Posts Tagged ‘satèl·lit’
[youtube]Fi4-HDtCPwk[/youtube]
L’empresa de projectes espacials NASP, de Logronyo (La Rioja), ha desenvolupat un sistema de propulsió per a microsatèl·lits o microaeronaus de nova generació, basat en l’utilització de plasma i combustible no contaminant, que fins ara no s’havia utilitzat en els llançaments a l’espai. Un dels socis fundadors d’aquesta companyia Emilio Remírez, explica que aquest sistema basat en la propulsió electromagnètica està pensat per llançar microsatèl·lits d’entre 1 a 5 quilos, però que es pot adaptar a microaeronaus de fins a cent quilos.
L’avantatge més important és que el sistema permet reduir i minimitzar el pes total del microsatèl·lit i, per tant, de la missió. Posar un quilogram de satèl·lit en òrbita pot costar en aquests moments uns 44.000 euros, per això els esforços principals de les companyies aeroespacials se centra actualment en crear satèl·lits el més petits possible per a reduir la despesa al màxim. Cada quilogram estalviat en el pes total de la càrrega significa un quilo menys que el coet propulsor ha de situar en òrbita.
I segurament en el futur aquesta tendència a la miniaturització dels satèl·lits també s’acabarà aplicant als mateixos coets propulsors, encara que això és molt més complex perquè vèncer la gravetat de la Terra per arribar a l’òrbita obliga a aconseguir una velocitat d’11,4 Km/sg, cosa que requereix una quantitat molt gran de combustible que la nau llançadora ha de transportar per anar-la utilitzant gradualment fins arribar a l’òrbita.
[youtube]dbkA7tfIkAI[/youtube]
L’Agència Espacial Europea (ESA) va posar en marxa el mes de novembre passat la missió Soil Moisture and Ocean Salinity (SMOS) que després d’uns mesos en òrbita calibrant els seus instruments ha començat a prendre imatges de la superfície de la Terra, que aportaran informació sobre les variacions globals de la humitat del terra i de la salinitat dels oceans. Això permetrà conèixer millor com funciona el cicle de l’aigua del nostre planeta.
El satèl·lit SMOS monitoritza de forma sistemàtica les variables de salinitat i humitat per entendre millor els processos d’intercanvi d’aigua entre la superfície de la terra i l’atmosfera, i de millorar els models climàtics i meteorològics. Les dades generades per aquesta missió tindran aplicació pràctica en àrees com l’agricultura i la gestió dels recursos hidrològics.
Fa pocs dies vaig poder entrevistar Adriano Camps, un dels enginyers de telecomunicacions de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) responsable de dissenyar part del sofisticat funcionament d’aquest satèl·lit. Em va explicar tota la feina feta des de mitjans dels anys noranta per a desenvolupar l’equipament del SMOS. Ho podran llegir en una entrevista que es publicarà aquesta setmana a El Punt.
L’SMOS pren imatges de la temperatura de brillantor, una mesura de radiació emesa per la superfície de la Terra. Aquestes imatges, però, requereixen una important tasca de processament per poder generar les dades finals sobre la humitat del sòl i la salinitat dels oceans. Les primeres imatges han donat molt bons resultats i es començaran a preparar per donar-los la màxima qualitat possible abans de passar-les als científics que hauran de treballar amb elles.
[youtube]V0kAqqDVtSU[/youtube]
Amb el telescopi espacial Hubble en la seva fase final de vida ja s’ha començat a pensar en nous instruments que permetin continuar la gran tasca que ha fet aquest instrument. El nou telescopi de llum ultraviolada que orbitarà a 42.164 quilòmetres de la Terra i que permetrà fer observacions astronòmiques sense interferències amb l’atmosfera substituirà el Hubble a partir del 2013, any en què està previst el seu llançament. El projecte s’anomena World Space Observatory Ultraviolet (WSO-UV), hi està liderat per l’agència espacial russa Roscosmos amb participació de l’Estat espanyol, Alemanya, la Xina i Ucraïna. Durant deu anys, del 2013 al 2023 el WSO-UV serà l’únic observatori astronòmic per imatge i espectroscopia ultraviolada.
El Hubble, posat en òrbita el 1990, va ser el primer telescopi situat a l’espai i ha donat uns resultats més que extraordinaris, desvetllant molts secrets de l’Univers. El telescopi es controlarà des de l’Institut d’Astronomia de l’Acadèmia de Ciències Russa i des del Campus de la Universitat Complutense de Madrid.
I per a què servirà? Doncs per a moltes coses, entre elles conèixer la composició i distribució del material intergalàctic, descobrir l’evolució química de l’Univers des del seu origen i analitzar les atmosferes d’altres planetes i estrelles. L’Estat espanyol participarà en el projecte cooperant amb el desenvolupament del software d’operacions científiques i de missió com amb el suport a les operacions científiques i de missió durant el temps de vida del WSO-UV.
[youtube]TqVgWzof6rk[/youtube]
Des que el 1957 es va enlairar el primer satèl·lit, l’òrbita terrestre s’ha anat omplint de ginys espacials que compleixen diferents tasques. Si observem els objectes que donen voltes a la Terra es veuen dues zones amb una densitat d’aparells notables, formant un auntèntic cinturó artificial. El primer se situaria entre els 200 i els 1.000 quilòmetres d’altura, on operen els satèl·lits d’òrbita baixa: els espies, els de telefonia mòbil, els que donen servei de GPS, els que estudien la geografia… fins i tot l’Estació Espacial Internacional està situada en aquesta zona, a uns 400 quilòmetres d’altura. Després vindria una zona on hi ha pocs satèl·lits que orbiten, alguns amb funcions astronòmiques i d’estudi de la Terra, però són molt pocs. Per trobar el segon cinturó gruixut de satèl·lits hem d’anar fins els 36.000 km de distància. Aquest punt no és casual. És la zona on la rotació del satèl·lit s’iguala a la de la Terra. D’aquesta manera, la posició de l’artefacte es manté constant. Aquí hi ha els satèl·lits de comunicacions, Hispasat o Astra, o molts dels meteorològics que donen una imatge fixa d’una zona, com el famós Meteosat. La zona éstà molt ocupada però com que l’òrbita és tan gran, encara hi ha espai. Els ginys situats en aquesta òrbita, on l’atracció de la Terra és molt petita, poden estar flotant a l’espai milers d’anys, molt després d’haver deixat de funcionar. Els d’òrbita baixa, en canvi, tenen un destí més curt. Depenent d’on estiguin la gravetat de la Terra els estira cada vegada amb més força fins que en xocar amb les parts altes de l’atmosfera, es desintegren. El 10 de febrer, la densa circulació de l’òrbita baixa va fer que per primer cop a la història xoquessin dos satèl·lits: un de militar rus en desús, el Cosmos-2251, de 900 quilos, llançat a l’espai el 1993 i donat de baixa fa dos anys i el nord-americà de telefonia Iridium-33, de 560 quilos, en òrbita des del 1997. El xoc es va produir a 800 km d’altura i les restes dels dos aparells s’han escampat en totes direccions, entre els 500 i els 1.300 quilòmetres d’altura, amenaçant que els pròxims dies algun dels fragments pugui acabar impactant amb algun altre satèl·lit provocant un efecte dominó. En aquesta mateixa òrbita, per exemple hi ha 66 satèl·lits de la sèrie Iridium, que donen serveis de comunicació de veu i dades. Però tot dependrà de la sort que les restes simplement vagin apropant-se lentament a la Terra sense impactar amb res. Això sí, d’aquí uns mesos, quan a la nit algú vegi un estel caient, el més segur és que estigui presenciat la desaparició d’algun fragment dels dos satèl·lits accidentants. La NASA en fa seguiment.