Fotoperiodista de pedra picada

Publicat el per

Ruiiiiiz!  és un recull d’instantànies provinents del fons d’exposicions i arxius del fotògraf Miquel Ruiz Avilés, que es  presenta dissabte 6 d’abril a la Sala Dolors Xabé de Sarrià de Ter. Es tracte, com diria el mateix autor d’una “barrija-barreja” amb imatges de diferents èpoques, formats i estils que han estat seleccionades per retre-li homenatge i recordar-lo, un any després que ens deixés.

Si voleu saber més sobre en Miquel Ruiz, us deixo l’enllaç (en vermell) amb la biografia “Miquel Ruiz Avilés, fotoperiodista de pedra picada” que es va publicar en el número del primer trimestre del 2024 de la Revista de Girona. Miquel Ruiz _Revista de Girona_Gener_2024_0342_042

Si plores, no veus l’objectiu.

Aquesta frase la deia sovint el fotoperiodista Miquel Ruiz Avilés  (Purullena, 1954 – Girona, 2023) i és xocant, perquè sempre posava molt sentiment i emoció en el que feia, i tots li havíem vist vessar llàgrimes en determinades situacions.

Era de llàgrima fàcil. Enmig d’una catàstrofe natural, com la de Sri Lanka, reconeixia que li era impossible fer dues fotos seguides: primer feia la foto, després es desfogava rebotint alguna cosa i plorant alhora, i tot seguit tornava a fer més fotos.

 

Els gavarrots de l’Evarist Vallés

Publicat el per

“Evarist Vallès és l’únic pintor que ha clavat gavarrots al cel de l’Empordà”, deia Salvador Dalí, que tenia una gran consideració per l’Evarist Vallés i la seva obra. Aquesta afirmació daliniana fa referència als claus que Vallès posava en els seus quadros quan pintava paisatges empordanesos. Des de fa anys, part de l’obra de l’Evarist Vallès es pot veure en el Teatre Museu Dalí de Figueres, ja que per voluntat de Dalí n’hi ha una exposició permanent en el museu dalinià. També hi ha un fons molt important en el Museu de l’Empordà, del qual Vallès va ser director i que val la pena visitar. En les vides de Vallès i Dalí, a banda de ser molt bons amics, hi ha algunes coincidències curioses, com el fet que els dos han internacionalitzat i alhora immortalitzat els paisatges empordanesos, o que tots dos eren fills de reconeguts notaris que van exercir la seva professió a Figueres. En el que no coincidien precisament era en la seves idees polítiques. Vallès, que era força més jove que Dalí, era un pintor inconformista que es declarava obertament comunista, de fet va militar en el PSUC en l’etapa de la clandestinitat i la transició democràtica, formant part d’aquella generació d’artistes que entre els anys seixanta i setanta interactuaven amb una ideologia d’esquerres, com va passar amb Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Joan Brossa, entre molts altres. Vallès fins i tot va anar a les llistes del PSUC en les primeres eleccions municipals, l’any 1979. Tot i que va néixer a Piarola (l’Anoia), de ben jove es va instal·lar amb la família –eren dotze germans– a Figueres, i encara que va viure a Nova York i París i va viatjar pel món finalment es va instal·lar a Figueres. Allà, hi va trobar el punt idoni per pintar, a casa seva, en un pis del carrer Muralla on tenia l’estudi cara tramuntana, amb molt bona lluminositat, i que visualment dominava tot l’Empordà. D’aquí a tres dies es tanca l’any del centenari de l’Evarist Vallès, una commemoració massa discreta, només un acte al Museu de l’Empordà, cap exposició institucional, una de privada a Cadaqués i la discreta presència en la mostra del moviment inconformista al Museu d’Art de Girona. Algú no ha fet prou bé la seva feina, ja que queda pendent el reconeixement que es mereix.

TOP i Audiencia Nacional

Publicat el per

Un col·loqui sobre la repressió i la violència política, els canvis i continuïtats en els tribunals polítics, organitzat pel Memorial Democràtic, ha servit per recordar que fa seixanta anys es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP). El TOP era una jurisdicció especial, que institucionalitzava en l’àmbit judicial la violència política del franquisme, amb els relats i informes que els proporcionava la brigada politicosocial, la policia política i repressora de la dictadura. Aleshores, el TOP servia al règim franquista per donar aparença de legalitat a la repressió. El TOP va ser dissolt el 1977, i els seus jutges i fiscals van continuar la seva carrera professional en altes magistratures.

És rellevant, per entendre com funcionava la justícia espanyola, saber que la majoria dels processats per aquell tribunal, un 51,71%, eren d’origen català. Tot i que semblaria lògic que en democràcia no calia cap tribunal similar, el mateix any 1977 es va crear l’actual Audiencia Nacional, inicialment amb l’excusa de perseguir els delictes de terrorisme. Ara, aquest tribunal intenta torpedinar la futura llei d’amnistia, que podria provocar, per l’efecte dominó, l’afebliment i caiguda del govern de Pedro Sánchez. Per fer-ho, el jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García-Castellón no ha dubtat d’acusar el president Carles Puigdemont i Marta Rovira de terrorisme, amb un argumentari i un relat agafats amb pinces. Hi ha unes quantes causes polèmiques de l’Audiencia Nacional, com la que va impedir que es jutgés l’exsecretària general del PP María Dolores de Cospedal per espionatge o la que va fer que es mantingués dos anys a la presó l’expresident del Barça Sandro Rosell, tot i que era innocent. El problema de la justícia espanyola no és d’un jutge o un tribunal en particular. El màxim òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), amb el mandat caducat, està contravenint, des de fa cinc anys, a l’ordre constitucional. El PP bloqueja la renovació del CGPJ –integrat per una majoria conservadora– perquè no vol perdre la presència de jutges afins ideològicament en llocs clau del Suprem. Fa temps que es va judicialitzar la política i s’ha polititzat la justícia. Només cal mirar les escandaloses coincidències de les agendes i calendaris polítics i judicials.

La temptació de l’odi

Publicat el per

Aquestes setmanes s’estan fent a Catalunya les Jornades Europees de la Cultura Jueva, que tenen com a tema principal la memòria. Coincidint amb aquestes jornades, al Museu d’Història dels Jueus de Girona s’hi han presentat dues exposicions d’artistes amb arrels empordaneses: Gemma Romero i Alexandra Genís. Gemma Romero Goday mostra vint obres, amb aquarel·les i collages que formen el projecte Somnis, Els somnis de Walter Benjamin. Per la seva banda, Alexandra Genís ha presentat la mostra artística Antologia de Primo Levi, un projecte que reflexiona sobre el vincle entre la mort de l’escriptor piemontès i la seva escriptura. L’autora va viatjar a Torí i va fer un frottage de les paraules gravades a la làpida de la tomba de Primo Levi; a partir d’aquí, amb la utilització de diferents materials (carbonet, tinta negra, tinta blanca, lleixiu o suc de llimona) sobre diferents tipus de paper, ha fet les diferents peces, a les quals ha incorporat textos d’obres de l’escriptor, com ara Si això és un home, El sistema periòdic o La treva. Mitjançant la mostra, Alexandra Genís ens endinsa en l’obra de Levi, en l’horror que van patir els jueus a Auschwitz, i en el sense sentit de l’Holocaust, que denunciava perquè mai més es tornés a produir un genocidi com aquell. Un autor que refusa la venjança i no odia els seus botxins, però no els perdonarà mai. Tot i que la majoria dels catalans percebin el judaisme com una cosa llunyana, tenim testimoni a casa nostra del que ens van deixar abans de la seva expulsió al segle XIII, amb els calls en moltes poblacions de Catalunya, com ara Girona i Besalú. Aquests dies, es fa difícil entendre que un poble que ha patit tant d’odi, persecució i repressió al llarg dels segles, avui, ja amb un estat propi, i en nom del dret a defensar-se, sigui tan cruel i implacable amb gent indefensa a Gaza i a Cisjordània, i cometi crims indiscriminats contra la població civil. Uns fets tan horrorosos que només els podem atribuir a un govern d’extrema dreta, que sembla que vol aniquilar totalment el poble palestí sembrant odi i mort. Potser caldria que els israelians, el poble jueu, fessin seves les paraules de Primo Levi: “La temptació de l’odi la tinc, però jo no soc un feixista, jo crec en la raó i la discussió com a instruments de progrés.”

Publicat al PUNT AVUI, el 2 de novembre 2023

Àpats de Fires i Tots Sants

Publicat el per

Col·leccions de cromos, puzles, blocs de dibuixos, àlbums de fotos, llibres i publicacions de tota mena formen part de la sorpresa de Fires que des de fa unes quantes dècades l’Ajuntament de Girona ofereix als gironins gràcies a la imaginació que hi han posat artistes com el desaparegut dissenyador Joan Casanovas (el de la “Gi” i el Girona m’enamora). La presentació del programa de les Fires, any rere any, ha anat donant forma a un esdeveniment cultural, molt esperat, que enguany s’ha traduït en la publicació del llibre del periodista i “gastropredicador” Salvador Garcia-Arbós: Girona. Menjar de Fires. L’autor, amb el cuiner Joan Roca, l’arxiver Joan Boada i l’alcaldessa Marta Madrenas, ens el van fer conèixer, fa pocs dies, al Saló de Descans del Teatre Municipal, envoltat d’amics, com Pep Vila, Clàudia Bussé, Abraham Simon-Ferré i el fotògraf Francesc Guillamet, que han col·laborat en la confecció del llibre. Un acte entranyable en el qual no van faltar els exalcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans. Carles Puigdemont no va poder ser-hi –per dir-ho d’alguna manera– per causes de força major.

Portada del llibre de Fires

Totes les publicacions de Fires que he mencionat abans feien referència, entre d’altres, a temes com ara la ciutat oculta, la catedral, les muralles, l’urbanisme, els carrers, les places, etcètera. El d’enguany és, sense cap mena de dubte, el més comestible. I ho és perquè ens parla dels menjars que es feien i encara es fan per Sant Narcís, tant a les cases com als restaurants gironins. Són els àpats de Fires, aquells en què tots tirem la casa per la finestra per complaure convidats. Salvador Garcia recull sobretot les receptes dels àpats d’abans, els que recorden molts gironins, els que feien les àvies, els pares i les tietes el dia que posaven les tovalles i els tovallons de mudar. Tot, amanit amb unes fotografies extraordinàries que ens fan venir salivera. Però, a banda de menús i receptes de Fires, l’autor ens transporta al mercat del Lleó, perquè per cuinar s’ha de tenir bon material i no es pot comprar qualsevol cosa, si vols quedar bé. I no s’oblida del que els italians en diuen antipasti, el que aquí seria l’equivalent als entremesos o entrants. També ens parla del vermut de Sant Narcís i de les postres, però sobretot dels preceptius xuixos de Girona. Un llibre imprescindible per a la gastronomia gironina. Tant, que de cara a les Fires del 2022 ja ens n’ha anunciat una segona entrega.

*Aquest article es va publicar a El Punt Avui Girona el 4 de novembre del 2021

Girona 30

Publicat el per

Falta valentia a l’Ajuntament de Girona, per afrontar a fons els problemes de mobilitat i pacificació del trànsit. És cert que es fan gestos i passes per millorar la convivència a l’espai públic, amb l’ampliació de la xarxa de carrils bici, o amb la implantació, des de fa pocs dies, d’una ordenança que regularà la circulació dels patinets elèctrics i altres andròmines amb motor que circulen sense cap control per la ciutat. La nova ordenança prohibeix als patinets d’anar per les voreres i només podran circular per vies ciclistes i per la calçada de vies amb prioritat per a vianants. També és cert que s’han fet apostes importants com la Girocleta, el carril bici sota les vies del tren o la reforma del carrer de la Creu, amb espai per als ciclistes. No es pot negar la bona voluntat per millorar la mobilitat, com ho demostra l’adhesió del consistori a l’Estratègia Catalana de la Bicicleta 2025. Però queden curts. Per què la Girocleta no s’ha ampliat a altres municipis de l’àrea urbana de Girona, com Salt o Sarrià de Ter? Per què no es resolen algunes deficiències de la infraestructura ciclista, com són la falta de connexió d’alguns carrils bici o la conflictivitat vianant-ciclista-cotxe en alguns trams, o les voltes innecessàries que obliguen a fer alguns carrils bici. Tots aquests aspectes són millorables i en alguns casos ja s’hi està treballant.

Però cal saber quan s’afrontarà el problema de fons i el més important de la mobilitat urbana. Primer es van fixar en les bicicletes, ara en els patinets, però no se sap quan es limitarà l’ús dels cotxes, per convertir Girona en una ciutat que sigui més pensada per als ciutadans. Per no parlar que cal incentivar l’ús del transport públic. El model de ciutat del segle XX està esgotat i demana canvis importants i valents. Cal situar les persones al centre de la planificació urbana i aconseguir una mobilitat sostenible, més segura i saludable. No cal anar gaire lluny per veure com capitals catalanes com Lleida i Tarragona ja són “ciutats 30”. Què espera Girona per limitar a 30 quilòmetres per hora la velocitat a tot el nucli urbà? Una mesura que ha de ser un primer pas per afrontar el problema i anar reduint la circulació del vehicle privat, fins a gairebé eliminar-lo. Girona és una ciutat en què cada dia entren o surten aproximadament uns 160.000 vehicles, i això és absolutament insostenible, i no respon al model de ciutat habitable i saludable.

Article publicat a la Galeria d' El Punt Avui el 4 de desembre 2020

Albert Tomàs i Bassols

Publicat el per

Si algú va sacsejar el comerç petit i mitjà d’una Figueres, la dels anys seixanta i setanta, comercialment en expansió –lluny encara de l’actual procés de decadència–, aquest va ser l’empresari i activista cultural Albert Tomàs i Bassols. És l’exemple més clar del que avui en diem un emprenedor. Va ser un home avançat en el seu temps i un innovador en el món del comerç a les comarques gironines. Pioner en les noves tendències de vendes, va ser dels primers comerciants a utilitzar la publicitat a la ràdio per promocionar el negoci. Després d’una primera botiga, en va obrir d’altres, va saber diversificar-se, va crear la marca Establiments Albert i va impulsar la consciència de grup dels comerciants locals en defensa dels interessos del sector.

Albert Tomas comerciant i activista cultural, premi de la Fundació Valvi

Més enllà del comerç, Albert Tomàs ha destacat com a activista en defensa de la llengua, la cultura i el patrimoni, amb una obstinació que el 2004 el va portar a crear una fundació que porta el seu nom, pensada per avalar activitats en la defensa i recuperació del patrimoni cultural de l’Alt Empordà i fomentar la cultura catalana. I si en alguna cosa ha estat especialment tenaç, obsessiu, i hi ha treballat amb constància, ha estat en la recuperació de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, fet pel qual el 2013 la Fundació Valvi li va atorgar el premi Joan Saqués. Albert Tomàs, com a personatge públic, també ha passat per la política i, lluny de dogmatismes, l’ha utilitzada com a instrument per aconseguir objectius locals. Tot i participar en la fundació de CDC a l’Alt Empordà, l’Albert explicava com Jordi Pujol el va intentar convèncer: ”Em va agafar pel braç i vam estar fent voltes per la Rambla de Figueres fins a les dues de la matinada, fins que li vaig dir que n’estava gairebé convençut, però que necessitava temps.” I amb el temps, va ser regidor independent de Vilabertran, en una llista de CiU, va anar a les llistes d’ERC a Figueres i anys després va ser regidor del PSC. El 2015 va formar part de la candidatura de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya. Amb la seva trajectòria, ha deixat clar que l’únic partit del qual podia formar part Albert Tomàs era el d’Albert Tomàs. Ara que ja no hi és, algú haurà d’acabar allò que malgrat el seu entossudiment va deixar pendent: aconseguir que Vilabertran sigui el centre d’interpretació del romànic i que es recuperi l’antic camí de la font del Soc.

L'article original es va publicar el 16/07/2020 a l'edició gironina d'EL PUNT AVUI

 

Dalí guanya a Pilar Abel

Publicat el per

Que la vident Pilar Abel no és filla de Salvador Dalí, ja ho sabíem. Ara ho ha hagut de confirmar l’Audiència de Madrid. El sentit comú i un coneixement mínim de l’entorn dalinià ja ens indicaven que la suposada filla de Dalí era una farsant. Ho vaig comentar, en aquesta mateixa columna, fa dos anys. La clau era saber què va fer Dalí el maig del 1955.

El biògraf del pintor, Ian Gibson, va deixar clar que els costums sexuals del pintor feien improbable la paternitat: “Ho veig molt difícil, ell el sexe el tenia molt complicat, era patològicament tímid, era un voyeur més que res. Li agradava veure la gent cardant en aquestes coses que organitzava a Port Lligat, però mai hi participava.” El metge Narcís Bardalet, que va conèixer de prop Dalí, afirma rotundament que no va tenir fills. A tots els experts en el món dalinià els va sorprendre que la jutgessa demanés tant a la lleugera les proves d’ADN, només aportant testimonis indirectes sense que ningú de l’entorn pogués acreditar que Dalí va conèixer la mare de la vident.

A la casa de Port Lligat, hi havia una cuinera fixa, també sempre hi era el seu xofer, Artur Caminada, que l’atenia personalment, i també sempre hi havia el seu secretari, aleshores, John Peter Moore. Mai ningú de l’entorn dalinià va comentar ni insinuar res sobre la presència d’una senyora que diu que cuidava els nens d’una família de Cadaqués, i que de tant en tant anava a casa dels Dalí. La suposada relació respon més a una ficció que a la realitat. Una faula que en part es va creure la jutgessa, María del Mar Crespo, que va ordenar l’exhumació de Dalí, amb unes proves d’ADN que van confirmar que el geni surrealista no era el pare biològic de Pilar Abel. Després, la vident va qüestionar la cadena de custòdia de la prova, dubtant dels forenses i de l’Instituto Nacional de Toxicología. Ara l’Audiència de Madrid condemna Abel a pagar les costes de l’esperpèntic procés, amb una inhumació que es va convertir en un espectacle mediàtic, i que no s’hauria d’haver autoritzat mai, perquè no hi havia cap justificació. En aquest cas, s’ha volgut jugar amb les excentricitats del pintor. Hi ha qui ho va justificar exaltant el surrealisme, amb l’argument absurd que al pintor li hauria agradat l’escàndol, que a més, promocionava el Teatre-Museu. Jo ho veig com un episodi amb una barreja de mala fe, ignorància, incompetència, profanació i patetisme.

L'article original es va publicar a l'edició gironina d'El Punt Avui el 20 de maig de 2020

Estimats confinats

Publicat el per

Qui més qui menys, al llarg de la seva vida laboral i en la tasca del dia a dia espera els caps de setmana per gaudir de la llar i la família. Avui ja fa tretze dies seguits que ho fruïm, però ara voldríem sortir al carrer, fer esport, anar a caminar, trobar-nos amb els amics, etc. És curiós com la vida ens gira i ens rebrega les situacions més desitjades. I què me’n diuen d’aquelles reunions familiars nadalenques, de les quals tots sortim farts i fins al coll de menjar i alhora saturats, i fins al capdamunt de tot el parentiu, dels quals sovint fèiem escarafalls? Segur que ara tots signaríem per poder estar junts i abraçar-nos, fins i tot pagaríem per escoltar les ocurrències d’aquell cunyat tan passat. És clar que això d’estar-nos a casa no era així com ho imaginàvem, ni tampoc pensàvem que ho féssim obligats per un maleït virus. Però si ho analitzem bé, tampoc és tan dur, perquè és allò que ens toca fer per trencar la cadena de contagis i perquè hi ha molta altra gent que se la juga cada dia, sobretot els sanitaris, però també els que han de sortir al carrer per treballar en allò que és essencial (d’altres s’ho podríem ben estalviar i ens farien un favor a tots plegats).

Estimats confinats. Com ho porteu…? Per més imaginació que hi posem, segur que tenim moments bons i no tan bons. En aquests tretze dies, sense cap voluntat de fer el diari d’un confinat, perquè no seria gens original, he deixat constància diària d’un moment, una idea, un estat d’ànim, etc. Proveu-ho, a uns us pot servir de teràpia, a altres d’esbarjo i ves a saber. A mi se’m van ocórrer coses com aquestes: “Fa pànic escoltar com el gobierno vol combatre la Covid-19 amb l’exèrcit, Guàrdia Civil i policies. No s’afronta amb valentia l’emergència sanitària i no s’atreveixen –per raons polítiques– a tancar Madrid, cosa que posa en perill la vida de milions de persones.” “Conscient que cada sortida al carrer d’algú de casa per un tema d’intendència o farmàcia és d’un alt risc. És molt dur i difícil. Trobo a faltar l’escalf de molta gent estimada i sé que amb la distància forçada i aquest no contacte fem un acte d’amor.” “Plou, tot és gris, cerco llum i color. Tota la brama que m’arriba em porta cap a la foscor. Persisteixo, exploro, escorcollo arreu, trobo partícules de llumenetes que m’aixequen l’ànim i m’hi agafo tot buscant la llum…” Vinga, prove-ho, que teniu feina!

L'article original es va publicar, a El PUNT AVUI, el 26 de març 2020, quan feia tretze dies del confinament pel COVID 19

17- A: Víctimes de segona?

Publicat el per

Fa dos anys dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, que van ocasionar setze morts. Tots ells i molts altres que en pateixen les seqüeles, així com els familiars, són víctimes del terrorisme, una condició horrible que ningú voldria tenir mai. A l’Estat espanyol les víctimes del terrorisme durant anys, sobretot amb governs del PP, han tingut un protagonisme transcendental en la política i han estat escandalosament manipulades políticament, especialment les víctimes dels atemptats que perpetrava ETA; després hi va haver les víctimes del fatídic 11-M del 2004, aquells atemptats de tall gihadista que van ser uns dels més importants d’Europa. L’11-M va ser escrutat, esbrinat, inquirit, escodrinyat i explorat a fons, fins i tot amb comissió d’investigació parlamentària al Congrés dels Diputats, amb un seguiment exhaustiu i una gran repercussió mediàtica. Tretze anys després es produïen els atemptats del 17 d’abril a Catalunya, que volgudament, per tots els poders de l’Estat, no han tingut cap comissió d’investigació en el Parlament espanyol i d’una manera vergonyosa s’ha menystingut la comissió creada pel Parlament de Catalunya. Aquesta manca d’interès, consideració i el menyspreu per les víctimes del 17-A s’ha evidenciat públicament quan alts càrrecs institucionals, polítics i policials han declinat comparèixer en seu parlamentària a Catalunya. L’exvicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido, els exministres d’Afers Estrangers Alfonso Dastis i José Manuel García-Margallo, i l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo s’han negat a comparèixer, igual que el tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, representant del Ministeri de l’Interior a la Junta de Seguretat de Catalunya; el cap de la policia espanyola a Catalunya, Sebastián Trapote; l’exdirector general del cos, Germán López; el director del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Félix Sanz; el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Ángel Gozalo, i el director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco), José Luis Olivera. Encara hi ha molts interrogants per resoldre i una teoria de la conspiració, però el que ha quedat ben clar és que per a determinats sectors mediàtics i de poder de l’Estat les víctimes dels atemptats de Catalunya de l’agost del 2017 són víctimes de segona.

Publict a El Punt Avui Girona el 4 de juliol 2019