Posts Tagged ‘pH’
[youtube]hfGx8pF4Rhg[/youtube]
Les erupcions volcàniques llancen a l’atmosfera roca fosa, cendra formada bàsicament per diòxid de silici (SiO²), i gasos, un dels més abundants és el diòxid de sofre (SO²). La lava pot ser llançada a quilòmetres de distància però cau ràpidament. A mesura que les partícules sòlides més pesants, piroclasts, van caient per l’efecte de la gravetat, les menys pesants, sobretot si han estat expulsades a uns quants quilòmetres d’altura, com ha passat amb el volcà Eyjafjalla que ha arribat a escopir fum fins als 11.000 metres, són arrossegades pel vent i poden mantenir-se a l’atmosfera durant anys. La prohibició de volar per Europa pel núvol de cendra ha estat exagerada. És evident i a ningú li passa pel cap que volar per sobre el volcà o a pocs quilòmetres de distància afecta greument un avió, però a mesura que augmenta la distància les partícules es van diluint.
Una setmana amb l’espai aeri europeu pràcticament tancat és una bestiesa. I si el volcà islandès està un any en erupció què s’hauria de fer? Des del principi s’havia d’haver tingut en compte les zones amb més partícules i buscar rutes a més o menys altitud per esquivar el possible perill que signifiquessin aquestes partícules en suspensió. Superada la fase d’histèria col·lectiva impulsada per Eurocontrol i els governs hiperproteccionistes que patim, ja podem parlar de com es dissoldrà el núvol i si tindrà conseqüències ambientals.
Un cop a l’atmosfera el diòxid de sofre o els òxids de nitrogen es combinen amb el vapor d’aigua i formen àcid sulfúric (H²SO), àcid nítric (HNO³) o també àcid clorhídric (HCl) que cauen amb la pluja. Això vol dir que ens caurà àcid del cel? No. Es considera pluja àcida si el pH de l’aigua és inferior a 5,6 -l’aigua destil·lada té un pH 7-. Distribuïda en un territori tan ample, els efectes d’aquesta pluja àcida provinent del volcà, seran en general inapreciables. És molt més perillós el dia a dia.
Els combustibles que cremen els vehicles, algunes calefaccions, les fàbriques o les centrals energètiques de carbó aboquen diàriament a l’atmosfera milers de tones de diòxid de sofre i òxids de nitrogen, que retornen a terra en forma de pluja àcida. Aquesta pluja, amb el temps, amenaça la salut de les persones, destrueix la vida als llacs i rius, fa emmalaltir o mata els arbres i afecta fins i tot els edificis. La principal font de diòxid de sofre és la crema de carbó o petroli que el conté com a impuresa. Els òxids de nitrogen (NO, NO²) s’originen en els processos de combustió a elevades temperatures en els motors de combustió, principalment els dièsel.
[youtube]LvGpLXs-pRo&feature=related[/youtube]
L’oceà Atlàntic reté un 13% de CO², provocat per l’activitat humana, més del què es pensava fins ara. Ho afirma un estudi internacional en el qual hi ha participat el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Segons l’estudi, l’Atlàntic emmagatzema 54 gigatones (cada gigatona són mil milions de tones) en comptes del què es pensava fins ara. En la investigació també hi ha participat científics nord-americans, francesos i noruecs que han participat en un projecte anomenat Carboocean. El treball de recerca és per saber què ha anat passat des del 1800, a l’inici de la revolució industrial, amb el diòxid de carboni en els oceans i veure que pot passar en el futur. Tot i que els treball s’ha fet a l’Atlàntic perquè té un important paper en la circulació oceànica global i perquè és on més CO² s’ha concentrat, les conclusions són extrapolables. El diòxid de carboni produït per l’activitat humana és capturat per les plantes però també pels oceans, que al final en capta més que no n’emet i per tant en va acumulant. Això té una vessant positiva, si els oceans retenen més CO² l’atmosfera en té menys, però té una part negativa que és que l’augment de diòxid de carboni fa baixar el pH de l’aigua, o sigui la torna més àcida. Es calcula que la quantitat global de carboni emmagatzemada en els oceans des del 1800 fins ara és de 147,5 gigatones, però des de fa trènta anys el ritme d’absorció del diòxid de carboni és de 2 gigatones per any. Si es pregunten com s’arriba a fer aquest càlcul, l’equip que ha el·laborat l’estudi, publicat per Biogeosciences,ha utilitzat cinc paràmetres diferents: s’ha mesurat el CO² dissolt; la salinitat, la temperatura, els nutrients, el pH i la presència de clorofluorocarbonis d’ús industrial.
[youtube]OCFXNw7tNXE[/youtube]
Un grup d’investigadors de la Universitat de Victòria (Canadà), dirigits per Verena Tunnicliffe, ha descobert que els musclos són capaços de sobreviure a l’acidificació dels oceans. L’estudi s’ha fet en una zona del Pacífic, a l’arxipèlag de les Marianes, on l’aigua té grans concentracions de CO² i ha estat publicat per la revista Nature Geoscience. Els científics han descobert que els musclos que viuen en aigües més àcides tenen la clova sensiblement menys gruixuda dels que viuen en aigües normals i que la seva taxa de creixement es redueix a la meitat. Tot i així sobreviuen perquè alguns dels seus principals depredadors, com els crancs, no es poden desenvolupar en un ambient tan àcid.
Per què es tornen àcids els oceans? Els mars absorbeixen pràcticament la meitat de tot el diòxid de carboni que es llança a l’atmosfera, l’altra meitat contribueix a l’escalfament global i al canvi climàtic. Els mecanismes de com el CO² altera la vida marina encara no estan clars, però el què sí se sap és que afecta i molt. L’acidesa de l’aigua es mesura pel pH (o sigui la concentració de ions d’hidrogen). L’aigua destil·lada, la més pura té un pH 7. Quan més baix és el pH més àcid i quan més alt més alcalí. El pH dels mars és lleugerament alcalí amb un pH que oscil·la entre 8 i 8,3, unes condicions a les quals ja s’han adaptat la flora i la fauna marina. No sempre ha estat així, fa 55 milions d’anys els mars eren força més àcids. El què està passat ara és que la velocitat d’acidificació dels oceans s’ha accelerat i es calcula que a l’any 2100 el pH podria haver baixat entre 0,3 i 0,4 punts. Quin problema representa això? Doncs que un augment de l’acidesa dificulta la formació de carbonat càlcic (CO³Ca) que és part vital de multíssims organismes, per exemple els musclos o els coralls, ja que l’utilitzen per crear les seves estructures i cloves de protecció. I com que coralls, crustacis i petits mol·luscs són base de la cadena alimentària marina el problema de l’acidificació pot tenir unes conseqüències enormes, ara per ara difícils de predir.