descomposar en els seus factors primersuna xifra de 232 dígits, un rècord que ja avança que els codis de seguretat que s’utilitzen habitualment a internet es podran decodificar fàcilment. Els codis de seguretat es basen en la dificultat per descomposar grans xifres en els seus números primers. L’estudi l’ha fet l’Institut de Matemàtiques de la Universitat de Bonn. Un número com el 21 es pot descomposar com 7 x 3, però si volen fer-ho amb un número prou gran la cosa pràcticament es torna impossible. La xifra descomposada pel grup d’investigadors té 768 bits, o sigui 768 dígits en el sistema de numeració binari que traspassats al sistema digital es converteixen en 232 dígits. Actualment es considera que una bona clau de seguretat ha de tenir almenys 1.024 bits.
Per descomposar la xifra de 232 dígits es va utilitzar una xarxa d’ordinadors, ja que segons els científics si la feina l’hagués fet un ordinador -com el que ara està llegint això- hagués necessitat 2.000 anys per trobar la resposta. La descomposició en factors primers d’una clau de 1.024 bits no serà gens fàcil, però abans de final d’aquesta dècada serà possible. Per això els tècnics de seguretat ja estan començant a introduir noves claus de seguretat de 2.048 bits.
El software que s’ha utilitzat ha estat desenvolupat per la Universitat de Bonn, però en el projecte hi han participat el Departament Federal de Seguretat en la Tecnologia Informàtica, el Centre Wiskunde&Informatika, d’Holanda, i l’Escola Federal Politècnica de Laussanne, de Suïssa, entre altres.
[youtube]s9q6qiuyDfQ[/youtube]
Un equip científic, dirigit per l’investigador de la Universitat de Califòrnia David Fruman, ha descobert un compost que podria ajudar a combatre la leucèmia perquè ataca la proteïna mTOR, que és un dels factors desencadenants dels processos cancerígens. Ja existeixen medicaments que ataquen directament aquesta proteïna però no han demostrat ser efectius a l’hora d’inhibir el creixement de cèl·lules cancerígens i a més tenen uns efectes secundaris molt importants. El compost descobert ara, en canvi, ha donat resultats molt satisfactoris en les proves realitzades amb cèl·lules leucèmiques de rates. En aquestes proves el nou inhibidor de la proteïna mTOR va bloquejar només l’enzim cancerígen sense que tingués altres efectes adversos. L’estudi, publicat en la revista Nature, indica que el compost va inhibir el creixement de les cèl·lules linfoblàstiques de la leucèmia en cultius cel·lulars i en rates de laboratori i va potenciar els efectes anticancerígens d’una altra substància, el dasatinib (Sprycell) que s’utilitza per tractar la leucèmia.
De tota manera, el nou fàrmac encara tardarà un temps en aplicar-se perquè, tot i que els primers resultats són molt esperançadors, encara ha de superar la fase d’assajos clínics en humans.
[youtube]MNXqFFZYaNs[/youtube]
Per què una persona que pateix migranyes no tolera la llum? La resposta la poden haver trobar al Beth Israel Deaconess Medical Centre, de Boston, on Rami Burnstein i altres científics han fet estudi que ha estat publicat a la revista Nature. Aquests científics han trobat un vincle entre unes cèl·lules de la vista sensibles a la llum i certes cèl·lules nervioses del cervell. Aquesta relació permetria entendre el perquè les migranyes empitjoren amb la llum. L’estudi s’ha fet en rates per buscar una resposta a aquest problema després avaluar l’efecte de les migranyes en pacients cecs. Van descobrir que moltes persones cegues que pateixen migranyes eviten la llum, quan els pacients que han perdut el nervi òptic que connecta l’ull amb el cervell no són sensibles a la llum. La llum augmenta el dolor quan aquesta és detectada per l’ull a través d’una classe especial de neurones de la retina sensibles. Per confirmar-ho, l’equip científic va estudiar en les rates els vincles entre la retina i les àrees del cervell que detecten el dolor. Els investigadors van trobar que l’axó (neurita) de la retina tenia un vincle amb un grup de cèl·lules nerviosos a l’àrea del cervell, el tàlem, conegut per rebre i enviar senyals de dolor relacionades amb la migranya.
[youtube]w9_OlRZfQlw&feature=PlayList&p=A6E8FA10A0EEB262&playnext=1&playnext_from=PL&index=3[/youtube]
Aquesta setmana la revista Proceedings of the National Academy of Sciences ha publicat un estudi segons el qual la capacitat intel·lectual dels homes de Neandertal era similar al dels primers homes moderns que van habitar a l’Àfrica. L’estudi l’han fet antropòlegs espanyols, francesos i portuguesos a partir de l’anàlisi de curculles marines que els nenandertals utilitzaven com ornaments i que van ser trobades en dues coves de Múrcia. L’anàlisi de les pigmentacions vermelles i grogues suggereix que les curculles van ser usades com a cosmètics. Els científics diuen que és el primer cop que es descobreix que els neandertals s’ornamentaven el cos, una pràctica considera com una conducta dels homo sapiens. Segons el professor del Departament d’Antropologia i Arqueologia de la Universitat de Bristol, al Regne Unit, Joao Zilhao, aquesta és la primera vegada que es tenen proves clares que fa 50.000 anys -deu mil anys abans que es tingui constància de l’arribada d’homes moderns a Europa procedents de l’Àfrica- el comportament dels neandertals ja estava organitzat.
A les coves de Múrcia es van trobar cloves del mol·lusc Spondylus gaederopus que tenien restes de pigmentació vermella feta amb lipidocrocita i barrejada amb hematita i pirita. Els elements que formen aquesta mena de pedres són negres i reflectants cosa que suggereix que amb ells buscaven un element cosmètic. A la Cueva de los Aviones es van trobar concentracions d’un colorant groc, que segurament els neandertals van utilitzar sobre el cuirs i que estava fet per natrojarosita, un mineral de ferro també usat després com a cosmètic a l’Antic Egipte.
Això indicaria doncs, segons els científics que han fet aquest estudi, que els intercanvis culturals entre neandertals i sapiens en el moment del contacte a Europa eren molt similars. I descarta la teoria que els neandertals tinguessin aquest tipus de material perquè l’havien robat als sapiens, simplement perquè ja els tenien deu mil anys abans que l’home modern aparegués per Europa.
[youtube]R96Fldy6UtY&feature=related[/youtube]
Les adolescents que se sotmeten a estrictes dietes per aconseguir el que s’anomena talla zero -a l’Estat espanyol el que seria una talla 30-32- s’arrisquen a patir, a llarg termini, greus problemes en els ossos com la osteoporosi. Ho han descobert investigadors de la Universitat britànica de Bristol i ho va recollir la setmana passada el diari The Times. El que han trobat és l’important paper que juga el greix en el desenvolupament de l’os, i particularment en les dones. L’estudi es va fer amb un ventall de 4.000 joves de 15 anys sobre els que es van aplicar tècniques d’escàner amb les quals es van calcular la forma i la densitat dels ossos, així com la quantitat de greix corporal que tenien.
El projecte s’ha anomenat Children of the 90s Project -Projecte dels nois dels anys noranta- i gràcies a ell s’ha pogut observar que els joves que tenien un major nivell de greix tenien uns ossos més grans i més gruixuts. Fins ara se sabia que la massa muscular sí que té relació amb el creixement dels ossos d’una persona, però ara també se sap que el greix hi juga un paper important. Un augment de 5 quilos en el greix corporal d’una noia s’ha associat a un increment del 8% en la circumferència de la tíbia. Tot i que les dones tendeixen a mostrar nivells de greix superiors als homes, fins i tot si aquestes es mantenen en el pes ideal, la investigació ha revelat la relació directa del greix en el desenvolupament de l’os femení.
Tot i així, les autoritats sanitàries europees continuen molt preocupades per l’alarmant creixement de les malalties relacionades amb l’alimentació i que tenen molt a veure amb la imatge extremadament prima de moltes persones que tenen gran presència social a través dels mitjans. Un estudi de la Unitat d’Investigació de Desordres Alimentaris del King’s College de Londres ha trobat la relació entre les constants imatges que apareixen en els mitjans de models, cantants i actrius d’aparença esquelètica amb l’augment de malalties com l’anorèxia.
[youtube]8BJwxZIzx0Q[/youtube]
Investigadors de la Facultat de Ciència i Tecnologia de la Universitat del País Basc (UPB) han aconseguit aïllar la proteïna anomenada “acopladora TrwB”, a través de la qual els bacteris intercanvien informació. Això permetrà en el futur desenvolupar estratègies contra la resistència dels bacteris als antibiòtics. La tesi que ha permès aïllar aquesta proteïna ha estat realitzada per Ana Julia Vecino, en el departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la UPB i en la Unitat de Biofísica, del Centre Mixt CSIC-UPB. La investigació ha permès saber més com funciona el mecanisme a través del qual un bacteri és capaç de transmetre una molècula de DNA a un altre, a través d’un procés que requereix el contacte físic. Això permet als bacteris intercanviar informació genètica útil per fer front al seu entorn i adaptar-se al medi. Sabent com es comuniquen genèticament els bacteris es poden desenvolupar estratègies per combatre la seva resistència als antibiòtics, perquè aquesta és part de la informació que es passen d’un a l’altre. La resistència dels bacteris als antibiòtics és un dels problemes més importants que afronta la medicina des de les últimes dècades i que s’ha convertit en tot un repte pels investigadors.
El primer antibiòtic conegut és la penicil·lina que va ser descoberta pel bacteriòleg escocès Alexander Fleming, en el Saint Mary’s Hospital de Londres, el 1929. Però el primer assaig clínic no es va fer fins el gener de 1941 i la seva producció industrial no va començar als Estats Units fins el 1943. Aquest descobriment de la penicil·lina, un antibiòtic d’ampli espectre que curava moltes malalties, va significar una nova era per a la medicina, la des antibiòtics. A partir de Fleming altres investigadors van buscar nous antibiòtics, como l’estreptomicina utilitzada pel tractament de la tuberculosi, per cert rodejada de molta polèmica per les putades entre científics que hi va haver a l’hora de patentar el descobriment (veieu el vídeo).
[youtube]0dbWFM2BJns[/youtube]
És possible barrejar aigua i oli? Doncs sí. Ho han pogut fer científics nord-americans mitjançant l’ús d’un catalitzador. Científics de la Universitat d’Oklahoma han aconseguit accelerar les reaccions en aquesta barreja, cosa que permetrà optimitzar les tècniques de refinament de biocombustible. L’estudi l’han publicat a la revista Science perquè la barreja d’aigua i oli mai s’havia aconseguit. Un dels autors de la investigació, el científic argentí Daniel Resasco, professor d’enginyeria de materials químics i biològics de la Universitat d’Oklahoma, assegura que a diferència dels combustibles comuns que només tenen components hidrofòbics -que rebutgen l’aigua, els biocombustibles tenen compostos oxigenats com els aldehids, alcohols i greixos molt solubles a l’aigua.
I com s’ha aconseguit? Doncs els científics han creat nanopartícules capaces, no només d’estabilitzar emulsions d’aigua i oli, sinó també de catalitzar reaccions. Aquestes nanopartícules anomenades nanohídrids tenen dues cares, una hidròfoba i una hidròfila -que atrau l’aigua-. Aquesta doble capacitat d’atreure i rebutjar l’aigua els permet catalitzar reaccions amb un i altra, cosa que elimina moltes passes en el procés de millora dels biocombustibles.
El disseny de les nanopartícules el va fer l’enginyer Steven Crossley que va barrejar nanotubs hidrofòbics amb òxid de silici -hidrofílic-. La combinació va permetre que les nanopartícules s’unissin a la zona de separació entre aigua i oli. Utilitzant pal·ladi com a catalitzador metàlic a les nanopartícules, es va poder mesurar la reacció del catalitzador. Aquest mètode millora molt els sistemes catalítics coneguts fins ara perquè aquestes nanopartícules catalitzen les reaccions de forma completa i són recuperables al final de cada reacció. Aquesta nova tècnica no només servirà pels biocombustibles sinó que es podrà aplicar a d’altres àrees com la química i la indústria farmaceútica.
[youtube]2dK6_2t-mxg[/youtube]
Científics japonesos han descobert un tub de lava, de 80 metres de profunditat, a la Lluna que podria ser el lloc idoni per a establir una futura colònia espacial lunar. La revista Geophysical Reasearch Letters ha publicat un estudi dirigit per Junichi Haruyama, de l’agència espacial japonesa (JAXA), realitzat a partir de les dades enviades per la sonda Selene que orbita la Lluna. El tub de la va en qüestió és un forat provocat per un col·lapse de lava que s’hauria produït fa milers de milions d’anys, quan la Lluna tenia activitat volcànica. Els científics creuen que la Lluna té una antigüetat de 4.000 milions d’anys, una mica menys que l’edat de la Terra (4.500 milions d’anys).
Gràcies als recents descobriments d’aigua i gel a la Lluna, ara ja està clar que els astronautes podran viatjar-hi i quedar-s’hi per períodes perllongats. El principal problema, però, és que sense la protecció d’una atmosfera com la terrestre, els astronautes estarien massa exposats a la radiació i als micrometeorits que impacten directament contra la superfície lunar. Per això, una cova natural en la superfície de la Lluna sembla el lloc més adient per als futurs colonitzadors. De fet, els primers humans que van trepitjar la Terra també van tenir els seus habitatges a les coves.
[youtube]vSA3p36T0-E[/youtube]
La sonda de la NASA Spirit va aterrar a Mart el 3 de gener del 2004, fa doncs sis anys que el robot marcià sorprén als científics que no creien inicialment que pogués aguantar més que tres mesos. L’Spirit ha començat doncs el seu setè any d’investigació i juntament amb la sonda Opportunity significa un dels èxits més importants de la NASA en l’exploració d’altres planetes. Sis anys terrestres són 3,2 anys marcians, ja que Mart tarda 687 dies terrestres a fer la volta al Sol. I què ha trobat l’Spirit en el seu recorregut pel planeta roig? Doncs ha trobat proves d’un ambient amb vapor i turbulències en el passat del planeta, molt diferent de l’ambient humit i àcid que ha trobat l‘Opportunity, que s’ha desplaçat 17 quilòmetres i ha enviat més de 132.000 fotografies.
L’Spirit però va tenir un problema el mes de maig del 2009 en una zona de sorra i el robot té dificultats per a posicionar correctament els seus plafons solars per captar energia suficient i sobreviure a un altre hivern marcià. La roda del davant de l’Spirit va deixar de funcionar el 2006 i una de la dreta es va encallar fa un mes a la sorra. Curiosament però, la roda frontal ha tornat a activar-se de forma intermitent. Tot i així els intents de la NASA per treure el vehicle de la trampa de sorra no han donat fruit i sembla que la missió de la sonda per l’hemisferi sud de Mart ara sí que està a punt d’acabar definitivament.
[youtube]xzGemLobwyg[/youtube]
A finals del 2010 la segona sonda d’exploració lunar de la Xina, el Chang E II, visitarà el satè·lit de la Terra. Chang E fa referència a una tradició xinesa segons la qual una deesa amb aquest nom habita a la Lluna des de temps immemorials. La sonda prendrà fotografies d’alta resolució del lloc on la següent nau xinesa, la Chang E III realitzi un aterratge controlat sobre la superfície lunar.
El programa espacial xinès es desenvolupa en dues branques. Una és la de les missions tripulades, l’última es va fer el 2008, per a establir en el futur una estació espacial permanent. L’altra se centra en l’estudi de la Lluna. Aquesta darrera fase es va iniciar l’octubre del 2007 amb el llançament de la primera sonda, la Chang E I, que va elaborar un mapa tridimensional de la Lluna.
La Xina preveu fer arribar els seus primers astronautes a la Lluna el 2020, o un any abans, just quan faci cinquanta anys de l’arribada d’Armstrong i Aldrin amb l’Apol·lo XI. L’avançament no seria res estrany perquè el programa espacial xinès avança a un ritme molt més ràpid del què es preveia inicialment. Les noves tecnologies i el fet que utilitza mètodes ja provats durant anys tant pels EUA, com per Rússia i la UE els facilita molt les coses.