Posts Tagged ‘evolució’
[youtube]TSUzOWlAsYo[/youtube]
Ho publica el Daily Telegraph. Un guàrdia de seguretat britànic ha descobert una possible imatge del monstre del Llac Ness, a Escòcia. Les coordenades són latitud 57°12’52.13″ N i longitud 4°34’14.16″ W. La figura que s’hi pot veure és una taca llarga i blanca a cinc-cent metres de la riba. Pot ser el monstre que s’ha buscat durant molts anys o simplement una embarcació. El guàrdia ho va descobrir utilitzant el programa de Google Earth. Google utilitza una càmera trike capaç de visualitzar imatges d’àrees inaccesibles per altres càmeres.
Les suposades aparicions de “Nessie” provenen de fa 1.500 anys, però periòdicament reapareix, sobretot quan l’interès per la criatura decau. Llavors grups d’investigadors pentinen el llac de 40 quilòmetres de llargada i en alguns punts fins a dos-cents metres de fondària per confirmar que realment hi havia un animal diferent. Seria l’exemple més clar de la criptozoologia, però científicament hi ha molts dubtes de la seva existència. La majoria de fotos aportades per demostrar-ho s’han demostrat falses. Alguns que afirmen haver vist “Nessie” diuen que te un color vermell fosc, pell llisa i que té una llargada d’uns nou metres. Hi ha qui afirma que és un plesiosaure, un dinosaure marí. El que està clar és que si existís no hi podria haver-hi només un “Nessie” perquè difícilment podria viure un miler d’anys i que, com a mínim, n’hi hauria d’haver una parella. Coses de la reproducció.
[youtube]JyIDIRD5UYY[/youtube]
Pot una espècie reaparèixer per si mateixa després d’haver-se extingit? La resposta lògica seria que és una cosa força improbable, però un equip franco-suís ha fet un descobriment que apunta a tot el contrari. L’amonite, un mol·lusc cefalòpode que va viure entre el Devònic i el Cretaci, fa uns 300 milions d’anys hauria reaparegut després d’extingir-se un milió d’anys després i de forma molt més ràpida. Segons el Centre Nacional d’Investigació Científica de França (CNRS) després de l’extinció del 90% de les espècies que hi va haver fa 252 milions d’anys, durant la crisi permo-triàsica que va patir la Terra, els amonites només van necessitar un milió d’anys per recuperar el seu nivell de biodiversitat. Fins ara els càlculs afirmaven que la biosfera va necessitar entre 10 i 30 milions d’anys per refer-se. Publicat a la revista Science, l’estudi es basa en la recollida de fòssils d’amonites repartits en diversos llocs del món amb una datació de cent milions d’anys. Amb això quedaria demostrat que les teories que plantejaven una lenta recuperació de la biodiversitat després d’un episodi d’extinció en massa podrien estar equivocades i que en molt menys temps del què es calculava l’evolució s’hauria accelerat.
[youtube]NJCaG4tOaAU[/youtube]
A les muntanyes del centre de les Filipines s’ha descobert recentment una espècie de planta carnívora gegant que no es limita a menjar insectes, sinó que és capaç de devorar sencera fins i tot una rata. El nom científic de la planta és Nepenthes attenborroughii, en honor del naturalista britànic David Attenborough. El descobriment ha estat publicat al Botanical Journal of the Linnean Society i se sabia de la seva existència a partir de l’any 2000 quan dos missioners van intentar escalar la muntanya Victòria, un pic de Palawan, i després de perdrés van explicar que havien trobat una planta carnívora gegant. Amb aquesta informació el 2007 es va muntar una expedició per anar a buscar la planta en qüestió. Després de dos mesos de passejar per les muntanyes es van trobar exemplars de la Nepenthes philippinensis, una planta carnívora pròpia de les Filipines, i finalment van ensopegar amb el què buscaven.
Les plantes carnívores tenen diferents formes, però totes es basen en un receptacle on capturen les seves víctimes i, un cop atrapades, comencen un lent procés de digestió. El cas és que aquesta nova planta, la Nepenthes attenborroughii ha desenvolupat una trampa d’una mida tan gran que li permet capturar fins i tot rates. Tot i que l’expedició britànica en va trobar diversos exemplars, la planta en qüestió és molt rara. També van ensopegar amb la Nepenthes deaniana, que no s’havia trobat en estat salvatge des de feia més d’un segle.
[youtube]DCwsGAfPrWo[/youtube]
Aquests dies estan apareixen investigacions que desmenteixen coses que fins ara es pensava que eren d’una manera i resulta que són totalment diferents. Fins ara es creia que l’esclat de la població humana es va produir en el moment en que les petites societats nòmades i caçadores van començar a conrear la terra i que el motor del creixement del nombre d’humans anava lligat a l’agricultura. Doncs sembla que no. Un estudi de la Universitat d’Arizona, publicat per la revista PLoS ONE, indica que les poblacions humanes van crèixer de volum a l’Àfrica durant l’Edat de Pedra Tardana, en el Paleolític Superior, fa uns 40.000 anys. Els investigadors han descobert que aquesta expansió es va produir molt abans que es comencés a desenvolupar l’agricultura. Per tant, l’agricultura seria una conseqüència del creixement de la població d’humans i no a la inversa. Durant molt de temps hi ha hagut discrepàncies sobre si els humans van començar a expandir-se arran de les innovacions tecnològiques aplicades pels grups de caçadors-recol·lectors del Pleistocè Superior o va passar amb l’arribada de l’agricultura durant el Neolític.
El mètode d’investigació per arribar a aquestes conclusions ha estat curiós. Els científics han recollit material genètic de 184 individus de set poblacions humanes i han posat les dades en un simulador de l’evolució dels llinatges humans al llarg del temps. Les conclusions són que els grups de caçadors-recol·lectors s’adaptaven als models amb un creixement de població deu vegades superior que començava molt abans de l’inici de l’agricultura. Utilitzant superordinadors han determinat que l’expansió en el volum de població va començar a l’inici de l’Edat de Pedra Tardana, un període de la prehistòria que mostra una intensificació de jaciments arqueològics, un increment de tècniques utilitzant pedres i l’augment d’intercanvis a llarga distància.
[youtube]63QOBq08Fxk[/youtube]
En només un segle el volum del cap dels rosegadors i la forma del seu cos s’ha modificat ostensiblement. Segons un estudi publicat per la revista PLoS ONE la causa la té l’augment de la població humana i el canvi climàtic. Ho explica l’ecòleg Oliver Pergams, de la Universitat d’Illinois, que han detectat canvis similars en rates tant de Califòrnia com de Chicago, una distància considerable perquè no tinguin relació entre elles. Per això els científics van pensar que potser les mutacions s’havien produït arreu del món. Es van examinar rosegadors de museus de tot el món i agafant les mesures anatòmiques de 1.300 exemplars de l’Àfrica, Amèrica i Àsia capturats entre el 1892 i el 2001. També van comparar especímens que viuen en illes aïllades amb d’altres que viuen en zones densament poblades i es van descobrir com a mínim 15 modificacions anatòmiques prou importants. Segons els investigadors deu d’aquestes modificacions tenen relació amb els canvis de població humana, canvis de temperatura i augment o disminució de les pluges. La gràcia del tema és que demostra que l’evolució potser un fenomen de pocs anys i que els mamífers s’hi adapten amb rapidesa. Ara també s’ha de determinar en què beneficia als rosegadors aquests canvis morfològics.
És impossible saber quantes rates hi ha al món. Però, per posar un exemple, es calcula que a Nova York, amb vuit milions d’habitants, hi hauria com a mínim sis rates per persona. O sigui, uns 48 milions de rates. Si la xifra l’apliquessim al món sencer, que té set mil milions de persones ens donaria una xifra aproximada de quaranta-dos mil milions de rates.
[youtube]qH-Sg1VWfow[/youtube]
La revista científica Journal of Zoology, de la Societat Zoològica de Londres, acaba de publicar una investigació que demostra que els dinosaures no eren tan grans com es creia fins ara. La raó és que els científics han trobat errors en les equacions utilitzades per a calcular el seu pes. Les conclusions afirmen que històricament s’ha exagerat molt el pes d’aquests animals que van aparèixer fa 200.000 milions d’anys i van desaparèixer de la Terra en fa 65. L’error detectat no és d’uns pocs quilos, segons el doctor Gary Packard, director de l’estudi i membre de la Universitat de Colorado, la diferència podria ser del 50%. Per exemple l’apatosaurus, un herbívor considerat un dels dinosaures més grans pesaria només 18 tones i no 38 com es creia fins ara. El tyrannosaurus rex, que és un dels dinosaures carnívors més coneguts, pel seu volum i agressivitat, pesava molt menys de les quasi 7 tones que fins ara es creia que pesava. Per això era bon caçador, un pes menor li donava més agilitat. A aquestes conclusions, l’equip de científics hi ha arribat fent un mostreig de 33 espècies de mamífers de quatre potes de diferents mides. Des d’un ratolí de 47 grams fins a un elefant de 4.000 quilos. Clar que la investigació no pot ser més precisa perquè dels dinosaures només se n’han trobat restes fòssils. Hi ha una dada clau que no se sap per poder conèixer amb exactitud el volum i pes d’aquests animals que és la quantitat de carn i pell que tenien.
[youtube]o5e9ZQFOqOI&feature=PlayList&p=37E760680B065A1F&playnext=1&playnext_from=PL&index=6[/youtube]
Científics nord-americans afirmen que han trobat indicis d’oxigen a la Terra fa 3.460 milions d’anys, 800 milions d’anys abans del què es pensava. A la pràctica això significa que en aquell moment hi havia microorganismes capaços de produir oxigen mitjançant la fotosíntesi molt abans dels fòssils fotosintètics més antics que es coneixien fins ara. El descobriment l’ha fet un equip de la Universitat de Pennsilvània liderat pel geoquímic Hiroshi Ohmoto. L’estudi l’ha publicat la revista Nature Geoscience i demostraria l’existència d’aigua rica en oxigen al nord-oest d’Austràlia durant l’Eó Arcaic, un període del Precàmbric durant el qual l’escorça terrestre estava evolucionant, ara fa entre 3.600 i 2.700 milions d’anys. El testimoni geològic de tot això és l’hematita, un mineral d’òxid fèrric (Fe2O3), que s’hauria format en un antic mar que cobria aquesta zona australiana de Pilbara gràcies a una temperatura d’aigua molt calenta, uns 60º, i rica en oxigen que hauria interaccionat amb fluits hidrotermals rics en ferro. A banda de la importància de poder anar dibuixant amb més precisió la vida a la Terra, el descobriment confirma que l’evolució va ser molt lenta i que per a cada pas es van necessitar uns quants centenars de milions d’anys, fins que es va anar accelerant per arribar l’esclat final amb l’aparició dels primers homínids, fa 1,5 milions d’anys fins que l’homo sapiens es va quedar sol fa només 12.000 anys, un suspir. Aquesta evolució la podeu veure en un vídeo que resumeix en un minut tota l’evolució de la Terra, des de la seva formació fins a l’actualitat.