“Evarist Vallès és l’únic pintor que ha clavat gavarrots al cel de l’Empordà”, deia Salvador Dalí, que tenia una gran consideració per l’Evarist Vallés i la seva obra. Aquesta afirmació daliniana fa referència als claus que Vallès posava en els seus quadros quan pintava paisatges empordanesos. Des de fa anys, part de l’obra de l’Evarist Vallès es pot veure en el Teatre Museu Dalí de Figueres, ja que per voluntat de Dalí n’hi ha una exposició permanent en el museu dalinià. També hi ha un fons molt important en el Museu de l’Empordà, del qual Vallès va ser director i que val la pena visitar. En les vides de Vallès i Dalí, a banda de ser molt bons amics, hi ha algunes coincidències curioses, com el fet que els dos han internacionalitzat i alhora immortalitzat els paisatges empordanesos, o que tots dos eren fills de reconeguts notaris que van exercir la seva professió a Figueres. En el que no coincidien precisament era en la seves idees polítiques. Vallès, que era força més jove que Dalí, era un pintor inconformista que es declarava obertament comunista, de fet va militar en el PSUC en l’etapa de la clandestinitat i la transició democràtica, formant part d’aquella generació d’artistes que entre els anys seixanta i setanta interactuaven amb una ideologia d’esquerres, com va passar amb Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Joan Brossa, entre molts altres. 
Vallès fins i tot va anar a les llistes del PSUC en les primeres eleccions municipals, l’any 1979. Tot i que va néixer a Piarola (l’Anoia), de ben jove es va instal·lar amb la família –eren dotze germans– a Figueres, i encara que va viure a Nova York i París i va viatjar pel món finalment es va instal·lar a Figueres. Allà, hi va trobar el punt idoni per pintar, a casa seva, en un pis del carrer Muralla on tenia l’estudi cara tramuntana, amb molt bona lluminositat, i que visualment dominava tot l’Empordà. D’aquí a tres dies es tanca l’any del centenari de l’Evarist Vallès, una commemoració massa discreta, només un acte al Museu de l’Empordà, cap exposició institucional, una de privada a Cadaqués i la discreta presència en la mostra del moviment inconformista al Museu d’Art de Girona. Algú no ha fet prou bé la seva feina, ja que queda pendent el reconeixement que es mereix.
Arxiu de la categoria: Cultura
Àpats de Fires i Tots Sants
Col·leccions de cromos, puzles, blocs de dibuixos, àlbums de fotos, llibres i publicacions de tota mena formen part de la sorpresa de Fires que des de fa unes quantes dècades l’Ajuntament de Girona ofereix als gironins gràcies a la imaginació que hi han posat artistes com el desaparegut dissenyador Joan Casanovas (el de la “Gi” i el Girona m’enamora). La presentació del programa de les Fires, any rere any, ha anat donant forma a un esdeveniment cultural, molt esperat, que enguany s’ha traduït en la publicació del llibre del periodista i “gastropredicador” Salvador Garcia-Arbós: Girona. Menjar de Fires. L’autor, amb el cuiner Joan Roca, l’arxiver Joan Boada i l’alcaldessa Marta Madrenas, ens el van fer conèixer, fa pocs dies, al Saló de Descans del Teatre Municipal, envoltat d’amics, com Pep Vila, Clàudia Bussé, Abraham Simon-Ferré i el fotògraf Francesc Guillamet, que han col·laborat en la confecció del llibre. Un acte entranyable en el qual no van faltar els exalcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans. Carles Puigdemont no va poder ser-hi –per dir-ho d’alguna manera– per causes de força major.
Portada del llibre de Fires
Totes les publicacions de Fires que he mencionat abans feien referència, entre d’altres, a temes com ara la ciutat oculta, la catedral, les muralles, l’urbanisme, els carrers, les places, etcètera. El d’enguany és, sense cap mena de dubte, el més comestible. I ho és perquè ens parla dels menjars que es feien i encara es fan per Sant Narcís, tant a les cases com als restaurants gironins. Són els àpats de Fires, aquells en què tots tirem la casa per la finestra per complaure convidats. Salvador Garcia recull sobretot les receptes dels àpats d’abans, els que recorden molts gironins, els que feien les àvies, els pares i les tietes el dia que posaven les tovalles i els tovallons de mudar. Tot, amanit amb unes fotografies extraordinàries que ens fan venir salivera. Però, a banda de menús i receptes de Fires, l’autor ens transporta al mercat del Lleó, perquè per cuinar s’ha de tenir bon material i no es pot comprar qualsevol cosa, si vols quedar bé. I no s’oblida del que els italians en diuen antipasti, el que aquí seria l’equivalent als entremesos o entrants. També ens parla del vermut de Sant Narcís i de les postres, però sobretot dels preceptius xuixos de Girona. Un llibre imprescindible per a la gastronomia gironina. Tant, que de cara a les Fires del 2022 ja ens n’ha anunciat una segona entrega.
*Aquest article es va publicar a El Punt Avui Girona el 4 de novembre del 2021
Albert Tomàs i Bassols
Si algú va sacsejar el comerç petit i mitjà d’una Figueres, la dels anys seixanta i setanta, comercialment en expansió –lluny encara de l’actual procés de decadència–, aquest va ser l’empresari i activista cultural Albert Tomàs i Bassols. És l’exemple més clar del que avui en diem un emprenedor. Va ser un home avançat en el seu temps i un innovador en el món del comerç a les comarques gironines. Pioner en les noves tendències de vendes, va ser dels primers comerciants a utilitzar la publicitat a la ràdio per promocionar el negoci. Després d’una primera botiga, en va obrir d’altres, va saber diversificar-se, va crear la marca Establiments Albert i va impulsar la consciència de grup dels comerciants locals en defensa dels interessos del sector.
Albert Tomas comerciant i activista cultural, premi de la Fundació Valvi
Més enllà del comerç, Albert Tomàs ha destacat com a activista en defensa de la llengua, la cultura i el patrimoni, amb una obstinació que el 2004 el va portar a crear una fundació que porta el seu nom, pensada per avalar activitats en la defensa i recuperació del patrimoni cultural de l’Alt Empordà i fomentar la cultura catalana. I si en alguna cosa ha estat especialment tenaç, obsessiu, i hi ha treballat amb constància, ha estat en la recuperació de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, fet pel qual el 2013 la Fundació Valvi li va atorgar el premi Joan Saqués. Albert Tomàs, com a personatge públic, també ha passat per la política i, lluny de dogmatismes, l’ha utilitzada com a instrument per aconseguir objectius locals. Tot i participar en la fundació de CDC a l’Alt Empordà, l’Albert explicava com Jordi Pujol el va intentar convèncer: ”Em va agafar pel braç i vam estar fent voltes per la Rambla de Figueres fins a les dues de la matinada, fins que li vaig dir que n’estava gairebé convençut, però que necessitava temps.” I amb el temps, va ser regidor independent de Vilabertran, en una llista de CiU, va anar a les llistes d’ERC a Figueres i anys després va ser regidor del PSC. El 2015 va formar part de la candidatura de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya. Amb la seva trajectòria, ha deixat clar que l’únic partit del qual podia formar part Albert Tomàs era el d’Albert Tomàs. Ara que ja no hi és, algú haurà d’acabar allò que malgrat el seu entossudiment va deixar pendent: aconseguir que Vilabertran sigui el centre d’interpretació del romànic i que es recuperi l’antic camí de la font del Soc.
L'article original es va publicar el 16/07/2020 a l'edició gironina d'EL PUNT AVUI
El discurs de l’odi
M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.
Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler” (Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.
Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018
Bouvard o Pécuchet?
Mirant pel retrovisor del que ha estat el periodisme empordanès, sempre hi veig una cara familiar amb un somriure fi, d’orella a orella, el de Joan Francesc Burgas, i em porta el record de l’impacte que van provocar una sèrie d’articles que retrataven la Figueres dels primers anys de la transició democràtica publicats a Presència, i que signàvem plegats sota el pseudònim Bouvard i Pécuchet. Un pseudònim inspirat en una novel·la de Gustave Flaubert, en la qual els protagonistes són dos personatges il·luminats, dos escrivents, còmics i sense maldat, profusament
Joan Francesc Brugas amb Pedro Aldamiz
documentats gràcies a la informació que tenien disponible, i que viuen un seguit de situacions delirants i còmiques. Una mica el perfil dels dos periodistes novells que s’amagaven rere el pseudònim del llibre de l’escriptor francès. Aquella etapa al costat de Joan Francesc Burgas va ser apassionant, i d’aprenentatge del mètode “burgesià” de treball. Una manera sistemàtica i analítica de fer que Burgas traslladaria, en diferent mesura, a totes les activitats periodístiques, polítiques i culturals en què va participar. L’home que es definia ideològicament com un anarco-centre-marxista, que havia col·laborat amb el PSUC, l’Assembla Democràtica de l’Alt Empordà, el Congrés de Cultura Catalana i la primera Oficina Política de l’Estat amb Víctor Ferreres, va treballar per a Centristes de Catalunya assessorant Marià Lorca, amb qui col·laboraria durant dotze anys a l’Ajuntament convergent de Figueres com a cap del gabinet de l’Alcaldia i del gabinet d’informació, i que tornaria al consistori, després al costat del socialista Joan Armangué. Llicenciat en filosofia i lletres, ha estat un cinèfil que seia sempre a primera fila de les sales de projecció, especialitzat en la semiologia del cinema, va iniciar el doctorat en llenguatge cinematogràfic i escriptura fílmica a la Sorbona de París, sota la direcció de Christian Metz. Tot i que el tema que ha treballat més intensament en els darrers anys ha estat la vida i l’obra de Salvador Dalí, amb centenars d’articles publicats a la revista Hora Nova sota el pseudònim “Els 3 pi mesons”, a banda dels treballs d’assessorament que ha realitzat en l’entorn dalinià. Personatge d’una gran humanitat, cabdal per entendre la Figueres del tombant de segle, tímid i extravagant, però sobretot incomprès, que amb el seu traspàs deixa un gran buit en l’àmbit cultural figuerenc i dalinià.
Publicat el 7/12/2017 a la Galeria de l'edició de Girona d'El Punt Avui
La memòria de la Vijnecica de Sarajevo
La capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, és una ciutat on el temps passa lentament, els carrers s’omplen de gent en les hores punta i el turisme es fa notar especialment al casc antic, l‘Old Town, però també en altres indrets on es poden veure d’altres atractius i monuments, com ara el pont Llatí, on el 28 de juny de 1914 van ser assassinats dos visitants il·lustres, l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa Sofia, duquessa de Hohenberg, un fet que va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Prop d’aquest indret hi ha una de les joies arquitectòniques de la ciutat, la biblioteca de Sarajevo, incendiada i destruïda per l’artilleria sèrbia la nit del 24 d’agost de 1992, amb proje
ctils de fòsfors, des del conjunt de muntanyes i punts elevats que envolten la capital, durant el setge de la ciutat en la guerra de Bòsnia i Hercegovina, entre el 1992 i el 1995. Un edifici que ha estat reconstruït amb fons de la UE, a més d’una aportació important de l’emirat de Qatar. El foc va destruir dos milions de llibres, alguns incunables i documents. L’edifici va quedar tocat de mort. Una obra que s’havia aixecat el 1894 amb una barreja d’estils orientals, just quan encara la ciutat formava part de l’imperi austrohongarès sota domini otomà.
Aquesta biblioteca ha estat el centre dels grans esdeveniments històrics que s’han produït a Sarajevo, precisament l’hereu de l’imperi austrohongarès, l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria va ser abatut a trets per un nacionalista serbi quan tornava d’un acte que s’havia fet a la biblioteca, coneguda com la Vijnecica.
El dia 13 d’octubre aquesta biblioteca reformada totalment fa dos anys va tornar a ser el centre de l’actualitat de la capital bosniana, amb la inauguració de l‘ex
posició No ens n’oblidem, que recull imatges captades pel periodista empordanès Miquel Ruiz sobre la guerra de Bòsnia i que són un testimoni del conflicte i alhora una crida per la pau, per les 
escenes de la vida quotidiana de la ciutat que conté i que van ser captades durant un conflicte armat durant el qual els habitants de Sarajevo no van defallir, malgrat el setge al qual van ser sotmesos, mentre els edificis queien o quedaven tocats per les bombes. Una imatge colpidora de la biblioteca de Sarajevo, mig derruïda i totalment calcinada per les bombes incendiàries, obre aquesta exposició que va donar peu a l’alcalde de la ciutat, Ivo Komsic, a agrair que imatges com aquestes permetin veure com el joc i les ganes de viure “van guanyar la mort” i serveixin perquè el món tingui en la seva memòria uns fets que no s’han de tornar a produir mai més. La mostra, que ha estat patrocinada en gran part per la Diputació de Girona, es va inaugurar amb l’assistència del seu president, Pere Vila, en un ambient molt emotiu amb la presència també del conseller d’Afers i Relacions Internacionals, Raül Romeva, que va posar com a exemple Bòsnia i Hercegovina per la tasca feta per a la recuperació de la memòria històrica, una recuperació que es nega a l’Estat espanyol 80 anys després de la Guerra Civil.
Sarajevo, si bé ha recuperat la seva vida i mira de tirar endavant, altre cop amb la convivència entre diferents cultures, pobles i religions, ha quedat tocada i es veu com el conflicte que va voler posar fi a una societat intercultural, pacífica i barrejada ha aconseguit una major islamització de la ciutat, palpable per als visitants.
Article publicat a l'edició gironina d'El Punt Avui, el 17 d'octubre de 2016, després de visitar la ciutat de Sarajevo i l'exposició de la biblioteca de la ciutat
‘Carrot revolution’
LLUÍS SERRAT
El petit teatre de Bescanó ha estat notícia arreu del món; ahir en parlava l’edició digital del The New York Times i tota la premsa internacional. A Bescanó ha començat el que s’ha batejat amb el nom de carrot revolution, la revolució de la carrota o de la pastanaga. Es tractava de fer una acció ben senzilla, aprofitant una escletxa legal: vendre pastanagues amb una entrada de teatre de regal. D’aquesta manera s’evitava pagar el 21% de l’IVA que el govern del PP imposa a la cultura i es pagava només el 4% que correspon a les hortalisses. Quan es trepitgen els drets dels ciutadans, com s’ha fet amb la cultura, la societat civil reacciona i en aquest cas ho ha fet d’una manera imaginativa. Un petit gest, que en el fons es revolucionari i planta cara. És l’única sortida que tenen els ciutadans davant els abusos del poder, la desobediència civil o les trampes legals. Tinc clar que, d’una manera o d’una altra, farem la consulta sobiranista.
L’art fotogràfic
Quan Francesc Guillamet era un jove adolescent, ja sorprenia els seus companys de pupitre –als Fossos (La Salle) de Figueres– perquè sempre fullejava revistes internacionals especialitzades en fotografia. Ja aleshores era un apassionat de les tècniques fotogràfiques, que avui domina com pocs professionals. Per qui no el conegui, en Met és un fotògrafs figuerenc que va viure a Roses, on va fer amistat amb Ferran Adrià quan només era un xef que començava a despuntar. Francesc Guillamet avui ja ha publicat més de setanta llibres i s’ha convertit en un dels fotògrafs gastronòmics més prestigiats del món, captant com ningú més i amb un estil propi els plats d’El Bulli i d’El Celler de Can Roca, entre molts altres grans restaurants. Ara ha tornat a Roses amb una exposició de paisatges i personatges rosincs que captava en hores lliures. Qui diu que en l’era digital desapareix la bona fotografia? En uns moments en què tothom que té un mòbil té una càmera a l’abast, i que internet ho globalitza tot, és quan podem triar entre tanta morralla d’imatges les d’aquells autors que han convertit la fotografia en art, i en aquest cas les fotografies gastronòmiques en un gènere artístic.
Talent ‘amateur’
Un retrat del teatre amateur, fet des del teatre amateur, consagra i reconeix la feina dels grups no professionals que dediquen una part del seu temps a treballar als escenaris dels petits teatres de casa nostra. L’estrena, ahir a TV3, del telefilm Morir en tres actes, coprotagonitzat per actors professionals de renom i actors amateurs, va demostrar l’alt nivell de qualitat de grups de teatre amateur com ara el de Roses. A mitja tarda, les xarxes socials s’omplien de piulades i opinions molt favorables al telefilm, en què l’aparició com a extra del diputat i alcalde de Roses, Carles Pàramo, és només l’anècdota. No és cap anècdota la gran interpretació del periodista Enric Matarrodona i de la bibliotecària Anna Vicens al costat d’actors consagrats com ara Abel Folk. La iniciativa del grup rosinc i l’Ajuntament de Roses hauria d’animar altres grups amateurs de nivell i ajuntaments gironins a promocionar aquests talents amagats.