[youtube]LkLex77A7OE&NR=1&feature=fvwp[/youtube]
Les tècniques actuals de dessalinització tenen dos problemes. El primer és l’alta quantitat d’energia que necessiten i, el segon, que només són factibles les plantes per a quantitats industrials. Tot això fa que sigui impossible instal·lar dessaladores en zones pobres o que han patit algun desastre natural, llocs on es necessitarien de forma més urgent.
Científics del Massachusetts Institute of Tecnology han aconseguit ara solucionar aquest problema. Els investigadors han pogut desenvolupar un aparell capaç de transformar petites quantitats d’aigua de mar en aigua potable, necessitant simplement l’energia d’una bateria. El secret està en què han descobert un mètode d’extreure la sal molt més simple. L’aparell funciona mitjançant un fenomen conegut com polarització per concentració de ions, que es produeix quan una corrent de ions circula a través d’un nanocanal que els va seleccionant. La corrent carrega i descarrega els ions, i al final del procés només l’aigua dessalada, que no té càrrega iònica, pot passar a un canal destinat a l’aigua potable. Pot semblar complicat però és molt simple. En el fons és aprofitar que la sal es carrega d’electricitat mentre que l’aigua pura no.
El mètode, a més, permet eliminar les sals i les partícules de volum més gran, que també es carreguen elèctricament com són les cèl·lules, els virus i el microorganismes, amb la mateixa eficàcia que ho fan les grans plantes dessaladores.
[youtube]GhaJlWibCvA[/youtube]
Els primers homínids van començar a caminar drets sobre els dos peus fa 3,6 milions d’anys. Ho afirma un estudi publicat per la revista PLoS ONE. Científics de tres universitats nord-americanes han demostrat que era erroni pensar que aquests homínids no eren bípedes i que es passaven la seva vida als arbres. Fa cinquanta anys es van descobrir a Laetoli, Tanzània, petjades d’homínids que es conservaven en cendra volcànica feia 3,6 milions d’anys. Les petjades eren d’un grup d’Australopithecus afarensis. També es van trobar fòssils d’aquesta espècie d’homínids que han permès
El director de l’estudi ha estat David Raichlen, professor de l’Escola d’Antropologia de la Universitat d’Arizona, i ha descobert que diverses característiques dels Australopithecus que es troben en la forma dels malucs, les cames i l’esquena indicaven que els membres d’aquest grup eren bípedes quan caminaven per espais oberts. De tota manera, la curvatura dels dits dels peus i de les mans, i també de les espatlles evidencien que es passaven molt de temps enfilats als arbres. Per determinar l’inici del bipedisme els científics van realitzar un experiment en que grups d’humans caminava sobre la sorra com humans moderns i altres inclinats com a ximpanzés.
Els avantpassats directe de l’homo sapiens que van baixar dels arbres fa uns 2 milions d’anys, no presentaven característiques de la seva vida dalt les branques com els Australopithecus. Si voleu saber més del tema us recomano el vídeo que mostra com era la vida social d’aquests primats.
[youtube]PDO3jkAb1rU[/youtube]
Us aconsello que us mireu el vídeo. Científics nord-americans han descobert que la carència d’un gen permet la regeneració cel·lular en els mamífers, una troballa que posa a l’abast la possibilitat d’accelerar els processos curatius en humans. Un estudi publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences assegura que l’absència d’un gen concret, anomenat p21, dóna als ratolins un potencial curatiu similar al què ara poden fer cucs, esponges i alguns tipus de salamandres. L’autora principal de l’estudi, la professora de l’Institut Wistar, a Philadelphia, Ellen Heber-Katz, explica que els ratolins sense el gen p21 reemplacen els teixits danyats per teixits sans que no té cap mena de cicatrització. Els ratolins curen les seves ferides formant un blastema, que no és res més que un grup de cèl·lules mare embrionàries, en comptes de cicatritzar, com fan els mamífers. L’absència del gen p21 permet relacional la regeneració del teixit al control de la divisió cel·lular. Això obre a llarg termini la possibilitat d’accelerar els processos de curació en humans o fins i tot de poder-los dotar de la capacitat de regenerar algun dels membres. I també demostra, que els qui s’oposen a la investigació amb cèl·lules mare poden estar tallant un camí formidable per a milions de persones que poden tenir en el futur fórmules diferents de curació.
[youtube]Gt44dLL9pEY[/youtube]
El Cel Únic Europeu és una ambiciosa iniciativa que té com objectiu la reorganització de l’espai aeri europeu d’acord amb les pautes de circulació del tràfic d’aeronaus, establint regles tècniques i de procediment comunes i promovent el desenvolupament d’un sistema europeu harmonitzat de gestió del tràfic aeri. El Cel Únic pretén aprofitar que els avions puguin volar el màxim temps possible en línia recta i per tant estalviant temps i combustible. Potser algú es preguntarà: però no volen en línia recta? Doncs no, perquè segueixen unes rutes de navegació que són les carreteres del cel i que a vegades els fan fer uns quants quilòmetres de més. Més recorregut significa més combustible, i més combustible significa més emissió de diòxid de carboni.
Per això l’entrada en funcionament del Cel Únic Europeu suposarà una menor emissió de CO² que segons l’Observatori de Sostenibilitat en l’Aviació (OBSA), es pot xifrar en 123.240 tones menys per any. Això serà fruit de l’estalvi de combustible, unes 39.000 tones anuals, cosa que traduït en diners significar 27,5 milions d’euros per any.
Escurçar les rutes, és un dels elements que permetrà reduir la contaminació provocada per les aeronaus, però no és l’únic. Els reactors estan augmentant dia a dia la seva eficiència i els nous combustibles biològics menys contaminants. El 2020 un 10% dels combustibles seran ecològics i es calcula que el 2050 s’emetran un 50% menys de gasos que en l’actualitat. A partir del 2012 les companyies aèries que operin en els aeroports de la UE hauran de comprar i vendre permisos per emetre CO² a l’atmosfera, que a més, estarà prefixada per cada estat. Els operadors que vulguin sobrepassar la quota màxima adjudicada hauran de comprar permisos d’altres operadors que no hagin consumit les seves quotes.
[youtube]KuP-Kj7MHes[/youtube]
El paladar del ser humà pot identificar en els aliments el gust a greix, convertint-se així en el sisè sabor. Ho afirma un estudi de la Universitat de Deakin, a Melbourne (Austràlia). Tothom té clar que la llengua permet detectar el gust àcid, el amargant, el dolç i el salat. Fa uns anys s’hi va associar l’umami, un gust agredolç que està present en la cuina oriental. I ara, s’hi haurà d’afegir el greixós. L’equip d’investigadors va analitzar 50 persones per determinar la seva capacitat de detectar continguts greixosos en diferents tipus de menjar, encara que com en tot, les habilitats gustatives dels individus variaven d’un a un altre. La resposta a aquesta diferent capacitat els científics l’associen al seu pas i volum de greix corporal. Els individus prims eren molt sensibles al greix, mentre que els grassos tenien molts problemes per detectar-la en els aliments. Pels científics els obesos poden perdre la seva sensibilitat al greix quan en consumeixen massa perquè el seu cos es va adaptant a un alt contingut de greixos a la dieta. O sigui que com més greix menges més difícil és pel cos adonar-se que estàs ingerint-lo. En un mon en què els hàbits alimentaris estan canviant radicalment i que en comptes de la dieta Mediterrània s’imposa el menjar ràpid i els precuinats, això és un perill.
La descoberta obra la possibilitat de buscar nous sistemes per enganyar el paladar per donar un gust més greixós al menjar, però sense que faci falta ingerir-ne.
[youtube]UGuTyxbfUyM[/youtube]
Els crits que emeten els orangutans mascle enmig de la selva tropical no són només per atraure femelles, sinó que constitueixen un llenguatge que proporciona informació sobre la seva identitat i el seu context. La revista Ethology ha publicat un treball d’un equip internacional d’investigadors realitzat a la reserva de Tuanan, a Borneo, i centrat en tres mascles sexualment actius. La recerca l’ha liderat el professor Carel van Schaik, de la Universitat de Zuric i s’ha fet en una zona pantanosa força deforestada d’una àrea aproximada de 750 hectàrees i on viuen més de quatre orangutans per quilòmetre quadrat.
Els orangutans emeten diversos sons, encara que només els mascles dominants emeten senyals de llarga distància amb uns forts crits que es poden sentir a un quilòmetre de distància. En un ambient on es molt complicat el contacte visual, l’emissió de sons és bàsica. El que els investigadors volien saber era si aquestes crides a llarga distància anaven més enllà que una crida sexual. Es van establir dues categories de sons: els crits espontanis i els que són resposta a provocacions socials, que són més ràpids i de freqüència més curta. Les femelles d’orangutan poden així saber quin mascle crida i diferenciar en quina situació ho ha fet. Si el crit responia a la resposta al so d’un rival o a la caiguda d’un arbre -els orangutans fan caure arbres morts en una demostració de poder similar als cops al pit que fan els goril·les- les femelles l’ignoraven. Aquesta manca de reacció s’explicaria perquè el crit podria tenir només la intenció d’espantar rivals o d’allunyar els depredadors. Però si el crit era espontani les femelles amb cries s’allunyaven, però les sexualment actives s’acostaven a l’emissor.
De tota manera, el problema dels orangutans no és el de comunicar-se sinó intentar sobreviure en un entorn molt castigat per la deforestació salvatge de la selva a Indonèsia que els pot condemnar a la desaparició a mig termini.
[youtube]ae8afW_b6eQ[/youtube]
El científic mexicà Víctor Manuel Velasco de l’Institut de Geofísica de la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM) assegura que la disminució de l’activitat solar farà que la Terra experimenti des de l’any 2010 i pràcticament durant tot el segle una miniera de gel que reduirà la temperatura mitjana de 0,2 a 1 graus. Tot i així, això no compensarà l’escalfament global del planeta però sí que ajudarà a que no sigui tan gran. El científic ha desenvolupat una teoria i un model físic anomenat ELSY que vincula els períodes de màxims i mínims d’activitat solar amb els escalfaments i refredaments de la Terra.
Si el model de Velasco funciona que es preparin els d’Endesa. Segons la seva teoria la disminució de la temperatura va relacionada amb la baixa activitat solar que es presenta en períodes de 120 anys. El científic recorda que en la temperatura de l’atmosfera terrestre hi intervenen molts factors. Uns d’interns com l’activitat volcànica o l’emissió de gasos que provoquen l’efecte hivernacle, però també d’externs com seria l’activitat solar que és el factor definitiu.
Segons Velasco durant els anys 80 i 90 del segle XX es van registrar les temperatures més altes perquè l’activitat solar estava en un dels seus màxims i que va ser la més alta dels últims 300 anys. Però a partir del 2005, el Sol va entrar en un període de transició que pot durar entre cinc (2010) i quinze (2020) anys. Però assegura que el 2010 algunes de les zones del planeta ja han entrat en una miniera de gel i que en tenim mostres evidents. Entre les conseqüències parla de greus períodes de sequera i d’inundacions -curiosament els mateixos efectes que argumenten els defensors que la Terra s’està escalfant excessivament-. O sigui que ens podem anar preparant pel pitjor.
Per acabar-nos d’animar, Velasco també recorda la correlació entre les caigudes de temperatura i el brot de pandèmies. En el segle VI hi va haver un mínim d’activitat solar que va provocar que va provocar una caiguda generalitzada de les temperatures i que es coneix com el «mínim medieval» i que va ser quan hi va haver un dels primers grans brots de la pesta bubònica. A principis del segle XVI, o sigui mil anys després va arribar el «mínim de Sporer» i que la verola que havien portat els espanyols a les Amèriques va acabar amb la majoria de la població de Mèxic i el Perú. I finalment, en l’última miniera de gel hi va haver tres pandèmies, recorda Velasco: la del 1918-19, de la grip espanyola; la del 1958-59, de la grip asiàtica; i la del 1968-69, amb la grip de Hong-Kong.
[youtube]COX-3os_mjU[/youtube]
El Servei Geològic dels Estats Units (USGS) és un bon lloc per informar-te al minut dels terratrèmols que hi ha a tot el món. I com que aquests dies la terra no para de moure’s, sobretot a Xile, algú pot pensar que els grans terratrèmols que s’estan produint a diverses parts del planeta tenen relació entre ells. Els geòlegs de l’USGS ho descarten. Diuen que hi hagi unes setmanes de més terratrèmols això no vol dir que siguin més forts o més freqüents que en el passat. Ho explica John Bellini qui assegura que els sismes que passen en diferents àrees geològiques no estan vinculats entre si. O sigui que el d’Haití del mes de gener no té res a veure amb el de les illes Ryukyu de febrer o els que estan sacsejant Xile. El geòleg també adverteix que els moviments sísmics a Xile poden durar setmanes.
L’USGS té la seu a Colorado des d’on rep i recull la informació mundial de tots els sismes que els serveis geològics locals li van fent arribar. Cada any hi ha uns 150 terratrèmols al món de més de 6 graus Richter, més de dos per setmana, bàsicament en les zones geològiques de més moviment, sobretot a l’anell de foc que envolta el Pacífic.
[youtube]bXNH7whveGk[/youtube]
L’Estació Espacial Internacional (ISS) és una de les obres d’enginyeria humana més importants del món. La inversió multimilionària que s’hi ha fet es compensa perquè les investigacions que s’hi poden fer amb una situació de microgravetat no es troben a cap més lloc. Entre aquests experiments els ocupants de la ISS n’han començat un amb llavors d’una de les plantes tropicals que pot ser una solució per la fabricació de biocombustibles a partir de vegetals no comestibles. Les llavors són de l’arbust jatropha curcas, una planta semiperenne de la família de les Euforbiàcies que creix principalment a Mèxic i l’Amèrica Central. Pot viure en zones àrides i les seves llavors poden contenir entre un 27 i un 40 per cent d’oli que es pot utilitzar per a fer biodièsel.
I que fan a la ISS amb llavors de jatropha? Doncs determinar si la microgravetat de l’espai accelera el creixement de les plantes. Amb els experiments es volen trobar fórmules per augmentar-ne el seu conreu per a ús comercial en millorar algunes de les seves característiques com l’estructura cel·lular, el creixement i desenvolupament. O sigui donar un valor afegit a la planta.
Les llavors de jatropha van arribar a la ISS en la missió STS-130 del transbordador Endeavour del mes de febrer passat. Anaven dins uns envasos que contenien nutrients i vitamines i tornaran a la a la Terra en la missió STS-131 del Discovery que està prevista pel mes d’abril. Un cop a Terra les llavors de jatropha que hauran passat un parell de mesos a l’espai es portaran al Centre d’Educació o Investigacions Tropicals de la Universitat de Florida on hi ha les llavors bessones i així poder comprovar la diferència de creixement que han tingut unes i altres.
[youtube]XQu_C9YYf0o[/youtube]
Fa trenta anys els arbres creixien més ràpid als tròpics i més lentament en les zones més septentrionals. Ara passa al revés, gràcies al canvi climàtic. Científics de l’Institut Smithsonian d’Investigacions Tropicals (STRI) de Panamà ho han constatat. El director del Centre de Ciències Forestals del Tròpic del STRI, Stuart Davies, va participar la setmana passada en una conferència al Panamà sobre el tema. En el fòrum es van exposar els resultats de la recopilació de dades en boscos de la Xina, l’Índia, els EUA, el Brasil, el Regne Unit i el Panamà. El científic va assegurar que ara els arbres creixen més ràpid que abans, una cosa que ja es podia preveure. Hi ha més C0² a l’atmosfera (un 15% més en 30 anys) i d’això se n’alimenten els arbres i perquè les temperatures més càlides estan reduint els períodes freds i allargant el període de creixement de les plantes.
En el Tròpic les coses però no funcionen igual. Els arbres tropicals estan reduint la velocitat de creixement perquè tenen més diòxid de carboni però les temperatures són molt més extremes i això pesa més. Paral·lelament els científics adverteixen que aquestes alteracions de creixement del arbres associades a l’augment de temperatures també comporten altres problemes, com que alguns insectes estan augmentant el seu radi d’expansió perquè els hiverns, almenys fins aquest, no eren tan freds. Ara els científics estan analitzant les dades per esbrinar què està passant i desenvolupar models de creixement per a preveure les conseqüències de l’augment imparable de la temperatura mitjana de la Terra durant el segle XXI.