Això de la democràcia interna als partits és una qüestió de conveniència. Ja ho va demostrar amb escreix l’invent de les primàries. Els partits catalans van voler copiar els partits estatunidencs, però es van quedar en la superfície. La cultura política nord-americana és molt diferent de la catalana. Allà els polítics realment se la juguen per ser escollits pels seus conciutadans i això provoca autèntiques lluites de poder que s’expressen públicament i que acaben generant fenòmens com l’Obama. A Catalunya, les primàries s’han acabat convertint en un sistema de legitimar designacions a la búlgara. Els oponents del candidat guanyador, que sap que és guanyador abans de ser ratificat, fan la feina d’spàrrings que contribueixen a què el partit obtingui més quota de pantalla del que li tocaria sense aquesta circumstància. I en cas que es prevegi un vot de càstig, no patiu, les primàries no es fan i aquí pau i després glòria. L’últim reducte de partit on les bases realment tenen un pes específic, per les coses bones i per les dolentes, era Esquerra Republicana. Ara, la direcció, que vol fer les mateixes coses que fan els partits grans, els seriosos, pretén impedir per tots els mitjans que Esquerra Independentista  pugui forçar un referèndum sobre el finançament. Per què no ho vol la direcció del partit? Perquè sap que les bases sempre són més radicals que la direcció i que no acceptaran una proposta de mínims o de compromís, que ara com ara és el que hi ha damunt la taula de negociació entre l’Estat i el govern català. No acceptar el que arribi de Madrid, si els socis del tripartit ja ho donen per bo, portaria Esquerra al trencament del tripartit i aquest supòsit no entra dins del full de ruta, de moment, de Puigcercós. Per fer callar la facció d’Uriel Bertran permeten que Xavier Vendrell convidi l’antic protegit de Puigcercós a marxar del partit si no està d’acord amb l’executiva del partit. Avui ha sortit publicat que Esquerra Independentista hauria comès algun «defecte de forma» que invalidaria les firmes recollides, que són les necessàries per portar a terme la consulta interna. Tot plegat, magarrufes per evitar que la resta de partits tornin a  titllar Esquerra de partit infantil que no es conforma amb res. Tal com està el panorama millor certes rebequeries que no pas anar aguantant que Espanya ens tracti com autèntics burros.

Els catalans potser no ho tindrem tot pagat quan anem pel món però ens estem guanyant el cel. Som els reis de posar l’altra galta. Primer va ser el finançament, després les rodalies, ara els aeroports. Espanya fa cas omís de les reivindicacions de la societat civil catalana que fa uns mesos va demanar públicament participar en la gestió d’El Prat i tenir delegada la dels aeroports de Girona i Reus. Si fem cas de les declaracions que aleshores, i encara abans, es feien des de Madrid, això era cosa de dies. Ara, però, AENA es despenja amb un canvi de model organitzatiu que deixa fora les administracions territorials. Aquest caramel tampoc el tastarem, doncs. Des de Madrid tenen por a fer concessions, no fos cas que demostrant que som millors gestors, la gent comencés a pensar que viuríem millor sent independents.

Iniciativa ha tingut una setmana horrorosa. A les seves carències de gestió que provoquen el que provoquen (la càrrega dels Mossos), hi han d’afegir una certa campanya mediàtica contrària dirigida per alguns mitjans de la capital, que tenen el conseller Saura en el punt de mira. Si aquests media  actuen per compte propi o  són caçadors llogats per altres no es pot saber (com a molt es pot intuir…). Sigui com vulgui, el conseller Baltasar ha volgut afegir en el balanç positiu la gestió de la sequera i s’ha despenjat afirmant que Catalunya té aigua pels pròxims tres anys i que els embassaments estan al 90% de la seva capacitat.  Si la sequera no era demèrit seu -malgrat la manca d’infraestructures i l’erràtica política que va portar a terme la Conselleria mentre va estar en vigor l’estat d’excepció hídrica-, la solució no ha vingut de la seva mà. Va ploure, va nevar i els embassaments es van omplir. Les obres de les desalinitzadores van seguir els terminis previstos. Alguna cosa, és cert, deu haver millorat per la gestió de la crisi, però l’aigua va venir del cel, no de la conselleria.

Aquesta gent no ens donen ni per pipes. Amb 1.200 milions d’euros difícilment se solucionen els problemes estructurals de finançament de la Generalitat de Catalunya i, de retruc, del país. Es podria pensar que els catalans hem patit de bona fe, però no podíem fer gaire res més del que hem fet amb els actors que estan en joc. Difícilment els socialistes catalans trencaran amb la casa mare i lideraran un front comú contra Madrid i Zapatero. Difícilment els convergents deixaran que els socialistes catalans liderin res en el cas que es produís un trencament entre el PSC i el PSOE. Un cop més, les declaracions d’uns i altres són pura retòrica. Els interessos de partit continuen estant per davant dels del país. Ara, els convergents i els republicans esperen que Zapatero, que ja no té el suport del PNB a Madrid, els vagi a buscar i estan segurs que aleshores el podran collar. Ho dubto. Abans en Zapatero farà un gran pacte d’Estat amb el PP, ara que en Rajoy s’ha civilitzat una mica (si més no aparentment). Continuem fent el prèssec i Catalunya no avança, mentre que comunitats com Andalusia salden els seus deutes històrics i nosaltres paguem el desgast negociador. Més val que ens ho fem mirar…

Només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa, alguns dels quals es poden visionar mitjançant Vilaweb, per comprovar que les diverses càrregues policials que es van produir al llarg del dia d’ahir contra els estudiants anti Bolonya eren totalment desproporcionades. Imatges que ens evoquen corredisses del passat o de països d’Amèrica Llatina on la democràcia no està prou desenvolupada. No es pot tractar així gent que es manifesta pacíficament ni es pot actuar premeditadament, les imatges són prou clares, contra els mitjans de comunicació que cobreixen la notícia. No n’hi ha prou amb demanar disculpes, com ha fet el director general dels Mossos, Rafael Olmos, perquè no és la primera vegada que els Mossos s’extralimiten. El que toca fer en política no és queixar-se, i demanar als mitjans que t’ajudin a solucionar els problemes com ha fet Olmos, sinó assumir les responsabilitats i posar el càrrec a disposició. L’actuació policial acaba ofegant el debat que realment s’ha de tenir sobre el pla Bolonya i la necessitat d’adaptar-s’hi amb les màximes garanties d’èxit, perquè no hi ha marxa enrere, cosa que els estudiants haurien d’entendre. Ara, no hi ha diàleg quan el recurs és la porra.