Arxiu per a juny, 2009
[youtube]E7tbAk_XS6o[/youtube]
Segons un estudi publicat per la revista International Journal and Systematic and Evolutionary Microbiology un bacteri atrapat en el gel de Groenlàndia pot tenir la calu per saber si hi pot haver formes de vida en altres planetes. Segons investigadors de la Universitat de Pensilvània, aquest bacteri, batejat com Herminiimonas glaciei, ha estat latent sota el gel durant 120.000 anys, en unes condicions similars a la de molts altres planetes. Aquest bacteri és de 10 a 50 vegades més petit que el microbi que provoca la gastroenteritis i els científics asseguren que el seu petit volum és el què li ha permès sobreviure entre els cristalls del gel que hi ha a més de tres quilòmetres de fondària. Un volum que a més el va ajudar a usar els seus nutrients de forma més eficient i com a protecció d’altres microbis depredadors. L’equip d’investigació està liderat per la biòloga Jennifer Loveland-Curtze i ha aconseguit fer reviure el bacteri. El mètode ha estat incubar-lo a dos graus positius durant set mesos i després a cinc graus positius durant quatre mesos.
Bona part de la vida a la Terra han estat i són microorganismes, i els científics creuen que el mateix passa en d’altres planetes o satèl·lits del Sistema Solar. Aquests ambients extremadament freds, com en el què s’ha trobat aquest bacteri de Groenlàndia són molt habituals a l’Univers. I a més poden preservar les cèl·lules i els àcids nuclèics durant milions d’anys.
[youtube]6WSrdlJIUP8[/youtube]
Albert Einstein (1879-1955) és el símbol de la genialitat científica. La seva Teoria de la Relativitat ha permés a la Humanitat tenir una descripció de com funciona l’Univers molt més precisa de la que en el seu dia havia elaborat Isaac Newton (1643-1727), i que fins ara és la que està vigent. Els càlculs matemàtics d’Einstein preveien certs comportaments que, quan s’han pogut realitzar els experiments oportuns, s’han acabat confirmant. Almenys fins ara. La fórmula més famosa ideada per Einstein és molt simple: E = mc². E és l’energia; m és la massa i c, la velocitat de la llum. La llum viatja a una velocitat de 300.000 km / sg, o sigui que si un astronauta encengués un focus des de la Lluna, al cap d’un segon es veuria la llum des de la Terra. El Sol està a prou distància com perquè la seva llum tardi vuit minuts en arribar a la Terra. Segons Einstein, la velocitat de la llum no es pot superar per cap nau perquè l’energia necessària seria infinita. Es calcula que per accelerar un objecte d’una tona fins a un noranta per cent de la velocitat de llum es requeriria l’energia de 30.000.000.000 (trenta mil milions) de tones de dinamita, una cosa inviable no ja per la quantitat sinó perquè a més s’hauria de canalitzar tota aquesta força. A més, la Teoria de la Relativitat espacial d’Einstein inclou el que seria la «paradoxa de l’avi». Suposem que un astronauta viatja en una nau a la velocitat superior a la de la llum i després d’un mes torna a la Terra. Viatjar més ràpid que la llum implicaria anar enrere en el temps, i l’astronauta i es troba que el seu avi encara no ha engendrat al seu pare. Si l’astronauta matés l’avi la mateixa existència de l’astronauta seria impossible perquè el seu pare no hauria nascut per poder-lo engendrar a ell. Això era assumit per tothom fins ara però diversos científics comencen a obtenir resultats d’uns treballs que poden superar el què havia pensat Einstein.
Un equip de físics nord-americans acaba d’aconseguir que un raig de llum travessi una caixa de gas cesi a una velocitat 310 vegades superior a la velocitat de la llum. Tan ràpid que la llum surt de la caixa abans d’haver-hi entrat, concretament 62 mil mil·lionèssimes de segons abans. L’experiment demostra que la llum en forma de polsos o paquets i en condicions especials, sobrepassar el seu propi límit de velocitat establert per Einstein.
El físic Franklin Felber creu tenir la solució teòrica que permetria superar la velocitat de la llum. Segons les seves equacions, qualsevol massa accelerada fins al 57,7% de la velocitat de la llum exerceix un efecte de repulsió gravitatori sobre la resta de massa que es troba davant seu. Un efecte d’antigravetat que aniria augmentant a mesura que s’aproximés la velocitat de la llum. El problema és com aprofitar aquest efecte en una nau espacial per aconseguir aprofitar-lo.
I finalment, dos físics de la Universitat nord-americana de Baylor han desenvolupat una teoria que no contradiu Einstein ni cap llei física, però que permetria viatjar a la velocitat de la llum. Gerald Cleaver i Richard Obousy han desenvolupat una teoria que ve a dir que si poguéssim moure les dimensions de l’espai-temps de l’Univers amb una quantitat massiva d’energia es crearia una mena de bombolla que podria empènyer una nau a la velocitat de la llum. Pot sonar a ciència-ficció però per fer-ho aquests físics parlen de l’onzena dimensió que correspon a l’energia fosca positiva responsable de l’acceleració del moviment de l’Univers, com va passar després del Big Bang. Jugant amb l’espai-temps aquests físics creuen que la nau no es mouria però si que es mouria l’espai… Com si un cotxe no es mogués però si avancés la carretera. Si voleu saber més, mireu el vídeo i punxeu els enllaços.
[youtube]9DzgSU5BlNc[/youtube]
En la tradició japonesa Kaguya és una princesa que un vell va trobar dins un tronc de bambú, però també és el nom amb el qual l’agència espacial japonesa (JAXA) van batejar una sonda espacial per a realitzar el primer i profund estudi de la Lluna. La missió ha estat un dels èxits més importants de la carrera espacial nipona i ha costat 400 milions d’euros. Va començar el mes de setembre del 2007 amb el llançament de la sonda Kaguya a bord del coet H-2A. L’11 de juny, la sonda Kaguya es va precipitar, de forma controlada, sobre el Pol Sud de la Lluna després de realitzar una missió de 19 meses que ha permès cartografiar de forma exhaustiva i amb alta definició tota la superfície lunar. Els japonesos han aconseguit així el mapa més complet del satèl·lit de la Terra. Durant la missió la sonda ha estat enviant dades sobre la composició mineral de la Lluna, els seus nivells de gravetat i, evidentment, fotos i vídeos del què anava observant. La missió, a part de la sonda principal, anava acompanyada de dos petits satèl·lits, un dels quals continua funcionant. Des de les missions Apol·lo de la NASA, dels anys seixanta i setanta del segle XX, mai s’havia observat amb tant detall la superfície lunar. La fi de la sonda Kaguya va ser com estava previst, fent-la entrar en òrbita lunar amb un angle mínim per evitar la formació d’un gran cràter. Tot i així, les tres tones d’instrumental d’alta precisió xocant amb el satèl·lit de la Terra van poder ser observats des d’Austràlia. El Japó té previst enviar astronautes a la Lluna l’any 2020 per posteriorment construir-hi una base permanent. La segona cursa per anar a la Lluna ja ha començat i els primers resultats els veurem abans de sis anys.
[youtube]qPhnsSu_lL8&feature=PlayList&p=08E8253EB8795FB3&playnext=1&playnext_from=PL&index=5[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat de Granada han trobat als Pirineus microorganismes d’origen africà. I com arriben aquests microorganismes des de l’Àfrica a Europa? Doncs ho fan viatjant en les partícules de pols i sorra que el vent transporta i que l’escalfament global fa que cada vegada sigui un fenomen més massiu. L’estudi, publicat a la revista Enviromental Microbiology, assegura que la majoria d’aquests microorganismes queden es estat latent però que hi ha moltes possibilitats que alguns arribin a adaptar-se al nou ecosistema. El grup de científics l’ha dirigit Emilio Ortega Casamayor, del CSIC de Blanes (Selva), i ha analitzat els bacteris dels llacs del Parc Nacional d’Aigüestortes i els ha comparat amb els que hi ha en la pols del desert de Mauritània, d’on arranquen moltes de les tempestes de pols que arriben des de l’Àfrica a Europa. Segons Casamayor, la majoria d’aquests microorganismes poden arribar vius però no arriben a desenvolupar-se i queden latents esperant millors circumstàncies, o simplement altres bacteris actuen com a depredadors i els eliminen. Entre els bacteris que s’han trobat hi ha els relacionats amb Acinetobacter, que és un patogen oportunista. Segons els investigadors, aquest bacteri es troba en molt baixes concentracions i està en estat latent. També hi ha Pseudomonas, o Staphylococcus, i un bacteri anomenat Airbone-beta 1, que es troba als pobles africans i que sí que ha colonitzat amb èxit alguns llacs del Pirineu. Els investigadors es pregunten sobre els mecanismes pels quals aquests microorganismes poden resistir viatges per l’alta atmosfera, suportant radiacions extremes i temperatures molt baixes. Les tempestes de sorra que porten pols del Sàhara no són un fenomen gens estrany, però sí que s’ha detectat que els últims anys, segurament a causa del canvi climàtic, s’han produït amb més freqüencia. La zona del Sàhara està patint una sequera que ja dura uns quants anys. El canvi en el règim de pluges o l’erosió del nord d’Àfrica podria afectar zones que estan a milers de quilòmetres. I els científics també adverteixen que un escalfament, per exemple dels Pirineus, podria activar molts d’aquests bacteris, ara en estat latent.
[youtube]mFO6A86U1qc&feature=PlayList&p=ABD95215EEC91D50&index=0&playnext=1[/youtube]
La revista Current Biology acaba de publicar un estudi que confirma la inestimable contribució a la ciència que va fer l’expresident dels EUA George W. Bush quan va esquivar les sabates que li van llançar el desembre del 2008 un periodista iraquià durant una visita a Bagdad. Els reflexes de Bush van contrastar enormement amb la quietud del primer ministre iraquià, Nuri al-Maliki, que estava al seu costat quan es va produir l’incident. Neurocientífics de la Universitat de Washington han descobert que hi ha dues vies independents en el sistema visual humà. Un guia les accions i l’altre la percepció. El primer permet al cervell «veure» coses que l’ull no veu, segons Jeffrey Lin, que és un dels autors de l’estudi. Quan el periodista va llançar les sabates, els cervells de Bush i al-Maliki es van activar i el del llavors president dels EUA va preparar una maniobra d’evasió perquè per a ell representava una major amenaça. En canvi al-Maliki es va quedar quiet perquè el seu cervell va detectar que la sabata i la seva trajectòria no eren una amenaça. Per confirmar la teoria es van fer proves llançant dues boles amb trajectòries similars contra persones per veure’n la seva resposta neurològica. L’estudi confirma que un estímul en forma d’amenaça fa actuar el cos fins i tot quan l’amenaça no s’ha pogut indentificar de forma conscient.
[youtube]mabjwexppnw&feature=PlayList&p=68D0F4A71263174B&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Un equip de científics britànics utilitzant ràdars ha descobert que la serralada antàrtica de Gamburtsev va estar fa milions d’anys travessada per rius, abans de patir una gran erosió glacial que la va deixar coberta de gel. L’estudi de les condicions climàtiques que van ocasionar que la serralada quedés enterrada pel gel pot ser clau per predir a que es pot enfrontar la Terra si es produeix un canvi climàtic. Segons la revista Nature la capa de gel arriba a assolir els 3.400 metres en els cims de la serralada. Va ser descoberta el 1958 per una expedició russa al Pol Sud i es coneix com els Alps Antàrtics. L’equip de científics britànics afirma que les primeres plaques de gel al pol sud es van formar fa 34 milions d’anys. La glaciació antàrtica es va produir quan els nivells de CO² a l’atmosfera terrestre van caure dràsticament provocant la formació d’immenses capes de gel. Les restes de gasos que conté el gel d’aquesta serralada poden ajudar a veure el passat i a predir el futur respecte el clima terrestre. Fins que no va ser descoberta, la serralada de Gamburtsev, es creia que l’Antàrtida era planera. Però no, sota el gel hi ha una serralada de 1.200 quilòmetres de llarg amb valls i muntanyes colgades totalment pel gel, una autèntica serralada amagada.
[youtube]_uLix2iOQPE&feature=PlayList&p=08E8253EB8795FB3&index=20[/youtube]
En l’últim congrés anual de la Societat Americana d’oncologia Mèdica, celebrat a Orlando, s’han presentat diversos estudis que demostren que la combinació de dos fàrmacs biològics poden aturar l’avenç del càncer de pulmó en estadis avançats sense la necessitat d’utilitzar quimioteràpia. La farmaceútica Roche està provant una teàpia de manteniment amb bevacizumab i erlotinib que es comercialitzen amb el nom d’Avastin i Tarceva, respectivament, en pacients amb càncer de pulmó no microcític en fase avançada millorava un 39% la supervivència lliure de progressió de la malaltia en comparació amb els que només rebien el primer dels fàrmacs. El benefici obtingut aplicant les dues teràpies ha estat tan gran que l’experiment es va cancel·lar abans d’hora per qüestions ètiques. O sigui als pacients que rebien només un dels fàrmacs se’ls va passar a donar els dos. La troballa científica suposa un gran avenç en el tractament de la malaltia sense necessitat d’utilitzar quimioteràpia de forma continuada i perquè s’ha aconseguit un augment de 4,8 mesos de mitjana de supervivència lliure de progressió.
Aquest no és l’únic avenç aconseguit en la lluita contra el càncer. Un equip d’investigadors britànics ha presentat un nou tractament contra el càncer de mama hereditari, un dels més agressius i amb un major índex de recaiguda. El nou tractament és de la farmaceútica AstraZeneca i s’anomena Olaparib. Aquest medicament actua inhibint l’enzim PARP, una molècula utilitzada per les cèl·lules cancerígenes per reconstruir el seu ADN després de les sessions de quimioteràpia i poder continuar expandint-se per l’organisme. Frenant aquesta capacitat de reconstrucció, el medicament aconsegueix que les cèl·lules cancerígenes es tornin més sensibles al tractament amb quimioteràpia. El fàrmac actua concretament sobre les mutacions hereditàries en els gens BRCA1 i BRCA2 i destrueix les cèl·lules cancerígenes sense afectar la resta de cèl·lules sanes, cosa que elimina els efectes secundaris.
[youtube]xMmnWmzpI6Y&feature=PlayList&p=5F5903EEA09E7816&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Fa unes setmanes parlaven de l’extranya quietud en què havia entrat el Sol amb una absència anormal de taques solars, símptome d’una molt baixa activitat. Ara un grup internacional d’experts de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units amb el suport de la NASA ha fet pública una predicció de què farà el Sol els pròxims anys. Diuen que el maig del 2013 el cicle solar número 24 arribarà al seu màxim però amb una quantitat de taques solars inferior a la mitjana. Si els experts encerten hi haurà un màxim de 90 taques solars, el número més baix des del 1928, quan el cicle solar 16 va arribar a 70 taques. Doug Biesecker, del Centre de Pronòstics del Clima Espacial, adverteix però que tot i que estarà per sota la mitjana un màxim solar és capaç de produir condicions climàtiques especialment severes a la Terra. El què pot passar el 2013 podria ser similar al què va passar el 1859 i que va descriure l’astrònom Richard Carrington. Una enorme flamarada solar va provocar l’electrificació de cables de transmissió, va provocar incendis en oficines de telègrafs, i va produir aurores boreals tan brillants que il·luminaven la nit. Segons les previsions si actualment es produís una tempesta solar similar els danys que podria causar es podrien quantificar entre 1 i 2 bilions de dòlars, perquè vivim en una societat altament tecnificada que depèn enormement de l’electricitat. Els danys podrien tardar deu anys en arreglar-se. Ho comparen amb els danys provocats per l’huracà Katrina, un 100.000 milions de dòlars, ara parlaríem d’uns efectes econòmics entre 10 i 20 vegades superiors. Els investigadors segueixen els cicles solars des del segle XIX. L’activitat solar puja i baixa amb un període mitjà d’onze anys, però no sempre l’activitat màxima o mínima és la mateixa. Ara mateix, el cicle solar és en un període de mínims, el més important dels últims cent anys, amb una quantitat ínfima de taques, de vent solar feble i de molt baixa irradiació. Durant el 2008 i el 2009 el Sol no ha emès cap flamarada significativament gran. Però en les últimes setmanes el Sol s’ha començat a despertar i els experts preveuen que això és l’inici del nou cicle. Segons ells, el Sol s’hauria d’estar força quiet un any més i a partir del 2011 augmentar significativament la seva activitat. La baixa activitat solar afecta l’atmosfera terrestre perquè li permet refredar-se i contreure’s. Que hi hagi poc vent solar produeix menys tempestes magnètiques al voltant dels pols de la Terra. Només una observació, és curiós veure com el cicle solar es pot gairebé sobreposar al cicle econòmic mundial…
[youtube]hvOpGpZnYU0[/youtube]
El consorci Airbus es va crear el 1970 per les companyies francesa Aeroespatiale i l’alemanya Deutsche Aerospace. Un any més tard s’hi va afegir l’espanyola CASA i el 1979 la britànica Bristish Aeroespace. El primer model que va fabricar Airbus el 1972 va ser l’A-300. Obsessionats amb combatre comercialment amb Boeing, que en aquell moment dominava el mercat de l’aviació comercial, Airbus va apostar per uns avions amb menys tripulació i on la informàtica té una paper clau. I a més Airbus va introduir procediments estàndards per a tots els seus models perquè amb la mateixa formació un pilot pogués fer-se càrrec de diversos models. Aquesta estratègia ha permés en tres dècades que Airbus passés a convertir-se en el primer fabricant mundial d’avions comercials, superant Boeing. Durant la dècada dels noranta el model A-330 va superar al B-767 i es va convertir en un dels aparells més demanats per les companyies aèries. Capaç de transportar 293 persones a 12.500 quilòmetres de distància era una aparell ideal per fer travessies intercontinentals. L’A-330, com el què ha desaparegut a l’Atlàntic, és el primer avió de la història dissenyat totalment per ordinador i fins ara només havia tingut un accident amb víctimes mortals. Va ser el 1994 quan un aparell A-330 va patir un accident mentre realitzava un vol de proves durant el qual els pilots el van portar al límit. El model havia mostrat fins ara una capacitat aèria fins i tot en situacions extremes. El 2001 un A-330 que anava de Toronto a Lisboa va acabar aterrant sense cap dels dos motors operatius. L’únic problema que presenta la gran dependència que tenen els Airbus de la informàtica és que aquesta ho controla absolutament tot. I fins i tot l’ordinador decideix que una maniobra que posi en perill l’aparell el pilot no la pugui realitzar. En algunes circumstàncies especials això pot ser contraproduent.
El vol AF-447 d’Air France que volava entre Rio de Janeiro i París continua sense ser localitzat. Segons les autoritats brasileres les restes trobades surant sobre el mar no corresponen a l’aparell sinistrat. Les hipòtesis del què ha passat a l’avió són diverses. Primer es va parlar de la caiguda d’un llamp sobre l’aparell, però jo que he passat l’experiència els puc dic que apart de l’ensurt, poca cosa més. Si els llamps fessin caure els avions cada dia en baixaria algun… Pot ser un atemptat? Pot ser però la ruta Rio-París no és de les més problemàtiques. Les últimes hipòtesis apunten a que potser una dràstica reducció de la velocitat li hauria fet perdre la sustentació i l’hauria precipitat al mar. En un avió que avisa a la tripulació de qualsevol problema només tornant a donar potència als reactors s’hagués solucionat. En tot cas, podria haver amarat? La resposta és sí però fer-ho en condicions enmig d’un oceà és complicat. A la que hi ha onades un amaratge amb condicions és pràcticament impossible. Primer per la velocitat a la que volen els avions comercials i que en el moment de l’aterratge supera els 300 km/h. A aquesta velocitat, una onada es converteix en una paret. L’amaratge és un descens controlat de l’aparell a la mínima velocitat possible sempre i quan això no provoqui una entrada en pèrdua. L’avió ha de tocar el mar per la panxa perquè si toca amb el morro o les ales és com tocar a terra. Suposem que hagués amarat. Els Airbus porten un dispositiu anomenat Ditching que tanca tots els forats que estan per sota la seva línia de flotació i que li permet aguantar surant més estona. Això dóna temps a obrir les portes d’emergència i a que els passatgers puguin sortir utilitzant els bots salvavides… el problema és que no només no s’han trobat restes de l’aparell sinó que tampoc hi ha rastre dels supervivents. Si s’hagués desintegrat hi hauria restes flotant i sinó n’hi ha, voldria dir que van amarar i es va enfonsar l’aparell sencer? Impossible, les portes d’emergència es poden obrir manualment i l’enfonsament no és instantani. Ah, i pels qui comenten que la desaparició és més pròpia del Triangle de les Bermudes s’ha de dir que l’aparell d’Air France volava molt lluny d’aquesta zona i que moltes de les misterioses desaparición que hi ha hagut tenen una explicació científica.
[youtube]VUaaL6LXodc[/youtube]
Científics britànics han desenvolupat una píndola que concentra el poder antioxidant de la pell del tomate i permet reduir els nivells de colesterol de forma significativa en només un parell de mesos. Segons els experts, el nou medicament, batejat com Ateronon és molt més eficaç que les estatines que es recepten habitualment per combatre el risc d’infart. La informació l’ha avançat el diari Daily Express que ha anunciat que aquest mes es podran posar a la venda les píndoles sense recepta mèdica, ja que a la pràctica és un concentrat de tomate. El doctor Rob Hicks, que ha liderat el grup d’investigació considera que el nou producte permetrà reduir significativament el nombre d’infarts i feridures. Les píndoles les fabricarà el laboratori Cambridge Theranostics Lt. i han demostrat ser tan efectives que fins i tot han sorprés als seus creadors. En un estudi fet en 150 persones amb problemes cardíacs els seus nivells de colesterol es van reduir quasi a zero en vuit setmanes, eliminant els nivells de lípids nocius en sang. La base del producte és un compost anomenat licopè, un dels antioxidants naturals més potents que es coneix. Les píndoles seran un substitut per aquells que no fan una dieta mediterrània que, per si sola, ja se n’ocupa de fer pujar els nivells de colesterol, encara que no desplaçarà a les estatines. Aquests agents s’estan utilitzant de forma preventiva per combatre els problemes cardiovasculars. Fins i tot algunes veus han proposat enriquir l’aigua corrent de les ciutats nord-americanes amb estatines per reduir el colesterol general de la població. Però també les estatines estan demostrant la seva eficàcia com a tractament anticancerigen o per reduir diversos transtorns de naturalesa inflamatòria.