De gestionar el “tenir” a haver de “demanar”

Trobada del conseller Josep Huguet amb empresaris per passar balanç a l’actual legislatura i encarar l’eleccions catalanes, a un mes vista per al 28-N. En el seu discurs, Huguet ha convidat als empresaris catalans a ser valents i els ha encoratjat a què facin el pas i s’atreveixin a entrar en els mercats internacionals: “Hi ha enormes oportunitats sortint a fora.” La proclama, basada també en l’experiència de set anys de govern amb el Tripartit, arriba en un moment de cicle econòmic a la baixa i, per tant, no és fàcil convidar als empresaris a fer el salt. I encara menys sense la injecció de crèdits. Però la nova economia també passa per estimular als emprenedors a sortir a mercats interessants com “Egipte, Síria, Turquia, el Marroc, Algèria…”.

I del global del discurs, destaca la pròpia autovisió basada en l’experiència. Per això, Huguet ha reclamat que és el moment de reinventar el model de finançament de la indústria, millorar la gestió per ser un referent en el sector serveis, basar més l’ADN del turisme en la identitat, creure més en la creativitat -“que no cal exportar-la”- i, especialment, valorar que Catalunya és un país on “tenim molta neurona, però falten connectors”. I tot aquest conjunt d’imputs, quan és evident que la crisi genera canvis i la política i els polítics no se’n salvaran. Per això, Huguet reclama reformar a fons l’administració pública per fer-la més competent i són temps en els quals els polítics han d’entendre que els ciutadans seguin més exigents. “Passarem del gestionar el tenir en temps de vaques grasses a haver de gestionar el demanar”, ha admès. Cert.

Un futur dels nostres governants que passa per tenir menys diners i recursos però on caldrà tenir una millor gestió. Temps difícils i cada vegada més líquids. El futur és aquest. Fàcil d’imaginar, però complicat de gestionar. Veure’m què passa d’aquí un mes i també en els propers quatre anys.

Música / Dona estrangera # Manel

PD: Zygmunt Bauman, a Catalunya Ràdio. Sempre necessari.

La pitjor crisi en el millor Barça

El millor Barça esportiu de la història afronta ara una de les seves pitjors crisi institucionals. La divisió Laporta-Rosell ha arribat a un dels seus nivells més tensos després de l’assemblea de compromisaris de dissabte i dóna la sensació que la confrontació encara pot anar a pitjor. Dur a Laporta davant dels tribunals és com voler aixecar la famosa catifa -aquella que no es va destapar en el mandat de Gaspart- i, tot i que tothom hi estarà d’acord en què es vulgui passar balanç a les festes nocturnes de l’expresident, aquesta no és la millor manera. Mediàticament és carnassa. Amb Rosell ben discretament a l’atac, s’està desestabilitzant l’entitat amb el que tot això comporta i la junta actual ha de ser conscient del pas que ha fet, ja que el cinisme del vot en blanc del president no camufla el seu ressentiment contra Laporta. De fet, des que Rosell va sortir del club que dura la rivalitat. I a la inversa és obvi que també. Però, cal aquesta trencadissa pública?

Ara, doncs, ha començat la partida de veritat i els dos bàndols són forts. Laporta, malgrat tot el que es digui i es pugui demostrar -era evident que la Visa Barça donava per a molt-, va deixar el club en el millor moment esportiu de la seva llarga història. Innegable però qüestionable. Ara bé, la factura que se li vol cobrar té massa connotacions d’enveges i implicacions fàctiques perquè el seu nou projecte polític fracassi. I en tota aquesta gran rivalitat i interessos, hi perd el Barça. Sens dubte. Dijous mateix, per casualitat vaig escoltar la roda de premsa de Laporta a l’Hotel Majestic, i dubto que molts periodistes poguessin entendre el llarg i feixuc balanç de Sala-Martin i Oliver sobre els pressupostos del seu mandat. Un ball de números i auditories que suposo que al soci li queden tan lluny que dedueixo que el que no vol és que el Barça en surti esquitxat i la pilota continuï entrant. I com no entri tant com fins ara… L’art de la guerra tot just ha començat.

Música / Ungodly Hour # The Fray

Consumits, fins i tot, des de sota terra

[Youtube]tFtxHFq9wi8[/Youtube]

Es pot dir que ja ha acabat com una mena de Gran Hermano real a escala global. I per sort, ha tingut un final feliç. Després de 69 dies per fi han començat a sortir els primers miners xilens de la mina San José i es posa fi també amb un reality show sense precedents. La transcendència dels fets ha posat en safata de plata el que molts directors i productors desitjarien per a les seves cadenes de televisió: una tancada d’un grup de persones en un reduït espai per retransmetre quines coses hi passen i puguin captar l’interès de l’audiència. Si hagués estat provocat, hagués estat un gran èxit. Segur. I no és d’estranyar que ara se’n faci una pel·lícula.

Encara que, probablement, d’aquí quinze dies ningú se’n recordi dels noms d’algun dels 33 miners, el seu cas ha servit perquè s’explotés informativament arreu del món a través de tota mena de detalls i imatges. La desgràcia funcionava a escala global en aquest temps de consum global i de rellevància notòria, fins i tot, encara que tot hagi passat tot a 700 metres sota terra. Un guió impensable! I és que les vivències d’Els 33 d’Atacama s’han produït en temps en els quals ja no ens cal la CNN, com passava fa pocs anys, sinó que amb una simple webcam o un mòbil podem obtenir la trascendència global que vol aquesta nova societat devoradora i que té el món a dos clics.

Música / Fot The First Time # The Script

“Jo no hagués triat Díaz Ferran…”

Díaz Ferran, al final, s’ha atrevit a fer el pas i convocar les eleccions anticipades a la presidència de la CEOE i evitar mantenir-se en el càrrec de president fins el 2013. Després dels tristos capítols que s’han viscut en la seva vessant empresarial, ja tocava que fes el gest i decidís obrir el camí per als futurs aspirants a liderar l’organització empresarial espanyola. I si s’atreveix a tornar-se a presentar, és lògic que tingui totes les perdre. En temps de crisi com l’actual, Díaz Ferran no ha estat el millor exponent dels dirigents espanyols per les davallades que han patit els seus negocis com Viajes Marsans i Air Comet. A més, amb lamentables declaracions i visions de molt curta volada, amb la frase de “jo no hagués triat Air Comet per volar a cap lloc“. Díaz Ferran ha intentat resistir fins el final, però mentrestant ha anat provocant tensions amb els sindicats i mantenint pugnes amb el govern de Zapatero.

I així ha anat trempejant amb els negocis i la patronal, amb l’erosió que en causava com a símbol de representació. Si bé és cert que just fa una setmana els grans sindicats van evidenciar que també han de saber reciclar-se i adaptar-se als nous temps, sobretot després d’anys de vaques grasses, el mateix passa ara amb la CEOE i amb perfils com els de Díaz Ferran que, just ara, no és el millor exponent per aportar credibilitat, confiança i lideratge a un estament que representa el panorama empresarial. Cal un canvi, més líders exemplars i un nou estil de presidència.

Música / There Is Power In A Union # Billy Bragg

Arcadi Calzada fuig de la primera línia

Arcadi Calzada ha dimitit de la seva fundació. La Fundació Príncep de Girona era una institució a la seva mida perquè continués sentint-se com peix a l’aigua després de la seva faraònica presidència a Caixa Girona, tot i que va marxar per qüestions polítiques i deixant una porta del darrera massa oberta. Ell, lògicament, s’hagués quedat. I just tira la tovallola d’aquesta entitat el polític, galerista i consultor, que coincideix en el moment delicat en què es troba la seu gironina pel procés laboral intern de recol·locar els treballadors a “la Caixa”, amb les oficines que té arreu de la demarcació Barcelona (amb la predilecció dels treballadors per la capital i no Granollers, Manresa o Arenys). I a més, amb molts números importants que no quadren i que s’investiguen. Per això, hi ha veus que proclamen que s’arribi fins el final, ja que saben que hi ha informes a destapar que preveuen que no s’adapten al model de gestió del que hauria de ser una entitat d’estalvis.

Per tant, no és cap sorpresa la renúncia del fins ara director de la Fundació, com tampoc va ser estrany que dilluns passat ja no assistís a una reunió, a Barcelona, per planificar la segona edició del Fòrum Impulsa. En el seu lloc, va liderar la trobada Josep Lagares, director de Metalquimia. Després de les converses dels últims mesos en les trobades puntuals, no crec que amb la il·lusió que posava en la nova entitat i les ganes de tenir la seu al Parc Científic i Tecnològic de la UdG a partir d’aquesta tardor (quina casualitat que la joguina dels prínceps just seria l’empresa més notòria), ara vulgués anunciar la seva renúncia. Però hi ha més coses: massa rumors que circulen que fa temps i, amb tot el que pugui passar, en el fons, gairebé ningú s’estranyaria.

Música / Pájaros de barro # Manolo García

El PP s’enroca per fragilitat i por

Catalunya s’està convertint en l’objectiu del laboratori del PP amb vista a les eleccions espanyoles: el 28-N és com el conillet d’índies. O sigui, està experimentant el plantejament que volen dur a terme els populars del carrer Génova per no perdre més vots dels electors de la ultradreta. Veient que aquesta tendència funciona cada vegada més al centre d’Europa, l’últim cas és a Suècia, ara el PP especula amb la cohesió social i Sánchez-Camacho (amb un bloc mig abandonat) es deixa portar per veure quins seran els resultats finals. Sembrar per recollir a qualsevol preu.

És lògic que la resta de partits els hagin criticat, però de moment, la líder del PPC només es posiciona per no donar més quota de mercat a Ciudadanos i al nou projecte de Montserrat Nebrera. Ja és trist que el PPC hagi de baixar tant el nivell de la política catalana després de tants esforços, sobretot socials -amb agents que hi creuen i lluiten cada dia-, per cohesionar millor els barris, els pobles i les ciutats. Amb el factor crisi inclòs. S’han invertit molts milions durant anys com perquè el nostre país pugui ser més habitable i més integrador, malgrat que les recompenses no sempre arriben. I ara és oportunista i injust que el PP es decanti per fer un tour per barris de ciutats com Badalona per alertar -com fa sempre- dels punts negres socials. El mèrit sempre serà dels qui construeixen mai dels qui fan tot el contrari: destruir i ser oportunista.

El PP té por de la pròpia competència de la dreta espanyolista a Catalunya i per això demostra fragilitat, encara que vulgui presumir de muscle. Millor que no ens vulguin salvar de res socialment parlant. Un respecte per als qui treballen avui i ho faran demà i demà passat i el 2011 i no per als qui només hi passen cada quatre anys.

Música / I’ve Heard Your Love Songs # Marit Larsen

Maragall anuncia el seu canvi

Maragall ha fet públic el pas que feia temps que era un rumor a sotto voce: apostar per Mas com a president de la Generalitat (encara que al seu web només ho deixa entreveure). Després del trencament amb el PSC de Montilla, amb posada en escena inclosa, ha arribat el moment d’anunciar el canvi a les portes les eleccions del 28-N. Maragall ha esperat el seu moment per fer públic el  vot de càstig al partit que va liderar i que ara és en mans de la cúpula anomenada del “Bajo”. Serà interpretat pels socialistes com un acte de traició més, el desenllaç final de la tragicomèdia, mentre que Convergència torna a marcar la pauta electoral després de la preocupant sortida de to de Tremosa contra el President. Veure’m quin rèdit aporta a Mas aquest pas de Maragall però per a mi encara serà molt més lloable quan s’acusi de senil l’expresident de Generalitat. Pot ser interpretat com una Maragallada més, d’acord, però és una evidència més que les peces de la quota catalanista van saltant del taulell de Montilla. I també cal veure què passa amb el seu germà Ernest d’ara en endavant i quin sentit té Ciutadans pel Canvi en les properes eleccions. En tot cas, especular amb l’alzheimer de Maragall és maquiavèlic, un desprestigi fins i tot per a Catalunya i és pervers, tan pervers com pot arribar a ser la política quan veu que perd i només pot utilitzar la paraula.

Música / Need You Now # Lady Antebellum

Espanya en el 42. I Catalunya?

Acaba de sortir l’Informe de Competitivitat Global 2010-2011, elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial (FEM), i l’Estat espanyol no surt ben parat en caure nou llocs de la llista mundial: en només un any de diferència ha passat de ser el 33 al 42 del rànquing. Aquesta previsible davallada en la classificació és per una percepció més negativa dels mercats laboral i financer del global espanyol. Sempre que veig aquestes estadístiques internacionals sobre els indicadors de competivitat penso en com estaria Catalunya com a país i com estaria Espanya sense Catalunya. I no és per buscar comparacions sobre la rivalitat governamental sinó per tenir indicadors fiables de com estem, com a territori, competitivament a nivell mundial. És només una impressió però si Espanya està amb 4,49 punts a l’estudi i no pot superar països com Tuníssia, Estònia, Oman, Polònia, Xipre i Puerto Rico, entre altres, no imagino Catalunya tan avall en el rànquing mundial. Per cert, Xina és el 27 i l’Índia el 51, però s’espera una ascensció meteòrica. I ja no és una casualitat: Suïssa es manté com a número 1 per segon any consecutiu, mentre que els Estats Units, després de perdre el lideratge el 2009, cauen dos llocs i els superen Suècia i Singapur.

Música / Black & Blue # Miike Snow 

PD: Dues programacions que coincideixen en l’espai temps: Temporada Alta i el Festival de Jazz de Girona.

PD2: Iniciativa pionera: El Guardian convida blocaires científics a formar part d’una xarxa i els remunera. 

Corbacho com a símptoma

Corbacho ha anunciat que deixarà el ministeri de Treball per ser el número 3 de les llistes del PSC a les eleccions catalanes, que ja són a punt de tenir una data a la tardor. Corbacho ha fet un pas important per intentar reforçar els socialistes catalans i apuntalar la quota electoral de l’àrea metropolitana de Barcelona. En clau socialista de política catalana és una jugada política lògica i una aposta ferma. I a més, arriba en un moment oportú per “tapar” la fugida d’un pes pesant com Castells. Però en clau espanyola és més complicat d’interpretar i posa una vegada més en evidència els rols dels polítics en funció de la seva responsabilitat, compromís i vocació de servei. El problema no és ara el cas Corbacho sinó la falta de consciència dels polítics i el símptoma que representa deixar un càrrec públic sense ser destituït.

La trajectòria de Corbacho no ha deixat de progressar -la seva fidelitat al PSOE és inqüestionable- i va aconseguir ser ministre en ser nomenat l’abril del 2008, gràcies en part a la gran bossa de vots catalana. Però la tasca ministerial era de les més complicades en el nou govern de Zapatero: dirigir Treball i afrontar el cicle de la crisi econòmica. Ara, a les portes de la vaga general -el 29 de setembre- i amb un índex d’atur de tardor que encara serà més preocupant, Corbacho anuncia que deixarà el càrrec passada la meitat de la legislatura i que espera un relleu per tornar a casa i posar-se al servei de Montilla. Un procés comprensible partidistament però popularment, sens dubte, ha triat el pitjor moment.

Música / Como lo tienes tú # Pereza

Dividits amb més divisions

Com era d’esperar, Carreretero i Laporta no han unit forces. Una coalició que ens els inicis embrionaris semblava evident i lògica, ha acabat per dividir encara més la quota electoralista del català i l’independentisme. A uns tres mesos vista de les eleccions, Reagrupament i Solidaritat inicien trajectes diferenciats però que els encamina a rivalitzar sobre el mateix perfil de votants. Una pugna que naixerà  amb el mateix ADN. El que podria ser una suma identitària s’ha convertit en una divisió i, en principi, no respecte el conservadurisme de les creences d’altres formacions: “junts tenim més força malgrat les divisions internes”. Passa al PSC, a CiU i a ICV. O a ERC, fins i tot, amb l’eterna divisió Puigcercós-Carod.

Laporta se sent fort. Envalentonat. Creu en el seu projecte i agafa les “fuges” dels altres partits per aglutinar. El seu entorn proclama que se sent optimista però també sap que fa nosa, molesta el seu atreviment a la resta de partits. De fet, és la mateixa nosa que feia al Barça quan hi posava la dosi política. Per tant, els catalans ja tenim una raó més sentir-nos representats al Parlament, però no sé si un país tan petit com el nostre pot suportar tants lemes, idees, discursos, maquinàries, quotes, despeses… sobre la mateixa causa i identitat. Potser si. O no. Queden uns 90 dies.

Música / In Sleep # Lissie