Arxiu per a abril, 2010
[youtube]T-21Rbju3Ck[/youtube]
Els rius són font de vida i les preses alteren els ecosistemes fluvials, sobretot quan es fan de mides monstruoses i es valora més el rendiment energètic que poden donar que no els danys ecològics i socials que poden generar. Etiòpia està construint una presa hidroelèctrica gegant que amenaça 200.000 persones que viuen a la vall del riu Omo. L’organització ecologista Survival està realitzant una campanya per a frenar la construcció que l’empresa italiana Salini Construttori està fent de la presa Gibe III. Aquesta empresa va construir la Gibe II però només deu dies després de la seva inauguració es va mig ensorrar.
Si hi ha pantans els rius deixen d’aportar sediments i les fèrtils ribes van perdent la seva riquesa en no arribar nutrients en la quantitat que ho feien. Com a la majoria de grans rius africans els habitants de la vall de l’Omo aprofiten el terreny que deixa al descobert el riu en les èpoques més seques per al conreu. En una zona castigada per la sequera les modificacions dels cursos fluvials tenen uns efectes molt més grans. Segons Survival, la tribu Kwegu, caçadors-recol·lectors es veurà amenaçada perquè es reduiran les captures de peixos dels quals s’alimenten.
Survival també denuncia que el govern d’Etiòpia vol llogar grans extensions de terres tribals a companyies estrangeres per a la producció a gran escala de collites o plantes per a fabricar biocombustibles, que es regaran amb l’aigua de la Gibe III. L’ONG també assegura que els nadius no en saben res del projecte, que no n’estan informats perquè s’han tancat les associacions comunals per impedir que es parli del tema de la presa.
El riu Omo és la principal font d’abastament del llac Turkana, de Kenya, a les ribes del qual viuen 300.000 persones que hi porten el bestiar a beure i que hi pesquen. Una reducció del cabal de l’Omo també els podria afectar greument. En fi un desastre d’enormes conseqüències. Això sí, un cop acabat el projecte generarà 1.870 Megawatts. Actualment Etiòpia només en genera uns 800 Mw.
[youtube]eVasa_JPLpc[/youtube]
La malaltia de Huntington és una patologia degenerativa que és hereditària i mortal que es comença a manifestar en gent jove i que, de moment no té tractament. Li pot sonar el nom perquè és la malaltia que afecta «Trece», el personatge que interpreta Olivia Wilde a la sèrie House, però abans era més coneguda com «el ball de Sant Vito». Ara, científics de l’Escola de Medicina Albert Einstein, de Nova York, han fet un important descobriment per entendre millor la malaltia i trobar-ne a mig termini una cura. La investigació l’ha dirigit la científica catalana Ana María Cuervo que va explicar fa uns dies que fa quinze anys no se sabia que la causa de la malaltia estava en una mutació de la proteïna huntingtina, que es torna tòxica, tendeix a acumular-se a la cèl·lula cerebral i acaba matant les neurones. Cuervo diu que ara s’ha descobert que l’elevada toxicitat de la proteïna mutant es deguda a que interfereix amb els mecanismes que mantenen netes les cèl·lules.
Nature ha publicat l’estudi que ha portat tres anys d’investigació en col·laboració amb les universitats de Columbia de Nova York i que serà clau per dissenyar les estratègies d’investigació per trobar un possible tractament de la malaltia. A tot el món hi ha entre 4 i 8 persones de cada 100.000 que pateixen la malaltia, i la majoria d’aquests tenen avantpassats europeus.
La malaltia està emparentada amb l’Alzheimer o el Parkinson, però en aquest cas és totalment genètica i afecta gent d’entre 30 i 40 anys. Comença amb petits tics però els malalts acaben perdent la mobilitat i la memòria. La incapacitat de l’organisme per alliberar-se de l’acumulació de les proteïnes mutants que provoquen la malaltia es deguda a errors en un mecanisme que tenen les cèl·lules per reconèixer i empaquetar el material que han d’eliminar periòdicament.
[youtube]iK7gGJSIlPc[/youtube]
Si vostè té una fòbia la solució pot estar en l’anestèsia. Els professors Masayuki Yoshida i Ruriko Hirano, de la Universitat d’Hiroshima, al Japó, han demostrat que una injecció d’anestèsia local en el cerebel permet a una varietat de peixos taronja, habituals en moltes peixeres, superar les seves pors. El descobriment obre noves perspectives per a combatre les fòbies irracionals dels humans. La revista Behavioral and Brain Functions ha publicat l’estudi que ha revelat l’efecte de la lidocaïna sobre el cerebel, que es creu que és on es desenvolupen les nostres pors. El “cervell” humà de fet té tres parts ben diferenciades. La més primitiva és el bulb raquidi, que controlaria les funcions més bàsiques i inconscients -respirar, batecs del cor…-, per sobre se situaria el cerebel, que seria una primera millora d’aquest cervell primitiu, i per sobre hi ha el cervell pròpiament dit. La joia de la corona evolutiva.
L’experiment es va fer amb el Carassius auratus, el carpí, provocant por a diversos exemplars davant d’un focus de llum, acompanyada d’una descàrrega elèctrica de voltatge baix. Tampoc era qüestió de fregir-los, ni de provocar problemes a Endesa. Els peixos van associar ràpidament la llum amb l’espant patit per les descàrregues, que provocava un alentiment del seu ritme cardíac, cosa que és una reacció típica dels peixos davant les impressions fortes o adversitats i que contrasta amb el què fan els humans i d’altres mamífers. Si en els peixos el cor batega més lent en els humans ho fa més ràpid. Quan esperaven la descàrrega perquè apareixia la llum els peixos instintivament baixaven el ritme cardíac. Però la cosa canviava si els peixos tenien una dosi d’anestèsic en el cerebel. Als que se’ls havia injectat lidocaïna no mostraven cap por ni es preparaven per a rebre la descàrrega.
Els humans també podem ser entrenats per tenir por, i a vegades ho fan els progenitors de forma inconscient o els condicionants de la nostra infantesa. Les pors graduades no són un problema -si una persona no tingués por de creuar a peu una carretera amb molt de trànsit moriria atropellada-, però quan es transformen en fòbies i obsessions sí. Encara que els peixos l’efecte de la lidocaïna va ser temporal i els peixos van tornar a tenir por quan els va passar l’efecte, els científics creuen que s’ha descobert una nova via per poder resoldre a mig termini les fòbies irracionals.