Posts Tagged ‘Terra’
[youtube]xMmnWmzpI6Y&feature=PlayList&p=5F5903EEA09E7816&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Fa unes setmanes parlaven de l’extranya quietud en què havia entrat el Sol amb una absència anormal de taques solars, símptome d’una molt baixa activitat. Ara un grup internacional d’experts de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units amb el suport de la NASA ha fet pública una predicció de què farà el Sol els pròxims anys. Diuen que el maig del 2013 el cicle solar número 24 arribarà al seu màxim però amb una quantitat de taques solars inferior a la mitjana. Si els experts encerten hi haurà un màxim de 90 taques solars, el número més baix des del 1928, quan el cicle solar 16 va arribar a 70 taques. Doug Biesecker, del Centre de Pronòstics del Clima Espacial, adverteix però que tot i que estarà per sota la mitjana un màxim solar és capaç de produir condicions climàtiques especialment severes a la Terra. El què pot passar el 2013 podria ser similar al què va passar el 1859 i que va descriure l’astrònom Richard Carrington. Una enorme flamarada solar va provocar l’electrificació de cables de transmissió, va provocar incendis en oficines de telègrafs, i va produir aurores boreals tan brillants que il·luminaven la nit. Segons les previsions si actualment es produís una tempesta solar similar els danys que podria causar es podrien quantificar entre 1 i 2 bilions de dòlars, perquè vivim en una societat altament tecnificada que depèn enormement de l’electricitat. Els danys podrien tardar deu anys en arreglar-se. Ho comparen amb els danys provocats per l’huracà Katrina, un 100.000 milions de dòlars, ara parlaríem d’uns efectes econòmics entre 10 i 20 vegades superiors. Els investigadors segueixen els cicles solars des del segle XIX. L’activitat solar puja i baixa amb un període mitjà d’onze anys, però no sempre l’activitat màxima o mínima és la mateixa. Ara mateix, el cicle solar és en un període de mínims, el més important dels últims cent anys, amb una quantitat ínfima de taques, de vent solar feble i de molt baixa irradiació. Durant el 2008 i el 2009 el Sol no ha emès cap flamarada significativament gran. Però en les últimes setmanes el Sol s’ha començat a despertar i els experts preveuen que això és l’inici del nou cicle. Segons ells, el Sol s’hauria d’estar força quiet un any més i a partir del 2011 augmentar significativament la seva activitat. La baixa activitat solar afecta l’atmosfera terrestre perquè li permet refredar-se i contreure’s. Que hi hagi poc vent solar produeix menys tempestes magnètiques al voltant dels pols de la Terra. Només una observació, és curiós veure com el cicle solar es pot gairebé sobreposar al cicle econòmic mundial…
[youtube]Kt_JMQP0N4s[/youtube]
El gran repte espacial que té al davant seu la Humanitat, un cop visitada la Lluna, és el viatge a Mart. Però les dificultats tècniques són molt més grans i el pressupost enorme. Encara haurà de passar més d’una dècada perquè la visita al planeta veí sigui factible. Però mentrestant s’han d’anar provant els diversos elements d’una possible missió a manera d’assaig general per anar comprovant quines coses fallen, quines estan ben dissenyades i en quines coses no s’ha pensat. El problema és que tot això s’ha de fer a la Terra i que, per tant, cal buscar indrets que tinguin unes característiques similars a les del planeta roig. Científics de la NASA estan al desert xilè d’Atacama fent les primeres proves. El desert xilè s’ha escollit per la seva sequedat, l’alta radiació ultraviolada i vents associats a violentes tempestes que han convertit Atacama, en la zona més àrida del planeta. L’equip de la NASA està encapçalat per Judson Wynne i investiga vuit cavernes obertes en sal, guix i sediments situades a la reserva nacional de Los Flamencos, a uns 1.600 quilòmetes al nord-est de Santiago. Els científics creuen que si hi ha vida a Mart aquesta es trobaria més fàcilment en coves que, a més podrien ser utilitzades com a refugis provisionals pels astronautes fins a convertir-los en habitatges estables i protegits de les difícils condicions de l’atmosfera marciana.
[youtube]T_VTmb6oX0k[/youtube]
El Sol es va formar fa uns 4.600 milions d’anys; la Terra va crear-se poc després, 4.500 milions d’anys; i el què considerem vida va aparèixer en el planeta fa 3.800 milions d’anys. Fa uns 3 milions d’anys van aparèixer els primers homínids, encara que l’homo sapiens va entrar en escena fa només 195.000 anys i només fa 50.000 anys que aquests sapiens es van tornar més sapiens. Des de la formació de la Terra periòdicament s’han produït episodis que per diversos motius han provocat una alteració del planeta. Les restes fòssils permeten saber que durant els últims 600 milions d’anys s’han produït, com a mínim una vintena d’episodis d’extinció en massa de les espècies, però hi ha hagut cinc moments claus en la història del planeta que van acabar amb bona part de la biodiversitat i van fer canviar el curs de l’evolució. La primera extinció es va produir fa 435 milions d’anys (paleozòic-era primària) quan una llarga glaciació quasi acaba amb la vida marina. La segona extinció es va produir fa 367 milions d’anys (devònic) quan per causes desconegudes van desaparèixer un gran nombre d’espècies de peixos i el 70% d’invertebrats marins. La tercera extinció va ser la més forta i es va produir fa 245 milions d’anys (entre la era primària i la secundària). Van desaparèixer el 90% de totes les espècies marines i terrestres. La quarta extinció és de fa 210 milions d’anys (triàsic) durant la qual van desaparèixer el 75% dels invertebrats marins i es van extingir els rèptils mamiferians que van ser substituïts pels dinosaures. Però el regnat d’aquestes bèsties es va acabar amb la cinquena extinció, la del cretaci, ara fa 65 milions d’anys, quan els mamífers es van estendre per tots els espais terrestres i els peixos van ocupar els mars.
Ara s’ha fet pública una investigació que dóna un resultat sorprenent i que va lligat al què he explicat abans. Un detallat anàlisi de nous fòssils d’animals marins dels últims 542 milions d’anys ha provocat una sorpresa perquè la biodiversitat augmenta i disminueix en un cicle estimat d’uns 62 milions d’anys, sense que es conegui quin pot ser el motiu que aquestes extincions en massa siguin tan cícliques. La investigació l’han realitzat investigadors del Departament d’Energia del Laboratori Nacional Lawrence Berkeley i la Universitat de Califòrnia, encapçalats per Richard Muller. No tenen clar què pot causar aquestes extincions però, suposen que en part ha estat qüestions geològiques però sobretot per una causa astronòmica i d’aquí la seva periodicitat. Cada 62 milions d’anys el Sol entraria en una zona determinada on hi hauria una forta influència gravitacional que pot fer variar sistemàticament les condicions de l’ecosistema terrestre, alterant el clima i provocant la desaparició massiva d’espècies. En tot cas si el cicle és de 62 milions d’anys i fa 65 milions que es va produèixer la cinquena extinció, la sisena porta tres milions d’anys de retard. O sigui des de l’aparició dels homínids.
[youtube]VAeIsPADcoA[/youtube]
Ja els aviso que aquest és un tema tabú i que cal entendre-ho com si l’home fos una espècie animal més. El planeta té actualment una població d’uns 6.800 milions i avança ràpidament cap els 7.000 milions a un ritme de 200.000 persones més per dia, fruit del balanç de naixements i defuncions. Aquesta proliferació d’humans representa pel planeta una situació insostenible a mig termini des de qualsevol punt que es miri. Ja no és només per un espai físic, sinó per una qüestió de recursos cada vegada més escassos. Antigament els excessos de població s’arreglaven amb les guerres, les epidèmies i les catàstrofes naturals. Amb el temps tant els conflictes armats, com les malalties, com les catàstrofes naturals no són suficients per a fer disminuir la població, per això comença a haver-hi veus que proposen controlar l’augment demogràfic per a garantir la supervivència de les altres espècies i la dels humans. El naturalista britànic David Attenborough, famós pels seus documentals de la BBC sobre la naturalesa acaba d’unir-se l’organització Optimum Population Trust, que pretén disminuir la població mundial davant l’alarmant augment demogràfic. Aquest grup acusa a governs i organitzacions ecologistes de no voler parlar del tema. Va ser fundada el 1991 i des de llavors està fent una campanya per a reduir la població britànica -uns 61 milions de persones- de forma voluntària a raó d’un 0,25% anual. Evidentment aquesta organització ha rebut crítiques bàsicament des de les diverses religions que ho consideren una aberració. Si es mira fredament s’ha de pensar que les grans religions es van crear fa milers d’anys, quan la població humana de la Terra era insignificant i el nombre de defuncions molt gran. « I els va beneir Déu, i els va dir: Fructifiqueu i multipliqueu-vos; ompliu la Terra, i sotmeteu-la…» (Gènesis 1,28) i així s’ha fet fins ara. El problema és que estem a la fase final del procés i que el planeta ja està molt ple. Una Terra amb 7.000 milions d’humans ja està experimentant problemes de sosteniment, amb uns quants milers de milions més és insostenible.
[youtube]o5e9ZQFOqOI&feature=PlayList&p=37E760680B065A1F&playnext=1&playnext_from=PL&index=6[/youtube]
Científics nord-americans afirmen que han trobat indicis d’oxigen a la Terra fa 3.460 milions d’anys, 800 milions d’anys abans del què es pensava. A la pràctica això significa que en aquell moment hi havia microorganismes capaços de produir oxigen mitjançant la fotosíntesi molt abans dels fòssils fotosintètics més antics que es coneixien fins ara. El descobriment l’ha fet un equip de la Universitat de Pennsilvània liderat pel geoquímic Hiroshi Ohmoto. L’estudi l’ha publicat la revista Nature Geoscience i demostraria l’existència d’aigua rica en oxigen al nord-oest d’Austràlia durant l’Eó Arcaic, un període del Precàmbric durant el qual l’escorça terrestre estava evolucionant, ara fa entre 3.600 i 2.700 milions d’anys. El testimoni geològic de tot això és l’hematita, un mineral d’òxid fèrric (Fe2O3), que s’hauria format en un antic mar que cobria aquesta zona australiana de Pilbara gràcies a una temperatura d’aigua molt calenta, uns 60º, i rica en oxigen que hauria interaccionat amb fluits hidrotermals rics en ferro. A banda de la importància de poder anar dibuixant amb més precisió la vida a la Terra, el descobriment confirma que l’evolució va ser molt lenta i que per a cada pas es van necessitar uns quants centenars de milions d’anys, fins que es va anar accelerant per arribar l’esclat final amb l’aparició dels primers homínids, fa 1,5 milions d’anys fins que l’homo sapiens es va quedar sol fa només 12.000 anys, un suspir. Aquesta evolució la podeu veure en un vídeo que resumeix en un minut tota l’evolució de la Terra, des de la seva formació fins a l’actualitat.
[youtube]opuY0GUq4mQ&feature=PlayList&p=55778F7877AD4AB9&playnext=1&playnext_from=PL&index=37[/youtube]
Els qui neguen, com Aznar, que l’home estigui provocant un canvi climàtic accelerat en el planeta, utilitzen per argumentar-ho, entre altres coses, la teoria d’un científic serbi anomenat Milutin Milankovic. Aquest senyor assegura que les variacions del clima dela Terra depenen de les radiacions solars. La cosa podria tenir la seva raó sino fos perquè Milankovic va néixer el 1879 i va morir el 1958. Va desaparèixer trenta anys abans que el concepte de canvi climàtic provocat per l’home es fes cada vegada més evident i en comencessim a tenir proves irrefutables. Els negacionistes del canvi climàtic però s’escuden en què aquest científic serbi va permetre entendre un dels grans misteris de la història terrestre: els períodes de successió de les eres glacials. La seva teoria es basa en els canvis de les radiacions solars i atribueix el canvi climàtic a una combinació de tres cicles astronòmics. Aquests canvis estan relacionats amb moviments de la Terra al voltant del Sol: la revolució de l’eix de rotació de la Terra; variacions en la inclinació del seu eix; i l’oscil·lació de l’excentricitat de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. Aplicant els seus càlculs matemàtics, Milankovic va arribar a la conclusió que el clima a la Terra està format per grans cicles que se succeeixen i que ara ens trobem en una època que qualificava d’interglacial. La feina de Milankovic és excel·lent, però no contradiu que l’activitat humana ha introduït un nou element que s’ha d’afegir als motius pels quals el canvi climàtic és un fet. Per això els qui s’excusen en les seves teories només diuen la veritat a mitges. Segurament amb una situació similar a l’existent quan aquest científic va fer les seves teories tindria un cent per cent de raó i l’únic futur de la Terra seria anar cap a una nova era glacial. Però la variable de les emissions de CO2, que a principis de segle no es tenia en compte, ara s’ha convertit en peça clau per entendre cap a on anem. I la resposta la tenim cada dia al davant.