Posts Tagged ‘Apol·lo’
[youtube]NKrUQatVSmE[/youtube]
El 10 de novembre de 1970, més d’un any després que els primers astronautes nord-americans trepitgessin la Lluna, la Unió Soviètica va fer aterrar al satèl·lit un petit robot d’exploració batejat com Lunokhod-1 (que es pot traduir com el Caminant Lunar) que formava part de la missió Lluna-17. Després d’onze mesos d’activitat i d’enviar valuosa informació a la Terra, la missió es va donar per acabada perquè el Lunokhod-1 va deixar d’enviar senyal i els científics soviètics en van perdre la posició.
Quaranta anys després, científics nord-americans han trobat sobre la superfície de la Lluna la sonda soviètica, gràcies al Lunar Reconnaisance Orbiter. Això tampoc seria extraordinari, ja que ara els satèl·lits que orbiten la Lluna tenen molta més resolució que els del segle passat. La sorpresa ve venir quan es va apuntar amb un làser a la posició del Lunokhod-1, que disposava d’un reflector i es va poder comprovar que la nau responia rebotant el raig làser cap a la Terra. Els científics estan molt sorpresos perquè el vell aparell soviètic encara tingui capacitat de resposta i pugui ser útil 40 anys després per a les investigacions actuals.
El Lunakhod-1 portava un reflector de fabricació francesa i va ser un dels grans èxits del programa soviètic d’investigació lunar. El robot, dirigit per control remot, va passejar-se durant set quilòmetres per la superfície lunar des d’on va transmetre milers d’imatges. A més va analitzar el terra lunar en cinc-cents punts. Que torni a l’activitat permetrà als científics buscar desviacions de la Teoria de la Relativitat d’Einstein, per la qual cosa es necessita fer mesures molt precises, de l’òrbita lunar. Repetint les mesures durant anys es podrà dibuixar l’òrbita del nostre satèl·lit amb una precisió mil·limètrica. Això fins ara s’estava fent amb els reflectors col·locats a la Lluna per les missions de l’Apol·lo XI, XIV i XVI i una altre robot soviètic el Lunokhod-2, encara que aquest té problemes de funcionament. No deixa de ser curiós que el germà gran, després d’estar quatre dècades fora de combat, funcioni millor que el seu germà petit.
[youtube]xzGemLobwyg[/youtube]
A finals del 2010 la segona sonda d’exploració lunar de la Xina, el Chang E II, visitarà el satè·lit de la Terra. Chang E fa referència a una tradició xinesa segons la qual una deesa amb aquest nom habita a la Lluna des de temps immemorials. La sonda prendrà fotografies d’alta resolució del lloc on la següent nau xinesa, la Chang E III realitzi un aterratge controlat sobre la superfície lunar.
El programa espacial xinès es desenvolupa en dues branques. Una és la de les missions tripulades, l’última es va fer el 2008, per a establir en el futur una estació espacial permanent. L’altra se centra en l’estudi de la Lluna. Aquesta darrera fase es va iniciar l’octubre del 2007 amb el llançament de la primera sonda, la Chang E I, que va elaborar un mapa tridimensional de la Lluna.
La Xina preveu fer arribar els seus primers astronautes a la Lluna el 2020, o un any abans, just quan faci cinquanta anys de l’arribada d’Armstrong i Aldrin amb l’Apol·lo XI. L’avançament no seria res estrany perquè el programa espacial xinès avança a un ritme molt més ràpid del què es preveia inicialment. Les noves tecnologies i el fet que utilitza mètodes ja provats durant anys tant pels EUA, com per Rússia i la UE els facilita molt les coses.
[youtube]odRz8XgQcjo[/youtube]
Com que aquests dies se celebra el 40è aniversari del primer viatge tripulat a la Lluna, molta gent em pregunta què n’opino de la teoria de la conspiració; de que tot fos mentida i l’home no hagués trepitjat mai el satèl·lit. I m’ho pregunten gent que té uns certs coneixements del tema però que, davant l’allau d’informació conspirativa, se’ls plantegen dubtes. El professor de Física Eugenio Fernández Aguilar acaba de publicar el llibre «La conspiración lunar ¡Vaya timo!» (Laetoi), ideal per als que els quedi algun dubte de que l’home sí que va arribar a la Lluna. L’autor es dedica a desmuntar alguns dels arguments més coneguts dels qui creuen que el programa Apol·lo va ser una gran conspiració per fer creure al món que els EUA podien enviar astronautes a la Lluna.
Crec però que amb només tres arguments es suficient per desmuntar les teories basades, bàsicament, en informació treta de context i en barrejar naps amb cols. En el programa Apol·lo hi van participar, directa o indirectament 400.000 persones; de les quals 15.000 ho van fer de forma molt propera. Algú es pot imaginar que 400.000 persones callessin per sempre, suposadament -segons els conspiracionistes- perquè els serveis secrets nord-americans els havia amenaçat de mort? Algú s’imagina una conspiració de 15.000 persones que han guardat silenci durant quaranta anys? Algú s’imagina que els russos no s’haurien afegit a la teoria de la conspiració en plena Guerra Freda si hagués estat mentida? Doncs no ho va fer, quan era la part més interessada en que se sabés?
L’altra teoria del suposat complot afirma que hi ha imatges falses, que es veuen els astronautes caminant per la Lluna i que fan ombres en direccions oposades, o que s’hi veu una persona sense el vestit espacial passejant pel fons, que la bandera onejava quan no hi havia vent… Tot això és veritat, però té un motiu. Ens hem de situar el 1969 la tecnologia no era l’actual. Les transmissions de televisió estaven fent les seves primeres passes i no estava gens clar que funcionès, per això es van aprofitar els assajos de les passejades lunars dels astronautes en un plató per gravar-los i utilitzar les imatges per si calia. Per això s’hi veuen tècnics i les llums sí, són de focus, per això les ombres, en algunes imatges, no van en una sola direcció. Clar que si s’agafen aquestes imatges i això no es diu, la teoria de la conspiració és molt més consistent.
El tema de la bandera és igual, que si onejava… doncs no, no oneja perquè a la Lluna no hi ha atmosfera i per tant no hi ha vent, però els filferros que hi havia dins per mantenir-la estesa sí que vibraven amb el moviment… I així doncs tot. Es diu també que mai una nau espacial amb humans podria haver trencat el cinturó, les àrees plenes de protons i electrons que rodegen la Terra, perquè haguessin estat sotmesos a grans quantitats de radiació. És cert que les operacions espacials -d’això els conspiracionistes no en dubten- es fan a altures molt baixes. L’«Endeavour» esta avui només 400 km per damunt dels nostres caps. Però sí, ho van fer. La missió Apol·lo només tenia un 50% de possibilitats de tenir èxit. Fins i tot el president Richard Nixon tenia preparats dos discursos, un felicitant-se per l’èxit d’haver arribat a la Lluna, i l’altre donant el pèsam per la mort dels astronautes. Però resulta que van fer 384.000 km i l’atzar va estar de la seva part. Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins, encara són vius tot i que ja passen dels setanta anys. Tanta radiació perjudicial doncs, no va ser.
Però hi ha una prova que podria ser definitiva però només pels que tenen clar que molts avenços tècnics provenen de l’exploració espacial. Si algú té televisió per satel·lit no cal que dubti que des del 1957, any del llançament de l’Sputnik, la tecnologia aeroespacial ha avançat a un ritme impensable. Els conspiracionistes tampoc dubten que s’hi hagi arribat, almenys creuen que han arribat sondes no tripulades a la Lluna i diuen que han fotografiat ovnis i construccions alienígenes, fins i tot s’en poden «veure» imatges -més falses que els assajos d’Armstrong i Aldrin, per cert-. Doncs la sonda LRO de la qual parlava ahir, la destinada a fotografiar amb detall la Lluna per començar a buscar les zones òptimes d’aterratge de les noves missions, acaba d’enviar les localitzacions de les restes de les sis missions Apol·lo que van aconseguir arribar. Les restes són, una part del mòdul lunar que es quedava a la Lluna en el moment d’enlairar-se, i part del material utilitzat. Clar que els conspiracionistes sempre poden dir que la foto és una ampliació macroscòpica d’un formatge amb un cuc treient el cap.
[youtube]xd4tkp_-wf8[/youtube]
Fa 40 anys, quan els astronautes nord-americans de la missió Apol·lo tornaven a la Terra procedents de la Lluna explicaven en els seus informes que havien vist flaixos de llum, fins i tot amb els ulls tancats. Durant quaranta anys l’origen d’aquestes llumetes havia estat un misteri. Ara se sap què són. El què «veien» els astronautes és l’energia que desapareix en l’explosió d’una estrella i que impulsa l’acceleració de partícules per l’Univers. Un estudi publicat per Science i fet per astrònoms de l’observatori Chandra de Raigs X de la NASA i del Gran Telescopi de l’Observatori Europeu Austral (ESO), a Xile, revela què veien els conqueridors de la Lluna. Els flaixos de llum que de tant en tant sorprenien els astronautes eren raigs còsmics, partícules carregades que bombardegen l’atmosfera terrestre i que impactaven contra les seves retines. Aquestes partícules són protons que es desplacen a la velocitat de la llum i que provenen des de diversos punts, alguns des de fora la Via Làctia. Eveline Helder, de l’Institut Astronòmic de la Universitat holandesa d’Utrecht, explica que quan esclata una estrella i es converteix en una supernova, gran part de l’energia d’aquesta explosió accelera algunes partícules a nivells extremadament alts d’energia. Aquesta energia prové de la temperatura del gas que provoca l’explosió. Fins ara es creia que la temperatura del gas havia de ser de 500 milions de graus centígrads, però s’ha descobert que la temperatura és molt més baixa del què s’havia pensat, només 30 milions de graus. La resta és l’energia gastada en impulsar els raigs còsmics, que veuen els astronautes.