Arxiu per a desembre, 2009
[youtube]zVKwMivhnmw&feature=related[/youtube]
La setmana passada dos avions que van tenir dificultats en ple vol van haver de buidar més de 90 tones de combustible quan sobrevolaven Suïssa. El primer incident el va patir un Boeing 747 d’una companyia de càrrega holandesa que viatjava de Johannesburg (Sud-àfrica) a Amsterdam (Holanda) i va haver d’aterrar a Ginebra després de deixar anar el combustible que li quedava, en aquest cas relativament poc. La nau va poder aterrar sense problemes, arreglar l’avaria i continuar cap a Amsterdam sense problemes. El segon incident el va protagonitzar un avió B-767 de United Airlines que volava entre Roma i Washington, aquest sí amb els dipòsits plens, va haver de buidar el querosè dels seus dipòsits abans de poder aterrar amb garanties a Ginebra.
Un avió ha de llençar el combustible dels seus tancs abans d’aterrar perquè si no ho fes seria massa pesant per poder aterrar amb seguretat i per evitar una explosió o un incendi. Els avions carreguen el combustible necessari per fer el trajecte assignat i una mica més per si sorgeix una emergència que els obligui a estar en vol més estona del previst o per buscar un aeroport alternatiu. Els aterratges es fan amb els dipòsits pràcticament buits.
Les 90 tones de fuel llençades sobre la regió occidental de Suïssa i l’est de França. La maniobra en sí no suposa cap risc. Si algú s’imagina que cau una pluja de querosè del cel s’equivoca, quasi tot s’evapora abans de tocar a terra i per tant ni contamina ni suposa cap problema per a la població i el medi ambient.
Bon any nou!
[youtube]k-Y-IBeSNGo&feature=PlayList&p=0E9A4E115F67DF59&index=0[/youtube]
Hi ha dos pols nords. Un és el físic, o sigui la part més al nord d’aquesta pilota que és la Terra, i l’altre és el pol nord magnètic, el lloc on assenyalen les brújules. El pol nord físic sempre està allà mateix, però el pol nord magnètic està en constant moviment perquè depén dels moviments del nucli terrestre. La notícia, desvetllada per National Geographic és que el pol nord magnètic s’està desplaçant ràpidament cap a Rússia a raó d’uns 64 quilòmetres per any. El nucli terrestre es troba a una profunditat massa gran per a detectar directament el seu camp magnètic, però els investigadors sí que poden fer un seguiment del camp magnètic de la Terra que va canviant contínuament. Actualment el pol nord magnètic es troba al Canadà, prop del pol nord físic, però no en el mateix lloc.
Els nous sistemes de posicionament global (GPS) han desplaçat la bruixola a l’hora d’orientar-se però aquest instrument encara és útil al fons del mar o en llocs subterranis on la cobertura per satèl·lit no arriba. El pol nord magnètic s’havia mogut relativament molt poc des del primer cop que es va localitzar el 1831. A partir del 1904 el pol va començar a canviar cap el nord-est a un ritme constant de 15 quilòmetres a l’any. El 1989, però, el moviment es va accelerar de forma sorprenent i fa dos anys que el pol nord magnètic es mou entre 55 i 60 quilòmetres anuals en direcció a Sibèria. Això obliga a fer reajustaments de les bruixoles electròniques per anar al pol nord físic.
El camp mangètic de la Terra té un camp magnètic provocat perquè el nucli del planeta és una immensa bola de ferro sòlid que gira ràpidament envoltat de roca líquida. Això forma un dinamo natural que impulsa el cap magnètic. De tota manera, els científics no s’atreveixen a dir si el pol nord magnètic acabarà sortint del Canadà per creuar la frontera russa i si, en els pròxims anys, aquest desplaçament canviarà de direcció.
[youtube]NqyKFU868BI[/youtube]
Investigadors de la Universitat de Màlaga (UMA), liderats pel professor Francisco Criado, han constatat que la temperatura superficial de l’aigua del mar a la Mediterrània ha augmentat 0,05 graus centígrads cada any durant l’últim quart de segle. En total en 25 anys un augment de 1,25 graus. L’estudi s’ha centrat en l’intercanvi d’aigua que es produeix a l’Estret de Gibraltar i la seva relació amb els fenomens climàtics que afecten el Mediterrani. L’estudi també ha analitat la temperatura de l’aire com una més de les variables per a diagnosticar les tendències climàtiques. I les conclusions són que des de fa seixanta anys la temperatura ha anat augmentant 0,012 graus centígrads anualment. En total en seixanta anys un augment de 0,72 graus. Curiosament durant la dècada dels cinquanta del segle passat la temperatura mitjana de l’aire tenia una tendència descendent, però a partir del seixanta va començar a augmentar espectacularment. Les diferents capes d’aigua a diferents temperatures que es troben en els mars fan que les aigües intermitjes i fondes també s’hagin escalfat, encara que d’una forma molt més moderat. El grup de l’UMA treballa actualment en el seguiment de les variables climàtiques de la Mediterrània per fer una descripció pormenoritzada de foctors com la precipitació, evaporació, temperatura de l’aire i aigua i el nivell del mar. Tota la informació l’obtenen de bases de dades climàtiques procedents del National Centers for Environmental Prediction (NCEP) de la NASA.
[youtube]HZNuDNuZyDM&feature=related[/youtube]
Doncs resulta que les persones són més individualistes o solidàries en funció de l’activitat de la seva amígdala cerebral i no perquè la personalitat estigui relacionada amb l’activitat del còrtex prefrontal. Aquest és el resultat de l’estudi dirigit pel doctor Masahiko Haruno, de l’Institut de Neurologia de la Universitat de Tamagawa, al Japó. Els científics van contrastar, amb resonàncies magnètiques funcionals de persones amb orientacions prosocials i altres d’individualistes, les diferències que apareixien. Els individus prosocials són aquells que maximitzen la suma de recursos per a ells mateixos, però alhora prefereixen que la resta tinguin els mateixos mitjans que ells. Els individualistes només es preocupen dels seus recursos i no dels que puguin disposar altres persones. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature i assegura que la tendència individualista o prosocial es pot predir només comprovant el grau d’activitat de l’amígdala cerebral.
El tema de la solidaritat ha estat sovint objecte de debat. Una de les teories més esteses és que hi ha una resposta automàtica que només considera el benefici d’un mateix i que era el còrtex prefrontal del cervell des d’on s’enviava una senyal per a controlar aquest impuls. Però ara l’estudi de Haruno ha desmentit la teoria. S’ha aconseguit observant com les ments de les persones prosocials i la dels individualistes responien al desig que els despertava aconseguir dos premis, un per a ells mateixos i l’altre per a un company. En els individualistes es va comprovar que la zona que s’estimulava no era el còrtex prefrontal sinó l’amígdala cerebral.
[youtube]GoqehY8J20Q[/youtube]
Científics de les universitats de Califòrnia i Michigan han desenvolupat unes partícules que imiten les característiques i funcions dels glòbuls vermells naturals. Entre les virtuts d’aquestes partícules anomenades RBCs hi ha la suavitat i flexibilitat -necessària per circular pels petits capilars-, a més de la capacitat de transportar oxígen a les cèl·lules. A més aquests glòbuls vermells sintètics poden transportar medicaments d’una manera efectiva i controlada. Això obre un ventall enorme en la medicina del futur, perquè aquestes primeres partícules es poden desenvolupar i anar fent més complexes. Els científics han sintetitzat les partícules mitjançant un polímer al qual s’ha cobert de nou capes d’hemoglobina i d’altres proteïnes. El més interessantés que el mètode a partir del qual s’han creat aquests glòbuls vermells artificials es pot desenvolupar en altres partícules que imitin funcions i propietats d’un altre tipus de cèl·lules per a curar malalties, com l’anèmia o l’eliptocitosi hereditària, un transtorn en el qual els glòbuls vermells alteren la seva forma circular i provoquen l’anèmia hemolítica.
Bon Nadal!
[youtube]YJ0hwTzOMPE[/youtube]
Astrònoms alemanys han descobert a la lluna de Saturn anomenada Tità un mar gegant de metà o hidrocarburs que tindria unes dimensions superiors a la del Mar Caspi, que és el més gran de la Terra. Amb un diàmetre de 5.150 quilòmetres, Tità és el segon satèl·lit més gran del sistema solar, el primer es Ganímedes que orbita al voltant de Júpiter, i l’únic que té una atmosfera densa. El Centre Alemany d’Investigacions Aeroespacials (DLR) ha anunciat que el mar gegant de Tità té una superfície de 400.000 quilòmetres quadrats. El mar, batejat com Krake Mare, està en el pol nord del satèl·lit i el seu descobriment ha estat facilitat per les imatges captades per la sonda nord-americana Cassini. Un any abans s’havia descobert al pol sud del satèl·lit un enorme mar d’età líquid.
L’atmosfera plena de nitrogen converteix Tità en un satèl·lit que recrea d’alguna forma l’antic estat de la Terra, encara que la seva densa atmosfera n’impedeix observar-ne amb claredat la seva superfície. Només s’ha pogut detectar el mar gegant d’hidrocarburs gràcies a un espectòmetre d’infrarojos VIMS que va permetre detectar un element brillant en el pol nord de Tità que no es corresponia a una superfície gelada.
El descobriment confirma la teoria que Tità és un autèntic pou de petroli orbitant Saturn i que en el futur podria ser la gran reserva d’hidrocarburs del sistema solar.
[youtube]EC9aIth1ah4[/youtube]
L’avenç científic més important del 2009, segons la revista Science, ha estat l’estudi del fòssil d’Ardipithecus ramidus, una mena d’homídid que va viure fa 4,4 milions d’anys a la zona que actualment ocupa Etiòpia. El fòssil trobat té un milió d’anys d’antiguitat més que la famosa Lucy Australopithecus afarensis, de la qual es té un esquelet parcial i que era considerada fins ara l’homínid més antic que s’havia trobat. La descoberta d’Ardi, el nom amb el qual l’han batejat els científics, ha permès trobar un nexe més de la branca evolutiva de la que han sortit ximpanzés i humans, tot i que això no vol dir que sigui un parent directe.
L’estudi d’Ardi l’ha fet un equip de 47 científics de nou països que han analitzat 150.000 espècies de plantes i animals fossilitzats i ha estat un avanç clau per entendre més l’evolució. Analitzant el crani, les dents, la pelvis, les mans, els peus i d’altre ossos es pot dir que Ardi té una barreja de característiques que comparteix amb els simis del Miocè que el van precedir però d’altres característiques no només tenen els homínids.
El fòssil d’Ardi es va trobar el 1994 i la seva edat s’ha datat a partir de les cendres i laves que el rodejaven. Ardi era una femella d’un 1,20 metres d’altura i 50 kg de pes. Els investigadors creuen que, per la forma de la pelvis, Ardi caminava dreta sobre els seus peus quan estava per terra, però utilitzava braços i peus quan es movia entre els arbres, com els humans.
[youtube]PpT-36JYo28[/youtube]
[youtube]rHyeZhcoZcQ[/youtube]
Científics nord-americans de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Los Angeles, a Califòrnia, han presentat un estudi que assegura que alguns fàrmacs que combaten l’osteoporosi també ajuden a prevenir el càncer de mama. L’estudi, presentat per l’Associació per a la Investigació del Càncer en un simposi sobre la malaltia a San Antonio, Texas, s’ha realitzat a 150.000 dones menopàusiques i les conclusions són clares. Les dones que van consumir bisfosfonats per a combatre l’osteoporosi es van veure beneficiades per una reducció del 32% en els casos de càncer de mama invasiu. Aquest factor benefactor d’aquest fàrmac ja s’havia començat a veure beneficiós en altres estudis anteriors que havien establert un nivell molt més baix de recaiguda de la malaltia en dones que havien rebut una injecció d’àcid bisfosfonat zoledrònic cada sis mesos. Als Estats Units cada any es recepten aquests fàrmacs a milions de dones per combatre l’afebliment dels ossos.
L’osteoporosi és una malaltia en la qual l’os va perdent massa i es torna més prim i feble, cosa que fa que es torni molt fràgil i sovint es trenqui. La massa òssea d’una persona va augmentant al llarg de la seva vida fins arribar al nivell màxim entre els 30 i els 35 anys. A partir d’aquesta edat, de forma natural, comença una progressiva pèrdua de massa dels ossos. Quan la pèrdua progressiva s’accelera, cosa que pot estar provocada per una malaltia o hàbits determinats i en el cas de la dona en arribar a la menopàusia, pot presentar-se l’osteoporosi en edats més baixes. L’osteoporosi és la principal causa de fractures d’ossos del canell, columna i maluc en dones a partir de l’època menopàusica.
[youtube]AMaMx7s-EVc[/youtube]
Avui que es tanca la cimera del clima de Copenhaguen és interessant veure quines són les perspectives que l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) té pels pròxims anys. I les que té són força contradictòries amb els resultats que sortiran de Dinamarca. Però crec que el què passarà s’aproximarà més al que pronostica l’AIE que els compromisos -potser hauríem de dir desitjos- sorgits de la cimera. Com a mínim les dues coses són contradictòries. Anem a veure. D’una banda tenim el compromís de reduir les emissions de diòxid de carboni, causants en bona part de l’escalfament global i el conseqüent canvi climàtic. Reduir-les passa, entre altres coses, en deixar de tenir una economia dependent del petroli i canviar-la per una que s’alimenti de les energies renovables. Tampoc es té en compte que l’increment diari de la població de la Terra és d’unes dues-centes mil persones i que la població mundial s’aproxima als 7.000.000.000 de persones. Això implica una necessitat molt més gran d’energia que les sostenibles no poden cobrir. Per això veig complicat que si la demanda del petroli continua augmentant es pugui frenar significativament l’escalfament global.
L’AIE afirma que entre el 2010 i el 2014 cada any augmentarà un 0,9% la demanda de petroli. Es veritat que la crisi ha frenat el creixement desmesurat de la demanda de cru, però la carrera alcista ja està tornant a arrancar. El 2009, respecte del 2008, la demanda va baixar 1,4 milions de barrils diaris i s’ha quedat en 84,9 milions de barrils diaris. Però l’any vinent ja parlarem d’una mitjana de 86,3 milions diaris. Els exercicis següents, la tendència a l’increment continuarà amb 87,5 milions de barrils diaris el 2011; 88,7, el 2012; 89,8 milions de barrils diaris pel 2013 i 90,9 milions pel 2014.
Aquest augment de la demanda provindrà bàsicament dels països emergents però en els desenvolupats hi haurà un estancament del consum de cru o fins i tot una davallada per l’entrada d’energies renovables.
Però d’on sortirà el cru d’aquests pròxims cinc anys? Els principals països productors continuaran sent bàsicament els mateixos amb una Aràbia Saudita que posarà al mercat 12 milions de barrils diaris; però Angola, l’Iraq i Nigèria augmentaran significativament la seva producció, mentre que Rússia reduirà la seva producció.
I finalment, els biocarburants que avui en dia representen 1,6 milions de barrils diaris passaran a ser de 2,2 milions el 2014 i estaran produïts bàsicament al Brasil i als EUA. Una misèria, un 2,4%, si es compara amb la producció de petroli fòssil. Per això està clar que la substitució del petroli per combustibles biològics és ara per ara impossible i que per tant les emissions de diòxid de carboni continuaran per molt que els governs reunits a Dinamarca s’entossudeixin a dir el contrari.