[youtube]BaisVtcj-Tg[/youtube]
La capa d’ozó és una malla formada per aquest gas, 0³, que ocupa pràcticament el 95% de l’estratosfera. Segons les zones esta a una altura d’entre 15 i 50 quilòmetres d’altura sobre la superfície del planeta. Tot i així aquesta barrera protectora, si l’ozó estés repartit uniformement sobre la superfície del mar estaríem parlant d’una capa de només tres milímetres. Tot i ser molt petita la barrera és suficient per interceptar la radiació solar deixant passar el calor però evitant l’entrada de radiació curta o ultraviolada.
Amb l’ús de Clorofluorocarbonis (CFC) de forma generalitzada a partir de la segona meitat del segle XX, la capa d’ozó va patir un greu deteriorament en la seva part més feble, els pols. La prohibició d’aquests CFC en aerosols i gasos de refrigeració ha evitat que el forat en la capa d’ozó hagi continuat creixent però encara no s’ha tancat. Al faltar ozó als pols, el que hi ha a la zona equatorial ha tendit a desplaçar-se debilitant-ne també el seu gruix. Si fins ara s’havia advertit de la perillositat de les radiacions ultraviolades a les zones polars, ara també s’està comprovant que a les zones equatorials s’estan multiplicant els casos de càncer de pell. Les darreres investigacions asseguren que els habitants dels Andes de l’Equador, Perú i Colòmiba reben diàriament nivells de radiació ultraviolada extrems a causa del deteriorament de la capa d’ozó. A Guayaquil (Equador) la radiació supera el 14 UVI (índex de factor ultraviolat) i el 24 a Quito (Perú). L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera alta una exposició de 6 o 7 UVI; molt alta la de 8 a 10; i extremadament alta la que supera els 11 UVI. A l’Equador el càncer de pell ha crescut un 80% els últims quatre anys i un de cada deu equatorians té risc de patir-lo. Les poblacions situades a gran altura com La Paz o Bogotà també estan molt exposades a les radiacions. Per cada mil metres d’altura la radiació solar ultraviolada augmenta un 10%.