Arxiu de la categoria: Catalunya

Eleccions i doctrina 2.0. Dia 3

[youtube]SsV2O4fCgjk[/youtube]

A dues setmanes per al Dia D, tots els partits ja han fet el seu desplegament a la xarxa: webs, blocs i  perfils a les xarxes socials en el seu punt efervescent. Molt probablement no seran determinants per decidir la composició del Parlament, però sí que són l’evidència de la nova pugna electoral a l’àmbit mediàtic. El repte de voler dominar tan bé el canal de la modernitat -com en el seu moment van ser els diaris i després la ràdio i la televisió-, tant bé com va saber fer Obama fa just dos anys però a escala catalana. És on tu com a partit i com a polític et pots crear el teu perfil, encara que els candidats tenen assessors que els elaboren el missatge i gestionen la interacció amb els usuaris.

Tots els partits i candidats, amb representació o no al Parlament, competeixen per planificar la campanya electoral tecnològicament més avançada. És la cursa per a la innovació i la constatació que s’ha relativitzat la relació amb els mitjans tradicionals. La seva immediatesa i ús social han fet que les xarxes socials siguin també un camp de batalla per guanyar usuaris, que no votants. En tot cas, ningú vol donar avantatges als seus competidors i, fins i tot, tanta doctrina 2.0 pot arribar a saturar. I el 29-N a desanimar per l’evidència d’un ús tan oportunista i sense continuïtat.

Dia 3 de campanya: “Una campanya presidencial és un gran festival de narració em què la premsa és a la vegada l’actor, el cor i el públic” (Evan Cornog).

Eslògan ni-ni. Dia 2

Ja sabem que les cuines dels partits són cada vegada més importants i les que marquen la praxi política. Només cal veure l’obediència dels diputats del PSC al Congrés en les qüestions que afecten a Catalunya i la disciplina a què s’han de sotmetre. I, precisament, pel que fa aquest partit, de moment, és el que m’ha sorprès amb el seu eslògan per al 28-N “Ni independentista, ni de dretes”. No entenc com amb tants estrategues i assessors, es pot enviar un missatge a l’electorat amb el titular ni-ni en el context actual de crisi i, a més, no es vulgui transmetre una idea més en positiu. Com el de ni estudia, ni treballa. Missatge que no convida a l’optimisme, tot i que l’objectiu primordial és el de voler captar els vots del centre. De fet, al PSOE li han funcionat aquests missatges a Catalunya quan la rivalitat era amb el PP per a les eleccions espanyoles, però ara que és en clau catalana no deixa de sorprendre’m que s’hagi triat aquest ni-ni. No sembla el més adient per captar vots: ni m’agrada, ni em convenç.

Dia 2 de campanya: “Crec que si miréssim sempre el cel acabaríem per tenir ales” (Gustave Flaubert)

Resulta que el PP puja. Dia 1

Resulta que tant parlar durant la legislatura de les novetats i rumors entorn les formacions catalanistes, l’eterna divisió entre CiU i ERC, la divisió del Tripartit i la presentació de Joan Carretero i Joan Laporta, que va… i resulta que el PP puja en intenció de vot, segons la majoria d’enquestes. I si el PP augmenta de 12 a 14 escons al Parlament en relació el 2006 és perquè se suposa que haurà fet els deures per guanyar-se més crèdit entre el seu electorat. I si, per tant, guanya dos diputats és perquè, probablement, els perd el PSC, ja que C’s podria aguantar els 3 que va obtenir en la seva estrena. Quan les forces catalanes donaven per “mort” a C’s s’espera que resisteixi quatre anys més. I quan semblava que Alicia Sánchez-Camacho (amb un bloc força abandonat) feia la travessa del desert, representa que pujarà. Quin contrasentit per a la visió indentitària catalana! Tant parlar de Mas, Puigcercós, Carretero i Laporta, i la seva tensa pugna per qui esgarrapa més vots del nínxol català, que el PP es queda pràcticament sol i té camp a córrer per defensar els ideals espanyols a casa nostra. Quin contrasentit!

Dia 1 de campanya: “La mentida forma part de l’art de la diplomàcia” (Richard Nixon).

L’Artur Mas guanyador i perdedor

[YouTube]u5YYS5_WA-c[/YouTube]

Dinar a Barcelona convocat pel tàndem Convergència i el grup Absolut Mas. El motiu: convocar persones de diferents àmbits però amb la temàtica 2.0 per dialogar amb Artur Mas. Tres eixos són els grans protagonistes de la trobada amb una vintena de comensals: la identitat, el finançament i la crisi. De fet, seran les tres temàtiques de la campanya electoral que comença dijous. Veig a Mas amb ganes d’agradar però el refredat li fa passar males jugades. A la pared de la sala, alguns quadres de l’interior del Palau de la Música que em fan pensar que “si les pareds del Palau parlessin…”. Justícia, sisplau! Venen temps difícils -ho recalca-, d’esforç, sacrifici, però de confiar en Catalunya, i el gran objectiu de reactivar el país quan l’economia “és plana”.

En la distància curta Mas intenta oferir una imatge que es vol basar en la realitat actual, poques proclames al vent i amb l’afegit d’afrontar l’hora de la veritat sense deixar-se du pels bons resultats de les enquestes. Torna a ser el favorit. De moment, són dues victòries en les eleccions del 2003 i 2006 però el pactes de les esquerres l’ha fet passar a l’oposició. Ha fet la travessa del desert, se’l veu reflexiu i és conscient que és la seva última oportunitat: d’aquí aquest vídeo. Ofereix un perfil de ser el Mas de sempre però aquesta vegada David Madí no ha volgut passar a l’atac i ha plantificat una campanya basada en l’esperit de les doc sessions i la plataforma dels cativistes.

Abans del dinar, vaig felicitar Vicent Partal pel quinzè aniversari de Vilaweb i Edy Kelele em va anunciar el llibre que estan preparant a Click! Art Foto sobre les vivències diàries del candidat perquè, si Mas és president, s’acabi convertit en un libre retrat electoral a l’estil dels que habitualment s’editen als Estats Units. Desitjo sort a l’Eddy per a aquests dies que gairebé conviurà amb el candidat.

Música / Backstreet Lovers # The Crookers

Arriba el moment de les tensions

[Youtube]muTMLuGWrp8[/Youtube]

A tres setmanes vista de les eleccions del 28-N, arriba l’hora que els partits han d’endurir els seus respectius discursos, clarificar els missatges de cara l’electorat i intentar pressionar els contrincants a base de destapar els seus punts febles. Fa massa temps que s’espera aquest moment i com si es tractés d’un combat de boxa, ara és quan políticament toca passar a l’atac sense escrúpols. Fins fa poc, la destral de guerra havia estat enterrada però a la recta final és quan cal posicionar-se i culpabilitzar als adversaris de les crisi de govern que han originat casos tan preocupants com els del Palau de la Música o Pretòria. Amb crisi econòmica afegida -mal visionada per Zapatero i, per tant, mal planificada- i un sentiment d’indentitat que cada vegada genera més fractures electorals. S’ha trencat l’statu quo català del 2006 i la divisió generada per projectes com els de Carretero i Laporta, veure’m quina realitat acaba tenint. És l’efecte contrari a Ciudadanos i és el moment de comprovar si es retroalimenten gràcies a l’efecte contrapès.

Tal com va passar el 2003 i el 2006, Convergència és el cavall guanyador. Però aquesta mateix cartell li va impedir aconseguir el seu gran objectiu: tenir la majoria parlamentària. Els pactes de l’esquerra han servit per posar fi al Pujolisme, però set anys després, el Tripartit té les mateixes llums i ombres que podia tenir CiU després de 23 anys de govern (del 80 al 2003). Però ara el temps “corre” molt més ràpid, la nova immediatesa mediàtica ho crema tot de manera més accelerada i, per tant, no fa pensar en obres de govern tan llegendàries. Internet, per exemple, s’ha convertit en un altre camp de batalla, on cap partit vol perdre la seva quota i ser predominant a les xarxes socials. I el 28-N també posarà a prova l’indicador de la desafecció política i el descrèdit envers uns governants que de tan necessaris que són se n’aprofiten.

Música / Simple things # Joe Cocker

Arcadi Calzada fuig de la primera línia

Arcadi Calzada ha dimitit de la seva fundació. La Fundació Príncep de Girona era una institució a la seva mida perquè continués sentint-se com peix a l’aigua després de la seva faraònica presidència a Caixa Girona, tot i que va marxar per qüestions polítiques i deixant una porta del darrera massa oberta. Ell, lògicament, s’hagués quedat. I just tira la tovallola d’aquesta entitat el polític, galerista i consultor, que coincideix en el moment delicat en què es troba la seu gironina pel procés laboral intern de recol·locar els treballadors a “la Caixa”, amb les oficines que té arreu de la demarcació Barcelona (amb la predilecció dels treballadors per la capital i no Granollers, Manresa o Arenys). I a més, amb molts números importants que no quadren i que s’investiguen. Per això, hi ha veus que proclamen que s’arribi fins el final, ja que saben que hi ha informes a destapar que preveuen que no s’adapten al model de gestió del que hauria de ser una entitat d’estalvis.

Per tant, no és cap sorpresa la renúncia del fins ara director de la Fundació, com tampoc va ser estrany que dilluns passat ja no assistís a una reunió, a Barcelona, per planificar la segona edició del Fòrum Impulsa. En el seu lloc, va liderar la trobada Josep Lagares, director de Metalquimia. Després de les converses dels últims mesos en les trobades puntuals, no crec que amb la il·lusió que posava en la nova entitat i les ganes de tenir la seu al Parc Científic i Tecnològic de la UdG a partir d’aquesta tardor (quina casualitat que la joguina dels prínceps just seria l’empresa més notòria), ara vulgués anunciar la seva renúncia. Però hi ha més coses: massa rumors que circulen que fa temps i, amb tot el que pugui passar, en el fons, gairebé ningú s’estranyaria.

Música / Pájaros de barro # Manolo García

El PP s’enroca per fragilitat i por

Catalunya s’està convertint en l’objectiu del laboratori del PP amb vista a les eleccions espanyoles: el 28-N és com el conillet d’índies. O sigui, està experimentant el plantejament que volen dur a terme els populars del carrer Génova per no perdre més vots dels electors de la ultradreta. Veient que aquesta tendència funciona cada vegada més al centre d’Europa, l’últim cas és a Suècia, ara el PP especula amb la cohesió social i Sánchez-Camacho (amb un bloc mig abandonat) es deixa portar per veure quins seran els resultats finals. Sembrar per recollir a qualsevol preu.

És lògic que la resta de partits els hagin criticat, però de moment, la líder del PPC només es posiciona per no donar més quota de mercat a Ciudadanos i al nou projecte de Montserrat Nebrera. Ja és trist que el PPC hagi de baixar tant el nivell de la política catalana després de tants esforços, sobretot socials -amb agents que hi creuen i lluiten cada dia-, per cohesionar millor els barris, els pobles i les ciutats. Amb el factor crisi inclòs. S’han invertit molts milions durant anys com perquè el nostre país pugui ser més habitable i més integrador, malgrat que les recompenses no sempre arriben. I ara és oportunista i injust que el PP es decanti per fer un tour per barris de ciutats com Badalona per alertar -com fa sempre- dels punts negres socials. El mèrit sempre serà dels qui construeixen mai dels qui fan tot el contrari: destruir i ser oportunista.

El PP té por de la pròpia competència de la dreta espanyolista a Catalunya i per això demostra fragilitat, encara que vulgui presumir de muscle. Millor que no ens vulguin salvar de res socialment parlant. Un respecte per als qui treballen avui i ho faran demà i demà passat i el 2011 i no per als qui només hi passen cada quatre anys.

Música / I’ve Heard Your Love Songs # Marit Larsen

Maragall anuncia el seu canvi

Maragall ha fet públic el pas que feia temps que era un rumor a sotto voce: apostar per Mas com a president de la Generalitat (encara que al seu web només ho deixa entreveure). Després del trencament amb el PSC de Montilla, amb posada en escena inclosa, ha arribat el moment d’anunciar el canvi a les portes les eleccions del 28-N. Maragall ha esperat el seu moment per fer públic el  vot de càstig al partit que va liderar i que ara és en mans de la cúpula anomenada del “Bajo”. Serà interpretat pels socialistes com un acte de traició més, el desenllaç final de la tragicomèdia, mentre que Convergència torna a marcar la pauta electoral després de la preocupant sortida de to de Tremosa contra el President. Veure’m quin rèdit aporta a Mas aquest pas de Maragall però per a mi encara serà molt més lloable quan s’acusi de senil l’expresident de Generalitat. Pot ser interpretat com una Maragallada més, d’acord, però és una evidència més que les peces de la quota catalanista van saltant del taulell de Montilla. I també cal veure què passa amb el seu germà Ernest d’ara en endavant i quin sentit té Ciutadans pel Canvi en les properes eleccions. En tot cas, especular amb l’alzheimer de Maragall és maquiavèlic, un desprestigi fins i tot per a Catalunya i és pervers, tan pervers com pot arribar a ser la política quan veu que perd i només pot utilitzar la paraula.

Música / Need You Now # Lady Antebellum

Espanya en el 42. I Catalunya?

Acaba de sortir l’Informe de Competitivitat Global 2010-2011, elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial (FEM), i l’Estat espanyol no surt ben parat en caure nou llocs de la llista mundial: en només un any de diferència ha passat de ser el 33 al 42 del rànquing. Aquesta previsible davallada en la classificació és per una percepció més negativa dels mercats laboral i financer del global espanyol. Sempre que veig aquestes estadístiques internacionals sobre els indicadors de competivitat penso en com estaria Catalunya com a país i com estaria Espanya sense Catalunya. I no és per buscar comparacions sobre la rivalitat governamental sinó per tenir indicadors fiables de com estem, com a territori, competitivament a nivell mundial. És només una impressió però si Espanya està amb 4,49 punts a l’estudi i no pot superar països com Tuníssia, Estònia, Oman, Polònia, Xipre i Puerto Rico, entre altres, no imagino Catalunya tan avall en el rànquing mundial. Per cert, Xina és el 27 i l’Índia el 51, però s’espera una ascensció meteòrica. I ja no és una casualitat: Suïssa es manté com a número 1 per segon any consecutiu, mentre que els Estats Units, després de perdre el lideratge el 2009, cauen dos llocs i els superen Suècia i Singapur.

Música / Black & Blue # Miike Snow 

PD: Dues programacions que coincideixen en l’espai temps: Temporada Alta i el Festival de Jazz de Girona.

PD2: Iniciativa pionera: El Guardian convida blocaires científics a formar part d’una xarxa i els remunera. 

Corbacho com a símptoma

Corbacho ha anunciat que deixarà el ministeri de Treball per ser el número 3 de les llistes del PSC a les eleccions catalanes, que ja són a punt de tenir una data a la tardor. Corbacho ha fet un pas important per intentar reforçar els socialistes catalans i apuntalar la quota electoral de l’àrea metropolitana de Barcelona. En clau socialista de política catalana és una jugada política lògica i una aposta ferma. I a més, arriba en un moment oportú per “tapar” la fugida d’un pes pesant com Castells. Però en clau espanyola és més complicat d’interpretar i posa una vegada més en evidència els rols dels polítics en funció de la seva responsabilitat, compromís i vocació de servei. El problema no és ara el cas Corbacho sinó la falta de consciència dels polítics i el símptoma que representa deixar un càrrec públic sense ser destituït.

La trajectòria de Corbacho no ha deixat de progressar -la seva fidelitat al PSOE és inqüestionable- i va aconseguir ser ministre en ser nomenat l’abril del 2008, gràcies en part a la gran bossa de vots catalana. Però la tasca ministerial era de les més complicades en el nou govern de Zapatero: dirigir Treball i afrontar el cicle de la crisi econòmica. Ara, a les portes de la vaga general -el 29 de setembre- i amb un índex d’atur de tardor que encara serà més preocupant, Corbacho anuncia que deixarà el càrrec passada la meitat de la legislatura i que espera un relleu per tornar a casa i posar-se al servei de Montilla. Un procés comprensible partidistament però popularment, sens dubte, ha triat el pitjor moment.

Música / Como lo tienes tú # Pereza