Arxiu per a la categoria de ‘General’
[youtube]PxAcMV0IYuA[/youtube]
Llegit al The New York Times: la taxa d’homicidis baixa considerablement a Nova York els dies que a l’estiu plou. El diari publica una comparativa dels dies que plou i els assassinats que es produeixen a la ciutat. Les dades són, si més no, curioses. Resulta que el més que hi ha més homicidis és el juny, que té una mitjana del 10 per cent dels assassinats que es produeixen a la ciutat durant tot l’any. Del 2004 al 2008 s’han produït entre 43 i 49 assassinats el mes de juny, però aquest any només 36. La raó podria ser que el mes de juny del 2009 ha estat el segon amb més pluja de la història després del 2003. La pluja recollida aquest mes passat ha doblat la mitjana habitual del juny. Segons el diari la mitjana d’assassinats diaris és d’1,7 però si plou aquesta xifra baixa a l’1,4. Responsables de la brigada d’assassinats diuen que quan plou el millor policia del món està de guàrdia. El dia que la gent té més ganes de matar és sens dubte el dissabte. Els dissabtes d’estiu són especialment virulents a Nova York. Si no plou la mitjana d’un dissabte és de 2,4 crims, però si plou la mitjana és d’1,8. Com que el juny passat a Nova York ha plogut quasi a diari hi ha hagut 205 crims aquest any, 53 menys que l’any 2008. Si continua ploguen el 2009 podria ser l’any amb menys assassinats a Nova York des de la dècada dels seixanta. Per no ser una teoria científica la comparativa del diari és ben curiosa i pràcticament només aplicable als mesos d’estiu. A l’hivern els crims en dies de pluja o no pràcticament són idèntics.
[youtube]qTngQJgOA7E[/youtube]
L’Organització Meteorològica Mundial considera que es pot parlar d’onada de calor a la invasió d’una massa d’aire molt càlid que s’extén per un territori ampli. No és una onada de calor que pugi el termòmetre sinó que s’ha de parlar del moviment d’una massa d’aire càlid des dels seus llocs habituals cap a d’altres on no hi són habituals. En el cas del sud d’Europa les onades de calor venen provocades pel moviment de masses d’aire molt càlid d’origen nord-africà i solen tenir una duració de tres o quatre dies i es produeixen durant els mesos d’estiu. Quan són molt potents poden allargar-se més dies i es llavors quan comencen a provocar greus problemes. El calor extrem no només afecta a les persones, agreujant determinades malalties sinó fins i tot la mort, sinó que també pot castigar els conreus i afavorir els incendis forestals. L’hipertèrmia es caracteritza per un augment de la temperatura corporal per damunt dels 40 graus cosa que provoca desmaïs, deliris, convulsions, deshidratacions i fins i tot el coma. La població més vulnerable és la gent gran i els nens, sobretot els més petits de quatre anys i els nadons, i també la gent que té malalties cardiovasculars, obesitat i els que pateixen malalties respiratòries cròniques.
Les onades de calor s’associen a l’escalfament global del planeta, però històricament sempre n’hi ha hagut, el que sí és cert és que els últims anys els augments desmesurats de les temperatures cada cop són més freqüents i han deixat de ser una raresa. El calor extrem es deixa sentir sobretot a les grans ciutats perquè durant la nit retenen més escalfor i es refreden menys.
El juliol del 1978 a l’Estat espanyol es va produir una forta onada de calor que va fer que a Moratalla (Múrcia) s’arribessin als 49 graus, això va generar un incendi que va destruir 25.000 hectàrees de la regió. L’estiu del 1980 els EUA van patir una onada de calor que va provocar la mort de 1.700 persones. El juny del 1993 l’Europa Mediterrània també es va veure afectada pel calor extrem. A Grècia van morir 44 persones i a Itàlia 40. Durant deu anys, no hi va haver onades de calor significatives. La següent onada destacable es va produir el juliol del 1994 quan 41 persones van morir arran d’unes temperatures que a Múrcia van arribar als 46,1 graus i que van provocar una onada d’incendis forestals a tota la costa mediterrània. L’any següent el 1995, la calor va tornar a atacar amb força als EUA, 726 persones van morir a la zona dels Gran Llacs. El 1999 a Chicago 150 persones no van poder aguantar les altes temperatures. A partir del 2000 no hi ha hagut any que en algun indret o altre no hi hagués una onada de calor.
L’any més dur pel què fa a onades de calor va ser, sens dubte el 2003. Durant els mesos de juliol i agost les temperatures van batre tots els rècords. Les conseqüències van ser devastadores. Es calcula que a França van morir 14.802 persones; a Portugal, 1.316; a Itàlia, 4.175; a Holanda, 1.400; i a l’Estat espanyol oficialment 141, encara que segons el centre estatal d’Epidemiologia, la taxa de mortalitat es va elevar en unes 6.500 persones per damunt de la mitjana interanual. El fet que l’aire calent saharià provoquès la mort de més persones cap al nord es deu al fet que normalment no arriba a aquestes latituds. Els efectes d’aquella onada de calor van ser tan devastadors que a partir de llavors es va crear un pla per prevenir-ne de noves. Ara es disparen les alertes quan es calcula que les temperatures poden arribar al 95% de la temperatura màxima registrada en una zona. O sigui si la temperatura màxima és de 40 graus, es dispara l’alerta quan es preveu que els termòmetres arribin als 38 graus.
La gent sovint es pregunta perquè si anem a l’escalfament global com és que no fa sempre més calor i com és que a l’hivern i sol haver episodis d’onades de fred. La resposta és que el què està provocant l’home abocant gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera és una alteració del clima i provocant fenòmens extrems, per això veiem les llevantades històriques, les ventades històriques, les calors històriques o les pluges històriques… I el què veurem.
[youtube]tZR90lWAxOc[/youtube]
Després de 18 anys navegant per l’espai, les agències espacials dels EUA (NASA) i Europa (ESA) han donat l’ordre d’aturada definitiva i final de missió a la sonda espacial Ulysses. Aquesta sonda va ser llançada a l’espai pel transbordador espacial Discovery el 6 d’octubre del 1990 i la seva vida útil s’havia calculat en uns cinc anys. Però, a la pràctica, la sonda ha aguantat quatre vegades més del que s’esperava. Durant aquestes quasi dues dècades la nau ha recollit informació bàsica del sistema solar, l’heliòsfera-la zona d’influència del Sol- i el vent solar. La sonda ha realitzat quasi tres òrbites al voltant del Sol, ha confirmat el caràcter tridimensional de la radiació galàctica i ha analitzat les partícules d’energia produïdes per les tempestes solars. I a més ha fet el viatge en un moment excepcional. L’activitat del Sol varia en cicles d’11 anys i la Ulysses pràcticament n’ha vist dos. Mai una nau espacial havia observat el Sol durant tant temps. Això ha permès comprovar que els vents solars s’han afeblit progressivament els últims anys i que actualment es troben en el moment de més feblesa des que l’home va sortir a l’espai i es van començar a estudiar. També la sonda espacial ha fet tres aproximacions a cues de cometes, ha enregistrat més de 1.800 explosions de raigs gamma i ha descobert molts dels secrets del funcionament del sistema solar. Ara, un cop desconnectada, navegara durant milers d’anys per l’espai fins que, segurament, la gravetat del Sol se l’acabi menjant. Però la Ulysses passarà a la història com una de les que més bon rendiment ha donat.
[youtube]gqzmQjN3EXg[/youtube]
El nivell de concentració de CO² a l’atmosfera està arribant a uns nivells que han fet disparar totes les alarmes. Les mesures realitzades per l’Administració Nacional dels Oceans i l’Atmosfera (NOAA) dels Estats Units i l’Institut Polar de Noruega coincideixen en afirmar que, si no es prenen mesures molt ràpides i dràstiques, a partir del 2016 s’arribarà a un punt de no retorn. Això significaria que a partir d’aquesta data es dispararan els mecanismes de retroalimentació que faran del canvi climàtic global una cosa imparable, encara que els nivells d’emissió de gasos causants de l’efecte hivernacle es reduïssin enormement. Aquest punt sense retorn se situa en les 450 parts per milió (ppm), la concentració a partir de la qual l’escalfament global serà incontrolable. Segons els científics de la NOAA els nivells de concentració de CO² estan actualment en 391 ppm; els noruecs asseguren que és superior i que ja són de 397 ppm.
Un informe publicat a la revista Science afirma que en aquests moments el nivell de diòxid de carboni és el més alt des de fa 2,1 milions d’anys i no des d’en fa 400.000 com s’havia assegurat fins ara. L’estudi assenyala com a culpable d’aquest augment de diòxid de carboni al fet que el CO² és atrapat pel mar i les plantes, en la fotosíntesi, transformant-lo en oxigen i creant les estructures biològiques d’arbres i plantes. El problema és que hi ha tanta activitat humana que supera la capacitat d’absorció de la biosfera. Els oceans també estan arribant al seu límit. Ja n’he parlat algun altra dia però l’augment de diòxid de carboni dissolt a l’aigua n’està provocant l’acidificació i alterant-ne greument els ecosistemes. A mesura que l’aigua s’escalfa també deixa anar més vapor, un element que a l’atmosfera també provoca efecte hivernacle, en un procés de retroalimentació. Ara jo no parlem doncs, de reduir les emissions de CO², perquè encara que aquestes fossin zero serien insuficients, sinó que s’han de reduir les emissions de metà, provocades bàsicament per la indústria ramadera i d’òxid nitròs, generat sobretot per la indústria agrícola. Durant dos milions d’anys el nivell de diòxid de carboni es va mantenir estable fins que va començar la revolució industrial. Les conseqüències de l’augment de 1 a 6 graus de mitjana que es preveuen per aquest segle transformaran la Terra i tindran un efecte letal per a molts éssers vius.
[youtube]-jPEn9ppnwU[/youtube]
A 22,3 graus de latitud nord i 91,2 graus longitud oest amb la península mexicana del Yucatán com a zona costanera més pròxima els antics mapes situaven l’illa Bermeja o illot Bermejo. Però actualment en aquestes coordenada no hi ha res, només aigua. Els primers mapes on apareix l’illa fantasma són del segle XVI però l’últim que hi fa referència és del 1907. Va existir doncs aquest illot? La Cambra de Diputats de Mèxic ha encarregat a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) la missió d’esbrinar on i què va passar amb l’illa en qüestió. Les primeres investigacions no han donat cap fruit, però els científics la continuen buscant. Per què aquest interès? Si es troba l’illot, encara que estigui submergit les aigües territorials mexicanes s’ampliarien considerablement en una zona coneguda com Hoyo de la Dona Oest, farcit de jaciments de petroli, sobre els quals tindrien dret d’explotació.
Com es troba una illa que no existeix? Doncs primer els investigadors han analitzat més de cent cartes marítimes on hi surt representada l’illa Bermeja i van descobrir que en l’aspecte de l’illot s’aprecien clarament dos períodes. La primera referència és de l’any 1539 i fins al final del segle XVIII, principis del XIX quan l’illot va desaparèixer. Alguns mexicans asseguren que la CIA va dinamitar l’illa, però la Central d’Intel·ligència dels EUA va ser creada el 1947, molt després de la desaparició de l’illot. Si Mèxic pogués confirmar que l’illa Bermeja va existir podria obtenir entre 22.000 i 500.000 milions de barrils de petroli. Sense aquest minúscul illot Mèxic deixa de controlar bona part del golf. Una empresa nord-americana Reading and Bates Corporation a finals del segle XX va realitzar treballs de perforació en aquesta zona. Però el més segur és que l’illa, que segurament ha existit, acabés desapareixent per una combinació de fenòmens climàtics i tectònics.
L’illa Bermeja no és l’única illa fantasma. A les Canàries encara hi ha la llegenda d’un illot que apareix i desapareix coneguda com l’illa de San Borondón. Estaria situada entre les illes de La Palma, la Gomera i Hierro. Durant els segles XVI, XVII i XVIII es van organitzar expedicions oficials per descobrir-la i conquerir-la. Leonardo Torriani, enginyer encarregat per Felip II de fortificar les Canàries a finals del segle XVI, en va descriure les dimensions i localització i va aportar com a prova de la seva existència les arribades fortuïtes d’alguns mariners.
[youtube]qH-Sg1VWfow[/youtube]
La revista científica Journal of Zoology, de la Societat Zoològica de Londres, acaba de publicar una investigació que demostra que els dinosaures no eren tan grans com es creia fins ara. La raó és que els científics han trobat errors en les equacions utilitzades per a calcular el seu pes. Les conclusions afirmen que històricament s’ha exagerat molt el pes d’aquests animals que van aparèixer fa 200.000 milions d’anys i van desaparèixer de la Terra en fa 65. L’error detectat no és d’uns pocs quilos, segons el doctor Gary Packard, director de l’estudi i membre de la Universitat de Colorado, la diferència podria ser del 50%. Per exemple l’apatosaurus, un herbívor considerat un dels dinosaures més grans pesaria només 18 tones i no 38 com es creia fins ara. El tyrannosaurus rex, que és un dels dinosaures carnívors més coneguts, pel seu volum i agressivitat, pesava molt menys de les quasi 7 tones que fins ara es creia que pesava. Per això era bon caçador, un pes menor li donava més agilitat. A aquestes conclusions, l’equip de científics hi ha arribat fent un mostreig de 33 espècies de mamífers de quatre potes de diferents mides. Des d’un ratolí de 47 grams fins a un elefant de 4.000 quilos. Clar que la investigació no pot ser més precisa perquè dels dinosaures només se n’han trobat restes fòssils. Hi ha una dada clau que no se sap per poder conèixer amb exactitud el volum i pes d’aquests animals que és la quantitat de carn i pell que tenien.
[youtube]xd4tkp_-wf8[/youtube]
Fa 40 anys, quan els astronautes nord-americans de la missió Apol·lo tornaven a la Terra procedents de la Lluna explicaven en els seus informes que havien vist flaixos de llum, fins i tot amb els ulls tancats. Durant quaranta anys l’origen d’aquestes llumetes havia estat un misteri. Ara se sap què són. El què «veien» els astronautes és l’energia que desapareix en l’explosió d’una estrella i que impulsa l’acceleració de partícules per l’Univers. Un estudi publicat per Science i fet per astrònoms de l’observatori Chandra de Raigs X de la NASA i del Gran Telescopi de l’Observatori Europeu Austral (ESO), a Xile, revela què veien els conqueridors de la Lluna. Els flaixos de llum que de tant en tant sorprenien els astronautes eren raigs còsmics, partícules carregades que bombardegen l’atmosfera terrestre i que impactaven contra les seves retines. Aquestes partícules són protons que es desplacen a la velocitat de la llum i que provenen des de diversos punts, alguns des de fora la Via Làctia. Eveline Helder, de l’Institut Astronòmic de la Universitat holandesa d’Utrecht, explica que quan esclata una estrella i es converteix en una supernova, gran part de l’energia d’aquesta explosió accelera algunes partícules a nivells extremadament alts d’energia. Aquesta energia prové de la temperatura del gas que provoca l’explosió. Fins ara es creia que la temperatura del gas havia de ser de 500 milions de graus centígrads, però s’ha descobert que la temperatura és molt més baixa del què s’havia pensat, només 30 milions de graus. La resta és l’energia gastada en impulsar els raigs còsmics, que veuen els astronautes.
[youtube]OKFYoJwcekQ&feature=PlayList&p=D66FE0E8D443B337&playnext=1&playnext_from=PL&index=28[/youtube]
Un estudi desenvolupat a Irlanda i a Irlanda del Nord (Regne Unit) ha revelat que un suplement nutricional podria ajudar a retardar la degeneració macular, la principal causa de ceguesa en gent d’edat avançada del món occidental. L’estudi es fruit de la col·laboració entre la Queen’s University de Belfast i l’Institut de Tecnologia de Waterford. Els investigadors van realitzar l’estudi en 400 persones que tenien una edat pròxima als vuitanta anys. Les conclusions són que els antioxidants de la fruita i d’algunes verdures ajuden a millorar la visió en pacients amb símptomes de degeneració macular associada a l’edat (DMAE). Aquesta malaltia, ara per ara incurable, afecta la visió central de l’ull i degenera en ceguesa perquè afecta la màcula, la part central de la retina. Segons les conclusions de l’estudi un suplement de carotenoides, com la luteïna i la zeaxantina, combinat amb vitamines Ci E i zenc, preserva els pigments de la màcula i evita la progressió ràpida de la DMAE. Els individus que van prendre dosis altes de carotenoides, element que es troba a les pastanagues, van conservar més la vista que els qui van rebre placebos. No ho havien sentit a dir que les pastanagues milloren la visió. Doncs ara ja s’ha confirmat científicament.
[youtube]hsRCXvVwBXU&feature=PlayList&p=3A549A8D9FD1BD62&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
Diumenge passat va entrar en vigor a Bèlgica la llei que prohibeix la producció, l’ús, emmagatzemament i la venda d’armes que continguin urani empobrit. Aquesta prohibició converteix Bèlgica en el primer país del món que aplica una legislació d’aquestes característiques. A la pràctica significa la prohibició de fabricar i utilitzar urani empobrit en carcasses de munició i cuirassats, així com la inversió en empreses que fabriquen aquestes armes. Però, què és l’urani empobrit i per què Bèlgica ha decidit prohibir-lo?
L’urani enriquit, U-235, s’utilitza en els reactors nuclears de fissió fins que perd la seva capacitat de produir energia. En el procés es generen altres àtoms com el plutoni, extremadament radioactiu, el neptuni, l’americi i el tecneci, i també un isòtop artificial de l’urani, l’U-236. L’urani empobrit es guarda en forma d’hexafluorur d’urani (UF6), però per donar-li sortida el govern dels Estats Units, que amb el processos de desarmament nuclear que s’havien pactat durant els anys vuitanta amb la Unió Soviètica anava molt sobrat d’aquest material, va decidir transformar-lo en urani metàl·lic, molt més segur i amb aplicacions.
I quines són les aplicacions de l’urani empobrit? El metall d’urani empobrit té una densitat molt més alta que l’urani natural i, per suposat, que el plom. Com que el plom s’utilitzava per fer bales i projectils, doncs es va pensar que es podria substituir per urani empobrit. Militarment presenta avantatges. Primer perquè un projectil d’urani empobrit que impacta contra un tanc, per exemple, tendeix a fragmentar-se en forma de trossos afilats que penetren en el metall com si fos mantega. En segon terme, l’urani empobrit té una propietat que el fa tremendament efectiu. A partir del 600 graus centígrads s’inflama. Quan un projectil impacta en un tanc no només penetra en el vehicle sinó que en provoca l’incendi, cremant la tripulació que tingui i fent-ne esclatar el combustible i la munició. A la inversa també funciona. Un tanc blindat amb urani empobrit té una resistència molt superior a un que la tingui d’acer i és pràcticament insensible a munició que no sigui també d’urani empobrit. Però té un problema… és radioactiu.
Els projectils llançats pels avions fets amb urani empobrit que no toquen els seus objectius queden escampats pel terreny durant anys, emetent una radioactivitat que pot contaminar els conreus i les aigües. L’impacte en blindats provoca un núvol de pols d’òxid d’urani que es dispersa pel vent. I si el vehicle que s’ha destruït es queda prop d’una zona habitada, els nens el solen utilitzar per jugar, acumulant dosis radioactives que provoquen que augmentin els casos de càncers infantils. Això ha passat a l’Iraq i a Sèrbia on es va utilitzar munició d’aquesta mena abastament. I tampoc no està clar que els soldats destinats a blindats que utilitzen urani empobrit no en pateixin també les conseqüències després d’un llarg període de temps rebent la radiació.
[youtube]DsuHfYaNaLg[/youtube]
El llac Baikal té més de 25 milions d’anys i conté prop de 2.000 espècies d’animals que no existeixen a cap més lloc del món. Amb una superfície de 31.500 quilòmetres quadrats, 636 quilòmetres de longitud i 1.637 metres de profunditat màxima, el Baikal és un dels principals símbols de Sibèria. Conté 23.600 quilòmetres cúbics d’aigua, el 20% de l’aigua dolça de tot el planeta. Té més aigua que cinc dels grans llacs dels EUA i el Canadà junts. Tot i ser patrimoni de la Humanitat de la Unesco, el Baikal encara continua sent molt desconegut. Per això Rússia acaba d’engegar la segona fase del projecte d’exploració del Baikal. Ho ha fet submergint-hi dos batiscafs, el Mir-1 i Mir-2, que aquest estiu hi durant a terme un centenar d’immersions. Aquesta segona fase de l’exploració s’acabarà el mes de setembre i té com a objectiu estudiar la geologia, la flora i la fauna, i la qualitat de les aigües del Baikal. Amb la primera fase de l’exploració, feta l’estiu passat, els científics van trobar nous microorganismes i petroli al fons del llac. Amb els resultats d’aquestes expedicions es pretén elaborar una sèrie de consells i mesures pràctiques per optimitzar l’activitat econòmica en aquesta regió amb la finalitat de preservar els recursos naturals del Baikal.