[youtube]cslpGzJfNeI[/youtube]
La NASA commemora avui els 20 anys de la primera fotografia del sistema solar vist des de fora, feta per la nau Voyager, un esdeveniment històric que els avenços astronòmics dels últims anys han deixat a l’oblit. Quan jo era un adolescent la NASA va preparar la missió de dues naus bessones, la Voyager I i la II, aprofitant una conjunció planetària que es produeix cada 175 anys. La Voyager II va ser llançada el 20 d’agost del 1977 i la Voyager I el 5 de setembre del mateix any. Júpiter, Saturn, Urà i Neptú estaven prou alineats com perquè una nau pogués fer-los una visita aprofitant la gravetat de cada planeta per accelerar-se, com si es tractés d’una fona. Una missió molt ambiciosa que va ser un èxit contundent.
La missió Voyager va ser extraordinàriament interessant, sobretot per dos motius. Un per les impressionats imatges dels planetes més allunyats del sistema solar, però també perquè el seu viatge continuaria eternament. Les sondes actualment encara envien senyals, ja no imatges, i porten dins seu un missatge explicant què és la Terra a possibles criatures intel·ligents que en un futur llunya les puguin interceptar (veure vídeo).
El 14 de febrer de 1990 la Voyager I va abandonar el sistema solar, però abans de fer-ho va enfocar la seva càmera per gravar el què deixava enrere: el Sol i tots els planetes que giren al seu voltant. Com els anys seixanta es va poder fotografiar la Terra des de la Lluna, el 1990 la Humanitat va tenir per primer cop un retrat de família dels astres del sistema solar. Mercuri no es pot veure amb claredat, Mart hi apareix com una lluna creixent i Plutó quasi és imperceptible, però Venus, la Terra, Júpiter, Urà i Neptú es veuen junts, donant voltes al Sol enmig de la galàxia.
Per poder fer la fotografia, la Voyager I va haver de recórrer 6.000 milions de quilòmetres en dotze anys, carregada d’instruments que, en aquella època eren molt sofisticats, però que si ara es recuperessin farien riure al costat de qualsevol dels ordinadors personals que tenim sobre la taula. Des de llavors, els robots han fotografiat Mart des de la seva superfície. Han arribat a les llunes de Júpiter i Saturn i s’han endinsat en el cinturó d’asteroides. Han fotografiat cometes i han viatjat fins al Sol.
Un cop fora del sistema solar i amb molt d’espai buit per davant, els enginyers de la NASA van decidir reduir el subministrament d’energia destinada a les càmeres per permetre que els altres instruments continuessin recollint informació i continués el seu viatge etern cap a l’espai interestelar. Gràcies a això, la NASA continua rebent informació i se sap que les Voyager estan ara a més de 10.000 milions de quilòmetres de la Terra. D’aquí un parell d’anys, les naus s’allunyaran definitivament del sistema solar i seran com una ampolla llançada a l’oceà còsmic a l’espera que algú, a alguns anys llum de distància de nosaltres les trobi i tingui prou capacitat entendre allò que el 1977 els humans els hi vam dir.