Posts Tagged ‘ecologia’
[youtube]cPR-nLrzOSI[/youtube]
Un equip de biòlegs i informàtics de la Universitat de Granada ha dissenyat un sistema que permet avaluar l’estat ecològic dels rius mediterranis de l’Estat espanyol. Per elaborar el programa els científics del Departament de Biologia Animal de la Universitat de Granada han buscat llocs on l’estat del riu fos natural, que no estès afectat per la contaminació i que pogués servir de model. L’aplicació informàtica, Medpacs, es basa en desenvolupar models de predicció per a les comunitats de macroinvertebrats aquàtics, i permet el càlcul d’altres índex biològics i paràmetres. Això permet conèixer a l’instant l’estat ecològic dels rius. Aquest estat es mesura en funció del grau de desviament respecte a unes condicions de referència, tant a nivell físic, com químic, per saber com s’hauria de millorar per aproximar-se a l’estat òptim.
L’aparició d’invertebrats com els «sastres», com diem a l’Empordà, d’aquells insectes que caminen literalment sobre l’aigua neta és un dels millors indicadors. L’insecte no s’enfonsa perquè la tensió iònica de l’aigua li aguanta el pes. Una aigua bruta, amb restes de detergents per exemple, té una tensió iònica molt més baixa insuficient per aguantar el pes de l’insecte que s’enfonsa. Per això en aigües brutes no hi ha aquesta mena d’insectes que caminen pel damunt del líquid com si fos una superfície sòlida.
[youtube]sFJnryaPA-s&feature=related[/youtube]
Segons un estudi de l’institut alemany Max Planck d’Ornitologia i que s’ha publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, algunes espècies de ratpenats prenen la posició del Sol, quan aquest va de baixa, com a referència per orientar-se en els desplaçaments de distàncies llargues i ho combinen amb el camp magnètic de la Terra. No deixa de ser curiós que un animal que viu habitualment en coves poc o gens il·luminades i que requereix percepció sonora per calcular les distàncies i no xocar amb els objectes calibri la seva direcció en funció de la posició del Sol. L’estudi s’ha fet amb el ratpenat gran de muntanya, Myotis myotis. Els ratpenats solen sortir de les coves quan es pon el Sol perquè és millor referència que el camp magnètic de la Terra. Bàsicament perquè el camp magnètic varia de forma imprevisible, depenent de les zones i consideren el Sol un element més fix i segur per a orientar-se. Altres animals, com les abelles, també es guien per la posició del Sol per a situar-se sobre el territori.
El professor Richard Holland ja havia realitzat abans investigacions per demostrar com els ratpenats s’orienten pels grans recorreguts a partir del camp magnètic, però ara ha pogut comprovar que la primera referència que prenen és el Sol. Un misteri més dels ratpenats, famosos perquè estableixen la seva orientació a curta distància a base del què s’anomena ecol·locació. O sigui mesura les distàncies a partir d’emetre una ona sonora i calcular el temps que tarda en rebotar l’objecte i tornar. L’inventor del radar, vaja.
[youtube]FfaQsTHCF_o[/youtube]
El pesticida més comú del món per combatre les males herbes en els conreus és l’atrazina, que actua inhibit el procés fotosintètic de les plantes. La seva fórmula química és C8H14ClN5 i en els éssers humans que s’hi exposen els pot provocar irritacions oculars i a dosis més altes efectes en el sistema nerviós central. En exposicions prolongades pot provocar dermatitis o una sensibilització de la pell i afectar el fetge i els ronyons. L’atrazina està prohibida a la UE, en una demostració més del seny europeu, però a la resta del món es fa servir en gran quantitats.
Si en els humans pot causar problemes en alguns animals les conseqüències poden ser més desastroses. Segons un estudi de la Universitat de Califòrnia que s’ha publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) l’efecte de l’atrazina sobre la granota Xenopus laevis té uns efectes demolidors. La investigació ha demostrat que el deu per cent de les granotes mascles d’aquesta espècie exposades a aquest pesticida van desenvolupar funcions reproductives pròpies de les femelles. Però no només els va provocar una mena de castració química, sinó que el canvi de sexe els va permetre aparellar-se i produir ous viables.
Per fer l’estudi es van comparar 40 granotes mascle normals amb una quantitat igual de mascles als quals se’ls va mantenir en contacte amb aigua que tenia una concentració d’atrazina similar a la que es pot trobar en les zones humides pròximes a conreus on s’ha utilitzat el pesticida en qüestió. I, per cert, aquests nivells eren inferiors als que la legislació nord-americana permet trobar en l’aigua potable. Doncs tot i així, el deu per cent dels mascles van canviar de sexe. El motiu va ser una caiguda en picat dels nivells de testosterona, una reducció del volum de la glàndula reproductiva, un descens fins quasi la desaparició de l’esperma produït i una davallada de l’índex de fertilitat.
[youtube]rWogBsnNrbU[/youtube]
L’entrada en un ecosistema d’espècies invasores constitueix la segona causa de pèrdua de biodiversitat del món. Ho diu la biòloga i cap del Servei Ecològic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), Concha Durán. Aquesta biòloga va assistir a unes jornades sobre espècies invasores d’aigua dolça organitzades per la Facultat de Ciències de la Universitat de Navarra per parlar del musclo zebrat, una autèntica plaga a l’Ebre. Segons Duran, l’afectació socioeconòmica d’aquesta espècie és evident però ara ja també el seu impacte mediambiental. El musclo zebrat es reprodueix de forma extraordinària, cada exemplar pot tenir un milió de larves anuals. Com que els musclos tenen la funció de filtrar aigua per alimentar-se teòricament contribueixen a tenir-la neta, però això és fals perquè al filtrar-la el que fan és agafar el fitoplàcton, base de la cadena tròfica d’altres espècies. Segons Durán, l’efecte exagerat de filtratge fa que augmenti la transparència de les aigües i, amb això, la presència d’algues submergides. Eradicar-lo és pràcticament impossible. En llocs tancats com basses o canals de reg es pot eliminar amb clor o peròxid d’hidrogen; però en els rius aquest tractament perquè provocaria uns danys mediambientals greus. Als Estats Units s’està investigant amb una toxina generada pels bacteris Pseudomonas fluorescens com a possible tractament contra aquest musclo zebrat en aigües obertes.
[youtube]0LKK9rbR2Y8[/youtube]
En els ecosistemes marins cada vegada s’està reconeixent més la importància dels prats submarins. Recuperar aquests “boscos blaus” que creixen a pocs metres de fondària contribuiria a millorar l’estat de les costes, faria augmentar la pesca i ajudaria a controlar el canvi climàtic perquè absorbeixen grans quantitats del diòxid de carboni dissolt a l’aigua. El científic portuguès Juan Carlos Duarte, president de la Societat Americana d’Oceanografia i Limnologia i professor de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats ha realitzat un estudi per a l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Les conclusions presenten els prats submarins, els manglars i els aiguamolls com alternativa contra el canvi climàtic. Duarte assegura que aquests “boscos blaus” són els ecosistemes que tenen més capacitat per absorbir el CO² i per tenir-lo retingut a llarg termini. De les dues gigatones -2.000.000.000.000 tones- que absorbeixen els oceans, aquests boscos n’enterren la meitat en els sediments. L’estudi de Duarte planteja que protegir i ampliar els prats submarins seria la millor forma de molts països insulars per ajudar a reduir els nivells de diòxid de carboni. Amb poca superfície terrestre per a plantar arbres, què millor que omplir el mar de prats. I si a més això contribueix a millorar l’estat de les costes i les reserves pesqueres, fantàstic.
De tots els oceans, aquests “boscos blaus” ocupen només un 0,2% de la superfície marina, bàsicament perquè només creixen en llocs on el mar és poc fondo. L’estudi de Duarte assegura que a més el ritme de destrucció de les praderes submarines és més ràpid que el de la selva tropical. Bona part de la destrucció dels prats submarins és culpa de l’activitat humana. La pesca de ròssec, per exemple, causa greus danys en aquests ecosistemes, però també l’amarratge d’embarcacions, la contaminació i l’ampliació dels ports. Sense plantes subaquàtiques que renovin l’oxigen i n’absorbeixin el diòxid de carboni, augmenten les zones d’aigua poc oxigenada. Si no hi ha oxigen no hi ha vida i el mar es converteix en un desert.
[youtube]J17UYvO9hlg[/youtube]
Les Tablas de Daimiel, és un parc natural que es troba a Ciudad Real considerat reserva de la biosfera. Des de fa anys, aquests importants aiguamolls de la Península Ibèrica pateixen una sobreexplotació dels seus aqüífers, cosa que ha provocat una greu sequera. Les seves excepcionals característiques provenen del fet que hi conflueixen dos rius. Un, el Guadiana, hi aporta aigua dolça; l’altre, el Cigüela, aigua més salina, això ha permès que hi apareguessin flora i fauna molt variada. En les últimes dècades, a la regió pròxima a Daimiel s’han transformat cent mil hectàrees de secà en regadiu. Això ha provocat que el nivell freàtic de l’aigua de les Tablas baixés considerablement i que l’aigua del Guadiana hi deixés d’arribar. A mesura que les Tablas de Daimiel s’anaven secant es produïa un fenomen ben curiós, la turba del subsòl va començar a assecar-se fa cinc anys, empetitint-se i escardant el terreny. Les esquerdes van permetre l’entrada d’aire al subsòl i l’oxigen va oxidar la turba. L’oxidació provoca una reacció química que eleva la temperatura de la turba fins que aquesta comença a cremar-se. El 26 d’agost del 2009 es va detectar que s’havia iniciat l’autocombustió de la turba de les Tablas i, poc a poc, l’incendi subterrani s’ha anat estenent.
Els tècnics intenten aixafar la turba i compactar la terra per evitar-ne l’autocombustió però només la inundació de 150 hectàrees de terreny seria efectiva per apagar el foc. Portar aigua a Daimiel passa per superar disputes polítiques dels recursos hídrics entre diverses regions espanyoles. De moment la zona més afectada és la illa de Las Cañas, però ja han aparegut d’altres focus d’incendi. Els treballs d’extinció han frenat l’evolució del foc, però l’autocombustió de la turba continua activa. Els treballadors, a més, han d’actuar amb molta prudència perquè el terreny cedeix fàcilment i la temperatura en els llocs on està cremant la matèria orgànica subterrània pot arribar fàcilment als 220 graus centígrads.