Arxiu per a novembre, 2009
[youtube]JCEEA8GxFU0[/youtube]
El Consell d’Europa, l’organisme europeu amb seu a Estrasburg, ha encarregat a l’Institut d’Hidràulica Ambiental de Cantàbria i a l’Ajuntament de Santander un estudi sobre les efectes del canvi climàtic en la costa europea arran de l’escalfament global. Uns setanta milions d’europeus viuen en ciutats costaneres. Fins ara, els efectes del canvi climàtic sobre les costes es limitaven a preveure l’augment del nivell del mar, però la cosa és molt més complicada, tal com recull l’estudi. Les ciutats costaneres d’Europa, i per extensió de la resta del món, hauran d’adaptar les seves infraestructures pel desafiament que suposa fer front a fenòmens meteorològics cada cop més extrems. Puja el nivell del mar, però també l’altura de les onades i la força del vent. A Cantàbria, els últims tres anys, s’han superat tots els rècords d’onatge. El febrer d’aquest any a 22 milles al nord de Santander, una boia de mesurament d’ones en va detectar una de 26 metres d’altura.
Aquests fenòmens extrems poden afectar no només la primera línia de costa, sinó també altres infraestructures com el clavegueram, la xarxa elèctrica, la distribució d’aigua potable o el transport. A partir d’ara la planificació territorial ha de començar a tenir en compte que els pròxims anys les condicions variaran perquè, de no fer-se, les reparacions seran constants i la despesa enorme. El director de l’Institut d’Hidràulica de la Universitat de Cantàbria, Íñigo Losada, també destaca les diferències entre l’Atlàntic i el Mediterrani. Així mentre la costa atlàntica pot veure un augment del nivell del mar per raons del desglaç, a la mediterrània hi ha un augment de l’aigua més provocat pel canvi en les depressions i els anticiclons que cada vegada són més potents i per tant pressionen o treuen pressió l’aigua de la Mediterrània.
[youtube]eXm929ay4hE[/youtube]
Un estudi del matemàtic del Laboratori de Geodèsia Espacial de la Universitat d’Alacant ha calculat la quantitat d’aigua que el Mediterrani necessita diàriament per compensar l’evaporació al llarg de tota la seva superfície. L’aigua evaporada no es compensa ni per l’aportació dels rius ni per les pluges directes, sinó que necessita de l’aportació de l’aigua de l’Atlàntic. Fa temps es deia que si es posés un mur a l’estret de Gibraltar per frenar l’aigua que entra i es permetés que el Mediterrani s’evaporés, només en un dia hi hauria una diferència d’un metre entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El científic David Garcia és un dels que ha participat en l’estudi utilitzant dades del satèl·lit GRACE (Gravity Recovery and Climate Experiment), que mesura variacions en el camp gravitatori de la Terra. Els resultats dels càlculs són espectaculars. El Mediterrani rep diàriament per l’Estret de Gibraltar uns 4.752 hectòmetres cúbics d’aigua de l’Atlàntic. Una cosa així com l’aigua que contindrien dos milions de piscines olímpiques, suficient perquè aquest mar semitancat no s’assequi.
Si l’Estret de Gibraltar es tanqués el Mediterrani perdria anualment 1.734.480 hectòmetres cúbics. Les corrents, els vents i les temperatures també fan que marxi part de l’aigua per l’Estret, però la que surt del Mediterrani cap a l’Atlàntic és una quantitat mínim si es compara amb els 55.000 metres cúbics per segon que entren. Aquesta quantitat d’aigua equivaldria a la d’omplir 24 piscines de 50 metres de llarg, per 25 d’ampla i 2 d’alt. L’estudi també destaca que el flux també varia amb els mesos i que, per exemple el setembre hi ha una entrada màxima d’aigua de 91.000 metres cúbics per segon -quan el Mediterrani té l’aigua més calenta després de l’estiu-, i en canvi l’entrada mínima és de 18.000 metres cúbics per segon a finals de març -quan després de l’hivern l’aigua està freda i l’evaporació és mínima-.
[youtube]NIkGHZN5X9w&feature=related[/youtube]
Des de principis del segle XX el fil de seda s’ha utilitzat com a material de sutura quirúrgica per la seva bona compatibilitat i resistència mecànica. Ara als Estats Units, a la Xina i a l’Espanya s’estan buscant noves possibilitats per la regeneració de teixits. A l’Estat espanyol un equip de científics de l’Institut Murcià d’Investigació i Desenvolupament Agrari i Alimentari (IMIDA), que dirigeix José Luis Cenis. Aquest científic explica que actualment es disposa de materials sintètics com biopolímers, ceràmiques o biovidre, i d’altres naturals com el col·lagen, però la seda s’ha convertit també en un dels biomaterials de més qualitat i potencial per a l’enginyeria de teixits. L’IMIDA està treballant ara en un projecte conjunt amb la Universitat de Zhejiang, a Hangzhou (Xina), realitzant esponges o estructures que són adequades perquè creixin cèl·lules de medul·la òssia o teixits humans capaços de reemplaçar altres que estan lesionats, evitant el risc de rebuig del sistema immunològic.
Però hi ha molt més. La fibroïna és una proteïna present en la seda i es pot presentar en forma de microesferes per a l’alliberament controlat de fàrmacs, cosa que ha despertat l’interès de la indústria farmacèutica. En temes de cosmètica, Cenis explica que ja estan treballant amb extractes de crisàlide i fibroïna perquè tenen un efecte molt regenerant de la pell.
La seda la fabriquen els cucs en el moment d’elaborar el capoll, i el fil de seda que se n’extreu té dues proteïnes, la fibroïna -que forma part del 70% del capoll- i la sericina, que no s’aprofita per fer teixits però sí que té aplicacions en medicina i cosmètica. La fibroïna no produeix rebuig ni inflama els teixits on s’inserta; té resistència mecànica i és flexible i biodegradable. Al cap d’un any el teixit la reabsorbit.
Entre altres formes de presentació mèdica de la seda que s’estan investigant hi ha el de fer-la com una fina pel·lícula per a recobrir altres materials, perquè el seu efecte sobre la regeneració de la pell és molt gran. Per això si es fan embenatges s’escurcen enormement els temps de cicatrització de la pell.
I d’on surten les propietats de la seda? Doncs sembla que l’alimentació d’aquests cucs (Bombyx mori) hi pot tenir a veure. Els cucs de seda s’alimenten de fulles de morera (Morus alba). En la medicina tradicional xinesa i coreana utilitza extractes de l’arrel i l’escorça per curar diverses malalties. Ara aquestes propietats també s’estan investigant.
[youtube]h80c3yFvQw8[/youtube]
A l’Hospital Presbiterià de Nova York s’està provant una revolucionària tècnica per combatre els tumors cerebrals que consisteix en injectar altes dosis d’un medicament directament en les formacions cancerígenes. El centre ha realitzat les primeres aplicacions intraarterials directes que es realitzen al món del medicament Avastin (bevacizumab) sobre un tumor maligne. La tècnica estalvia als pacients els efectes secundaris de rebre el medicament via intravenosa. Els resultats han estat molt bons i això a la pràctica podria significar acabar amb les sessions de quimioteràpia per via intravenosa que se solen aplicar de manera freqüent als pacients que presenten tumors cerebrals malignes. La nova tècnica s’explica en el Journal of Experimental Therapeutics and Oncology.
L’Avastin està fabricat per la companyia Genentech, membre del grup Roche, i el que fa és bloquejar el creixement dels vasos sanguinis, sense sang les cèl·lules tumorals es moren. El medicament fins ara s’aplica a través de les venes, per la qual cosa, perquè arribi al tumor se n’ha d’aplicar molta més quantitat. La tècnica es continua provant i si acaba donant resultats tan bons com ara fins i tot servirà per a tumors que no responen bé a les tècniques actuals.
[youtube]C8tmgpOiWRw[/youtube]
Segurament no hagin sentit a parlar mai del kuru, una malaltia neurodegenerativa i infecciosa provocada per un prió, molt similar a la malaltia de Creuzfeldt-Jakob, coneguda com la de les vaques boges. El kuru també és coneix com «mort de riure» pels moviments espasmòdics dels afectats. Kuru en la llengua d’algunes tribus de Papua-Nova Guinea significa «tremolor, amb febre i fred», símptomes que manifesten els afectats per aquesta malaltia. Com el mal de les vaques boges el desenvolupament de la malaltia és lent però quan apareixen els símptomes és massa tard. Tres mesos de vida i para de comptar. La curiositat del kuru és que la transmissió de l’agent infecciós es feia a través del consum de teixits cerebrals de persones mortes, amb la intenció d’adquirir-ne la seva saviesa. La majoria de persones afectades pel kuru eren inicialment les dones que cuinaven els cadàvers i que n’anaven tastant algun tros mentre feien bullir l’olla.
El kuru està d’actualitat perquè s’acaba de descobrir que membres d’una tribu antropòfaga de Papua-Nova Guinea que antigament menjava cervell humà tenen una mutació que els protegeix de la malaltia, segons un estudi que ha publicat el setmanari The New England Journal of Medicine. Un equip metge del University College of London, dirigit per Simon Mead, ha descobert una alteració genètica única entre descendents de les persones que van practicar aquest ritual funerari. Aquesta gastronomia post-mortem va ser prohibida per les autoritats en la dècada dels anys cinquanta del segle passat. Però el més sorprenent és que aquesta comunitat d’excanibals ha desenvolupat la seva pròpia resposta biològica a l’epidemia de kuru.
A la regió del vall de Purosa, on l’epidèmia de kuru va ser més mortífera actualment el 8% dels individus presenten una alteració genètica que els protegeix de la malaltia. L’estudi es va fer analitzant l’ADN de 3.000 persones, de les quals 152 havien mort de kuru.
[youtube]ICLA5Sp3qXI[/youtube]
A València s’ha celebrat aquest mes la cinquena Jornada de Robòtica. Els científics que hi han participat han predit que en una dècada hi haurà a moltes cases «robots infermers» que cuidaran a les persones i les hi controlaran la salut. Ja hi ha models experimentals però la seva comercialització i presència a les cases, residència i centres sanitaris, pot tardar com a mínim deu anys. Altres robots, els domèstics, per exemple, tenen un futur molt prometedor. Es calcula que ens els pròxims quatre anys n’hi haurà més d’onze milions d’unitats a tot el món. El secretari de l’Institut ai2, Martín Mellado, assegura que el 2011 al món hi haurà set milions de nous robots d’us personal i entreteniment i cinc milions de robots per a realitzar feines de la casa. N’hi ha moltes classes però els que ja s’estan comercialitzant són el robot aspiradora, els talladors automàtics de gespa i els de transport personal.
No hi ha un acord sobre quines màquines es poden anomenar robots, però podríem dir que ho són les que es mouen, fan funcionar un braç mecànic, poden interaccionar amb el seu entorn i mostrar un comportament intel·ligents que els fa prendre decisions sense intervenció humana. I, evidentment, els que imiten a l’home. Però robots humanitzats com a companys de feina, encara tardarem una mica a veure’ls.
[youtube]1PWGLsPYsHk[/youtube]
Investigadors de la Universitat Politècnica de València i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han desxifrat l’estructura del receptor d’una hormona que pot augmentar la resistència dels conreus de plantes a les situacions de sequera. La troballa permetrà desenvolupar productes fitosanitaris més eficaços amb molècules sintètiques que imitin l’efecte de l’hormona àcid abscísic (ABA). El què s’ha aconseguit és definir l’estructura tridimensional d’un dels receptors, el PYR1, de l’ABA. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature.
Ho ha explicat l’investigador del CSIC Pedro Rodríguez Egea. L’hormona és clau perquè les plantes afrontin situacions de sequera, i els investigadors han aconseguit descriure com el receptor PYR1 interactua amb la fitohormona per desencadenar la resposta de la planta a l’estrès hídric. En moments de sequera, es podrien polvoritzar sobre les plantes aquestes molècules sintètiques perquè es puguin adaptar millor a les situacions de manca d’aigua. El canvi climàtic està produint alteracions del ritme de pluges a molts llocs del món. En aquests moments, per exemple, tot el continent sud-americà està patint fortes sequeres que afecten els conreus. La troballa podria permetre evitar la pèrdua de milers d’hectàrees de cultius afectades per la manca d’aigua.
[youtube]dHweIXv2DF0&feature=PlayList&p=8148D90868784854&index=0[/youtube]
L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) ha advertit que la demanda mundial d’energia augmentarà un 40% els pròxims vint anys. Segons l’AIE, el 2030 el preu del barril de petroli arribarà als 115 dòlars, mentre que el 2020 serà de 100 dòlars. Encara que aquestes previsions són per filar molt prim i depenen de factors que no tenen res a veure amb el consum, sinó simplement a vegades amb la mateixa especulació, el que està clar és que els pròxims anys el món necessitarà molta més energia. I si el món necessita més energia vol dir que el petroli continuarà almenys tres dècades més sent qui estiri del carro energètic. Però, i més enllà?
Pel 2009 l’AIE calcula que la frenada de l’activitat econòmica provocada per la crisi farà que el cru s’estabilitzi en un preu que voltarà els 60 dòlars per barril. Els càlculs de la AIE preveuen un increment anual de l’1% en la demanda de petroli. Si el 2008 es van consumir 85 milions de barrils diaris el 2030 seran 105 barrils diaris. De qui pocs anys es calcula que la Xina superarà als Estats Units com a màxim consumidor de petroli i gas.
I si es continua consumint a aquest ritme petroli què passarà amb el canvi climàtic? Doncs en aquest tema pinta malament. Només un pla global de donar pas a noves energies sostenibles, com l’hidrogen, pot mantenir l’augment de la temperatura global en dos graus i no en sis si es continua cremant combustibles fòssils al ritme actual. L’ideal és complir el que s’anomena Escenari-450, o sigui no superar les 450 partícules de diòxid de carboni per millor. Actualment l’atmosfera ja conté 390 partícules per milió i la concentració de CO² augmenta vertiginosament. Si el 2020 no es comença a reduir el consum d’energia, la concentració de diòxid de carboni superarà les 450 partícules per milió i l’escalfament global serà irreversible. Però això implicaria frenar radicalment el consum de petroli i gas, potenciar els cotxes híbrids i elèctrics de forma ràpida i que quasi la meitat de l’energia vingui de fonts renovables. Unes fites molt i molt complicades d’aconseguir.
[youtube]rWogBsnNrbU[/youtube]
L’entrada en un ecosistema d’espècies invasores constitueix la segona causa de pèrdua de biodiversitat del món. Ho diu la biòloga i cap del Servei Ecològic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), Concha Durán. Aquesta biòloga va assistir a unes jornades sobre espècies invasores d’aigua dolça organitzades per la Facultat de Ciències de la Universitat de Navarra per parlar del musclo zebrat, una autèntica plaga a l’Ebre. Segons Duran, l’afectació socioeconòmica d’aquesta espècie és evident però ara ja també el seu impacte mediambiental. El musclo zebrat es reprodueix de forma extraordinària, cada exemplar pot tenir un milió de larves anuals. Com que els musclos tenen la funció de filtrar aigua per alimentar-se teòricament contribueixen a tenir-la neta, però això és fals perquè al filtrar-la el que fan és agafar el fitoplàcton, base de la cadena tròfica d’altres espècies. Segons Durán, l’efecte exagerat de filtratge fa que augmenti la transparència de les aigües i, amb això, la presència d’algues submergides. Eradicar-lo és pràcticament impossible. En llocs tancats com basses o canals de reg es pot eliminar amb clor o peròxid d’hidrogen; però en els rius aquest tractament perquè provocaria uns danys mediambientals greus. Als Estats Units s’està investigant amb una toxina generada pels bacteris Pseudomonas fluorescens com a possible tractament contra aquest musclo zebrat en aigües obertes.
[youtube]y-pWd19MIeM[/youtube]
El canvi climàtic està obligant la natura a desenvolupar mecanismes contra l’adversitat. Si sobra diòxid de carboni, la mateixa Terra ens pot ensenyar a com combatre-ho. Ho han descobert experts del British Antartic Survey (BAS) quan han detectat una enorme proliferació de petites plantes marines en aigües que han quedat exposades per la disminució de la capa de gel a l’Antàrtic. Aquestes plantes són fitoplàcton que quan prolifera té un efecte beneficiós pel clima. El mecanisme és el següent, el fitoplàcton absorbeix el CO² i, quan mor, s’enfonsa i es queda al fons del mar durant milions d’anys. Aquest fenomen fins ara no s’havia tingut en compte en els models de canvi climàtic. L’equip de BAS l’ha dirigit Lloyd Peck i s’han dedicat a comparar antecedents del retrocés de les glaceres amb la quantitat de clorofila a l’oceà. La clorofila és el pigment que les plantes utilitzen per la fotosíntesi, per a capturar el diòxid de carboni i transformar-lo en oxigen. El BAS ha descobert que en els últims 50 anys, la disminució del gel antàrtic ha deixat al descobert una àrea de 24.000 quilòmetres quadrats que ha estat colonitzada per fitoplàcton amb gran capacitat d’absorció de diòxid de carboni.
En el vídeo que acompanya aquest post podeu veure quin serà el futur de l’Antàrtida d’aquí uns milions d’anys, quan el continent s’hagi desplaçat cap al nord i quan la neu i el gel que el cobreix s’hagi fos. Val la pena.