La meva finestra

Aquesta és a la conclusió a la que vaig arribar dilluns després de la reunió (Acta) que vam mantenir amb el Director dels Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament a Girona.

El Sr. Albert Bayot, que ha estat notícia en els darrers dies per altres motius, ens va explicar en quina situació es trobava l’expedient de construcció de l’escola de Campdevànol a dia d’avui, i les seves paraules van ser encoratjadores.

Davant meu i en presència dels tres representants de l’AMPA i el Director de l’Escola Pirineu, que m’acompanyava, així com dos regidors del grup municipal de CiU que es van sumar a la reunió, el Sr. Bayot va repassar la tasca realitzada des de l’Ajuntament consistent en la definició de l’espai on ubicar-hi l’escola i la urbanització i cessió dels terrenys de Cal Ribalaigua que restarà totalment enllestida al llarg del mes d’abril.

També va explicar els tràmits duts a terme per part del Departament, anteriorment d’Educació, ara d’Ensenyament, pel que fa a la realització de l’encàrrec formal a l’empresa GISA per a la redacció del projecte constructiu (Ofici Departament d’Educació registrat en data 9 de desembre a l’Ajuntament de Campdevànol). Val a dir, que aquest encàrrec es va fer a principis del mes de novembre, en concret el dia 11  i que posteriorment des de l’Ajuntament s’ha estat treballant conjuntament amb els tècnics que per motiu d’aquest encàrrec ens han sol·licitat col·laboració, ja fossin del Departament (el dia 22 de desembre ens van visitar), ja fossin de GISA (s’han posat en contacte amb els tècnics municipals durant el mes de gener i febrer).

I finalment, amb el Director de l’Escola Pirineu, vam poder repassar el marge de temps que ens resta davant la realitat. Una realitat que ens fa tocar de peus a terra i de quina manera. Una realitat que ens dóna tan sols dos anys de coll i que ens obliga a afrontar el problema que suposa construir una escola en temps econòmicament complicats per garantir els serveis educatius bàsics amb el rigor que correspon.

L’objectiu possibilista –paraula emprada pel Director dels Serveis Territorials d’Ensenyament- és marcar el curs 2013-2014 com l’any en què els nens i nenes de Campdevànol estrenaran escola nova.

Entre tant, Ajuntament, Escola i Generalitat hem de continuar sumant esforços perquè això sigui una realitat. Malgrat tot, agradi més o menys, la pilota ja ha canviat de teulada, ja no és responsabilitat de l’Ajuntament que es faci o no l’escola, ja no és competència, ni voluntat d’un equip de govern o de l’alcalde de torn que tot estigui apunt perquè la Generalitat pugui actuar, perquè ja està tot apunt i, ara, li toca al Departament d’Ensenyament moure fitxa, amb retallades o no.

Per cert i aprofitant que aquest és el meu espai, vull aclarir, davant les reiterades mentides publicades pel grup municipal de CiU, que en cap moment des de l’Ajuntament o des de l’Alcaldia s’ha parlat d’imminència o immediatesa en la construcció de l’Escola (vegin notícia publicada a la web de l’Ajuntament), entre altres coses perquè com he dit la seva costrucció, no depèn de l’Ajuntament, sinó de la Generalitat.

Malgrat tot el que es pugui dir la nova escola que Campdevànol necessita, d’una manera ho altra, haurà de ser.

Certificat de cessió dels terrenys a la Generalitat amb el vot favorable de tots els membres del consistori i vistiplau del Departament de Governció de la Generalitat en relació a dita cessió.

Avui, dia Internacional de la Dona recupero un article que vaig escriure al 2007, perquè tot i el pas dels anys, ja en fa 4, encara està en vigor i queda molt per fer. Tan debó aquest dia, un dia, perdi el seu sentit, voldrà dir que hem evolucionat i que ja no és necessari. 

Tal dia com avui de l’any 1908, 129 dones treballadores de l’empresa Sirtwoot Cotton, de Nova york, que van ocupar la fàbrica de forma pacífica en senyal de protesta per les condicions laborals i reivindicant la igualtat salarial, la reducció de la jornada a 10 hores i el dret d’alletament, van morir tràgicament quan es va calar foc, sembla ser de forma intencionada, i l’amo va ordenar que no s’obrissin les portes.

Avui, Dia Internacional de la Dona, commemorem la seva lluita i les recordem amb el color lila, color de la roba que cosien durant jornades interminables.

El reconeixement per part de Nacions Unides del dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, convidant als països a dedicar un dia a la celebració dels drets de les dones i la pau internacional, em fa reflexionar sobre la importància de proclamar i reconèixer el dret d’una persona a no ser discriminada per haver nascut dona en una la societat que, sovint avança, però no evoluciona.

Les dones participem de forma activa en tots es àmbits de la societat i durant el segle XX és destacable la dimensió dels canvis protagonitzats per les dones, com és l’accés massiu al mercat de treball i als nivells més alts de l’educació.

Malgrat això, ben entrat el segle XXI, ens continuen arribant missatges que exclouen a les dones, que són poc respectuosos amb la seva competència a la societat, amb la seva dignitat i amb els seus drets i llibertats.

En la societat del coneixement, en la societat dels avenços en comunicació, sembla ser que alguns responsables de campanyes de comunicació es resisteixen a canviar, a evolucionar. Continuen fent ús d’estereotips que emmarquen a les persones i, particularment a les dones, amb patrons culturals àmpliament acceptats per la  societat durant una època, però que ja no estan vigents.

Aquest fet acaba per provocar que, mentre gaudim d’una societat avançada on trobem una gran diversitat de dones participant activament, i cada cop més, en tots els àmbits, els missatges que es reben ens allunyen d’aquesta nova realitat que tants esforços ha costat, fins al punt d’ignorar-la.

Així doncs, mentre es continuï dibuixant a les dones de totes les edats sols com a éssers passius, dolços i carinyosos, com a éssers per sota dels homes i depenents d’ells, com a éssers amb una dedicació pràcticament exclusiva a l’esfera privada i familiar i amb la bellesa com a únic valor o preocupació obsessiva; mentre es continuï abusant en la utilització del cos de la dona com a reclam o de la dona com a objecte sexual, la societat avançarà però no evolucionarà i continuarà essent necessari recordar amb un 8 de març que els drets de les dones no només s’escriuen, sinó que ens comprometen.

És necessari que d’això en prengui consciència tota la societat i en aquesta tasca és fonamental la implicació de tots els poders públics. La presa de consciència dels que ens governen i, en particular, dels que ens governen en administracions més properes és essencial per aconseguir la plena igualtat d’oportunitats entre homes i dones i en ells recau la responsabilitat de fomentar les polítiques que ho facin possible.

                                                                                           Campdevànol, 8 de març de 2007.

Avui he actualitzat el banner del bloc. Ha estat gràcies a Mario. Li vaig demanar que em modifiqués la foto inicial perquè no es veia el Puigmal, ara si es veu i la imatge, en ser del dia que va nevar, trobo que és preciosa.

Mario és un company i un amic, un molt bon amic.

Tot especial ell, amb les seves idees rotundes i la seva extravagància quan es fica a la seva “Jaula de Grillos” (un bloc hiper actiu i hiper seguit, premiat fins i tot).

De sinceritat extrema, Mario és una persona que arriba al cor, una persona d’energia inesgotable i de necessitat contínua de creació i emprenedoria.

El dia que el vaig veure per primera vegada em va captivar el seu somriure, avui em fascina la seva singularitat. És únic, és autèntic, amb les seves virtuts i defectes. És ell sempre, sense complexos, amb naturalitat.

En Mario, en realitat, t’arriba perquè és sentiment en tot allò que fa, a vegades massa em reconeix entre converses reflexives.      

Ell és així. Diu el que pensa i actua com pensa, cosa que no es troba fàcilment avui dia , per això crec que la política necessita de persones com ell. I és que va ser en aquest àmbit on els nostres camins es van creuar, a la Joventut Socialista de Catalunya, des de llavors mai més s’han separat.

Mario és una persona que s’implica i actua en tot moment. L’he vist treballar i la seva energia es contagia. L’he vist parlar i el seu discurs és absolutament clar. L’he vist reivindicar i plantar cara als seus companys quan creia que no s’anava pel bon camí o que ens desviàvem del traçat del socialisme.

L’he vist feliç i l’he vist patir. L’he vist aprenent de la vida en tot moment, perquè està disposat a canviar la vida si cal, per millorar aquesta, com diria ell, “puta sociedad”.

En Mario m’omple com a persona, m’enriqueix en la meva implicació política i és capaç d’obrir la meva finestra molt més perquè des d’ella plegats contemplem les meravelles del món, com ara el Puigmal nevat.

Gràcies Mario, per tot!

Amb la voluntat de compartir un trosset del que he pogut aprendre des de la meva privilegiada posició d’Alcaldessa i com a persona que s’estima el seu poble més enllà del càrrec que ocupo, obro la reflexió davant la contesa electoral que aviat arribarà.

Dissabte vaig anar a Barcelona en cotxe. Vam sortir de Campdevànol sobre les 8:45h i uns minuts abans de les 10 ja havíem de triar si entomàvem l’entrada a Barcelona per la Meridiana o bé per la Ronda.

Tornant, ja no anava de copilot, érem un més al cotxe, i la sensació d’un viatge en el que et passegen, em va fer veure allò que no havia vist fins llavors, tot i haver fet el mateix recorregut centenars de vegades.

Des del seient de darrera estant i just en el moment en que les pantalles acústiques de la carretera ja no et deixen veure la ciutat des de dalt, vaig caure en el fet que, en realitat, l’autovia quan es va construir devia complir com a primera funció la de ser variant, talment com la de Ripoll que tantíssimes vegades he recorregut.

Aleshores, me’n vaig adonar de com d’important va esser la seva construcció, doncs fins aquell moment tot el trànsit havia de passar per dins de les ciutats i pobles que recorre l’actual C-17.

I capficada en aquest pensament envio un tweet: “Pujant per la C-17 m’imagino com devia ser pujar fins el Ripollès des de BCN abans que existís l’autovia… Tota una aventura, segur!”

I d’un petit comentari fet públic, un senzill pensament de menys de 140 caràcters, va fer que diverses persones compartíssim records, records que jo per edat no puc tenir, però que en part he viscut a través de les vivències dels demés.

El primer missatge de @jcomajoan, Josep Comajoan, periodista de El 9 nou, de Calldetenes, em deia: “Jo vaig fer tota la carrera anant i tornant cada dia de Vic a Bellaterra i això sol ja era una aventura. Imagina el Ripollès.”

Contesto des de @NuriaLopezR: “Ostres! I d’això quant fa? Creia que l’autovia era més vella! Es passava per dins dels pobles?” Ràpida resposta @jcomajoan: “L’autovia va arribar a Vic el 1992. Jo vaig començar la carrera el 1985. I sí, pe dins de Tona, Hostalets, Aiguafreda i Figaró”.

Se suma a la conversa @airuelal, Antoni Iruela, metge de capçalera i fins fa poc responsable de CATSALUT de la Catalunya central. Ell viu a Taradell i ens posa en situació ràpidament en explicar-nos que: “jo pujava quan era petit de Badalona a Ripollamb el simca 1000 del pare i paràvem al Figaró, trigàvem més de 2 hores!”.

Records de fa temps per més d’un, en @carlesbanus, Carles Banús de Tavènoles ens advertia: “ostres!! M’esteu fent sentir “grandet”; jo també he conduït per dins d’aquestes poblacions per anar a BCN”.

I un ripollès, @ftriola, Francesc Triola, també periodista a la COMRADIO, deia “Quan jo estudiava passàvem per dins de cada poble i fèiem la collada de Tarradellas. L’autovia de l’Ametlla era el més nou!!”

“L’autovia de l’ametlla tenia tres carrils, un en cada sentit i un per avançar… ja us podeu imaginar…” ens explicava en Ferran Miquel de Sant Joan de les Abadesses a través de @ElReixac.

No em vaig poder estar, “@ElReixac @ftriola i quanta estona estàveu des de Ripoll? Devia ser llarg, llarg…” I fent memòria en @ftriola recordava que “des que tinc us de raó la gent diu que triga una hora llarga… però realment s’acostava mes a dues.”

El xofer que em passejava, un bon amic, em va fer el favor de deixar-me a Vic, per aprofitar el que quedava de dissabte per anar al cinema i a la sortida, la tornada fins a casa, de Vic a Campdevànol, va durar poc més de 15 minuts.

A la C-17 li queda poc per ser una autovia fins Ripoll. Llavors haurem guanyat no sols en comoditat, sinó també en seguretat, qualitat de vida i amb majors oportunitats per a la comarca.  El cert és que l’evolució d’aquesta carretera ha modificat i continuarà canviant la vida de les persones que vivim al territori, ho ha fet sempre…

I no m’he pogut estar de comentar, també via twitter, que dissabte al vespre no hi treballava ningú. Potser pensareu que és normal que un dissabte al vespre no es treballi en una obra així, com em va contestar l’@ignasisaga, podria ser que tothom estigués seguint el millor Barça de la història.

Però la realitat és que fins fa uns mesos el que ens sorprenia era la velocitat que portaven les obres i les hores de feina que s’hi dedicaven. El llavors Conseller de PTOP, augurava la possible obertura de l’autovia fins Ripoll per Setmana Santa. 

Però a la vista dels fets em preocupa que les prioritats del nou govern, “els millors” es fan dir, quina pedanteria!, no suposin el millor per a la nostra comarca, una comarca massa que temps oblidada i a la que no podem deixar que torni a caure en l’oblit.

*Dedico aquest post als que l’heu inspirat i formeu part del relat, gràcies!

Article sobre el Consell de Poble de Campdevànol.

La seva cançó.

Sin miedo, de Rosana

Una pel·lícula.

Philadelphia, de Jonathan Demme.

Un llibre.

La petita història dels humans, del meu amic Jordi Casanova.

Un restaurant.

Sens dubte l’Hostal de Rama, m’hi sento com a casa, jeje!

El seu plat preferit.

La paella que fa el meu pare.

Qui cuina a casa seva.

Va repartit.

Una beguda.

Per treure la set l’aigua.

L’últim viatge que ha fet.

A Mallorca, a visitar família i de passada els companys de Valldemossa.

El millor lloc del Ripollès.

Fontalba, tinc grans records d’infantesa, pujar allà dalt em fa sentir feliç.

I de Catalunya?

Un lloc que m’agrada molt és la platja de l’Amadrava a Roses.

I del món?

El millor lloc del món per mi està al costat de la llar de foc de casa els pares.

Un lloc on no portaria mai ningú.

A un centre comercial el primer dia de rebaixes.

Amb quin altre alcalde del Ripollès aniria a sopar?

Acostumo a sopar amb l’Alcalde de Sant Joan de les Abadesses, hi ha dies que fins hi tot compto les hores! Je, je!

Amb qui no es prendria mai una cervesa?

Home, mai, mai… diguem que no em vindria massa de gust amb algú que jo sàpiga que em vol mal.

Per a què serveix la TV?

Per entretenir i saber quin és el tema del dia.

Un programa de TV.

Els dibuixos de “Phineas y Ferb”

I de ràdio?

Abans escoltava molt “Tal com Som” de Jordi Sacristan a la COM.

Quin és l’últim regal que li han fet?

Un perfum.

A quina hora es lleva?

Quan no puc dormir fins més tard, a les 8.

I què és el primer que fa, fora del llit?

Rentar-me la cara i les dents.

A quin cantó del llit dorm?

Al dret, tot i que tinc tendència a ocupar l’esquerra. Je, je!

Una paraula que li agradi.

Vida.

Quin cotxe té?

Un Toyota Corola

L’última vegada que va anar a missa?

Malauradament fa 5 dies, a un enterrament.

Un insult.

Burricàs

Una olor.

La dels llençols acabats de canviar.

Una mania.

Vigilar que la roba no faci mala olor.

Un personatge històric.

Joan Maragall.

Un hobby.

Des de no fa massa, el món 2.0.

Un lema.

Per exigir, primer s’ha de complir.

Què la treu de polleguera?

La mediocritat.

Què li fa riure?

Quan hi ha bon ambient qualsevol comentari enginyós.  

I plorar?

El que m’emociona.

Quin esport practica?

Havia jugat molt a bàsquet. Ara molt esporàdicament vaig a la piscina, camino, esquio …

Vostè és una fanàtica del Barça, és clar.

No tant clar… de futbol sóc del Barça, però no fanàtica i de bàsquet sempre amb la Penya.

Quins idiomes parla?

Català, castellà i em puc defensar en anglès.

Quants cops es renta les dents al dia?

Un mínim de dos.

Quin és el seu pitjor malson?

Una guerra.

Què hi té a la tauleta de nit?

Un llum.

L’últim partit polític que ha votat.

El PSC, l’últim que no l’únic que he votat a la meva vida.

Què faria si li diguessin que demà serà el seu últim dia a la terra?

Intentar estar amb les persones que més estimo.

Què repetiria si tornés a tenir 20 anys?

L’experiència de posar en marxa la revista de la Facultat de Dret a la UdG que es deia “Del Dret i del Revès”, va ser genial.

I què no repetiria?

Diguem que no repetiria, no haver fet més coses, crec que amb 20 anys una persona té un potencial impressionant.

La camisa, per fora o per dins?

Depèn del lloc i el moment.

Què en fa d’una trucada perduda d’un número desconegut?

Si puc la torno.

Quant costa una barra de pà?

Cada vegada més, una barra gran diria que 1,45.

Durant la inauguració del bust de Joan Maragall al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses… he arribat a veure com la Maria, una de les nétes de Joan Maragall, repetia amb els llavis cada un dels textos que llegien els nens a velocitats, diguem, inadequades…

Fa uns dies un periodista del diari EL PUNT es posava en contacte amb mi, a través del twitter, per oferir-me l’oportunitat d’ampliar la meva aportació a la xarxa. Després de pensar-hi i, finalment, de decidir-me, avui amplio els horitzons que es poden copsar des de La meva finestra. Un bloc que fins ara ja existia i que ara coexistirà en aquest nou espai.

La meva finestra és un espai on comparteixo allò que trobo desprès de mirar a través d’ella, després de veure i intentar entendre el món que m’envolta i, sobretot, després d’intentar comprendre els diferents punts de vista que es poden tenir.

Per tant, aquí trobareu allò que es pot veure des de la meva finestra que és la de casa, la de la feina o, en ocasions, és la del cotxe o la d’un amic,… i esperaré que els detalls que se m’escapen els puguem veure plegats, així que benvinguts!

Des de la meva finestra no espero trobar res concret, per això tot allò que vegi o m’arribi serà un regal i pot enriquir el meu dia a dia. Però, també és veritat, que des de la meva finestra em poden caure coses i, fins i tot, en puc llençar, no espero que ningú les reculli, tampoc voldria ferir a ningú, simplement me n’hauré després.

Vull agrair sincerament a EL PUNT l’oportunitat que em brinda i, a través de la qual, amplio La meva finestra per continuar ensenyant coses que m’envolten i deixar-me veure. En definitiva, gràcies per permetre’m multiplicar per mil les mil possibilitats, mil oportunitats i mil finestres que des d’agost tinc obertes al món 2.0.