Posts Tagged ‘Terra’
[youtube]-rf0LQCWbys[/youtube]
L’Agència espacial Europea (ESA) ha fet públiques les primeres imatges en alta definició de com varia la gravetat de la Terra, en un simpòsium que s’ha celebrat a Bergen, Noruega. La missió GOCE pertany al programa d’observació terrestre de l’ESA i llançarà a l’espai una vintena de missions durant aquesta dècada. El satèl·lit GOCE va ser llançat a l’espai l’any passat i té una òrbita sobre els pols a una altura molt baixa, 254,9 quilòmetres, la més baixa d’una sonda d’aquestes característiques per poder configurar el mapa més precís i de més precisió del planeta. A aquesta baixa altura la fricció és molt alta i per tant la missió serà també curta.
Les imatges s’han configurat a partir de les dades recopilades durant dos mesos, novembre i desembre del 2009 i mostra la gran capacitat de GOCE per a calcular variacions ínfimes de la gravetat terrestre. Això permet mesurar més correctament la circulació oceànica, els canvis en el nivell del mar i com es van transformant les capes de gel, per poder saber com afecta el canvi climàtic amb més precisió.
De fet GOCE ha revelat que la Terra té una gravetat molt més irregular del què es pensava fins ara, i els punts on aquesta és més o menys gran.
[youtube]RSXQotNZRH0[/youtube]
Un grup internacional de científics ha descobert que el camp magnètic de la Terra, que té la funció de protegir-la de la radiació i els vents solars, es va formar fa 3.450 milions d’anys, molt abans de l’aparició de l’activitat biològica. Segons els investigadors, el camp magnètic inicial no era tan potent com ara i la seva feblesa, així com l’embestida de partícules d’energia procedents del Sol, i això va reduir l’existència d’aigua a l’atmosfera del planeta. Amb la magnetosfera feble i un Sol molt jove la Terra rebia en un dia quasi tants protons com els que toquen el planeta durant les tempestes solars més intenses. Ho diu John Tarduno, geofísic de la Universitat de Rochester, qui assegura que probablement el vent solar a eliminar de l’atmosfera molècules volàtils, com les de hidrogen, a un ritme molt més ràpid que l’actual. Amb menys hidrogen hi havia menys aigua.
L’estudi s’ha realitzat juntament amb científics de la Universitat de KwaZulu-Natal, a Sud-àfrica, i va consistir en l’anàlisi de cristalls de silicat que tenen una antiguitat de més de 3.000 milions d’anys que van registrar en la seva estructura la formació del camp magnètic terrestre.
[youtube]k-Y-IBeSNGo&feature=PlayList&p=0E9A4E115F67DF59&index=0[/youtube]
Hi ha dos pols nords. Un és el físic, o sigui la part més al nord d’aquesta pilota que és la Terra, i l’altre és el pol nord magnètic, el lloc on assenyalen les brújules. El pol nord físic sempre està allà mateix, però el pol nord magnètic està en constant moviment perquè depén dels moviments del nucli terrestre. La notícia, desvetllada per National Geographic és que el pol nord magnètic s’està desplaçant ràpidament cap a Rússia a raó d’uns 64 quilòmetres per any. El nucli terrestre es troba a una profunditat massa gran per a detectar directament el seu camp magnètic, però els investigadors sí que poden fer un seguiment del camp magnètic de la Terra que va canviant contínuament. Actualment el pol nord magnètic es troba al Canadà, prop del pol nord físic, però no en el mateix lloc.
Els nous sistemes de posicionament global (GPS) han desplaçat la bruixola a l’hora d’orientar-se però aquest instrument encara és útil al fons del mar o en llocs subterranis on la cobertura per satèl·lit no arriba. El pol nord magnètic s’havia mogut relativament molt poc des del primer cop que es va localitzar el 1831. A partir del 1904 el pol va començar a canviar cap el nord-est a un ritme constant de 15 quilòmetres a l’any. El 1989, però, el moviment es va accelerar de forma sorprenent i fa dos anys que el pol nord magnètic es mou entre 55 i 60 quilòmetres anuals en direcció a Sibèria. Això obliga a fer reajustaments de les bruixoles electròniques per anar al pol nord físic.
El camp mangètic de la Terra té un camp magnètic provocat perquè el nucli del planeta és una immensa bola de ferro sòlid que gira ràpidament envoltat de roca líquida. Això forma un dinamo natural que impulsa el cap magnètic. De tota manera, els científics no s’atreveixen a dir si el pol nord magnètic acabarà sortint del Canadà per creuar la frontera russa i si, en els pròxims anys, aquest desplaçament canviarà de direcció.
[youtube]V_NP-fXo5OI&feature=fvw[/youtube]
Un amic meu que es dedica a mirar el món amb el Google Earth, m’ha ensenyat les imatges de dos grans forats al pol sud enmig de la neu. El primer sembla que estigui al costat d’una peça que serviria per tapar-lo, i el segon, es veu clarament que el gel està tallat al seu voltant i que és una entrada cap a l’interior. Les imatges dels pols són difícils d’obtenir perquè l’òrbita polar no sol ser la més habitual dels satèl·lits i la superfície que es pot veure en detall de l’Antàrtida és més aviat escassa. Les imatges que Google Earth té són manipulades en alguns llocs “sensibles” a petició d’alguns governs però sempre hi ha la possibilitat que per distracció o simplement perquè creuen que ningú s’hi fixarà es deixin visibles. En tot cas, el meu amic no és l’únic que ha trobat aquests curiosos forats. En el vídeo que acompanya aquest post els podeu veure. Això ha tornat a disparar una altra de les teories conspiratives tan divertides que sorgeixen regularment, la de la Terra buida.
La teoria de la Terra buida és la que diu que el planeta està format per diverses esferes concèntriques, una dins l’altra i que està habitada interiorment. Es podria anar d’una esfera a l’altra a través de dos grans forats que estarien situats en els pols. Els sembla una bestiesa? Doncs l’excapità de d’infanteria de l’exèrcit dels Estats Units Jonathan Cleeves Symnes, el 1818, va fer una carta oberta als membres del Congrés, als rectors de les principals universitats i els savis nord-americans oferint-se a explorar l’interior de la Terra des dels pols. La seva proposta va rebre 25 vots afirmatius dels congresistes. Ho explica Domingo A. Gómez Gallego en una web sobre llegendes.
Symnes no és l’únic que pensava així, sinó que fins i tot hi ha teories encara més curioses, com la de Cyrus Read Teed que assegurava que els humans no viuen a l’exterior de la Terra sinó en el seu interior i que el Sol seria el nucli. Amb aquestes idees Teed només podia crear una religió que tenia 250 fidels quan va morir el 1908. Però aquesta manera de pensar ha tingut altres seguidors, alguns dels quals pensen que quan els humans de fora entrin en una etapa de destrucció apocalíptica els “humans” de dins el planeta sortiran a ajudar-los…
Jo sóc més partidari de pensar que és un efecte òptic o coves naturals, encara que s’hauria de veure in situ. Si ens posem en pla més conspiratiu sí que podria ser una construcció humana, però m’inclinaria a pensar que és més per un tema militar que no pas l’entrada a l’inframón. En tot cas us animo a que si teniu més informació i opinions sobre el tema me la feu arribar.
[youtube]2GgHqsL8WSc&feature=related[/youtube]
Després de l’última glaciació fa 20.000 anys la Terra ja va patir un canvi climàtic, segons un equip de científics austríacs de l’Institut de Limnologia de l’Acadèmia de les Ciències d’Àustria (ÖAW). Fa entre 19.000 i 13.000 anys el planeta va patir canvis molt importants de temperatura. Després d’una gran caiguda de les temperatures es va iniciar un període que va durar uns 2.500 anys, fins que fa 14.500 anys, les temperatures van tornar a pujar. Ho confirmen les restes d’algues i pol·len i sediments en un llac de la regió austríaca de Carintia. Durant aquesta època, la temperatura mitjana de l’aigua del llac a l’estiu era molt variable i oscil·lava entre els 10 i els 18 graus, actualment aquesta aigua pot arribar a assolir temperatures de 21 graus.
Les glaciacions periòdiques dels últims 2,5 milions d’anys va ser causades per canvis en l’eix de rotació de la Terra i no per l’acumulació de diòxid de carboni, segons un estudi publicat a la revista Science l’estiu passat. El professor de geociències de la Universitat estatal d’Oregon Peter Clark considera que la radiació solar és la que va provocar el final de l’última era glacial, i després l’augment dels nivells de diòxid de carboni atmosfèric i la circulació oceànica, que suavitza el clima, van fer la resta. L’última glaciació va començar fa 26.000 anys i es va allargar 7.000 anys. Aquests científics van analitzar 6.000 plataformes de gel amb la finalitat de definir quan van començar a descongelar-se i confirmar que les eres glacials eren fruit de canvis en la rotació terrestre. Curiosament, segons Clark, aquestes alteracions que canvien l’angle de la radiació solar són degudes a la influència sobre la Terra dels planetes més grans del sistema solar com Júpiter i Saturn. Si la causa és astronòmica és lògic pensar que en algun moment de l’actual període interglacial es tornaran a donar les condicions que van portar el planeta a l’última glaciació. L’efecte hivernacle i l’augment de les emissions de gasos causants de l’escalfament global, però, han modificat l’evolució natural del planeta i s’haurà de veure com va responent a l’activitat humana.
[youtube]JyIDIRD5UYY[/youtube]
Pot una espècie reaparèixer per si mateixa després d’haver-se extingit? La resposta lògica seria que és una cosa força improbable, però un equip franco-suís ha fet un descobriment que apunta a tot el contrari. L’amonite, un mol·lusc cefalòpode que va viure entre el Devònic i el Cretaci, fa uns 300 milions d’anys hauria reaparegut després d’extingir-se un milió d’anys després i de forma molt més ràpida. Segons el Centre Nacional d’Investigació Científica de França (CNRS) després de l’extinció del 90% de les espècies que hi va haver fa 252 milions d’anys, durant la crisi permo-triàsica que va patir la Terra, els amonites només van necessitar un milió d’anys per recuperar el seu nivell de biodiversitat. Fins ara els càlculs afirmaven que la biosfera va necessitar entre 10 i 30 milions d’anys per refer-se. Publicat a la revista Science, l’estudi es basa en la recollida de fòssils d’amonites repartits en diversos llocs del món amb una datació de cent milions d’anys. Amb això quedaria demostrat que les teories que plantejaven una lenta recuperació de la biodiversitat després d’un episodi d’extinció en massa podrien estar equivocades i que en molt menys temps del què es calculava l’evolució s’hauria accelerat.
[youtube]0mzvijYb_RE[/youtube]
Ho ha recollit el Daily Tehegraph. Segons científics de la Universitat d’Oregon, hi podria haver oceans d’aigua a gran profunditat sota la superfície de la Terra. La senyal que Jules Verne potser no anava tan desencaminat quan va escriure el seu Viatge al Centre de la Terra la donarien zones de més conductivitat elèctrica en el mantell, la zona de la Terra que es troba entre l’escorça superficial i el nucli, a una profunditat entre els 35 i els 2.900 quilòmetres de fondària. Aquestes zones de més conductivitat van sorprendre als científics perquè algunes es troben en llocs on les plaques tectòniques que divideixen la superfície de la Terra s’enfonsen. Aquestes zones normalment són menys fredes que el mantell i menys conductores, però en alguns casos això no passa. L’explicació per aquesta alteració de la conductivitat elèctrica, segons els científics, seria la presència d’aigua. No se sap amb certesa la quantitat d’aigua que té el planeta, fins i tot es considera que potser hi ha més aigua per sota del sol marí que en tots els oceans. Clar que l’explicació podria ser també que a aquestes zones més conductores hi hagués molta més quantitat de ferro o carbó. En tot cas, la teoria de nous grans oceans és fascinant i s’haurà d’estar atent a les novetats.
[youtube]qH-Sg1VWfow[/youtube]
La revista científica Journal of Zoology, de la Societat Zoològica de Londres, acaba de publicar una investigació que demostra que els dinosaures no eren tan grans com es creia fins ara. La raó és que els científics han trobat errors en les equacions utilitzades per a calcular el seu pes. Les conclusions afirmen que històricament s’ha exagerat molt el pes d’aquests animals que van aparèixer fa 200.000 milions d’anys i van desaparèixer de la Terra en fa 65. L’error detectat no és d’uns pocs quilos, segons el doctor Gary Packard, director de l’estudi i membre de la Universitat de Colorado, la diferència podria ser del 50%. Per exemple l’apatosaurus, un herbívor considerat un dels dinosaures més grans pesaria només 18 tones i no 38 com es creia fins ara. El tyrannosaurus rex, que és un dels dinosaures carnívors més coneguts, pel seu volum i agressivitat, pesava molt menys de les quasi 7 tones que fins ara es creia que pesava. Per això era bon caçador, un pes menor li donava més agilitat. A aquestes conclusions, l’equip de científics hi ha arribat fent un mostreig de 33 espècies de mamífers de quatre potes de diferents mides. Des d’un ratolí de 47 grams fins a un elefant de 4.000 quilos. Clar que la investigació no pot ser més precisa perquè dels dinosaures només se n’han trobat restes fòssils. Hi ha una dada clau que no se sap per poder conèixer amb exactitud el volum i pes d’aquests animals que és la quantitat de carn i pell que tenien.
[youtube]E7tbAk_XS6o[/youtube]
Segons un estudi publicat per la revista International Journal and Systematic and Evolutionary Microbiology un bacteri atrapat en el gel de Groenlàndia pot tenir la calu per saber si hi pot haver formes de vida en altres planetes. Segons investigadors de la Universitat de Pensilvània, aquest bacteri, batejat com Herminiimonas glaciei, ha estat latent sota el gel durant 120.000 anys, en unes condicions similars a la de molts altres planetes. Aquest bacteri és de 10 a 50 vegades més petit que el microbi que provoca la gastroenteritis i els científics asseguren que el seu petit volum és el què li ha permès sobreviure entre els cristalls del gel que hi ha a més de tres quilòmetres de fondària. Un volum que a més el va ajudar a usar els seus nutrients de forma més eficient i com a protecció d’altres microbis depredadors. L’equip d’investigació està liderat per la biòloga Jennifer Loveland-Curtze i ha aconseguit fer reviure el bacteri. El mètode ha estat incubar-lo a dos graus positius durant set mesos i després a cinc graus positius durant quatre mesos.
Bona part de la vida a la Terra han estat i són microorganismes, i els científics creuen que el mateix passa en d’altres planetes o satèl·lits del Sistema Solar. Aquests ambients extremadament freds, com en el què s’ha trobat aquest bacteri de Groenlàndia són molt habituals a l’Univers. I a més poden preservar les cèl·lules i els àcids nuclèics durant milions d’anys.
[youtube]mabjwexppnw&feature=PlayList&p=68D0F4A71263174B&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Un equip de científics britànics utilitzant ràdars ha descobert que la serralada antàrtica de Gamburtsev va estar fa milions d’anys travessada per rius, abans de patir una gran erosió glacial que la va deixar coberta de gel. L’estudi de les condicions climàtiques que van ocasionar que la serralada quedés enterrada pel gel pot ser clau per predir a que es pot enfrontar la Terra si es produeix un canvi climàtic. Segons la revista Nature la capa de gel arriba a assolir els 3.400 metres en els cims de la serralada. Va ser descoberta el 1958 per una expedició russa al Pol Sud i es coneix com els Alps Antàrtics. L’equip de científics britànics afirma que les primeres plaques de gel al pol sud es van formar fa 34 milions d’anys. La glaciació antàrtica es va produir quan els nivells de CO² a l’atmosfera terrestre van caure dràsticament provocant la formació d’immenses capes de gel. Les restes de gasos que conté el gel d’aquesta serralada poden ajudar a veure el passat i a predir el futur respecte el clima terrestre. Fins que no va ser descoberta, la serralada de Gamburtsev, es creia que l’Antàrtida era planera. Però no, sota el gel hi ha una serralada de 1.200 quilòmetres de llarg amb valls i muntanyes colgades totalment pel gel, una autèntica serralada amagada.