Les claus del món

El científic mexicà Víctor Manuel Velasco de l’Institut de Geofísica de la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM) assegura que la disminució de l’activitat solar farà que la Terra experimenti des de l’any 2010 i pràcticament durant tot el segle una miniera de gel que reduirà la temperatura mitjana de 0,2 a 1 graus. Tot i així, això no compensarà l’escalfament global del planeta però sí que ajudarà a que no sigui tan gran. El científic ha desenvolupat una teoria i un model físic anomenat ELSY que vincula els períodes de màxims i mínims d’activitat solar amb els escalfaments i refredaments de la Terra.

Si el model de Velasco funciona que es preparin els d’Endesa. Segons la seva teoria la disminució de la temperatura va relacionada amb la baixa activitat solar que es presenta en períodes de 120 anys. El científic recorda que en la temperatura de l’atmosfera terrestre hi intervenen molts factors. Uns d’interns com l’activitat volcànica o l’emissió de gasos que provoquen l’efecte hivernacle, però també d’externs com seria l’activitat solar que és el factor definitiu.

Segons Velasco durant els anys 80 i 90 del segle XX es van registrar les temperatures més altes perquè l’activitat solar estava en un dels seus màxims i que va ser la més alta dels últims 300 anys. Però a partir del 2005, el Sol va entrar en un període de transició que pot durar entre cinc (2010) i quinze (2020) anys. Però assegura que el 2010 algunes de les zones del planeta ja han entrat en una miniera de gel i que en tenim mostres evidents. Entre les conseqüències parla de greus períodes de sequera i d’inundacions -curiosament els mateixos efectes que argumenten els defensors que la Terra s’està escalfant excessivament-. O sigui que ens podem anar preparant pel pitjor.

Per acabar-nos d’animar, Velasco també recorda la correlació entre les caigudes de temperatura i el brot de pandèmies. En el segle VI hi va haver un mínim d’activitat solar que va provocar que va provocar una caiguda generalitzada de les temperatures i que es coneix com  el «mínim medieval» i que va ser quan hi va haver un dels primers grans brots de la pesta bubònica. A principis del segle XVI, o sigui mil anys després va arribar el «mínim de Sporer» i que la verola que havien portat els espanyols a les Amèriques va acabar amb la majoria de la població de Mèxic i el Perú. I finalment, en l’última miniera de gel hi va haver tres pandèmies, recorda Velasco: la del 1918-19, de la grip espanyola; la del 1958-59, de la grip asiàtica; i la del 1968-69, amb la grip de Hong-Kong.

El Servei Geològic dels Estats Units (USGS) és un bon lloc per informar-te al minut dels terratrèmols que hi ha a tot el món. I com que aquests dies la terra no para de moure’s, sobretot a Xile, algú pot pensar que els grans terratrèmols que s’estan produint a diverses parts del planeta tenen relació entre ells. Els geòlegs de l’USGS ho descarten. Diuen que hi hagi unes setmanes de més terratrèmols això no vol dir que siguin més forts o més freqüents que en el passat. Ho explica John Bellini qui assegura que els sismes que passen en diferents àrees geològiques no estan vinculats entre si. O sigui que el d’Haití del mes de gener no té res a veure amb el de les illes Ryukyu de febrer o els que estan sacsejant Xile. El geòleg també adverteix que els moviments sísmics a Xile poden durar setmanes.

L’USGS té la seu a Colorado des d’on rep i recull la informació mundial de tots els sismes que els serveis geològics locals li van fent arribar. Cada any hi ha uns 150 terratrèmols al món de més de 6 graus Richter, més de dos per setmana, bàsicament en les zones geològiques de més moviment, sobretot a l’anell de foc que envolta el Pacífic.

L’Estació Espacial Internacional (ISS) és una de les obres d’enginyeria humana més importants del món. La inversió multimilionària que s’hi ha fet es compensa perquè les investigacions que s’hi poden fer amb una situació de microgravetat no es troben a cap més lloc. Entre aquests experiments els ocupants de la ISS n’han començat un amb llavors d’una de les plantes tropicals que pot ser una solució per la fabricació de biocombustibles a partir de vegetals no comestibles. Les llavors són de l’arbust jatropha curcas, una planta semiperenne de la família de les Euforbiàcies que creix principalment a Mèxic i l’Amèrica Central. Pot viure en zones àrides i les seves llavors poden contenir entre un 27 i un 40 per cent d’oli que es pot utilitzar per a fer biodièsel.

I que fan a la ISS amb llavors de jatropha? Doncs determinar si la microgravetat de l’espai accelera el creixement de les plantes. Amb els experiments es volen trobar fórmules per augmentar-ne el seu conreu per a ús comercial en millorar algunes de les seves característiques com l’estructura cel·lular, el creixement i desenvolupament. O sigui donar un valor afegit a la planta.

Les llavors de jatropha van arribar a la ISS en la missió STS-130 del transbordador Endeavour del mes de febrer passat. Anaven dins uns envasos que contenien nutrients i vitamines i tornaran a la a la Terra en la missió STS-131 del Discovery que està prevista pel mes d’abril. Un cop a Terra les llavors de jatropha que hauran passat un parell de mesos a l’espai es portaran al Centre d’Educació o Investigacions Tropicals de la Universitat de Florida on hi ha les llavors bessones i així poder comprovar la diferència de creixement que han tingut unes i altres.

Fa trenta anys els arbres creixien més ràpid als tròpics i més lentament en les zones més septentrionals. Ara passa al revés, gràcies al canvi climàtic. Científics de l’Institut Smithsonian d’Investigacions Tropicals (STRI) de Panamà ho han constatat. El director del Centre de Ciències Forestals del Tròpic del STRI, Stuart  Davies, va participar la setmana passada en una conferència al Panamà sobre el tema. En el fòrum es van exposar els resultats de la recopilació de dades en boscos de la Xina, l’Índia, els EUA, el Brasil, el Regne Unit i el Panamà. El científic va assegurar que ara els arbres creixen més ràpid que abans, una cosa que ja es podia preveure. Hi ha més C0² a l’atmosfera (un 15% més en 30 anys) i d’això se n’alimenten els arbres i perquè les temperatures més càlides estan reduint els períodes freds i allargant el període de creixement de les plantes.

En el Tròpic les coses però no funcionen igual. Els arbres tropicals estan reduint la velocitat de creixement perquè tenen més diòxid de carboni però les temperatures són molt més extremes i això pesa més. Paral·lelament els científics adverteixen que aquestes alteracions de creixement del arbres associades a l’augment de temperatures també comporten altres problemes, com que alguns insectes estan augmentant el seu radi d’expansió perquè els hiverns, almenys fins aquest, no eren tan freds. Ara els científics estan analitzant les dades per esbrinar què està passant i desenvolupar models de creixement per a preveure les conseqüències de l’augment imparable de la temperatura mitjana de la Terra durant el segle XXI.

Un estudi governamental britànic que s’ha filtrat al diari The Times assegura que els biocombustibles utilitzats en els cotxes són més contaminants que el gasoil extret del petroli. Teòricament un litre de combustible obtingut de l’agricultura hauria teòricament de reduir les emissions de diòxid de carboni en un 35% si es compara amb un litre de combustible fòssil. I això, estrictament, és cert. Però l’estudi encarregat pel Ministeri de Transports britànic assegura que el combustible a base d’oli de palmera incrementa les emissions en un 31% si es té en compte el diòxid de carboni alliberat en el procés de conversió de boscos o prats en plantacions. Una cosa que també passa amb els biocombustibles de soja i colza.

La Unió Euroepa obliga a que entre un tres i un quatre per cent del combustible tingui origen vegetal i aquesta proporció s’anirà incrementant anualment fins un 13% el 2020. Els biocombustibles són una bona solució per deixar de banda la dependència extrema del petroli, però està clar que els olis reciclats o els que s’obtenen d’elements no comestibles són els que s’han de potenciar. Apostar per biocombustibles com l’oli de palma és una mala inversió perquè significa destruir selva per a fer-hi plantacions de palmeres, amb la pèrdua de diversitat biològica que això significa.

La Comissió Europea confia en protegir el seu objectiu en matèria de biocombustibles mitjançant una revisió de les normes, que donaria a les plantacions de palma el mateix estatus que els boscos naturals. Això en el fons demostra la preocupació europea per la seva indústria de biocombustibles si en el model de sostenibilitat s’inclou en el futur, no la contaminació directa de l’ús de biocarburants, sinó els canvis que han patit les terres per al seu conreu.

Un grup internacional de científics ha descobert que el camp magnètic de la Terra, que té la funció de protegir-la de la radiació i els vents solars, es va formar fa 3.450 milions d’anys, molt abans de l’aparició de l’activitat biològica. Segons els investigadors, el camp magnètic inicial no era tan potent com ara i la seva feblesa, així com l’embestida de partícules d’energia procedents del Sol, i això va reduir l’existència d’aigua a l’atmosfera del planeta. Amb la magnetosfera feble i un Sol molt jove la Terra rebia en un dia quasi tants protons com els que toquen el planeta durant les tempestes solars més intenses. Ho diu John Tarduno, geofísic de la Universitat de Rochester, qui assegura que probablement el vent solar a eliminar de l’atmosfera molècules volàtils, com les de hidrogen, a un ritme molt més ràpid que l’actual. Amb menys hidrogen hi havia menys aigua.

L’estudi s’ha realitzat juntament amb científics de la Universitat de KwaZulu-Natal, a Sud-àfrica, i va consistir en l’anàlisi de cristalls de silicat que tenen una antiguitat de més de 3.000 milions d’anys que van registrar en la seva estructura la formació del camp magnètic terrestre.

Fa 716,5 milions d’anys el gel arribava fins a l’Equador. Geòlegs nord-americans han trobat les proves que confirmen la hipòtesi que la Terra era com una bola de neu. L’article s’ha publicat a la revista Science hi ha estat fet per científics de la Universitat de Harvard els quals han analitzat una antigues roques d’origen tropical que s’han trobat al nord-oest del Canadà.

Les dades indiquen que aquesta glaciació va durar un mínim de cinc milions d’anys i que la Terra va viure un seguit d’èpoques glacials que van cobrir tota la seva superfície de gel. La glaciació Sturtiana, fa 710 milions d’anys; la Ghaub, fa 635 milions d’anys i la de Gaskiers, fa 580 milions d’anys.

Francis Macdonald és l’autor principal de la investigació i assegura que la vida eucariòtica durant la glaciació Sturtiana va continuar existint perquè la llum del Sol continuava arribant a la Terra i hi havia aigua líquida en alguns llocs concrets. Els primers animals van sorgir en aquesta època, després de la proliferació dels organismes eucariotes, les cèl·lules d’animals i les plantes pluricel·lulars.

Fins i tot en aquesta època hi va haver petites variacions de la temperatura que van fer que aquest gel fos dinàmic i en alguns indrets es convertís en aigua líquida on es van poder refugiar els organismes vius.

La revista mèdica Lancet ha publicat un estudi d’un grup de científics que ha desenvolupat un test genètic que permet predir en quins casos el tractament de quimioteràpia seria efectiu pels malalts de càncer de mama. La investigació internacional, amb participació de membres de l’Institut d’Investigacions Britàniques, obre la possibilitat d’escollir un tractament contra el càncer de mama segons el tipus de pacient. Per arribar a aquestes conclusions els científics van analitzar 829 gens de cèl·lules cancerígenes mamàries i van descobrir sis gens que permeten predir l’eficàcia que podrien tenir els medicaments utilitzats per combatre el càncer, sobretot el paclitaxel. O sigui s’ha pogut determinar els gens que quan es presenten modificats anul·larien les propietats mèdiques del paclitaxel a l’hora d’atacar les cèl·lules cancerígenes d’un pit.

Al Regne Unit es diagnostica càncer de mama a més de 45.000 dones cada any i a un 15% d’aquestes se’ls recepta paclitaxel. Estudis d’aquesta mena són cada vegada més freqüents perquè les garanties de curació són més grans si es comprova que genèticament l’organisme acceptarà el producte farmacèutic per a combatre la malaltia.

Sempre s’ha dit que el cafè en excés afecta el ritme cardíac. Però segons una investigació presentada a la Conferència sobre Malalties Cardiovasculars, Epidemiologia i Prevenció a San Francisco (Califòrnia) els consumidors de cafè tenen menys perill de patir problemes de ritme cardíac. Fins i tot el mateixos científics del Programa Mèdic Kaiser Permanent consideren sorprenent el resultat perquè les persones que consumeixen més cafè es queixen amb freqüència de patir palpitacions. L’estudi coincideix amb un de danès que va determinar que els processos de fibril·lació atrial, el tipus més freqüent d’arítmia,  entre persones que beuen molt de cafè i els que no ho fan o ho fan ocasionalment eren molt similars.

L’estudi va seguir l’evolució mèdica de 130.054 persones i van determinar que els que bevien quatre o més tasses de cafè al dia tenien un 18% menys probabilitats de ser hospitalitzats per problemes d’arítmia.  Els que en prenien entre una i tres tasses tenien un 7% menys de probabilitats. No queda clar, però, que el cafè tingui un efecte protector, perquè les persones que beuen molt de cafè també solen ser més actives. I per tant, els científics no s’atreveixen a receptar cafè per a prevenir arítmies.

A Tanzània es van descobrir fa tres anys diversos fòssils d’una espècie desconeguda que va viure durant el Triàsic, ara fa 240 milions d’anys, poc abans que apareguessin els primers dinosaures. L’equip de paleontòlegs va trobar els restes de 14 exemplars en un mateix indret i ara han presentat la reconstrucció d’un esquelet enter d’aquest rèptil herbívor que científicament s’ha batejat com asilisaurus kongwe. L’estudi l’han fet paleontòlegs alemanys i sud-africans i el professor Sterling Nesbitt, de la Universitat de Texas, i el professor Randall Irmis, de la Universitat de Utah i ha estat publicat a la revista Nature.

I com era aquest asilisaurus? Doncs era un selesaurid, parent pròxim dels dinosaures que apareixerien posteriorment, i tenia una altura d’entre mig metre i un metre, i tres metres de llargada. El seu pes era d’entre 10 i 30 quilos. Caminava a quatre potes i la seva dieta era bàsicament vegetal encara que no es pot descartar que l’acompanyés de carn. Els paleontòlegs creuen que les restes trobades són de poc després que hi hagués una escissió entre els cocodrílics i l’últim parent comú de dinaosaures i pterosauris, el silesaurus.