La ministra inculta

Els canvis al govern de l’Estat tenen molt poc a veure amb la crisi econòmica, contràriament al que ens venen des dels mitjans de Madrid i des dels catalans que van a la roda dels socialistes. El quadre final és el d’un executiu molt polític, l’autèntic nucli dur del PSOE, que té un component ideològic fortament centralista, per molt que el titular de Cooperació Territorial sigui el fins ara president de la Junta d’Andalusia. Els socialistes volen donar per tancat el model d’Espanya després de la conquesta del País Basc i res millor per fer-ho que un polític criat políticament a Madrid que es presenti com a andalús. La implantació d’aquest model únic comporta garantir els mecanismes de cohesió de l’Estat; un d’ells, la llengua. La manera com Zapatero entén la realitat plurinacional de l’Estat i la diversitat lingüística és mantenir el Ministeri de Cultura –que un govern realment progressista hauria d’eliminar i transferir-ne els fons a les comunitats autònomes– i col·locar-hi al capdavant una persona que ha donat suport públicament al Manifiesto por la lengua común. Ángeles González-Sinde, la nova ministra, demostra la seva incultura quan assegura que «hi ha autonomies on els nens només saben desenvolupar-se en la seva llengua materna». A banda dels Goya guanyats com a guionista i realitzadora ja en pot anar encarregant un de nou per al paper d’actriu dramàtica. Què pot esperar Catalunya d’aquesta ministra? Amb aquestes idees: res de bo. Caldrà veure, ella que està abocada al món del cinema, com encaixa des de la capital la vocació del govern català de promoure el català a la pantalla gran. Quan més ens calien aliats des del govern central ens envien la cavalleria espanyolista. Així anem…

La dura realitat

No ens en sortirem. El primer que diu el ministre d’això que ara han volgut batejar com a Cooperació Territorial és que aquí tothom és igual, que seria un actitud molt progressista si no fos perquè en aquest Estat no tothom és tractat de la mateixa manera i que els que rebem sempre som els mateixos. Mentre, la ministra del ram afirma que la seva prioritat, cosa lògica, és la crisi econòmica i es conjura per lluitar-hi. Ja es veu a venir que estem en un carreró sense sortida: el finançament de Catalunya no serà prioritari pel govern espanyol mentre no hi hagi eleccions generals i Zapatero necessiti la reserva de vots de Catalunya. Juga al seu favor la convicció que el PSC no se’ls plantarà i que a CiU ja li està bé que no passi res perquè el legitíma davant l’electorat català en vista a unes eleccions al Parlament. Massa interessos coincidents, cap a favor del país. Arriba el moment que els partits catalans es plantegin què és prioritari: l’estratègia electoral o Catalunya?

Gent que treballa pel país

El 26 de febrer vaig publicar una entrevista a la gerent de l’Associació per a la Defensa de l’Etiquetatge en Català, l’ADEC. En ella explicava que encara resta molta feina per fer fins aconseguir normalitzar la llengua del país en tots els àmbits. El 4 d’abril vam publicar l’entrevista a Ramon Carner, el president de la Xarxa d’Establimens amb Consciència Nacional, la XECNA. Carner distribueix arreu del país, en petits establiments, un seguit de begudes -des de refrescos a productes alcohòlics- que porten el segell dels Països Catalans: la beguda energètica Desperta Ferro, la Cola Catalana, el Moscatell General Moragues… Ell està convençut que una manera d’introduir la història del país i mantenir viva la consciència de la nació és que aquesta formi part de la nostra vida quotidiana. Els americans ho fan: no trobareu una sola pel·lícula contemporània on no hi surti una bandera ianqui. El camí escollit per Carner està ple de pedres i és lent, però és d’admirar que gent com ell cregui amb tanta passió i vehemència -així és com s’expressa- en aquest país que els polítics a vegades fan tan petit.

Democràcia interna?

Això de la democràcia interna als partits és una qüestió de conveniència. Ja ho va demostrar amb escreix l’invent de les primàries. Els partits catalans van voler copiar els partits estatunidencs, però es van quedar en la superfície. La cultura política nord-americana és molt diferent de la catalana. Allà els polítics realment se la juguen per ser escollits pels seus conciutadans i això provoca autèntiques lluites de poder que s’expressen públicament i que acaben generant fenòmens com l’Obama. A Catalunya, les primàries s’han acabat convertint en un sistema de legitimar designacions a la búlgara. Els oponents del candidat guanyador, que sap que és guanyador abans de ser ratificat, fan la feina d’spàrrings que contribueixen a què el partit obtingui més quota de pantalla del que li tocaria sense aquesta circumstància. I en cas que es prevegi un vot de càstig, no patiu, les primàries no es fan i aquí pau i després glòria. L’últim reducte de partit on les bases realment tenen un pes específic, per les coses bones i per les dolentes, era Esquerra Republicana. Ara, la direcció, que vol fer les mateixes coses que fan els partits grans, els seriosos, pretén impedir per tots els mitjans que Esquerra Independentista  pugui forçar un referèndum sobre el finançament. Per què no ho vol la direcció del partit? Perquè sap que les bases sempre són més radicals que la direcció i que no acceptaran una proposta de mínims o de compromís, que ara com ara és el que hi ha damunt la taula de negociació entre l’Estat i el govern català. No acceptar el que arribi de Madrid, si els socis del tripartit ja ho donen per bo, portaria Esquerra al trencament del tripartit i aquest supòsit no entra dins del full de ruta, de moment, de Puigcercós. Per fer callar la facció d’Uriel Bertran permeten que Xavier Vendrell convidi l’antic protegit de Puigcercós a marxar del partit si no està d’acord amb l’executiva del partit. Avui ha sortit publicat que Esquerra Independentista hauria comès algun «defecte de forma» que invalidaria les firmes recollides, que són les necessàries per portar a terme la consulta interna. Tot plegat, magarrufes per evitar que la resta de partits tornin a  titllar Esquerra de partit infantil que no es conforma amb res. Tal com està el panorama millor certes rebequeries que no pas anar aguantant que Espanya ens tracti com autèntics burros.

Els aeroports, tampoc

Els catalans potser no ho tindrem tot pagat quan anem pel món però ens estem guanyant el cel. Som els reis de posar l’altra galta. Primer va ser el finançament, després les rodalies, ara els aeroports. Espanya fa cas omís de les reivindicacions de la societat civil catalana que fa uns mesos va demanar públicament participar en la gestió d’El Prat i tenir delegada la dels aeroports de Girona i Reus. Si fem cas de les declaracions que aleshores, i encara abans, es feien des de Madrid, això era cosa de dies. Ara, però, AENA es despenja amb un canvi de model organitzatiu que deixa fora les administracions territorials. Aquest caramel tampoc el tastarem, doncs. Des de Madrid tenen por a fer concessions, no fos cas que demostrant que som millors gestors, la gent comencés a pensar que viuríem millor sent independents.

El dret a ser atonyinat en la pròpia llengua

Deixem-nos estar de punyetes. Els Mossos ho van fer bé, ho diuen en un informe; la resta  del món és el que està equivocat. No van fer mal a ningú. Quina culpa tenen que la gent posi les cames i el cap per rebre cops de porra? Les explicacions dels Mossos negant l’evidència són còmiques i no faran més que allargar el serial d’una actuació a la qual es posaria fi ràpidament amb una dismissió i l’assumpció de responsabilitats polítiques. D’altra banda, si els ulls ens enganyen, les oïdes també. No és cert que els Mossos repartissin xarop d’estopa en castellà, ho feien en català i de manera educada i no a hòsties. En tot cas si es va escapar algun mot en castellà és perquè la policia preguntava primer si els manifestants volien ser reprimits en castellà o en català… S’han de garantir els drets lingüístics de tothom.

Baltasar, diví

Iniciativa ha tingut una setmana horrorosa. A les seves carències de gestió que provoquen el que provoquen (la càrrega dels Mossos), hi han d’afegir una certa campanya mediàtica contrària dirigida per alguns mitjans de la capital, que tenen el conseller Saura en el punt de mira. Si aquests media  actuen per compte propi o  són caçadors llogats per altres no es pot saber (com a molt es pot intuir…). Sigui com vulgui, el conseller Baltasar ha volgut afegir en el balanç positiu la gestió de la sequera i s’ha despenjat afirmant que Catalunya té aigua pels pròxims tres anys i que els embassaments estan al 90% de la seva capacitat.  Si la sequera no era demèrit seu -malgrat la manca d’infraestructures i l’erràtica política que va portar a terme la Conselleria mentre va estar en vigor l’estat d’excepció hídrica-, la solució no ha vingut de la seva mà. Va ploure, va nevar i els embassaments es van omplir. Les obres de les desalinitzadores van seguir els terminis previstos. Alguna cosa, és cert, deu haver millorat per la gestió de la crisi, però l’aigua va venir del cel, no de la conselleria.

Ni per pipes

Aquesta gent no ens donen ni per pipes. Amb 1.200 milions d’euros difícilment se solucionen els problemes estructurals de finançament de la Generalitat de Catalunya i, de retruc, del país. Es podria pensar que els catalans hem patit de bona fe, però no podíem fer gaire res més del que hem fet amb els actors que estan en joc. Difícilment els socialistes catalans trencaran amb la casa mare i lideraran un front comú contra Madrid i Zapatero. Difícilment els convergents deixaran que els socialistes catalans liderin res en el cas que es produís un trencament entre el PSC i el PSOE. Un cop més, les declaracions d’uns i altres són pura retòrica. Els interessos de partit continuen estant per davant dels del país. Ara, els convergents i els republicans esperen que Zapatero, que ja no té el suport del PNB a Madrid, els vagi a buscar i estan segurs que aleshores el podran collar. Ho dubto. Abans en Zapatero farà un gran pacte d’Estat amb el PP, ara que en Rajoy s’ha civilitzat una mica (si més no aparentment). Continuem fent el prèssec i Catalunya no avança, mentre que comunitats com Andalusia salden els seus deutes històrics i nosaltres paguem el desgast negociador. Més val que ens ho fem mirar…

Porres i disculpes

Només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa, alguns dels quals es poden visionar mitjançant Vilaweb, per comprovar que les diverses càrregues policials que es van produir al llarg del dia d’ahir contra els estudiants anti Bolonya eren totalment desproporcionades. Imatges que ens evoquen corredisses del passat o de països d’Amèrica Llatina on la democràcia no està prou desenvolupada. No es pot tractar així gent que es manifesta pacíficament ni es pot actuar premeditadament, les imatges són prou clares, contra els mitjans de comunicació que cobreixen la notícia. No n’hi ha prou amb demanar disculpes, com ha fet el director general dels Mossos, Rafael Olmos, perquè no és la primera vegada que els Mossos s’extralimiten. El que toca fer en política no és queixar-se, i demanar als mitjans que t’ajudin a solucionar els problemes com ha fet Olmos, sinó assumir les responsabilitats i posar el càrrec a disposició. L’actuació policial acaba ofegant el debat que realment s’ha de tenir sobre el pla Bolonya i la necessitat d’adaptar-s’hi amb les màximes garanties d’èxit, perquè no hi ha marxa enrere, cosa que els estudiants haurien d’entendre. Ara, no hi ha diàleg quan el recurs és la porra.

La llengua de l’independentisme

En un article en un diari digital s’afirma respecte aquesta notícia que «lògicament, la majoria dels independentistes són catalanoparlants», cosa que equival a pensar que la majoria de persones que s’expressen en castellà són espanyolistes i unionistes. Fa temps que la societat ha evolucionat, tot i que els mitjans a vegades semblen haver-se’n adonat tan poc com els polítics. El greuge respecte de Catalunya és de tals dimensions que el sentiment favorable a la independència o al sobiranisme s’ha filtrat a totes les capes de la societat catalana. Si l’independentisme algun dia té èxit serà perquè haurà incorporat, precisament, les persones que s’expressen en castellà però que se senten tan catalans com els que parlen la llengua de Pompeu Fabra. La nostra societat encara funciona molt a base d’estereotips i oblida que moltes vegades els principals defensors de l’espanyolisme han estat insignes membres de les nissagues catalanes.