Arxiu per a abril, 2010
[youtube]Fi4-HDtCPwk[/youtube]
L’empresa de projectes espacials NASP, de Logronyo (La Rioja), ha desenvolupat un sistema de propulsió per a microsatèl·lits o microaeronaus de nova generació, basat en l’utilització de plasma i combustible no contaminant, que fins ara no s’havia utilitzat en els llançaments a l’espai. Un dels socis fundadors d’aquesta companyia Emilio Remírez, explica que aquest sistema basat en la propulsió electromagnètica està pensat per llançar microsatèl·lits d’entre 1 a 5 quilos, però que es pot adaptar a microaeronaus de fins a cent quilos.
L’avantatge més important és que el sistema permet reduir i minimitzar el pes total del microsatèl·lit i, per tant, de la missió. Posar un quilogram de satèl·lit en òrbita pot costar en aquests moments uns 44.000 euros, per això els esforços principals de les companyies aeroespacials se centra actualment en crear satèl·lits el més petits possible per a reduir la despesa al màxim. Cada quilogram estalviat en el pes total de la càrrega significa un quilo menys que el coet propulsor ha de situar en òrbita.
I segurament en el futur aquesta tendència a la miniaturització dels satèl·lits també s’acabarà aplicant als mateixos coets propulsors, encara que això és molt més complex perquè vèncer la gravetat de la Terra per arribar a l’òrbita obliga a aconseguir una velocitat d’11,4 Km/sg, cosa que requereix una quantitat molt gran de combustible que la nau llançadora ha de transportar per anar-la utilitzant gradualment fins arribar a l’òrbita.
[youtube]NqxTHeK27_g&feature=PlayList&p=48C25159872F2E5B&playnext_from=PL&playnext=1&index=39 [/youtube]
Els últims mamuts van desaparèixer segurament a causa de l’arribada de l’home o per un canvi climàtic brusc. Ho afirma un estudi de la Universitat d’Estocolm publicat per la revista Proceedings of the Royal Society B, que s’ha fet per investigar com i perquè s’extingeixen les poblacions. Els últims mamuts van viure fa 3.600 anys, o sigui fa relativament poc, a l’illa de Wrangel, a Sibèria. Però la majoria de la població de mamuts va desaparèixer durant la transició del Plistocè a l’Holocè -fa entre 12.000 i 10.000 anys-, i només un petit grup van aconseguir viure més de 5.000 anys prop del cercle polar àrtic.
L’illa de Wrangel era part d’una zona de terra coneguda com Beríngia, que connectava Amèrica i Àsia durant les fases glacials del Plistocè, i que va quedar separada del bloc continental fa uns 9.000 milions d’anys per l’augment del nivell del mar. Aquest aïllament forçat és el que va salvar els mamuts de desaparèixer totalment, però fins ara era un misteri la causa que en va fer desaparèixer aquest grup de supervivents 5.400 anys després.
Els científics suecs han analitzat l’ADN mitocondrial dels fòssils de diversos mamuts a partir d’un procés de datació per radiocarboni, una tècnica de gran precisió a l’hora de datar amb exactitud mostres orgàniques que tinguin menys de 60.000 anys. Les anàlisis van demostrar que la varietat genètica dels mamuts de Wrangel era àmplia, demostració que hi havia una població força gran. Amb individus suficients per a perpetuar-se, una desaparició sobtada només es pot deure a l’aparició de l’home per la zona, cosa força probable, o a un esdeveniment que canvies el clima de forma molt sobtada i que els mamuts no s’hi poguessin adaptar.
[youtube]aGJEwlWcEHU[/youtube]
Seixanta milions de xinesos pateixen una sequera molt severa que fa qüestionar un faraònic projecte hidrològic per portar aigua des del sud de la Xina a les grans ciutats del nord i de l’est del país. El projecte de desviament d’aigües sud-nord es va començar a elaborar el 2002 i es calcula que té un cost aproximat de 44.000 milions d’euros. Es vol treure l’aigua dels rius Groc i Yangtsé cap a les zones urbanes litorals. Un macroprojecte amb un impacte ambiental enorme i que ja ha demostrat que pot ser un fracàs sonat.
Resulta que la falta de pluges en zones on habitualment plovia molt gràcies al canvi climàtic global ha començat a fer aixecar veus contra el projecte perquè podia allargar i empitjorar els efectes de la sequera. Si es treu aigua del sud per portar-la al litoral i ja no hi ha aigua per a molts xinesos després ni uns ni altres en tindran. La zona del nord-est de la Xina concentra el 35% de la població mentre que només té el 7% dels recursos hídrics. Sort que estan al costat del mar i d’aigua no els faltarà, perquè està clar que la solució no es portar-la d’altres territoris que la necessiten.
El sud-oest del país té una sequera molt forta des de fa diversos mesos. Les collites de tè i cereals s’han arruïnat, els rius Mekong o Yangtsé han reduït ostensiblement el cabal i milions de persones i caps de bestiar pateixen la manca d’aigua. En falta tanta que el govern xinès ha hagut de destinar ajudes d’emergència pels afectats.
El més curiós és que podem parlar de la Xina o podem parlar de l’Estat espanyol o de Catalunya mateix. En els dos llocs també es parla amb una facilitat absoluta de transvasar aigua de l’Ebre cap al sud, del Roïna cap a Catalunya, del Ter cap a Barcelona sense respectar el seu cabal natural… I el més fotut és que es treu aigua dels cursos naturals dels rius per a portar-la a ciutats macropoblades que s’han edificat en zones on ja se sabia que no hi havia prou recursos hídrics. Però si han deixat fer i ara tot passa per resoldre-ho amb transvasaments. Ningú parla seriosament de que els edificis estiguin obligats a recollir l’aigua de la pluja; que els edificis tinguin doble instal·lació d’aigua per no llençar pel vàter aigua potable; per reutilitzar l’aigua de les depuradores; per desalinitzar l’aigua de mar de forma habitual… Solucions n’hi ha moltes però suposo que per interessos econòmics els polítics prefereixen les inversions en ciment.
[youtube]sFJnryaPA-s&feature=related[/youtube]
Segons un estudi de l’institut alemany Max Planck d’Ornitologia i que s’ha publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, algunes espècies de ratpenats prenen la posició del Sol, quan aquest va de baixa, com a referència per orientar-se en els desplaçaments de distàncies llargues i ho combinen amb el camp magnètic de la Terra. No deixa de ser curiós que un animal que viu habitualment en coves poc o gens il·luminades i que requereix percepció sonora per calcular les distàncies i no xocar amb els objectes calibri la seva direcció en funció de la posició del Sol. L’estudi s’ha fet amb el ratpenat gran de muntanya, Myotis myotis. Els ratpenats solen sortir de les coves quan es pon el Sol perquè és millor referència que el camp magnètic de la Terra. Bàsicament perquè el camp magnètic varia de forma imprevisible, depenent de les zones i consideren el Sol un element més fix i segur per a orientar-se. Altres animals, com les abelles, també es guien per la posició del Sol per a situar-se sobre el territori.
El professor Richard Holland ja havia realitzat abans investigacions per demostrar com els ratpenats s’orienten pels grans recorreguts a partir del camp magnètic, però ara ha pogut comprovar que la primera referència que prenen és el Sol. Un misteri més dels ratpenats, famosos perquè estableixen la seva orientació a curta distància a base del què s’anomena ecol·locació. O sigui mesura les distàncies a partir d’emetre una ona sonora i calcular el temps que tarda en rebotar l’objecte i tornar. L’inventor del radar, vaja.
[youtube]5QN3iBsYzqE&feature=related[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i altres organismes internacionals han descobert quin és el mecanisme molecular que regula quan i com es formen les flors de les plantes. L’estudi determina la xarxa genètica regulada pel factor de transcripció APETALA 1, que és el director d’orquestra de la floració. L’estudi, publicat per Science, permetrà conèixer com es desenvolupa aquest procés i el de l’aparició dels fruits de les plantes. L’APETALA 1 també controla l’activitat d’altres gens que regulen el desenvolupament vegetatiu o el creixement floral. Primer l’APETALA 1 reprimeix el programa vegetatiu, el moment en què les plantes produeixen fulles, i posteriorment activa el programa reproductiu, que és el de la producció de flors.
Un dels gens que controla l’APETALA 1 s’anomena Terminal Flower 1, i impedeix que el tronc on es formen les flors es converteixi en flor, cosa que li permet tenir un creixement continu i produir moltes flors. Encara que el mecanisme complet de la floració no es coneixia fins ara, el factor APETALA 1 no era desconegut pels científics. Aquest gen ha estat estudiar per part del grup de l’investigador del CSCI Francisco Madueño, de l’Institut de Biologia Molecular i Cèl·lular de Plantes Eduardo Primo Yúfera, que és un centre mixt del CSIC i de la Universitat Politècnica de València.
[youtube]gmWKUZqE7Q0[/youtube]
La revista Science ha publicat un estudi de científics anglesos i australians, de les universitats de Cambridge i Melbourne, que revela que els tiranosaurus rex també van habitar els continents de l’hemisferi sud. En una caverna d’Austràlia es va trobar un os d’uns trenta centímetres de llargada d’un petit avantpassat del tiranosaurus. L’os pertany al gènere dels tiranosaures perquè aquest tipus de dinosaures té ossos del maluc que són únics. Fins ara els fòssils dels tiranosaures només s’havien trobat a l’hemisferi nord i alguns científics pensaven que mai havien arribat fins el sud. La troballa és molt important perquè demostra que fa 110 milions d’anys hi havia tiranosaures a qualsevol lloc del món. El fòssil pertanyia a un animal que mesurava uns tres metres de llarg i pesava uns vuitanta quilos amb un gran cap i uns braços petits que eren les característiques principals dels tiranosaurus rex. Els grans tiranosaures mesuraven més de 12 metres de llargada i pesaven fins a quatre tones i van viure fins fa uns 70 milions d’anys, a finals del Cretaci.
[youtube]GdEG0me0jiA[/youtube]
Els ferraris de Fernando Alonso i Felipe Massa van començar la temporada 2010 de Fórmula 1 quedant primer i segon, respectivament, en el gran premi de Bahrain. Fa més de 450 curses que Ferrari utilitza carburant Shell per a moure els seus vehicles i, com que és l’escuderia tecnològicament més puntera també exigeix al subministrador de combustible que ho sigui. La cosa ha passat força desapercebuda perquè del combustible només se’n parla quan hi ha un salt tecnològic important, com quan Audi va guanyar les 24 hores de Lemans amb un motor dièsel, o simplement els comentaristes apunten els litres que tenen els cotxes i si podran arribar amb gasolina fins al final. La veritat, però, és que fora de la cursa hi ha una autèntica competició tecnològica per a innovar i aconseguir millors carburants.
La notícia és que Shell ha anunciat, de forma força discreta tot sigui dit, que els ferraris han començat a utilitzar bioetanol de segona generació procedent de la palla de blat per a moure els cotxes vermells. I el resultat ha estat excel·lent. No se sap en quin percentatge han barrejat el bioetanol amb la gasolina habitual per qüestions d’estratègia, però en tot cas les primeres proves els han donat un resultat òptim. Evidentment el combustible compleix les normes de la Federació Internacional de l’Automòvil (FIA) i que alhora doni unes molt bones prestacions als vehicles. L’elevat consum dels fórmula 1, un 70 litres cada 100 km, fa que cada gran premi amb entrenaments, classificacions i cursa inclosa, acabi emetent una enorme quantitat de CO² a l’atmosfera. Doncs bé, Shell afirma que amb el nou combustible va reduir les emissions en un 90%.
I d’on surt aquest bioetanol? Shell, juntament amb l’empresa Iogen Energy, ha desenvolupat una planta de fabricació d’etanol cel·lulòsic a partir de la palla de collites de blat. L’any passat la fabrica va produir 581.000 litres de bioetanol que són suficients pels ferraris de Massa i Alonso durant tota la temporada.
[youtube]VRQP5YheUbU[/youtube]
Una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció és que sovint s’afirma que els plàstics no són biodegradables, sobretot els més durs. Però segur que no s’han trobat a la platja restes del mànec d’un tornavís de plàstic que tingués vint o trenta anys. Ara s’ha confirmat que sí, que els plàstics durs es degraden en el mar, que es van trencant en peces cada cop més petites que són ingerides pels peixos mentre alliberen grans quantitats de bisfenol A, un component químic que altera el sistema endocrí i que pot tenir greus conseqüències per la vida marina.
La investigació l’han fet científics de la Universitat de Nihon, prop de Tòquio, i l’han presentat a la reunió anual de la Societat Química Americana que s’ha celebrat a San Francisco i que aquest any ha estat molt interessant. Els policarbonats són plàstics molt durs, que serveixen per fer lents resistents, fars de cotxe, DVDs, CDs, ampolles d’aigua i altres productes com els tapers. Ara se sap doncs que aquests plàstics durs no es mantenen sense canvis durant dècades o segles, sinó que interaccionen amb l’aigua i que alliberen bisfenol A. Aquest element també l’allibera la pintura que s’utilitza per exemple per segellar els cascs dels vaixells per a protegir-los dels mol·luscs i l’oxidació.
El líder de l’estudi és el químic Katsuhiko Saido que, amb el seu equip, van analitzar sorra i aigua de mar de 200 llocs de 20 països diferents, especialment del sud-est d’Àsia i d’Amèrica del Nord. Els resultats són contundents: a tot arreu hi havia presència significativa de bisfenol A, que podien anar des de l’inapreciable 0,01 parts per milió (ppm) a 50 ppm.
L’any passat aquests científics ja havien demostrat que els plàstics lleugers d’escuma blanca es dissolen ràpidament quan arriben als oceans deixant tot una resta de substàncies tòxiques. Estudis recents han demostrat que el bisfenol A pot afectar mol·luscs, crustacis i amfibis, fins i tot a baixes concentracions. Això deixa clar que el plàstic continuarà sent una important font de contaminació dels mars durant molts anys. Però també s’ha d’estar atents a l’ús que en fem habitualment perquè l’exposició a diferents nivells del bisfenol A causa alteracions del sistema endocrí, perquè es comporta com la principal hormona femenina, l’estrogen.
[youtube]OFLSOAi3S9Q[/youtube]
Els catalitzadors dels cotxes tenen la funció d’eliminar gasos tòxics -diòxid de nitrogen (NO²), monòxid de carboni (CO) i residus d’hidrocarburs no cremats pel motor- abans de treure’ls pel tub d’escapament. Ara un grup d’investigadors nord-americans està treballant en nous catalitzadors que permeten reduir el consum de combustible en vehicles dièsel i eliminar aquests gasos de forma molt eficient. El treball dels científics Chang Hwan Kim, Gongshin Qui, Kevin Dahlberg i Wei Li ha estat publicat per la revista Science i vol solucionar el problema amb el qual es troben els enginyers quan volen augmentar l’eficiència dels motors de combustió incrementant la quantitat d’oxigen que es barreja amb el combustible.
La presència de més aire del necessari per cremar el combustible redueix el consum, però el catalitzadors actuals -en el vídeo adjunt s’explica molt bé el funcionament d’aquests aparells- requereixen que una quantitat de combustible no sigui cremat pel motor. Els nous catalitzadors dissenyats per aquests científics són de perovskita, un mineral de calci, amb incrustacions d’estronci són tan eficients com els actuals basats en el platí i metalls similars, i per tant molt més cars. Precisament usar minerals preciosos és un handicap per a reduir els costos d’un cotxe i reduir-ne el preu.
[youtube]uklxNwq_1AM[/youtube]
Un dels materials de revestiment per a edificis més innovadors es va presentar fa uns dies a la reunió anual de la Societat Americana de Química (ACS), que s’ha celebrat a San Francisco, als Estats Units. Científics nord-americans han creat un recobriment intel·ligent per a teulades capaç d’atreure o rebutjar els raigs solars per mantenir la temperatura dins l’habitatge. El més curiós és que aquesta protecció està feta a partir oli reciclat provinent de restaurants de menjar ràpid. Aquesta protecció tèrmica pot detectar la temperatura i automàticament absorbir o rebutjar el calor solar quan la temperatura exterior assoleix un nivell predeterminat. El revestiment s’obté processant oli de cuina utilitzat per formar un polímer químic que s’endureix com el plàstic i que és inodor, no tòxic i ignífug.
Normalment en els països calorosos els taulats són de colors clars per rebutjar els raigs solars i reduir la factura d’aire condicionat, però a l’hivern això fa que la casa sigui més freda. En llocs freds els teulats solen ser de colors foscs per recollir la màxima energia solar possible, però a l’estiu això converteix les cases en autèntics forns.
Els resultats de l’invent són espectaculars. Els tests han demostrat que el nou revestiment redueix la temperatura del teulat entre un 50 i un 80% quan fa calor i l’augmenta fins a un 80% quan fa fred, en comparació amb un teulat clar tradicional. Uns pocs graus de diferència redueixen considerablement la factura energètica. I un consell: no unteu el teulat directament amb oli. Si no és tractat no serveix per a res.