[youtube]5QN3iBsYzqE&feature=related[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i altres organismes internacionals han descobert quin és el mecanisme molecular que regula quan i com es formen les flors de les plantes. L’estudi determina la xarxa genètica regulada pel factor de transcripció APETALA 1, que és el director d’orquestra de la floració. L’estudi, publicat per Science, permetrà conèixer com es desenvolupa aquest procés i el de l’aparició dels fruits de les plantes. L’APETALA 1 també controla l’activitat d’altres gens que regulen el desenvolupament vegetatiu o el creixement floral. Primer l’APETALA 1 reprimeix el programa vegetatiu, el moment en què les plantes produeixen fulles, i posteriorment activa el programa reproductiu, que és el de la producció de flors.
Un dels gens que controla l’APETALA 1 s’anomena Terminal Flower 1, i impedeix que el tronc on es formen les flors es converteixi en flor, cosa que li permet tenir un creixement continu i produir moltes flors. Encara que el mecanisme complet de la floració no es coneixia fins ara, el factor APETALA 1 no era desconegut pels científics. Aquest gen ha estat estudiar per part del grup de l’investigador del CSCI Francisco Madueño, de l’Institut de Biologia Molecular i Cèl·lular de Plantes Eduardo Primo Yúfera, que és un centre mixt del CSIC i de la Universitat Politècnica de València.
[youtube]gmWKUZqE7Q0[/youtube]
La revista Science ha publicat un estudi de científics anglesos i australians, de les universitats de Cambridge i Melbourne, que revela que els tiranosaurus rex també van habitar els continents de l’hemisferi sud. En una caverna d’Austràlia es va trobar un os d’uns trenta centímetres de llargada d’un petit avantpassat del tiranosaurus. L’os pertany al gènere dels tiranosaures perquè aquest tipus de dinosaures té ossos del maluc que són únics. Fins ara els fòssils dels tiranosaures només s’havien trobat a l’hemisferi nord i alguns científics pensaven que mai havien arribat fins el sud. La troballa és molt important perquè demostra que fa 110 milions d’anys hi havia tiranosaures a qualsevol lloc del món. El fòssil pertanyia a un animal que mesurava uns tres metres de llarg i pesava uns vuitanta quilos amb un gran cap i uns braços petits que eren les característiques principals dels tiranosaurus rex. Els grans tiranosaures mesuraven més de 12 metres de llargada i pesaven fins a quatre tones i van viure fins fa uns 70 milions d’anys, a finals del Cretaci.
[youtube]GdEG0me0jiA[/youtube]
Els ferraris de Fernando Alonso i Felipe Massa van començar la temporada 2010 de Fórmula 1 quedant primer i segon, respectivament, en el gran premi de Bahrain. Fa més de 450 curses que Ferrari utilitza carburant Shell per a moure els seus vehicles i, com que és l’escuderia tecnològicament més puntera també exigeix al subministrador de combustible que ho sigui. La cosa ha passat força desapercebuda perquè del combustible només se’n parla quan hi ha un salt tecnològic important, com quan Audi va guanyar les 24 hores de Lemans amb un motor dièsel, o simplement els comentaristes apunten els litres que tenen els cotxes i si podran arribar amb gasolina fins al final. La veritat, però, és que fora de la cursa hi ha una autèntica competició tecnològica per a innovar i aconseguir millors carburants.
La notícia és que Shell ha anunciat, de forma força discreta tot sigui dit, que els ferraris han començat a utilitzar bioetanol de segona generació procedent de la palla de blat per a moure els cotxes vermells. I el resultat ha estat excel·lent. No se sap en quin percentatge han barrejat el bioetanol amb la gasolina habitual per qüestions d’estratègia, però en tot cas les primeres proves els han donat un resultat òptim. Evidentment el combustible compleix les normes de la Federació Internacional de l’Automòvil (FIA) i que alhora doni unes molt bones prestacions als vehicles. L’elevat consum dels fórmula 1, un 70 litres cada 100 km, fa que cada gran premi amb entrenaments, classificacions i cursa inclosa, acabi emetent una enorme quantitat de CO² a l’atmosfera. Doncs bé, Shell afirma que amb el nou combustible va reduir les emissions en un 90%.
I d’on surt aquest bioetanol? Shell, juntament amb l’empresa Iogen Energy, ha desenvolupat una planta de fabricació d’etanol cel·lulòsic a partir de la palla de collites de blat. L’any passat la fabrica va produir 581.000 litres de bioetanol que són suficients pels ferraris de Massa i Alonso durant tota la temporada.
[youtube]VRQP5YheUbU[/youtube]
Una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció és que sovint s’afirma que els plàstics no són biodegradables, sobretot els més durs. Però segur que no s’han trobat a la platja restes del mànec d’un tornavís de plàstic que tingués vint o trenta anys. Ara s’ha confirmat que sí, que els plàstics durs es degraden en el mar, que es van trencant en peces cada cop més petites que són ingerides pels peixos mentre alliberen grans quantitats de bisfenol A, un component químic que altera el sistema endocrí i que pot tenir greus conseqüències per la vida marina.
La investigació l’han fet científics de la Universitat de Nihon, prop de Tòquio, i l’han presentat a la reunió anual de la Societat Química Americana que s’ha celebrat a San Francisco i que aquest any ha estat molt interessant. Els policarbonats són plàstics molt durs, que serveixen per fer lents resistents, fars de cotxe, DVDs, CDs, ampolles d’aigua i altres productes com els tapers. Ara se sap doncs que aquests plàstics durs no es mantenen sense canvis durant dècades o segles, sinó que interaccionen amb l’aigua i que alliberen bisfenol A. Aquest element també l’allibera la pintura que s’utilitza per exemple per segellar els cascs dels vaixells per a protegir-los dels mol·luscs i l’oxidació.
El líder de l’estudi és el químic Katsuhiko Saido que, amb el seu equip, van analitzar sorra i aigua de mar de 200 llocs de 20 països diferents, especialment del sud-est d’Àsia i d’Amèrica del Nord. Els resultats són contundents: a tot arreu hi havia presència significativa de bisfenol A, que podien anar des de l’inapreciable 0,01 parts per milió (ppm) a 50 ppm.
L’any passat aquests científics ja havien demostrat que els plàstics lleugers d’escuma blanca es dissolen ràpidament quan arriben als oceans deixant tot una resta de substàncies tòxiques. Estudis recents han demostrat que el bisfenol A pot afectar mol·luscs, crustacis i amfibis, fins i tot a baixes concentracions. Això deixa clar que el plàstic continuarà sent una important font de contaminació dels mars durant molts anys. Però també s’ha d’estar atents a l’ús que en fem habitualment perquè l’exposició a diferents nivells del bisfenol A causa alteracions del sistema endocrí, perquè es comporta com la principal hormona femenina, l’estrogen.
[youtube]OFLSOAi3S9Q[/youtube]
Els catalitzadors dels cotxes tenen la funció d’eliminar gasos tòxics -diòxid de nitrogen (NO²), monòxid de carboni (CO) i residus d’hidrocarburs no cremats pel motor- abans de treure’ls pel tub d’escapament. Ara un grup d’investigadors nord-americans està treballant en nous catalitzadors que permeten reduir el consum de combustible en vehicles dièsel i eliminar aquests gasos de forma molt eficient. El treball dels científics Chang Hwan Kim, Gongshin Qui, Kevin Dahlberg i Wei Li ha estat publicat per la revista Science i vol solucionar el problema amb el qual es troben els enginyers quan volen augmentar l’eficiència dels motors de combustió incrementant la quantitat d’oxigen que es barreja amb el combustible.
La presència de més aire del necessari per cremar el combustible redueix el consum, però el catalitzadors actuals -en el vídeo adjunt s’explica molt bé el funcionament d’aquests aparells- requereixen que una quantitat de combustible no sigui cremat pel motor. Els nous catalitzadors dissenyats per aquests científics són de perovskita, un mineral de calci, amb incrustacions d’estronci són tan eficients com els actuals basats en el platí i metalls similars, i per tant molt més cars. Precisament usar minerals preciosos és un handicap per a reduir els costos d’un cotxe i reduir-ne el preu.
[youtube]uklxNwq_1AM[/youtube]
Un dels materials de revestiment per a edificis més innovadors es va presentar fa uns dies a la reunió anual de la Societat Americana de Química (ACS), que s’ha celebrat a San Francisco, als Estats Units. Científics nord-americans han creat un recobriment intel·ligent per a teulades capaç d’atreure o rebutjar els raigs solars per mantenir la temperatura dins l’habitatge. El més curiós és que aquesta protecció està feta a partir oli reciclat provinent de restaurants de menjar ràpid. Aquesta protecció tèrmica pot detectar la temperatura i automàticament absorbir o rebutjar el calor solar quan la temperatura exterior assoleix un nivell predeterminat. El revestiment s’obté processant oli de cuina utilitzat per formar un polímer químic que s’endureix com el plàstic i que és inodor, no tòxic i ignífug.
Normalment en els països calorosos els taulats són de colors clars per rebutjar els raigs solars i reduir la factura d’aire condicionat, però a l’hivern això fa que la casa sigui més freda. En llocs freds els teulats solen ser de colors foscs per recollir la màxima energia solar possible, però a l’estiu això converteix les cases en autèntics forns.
Els resultats de l’invent són espectaculars. Els tests han demostrat que el nou revestiment redueix la temperatura del teulat entre un 50 i un 80% quan fa calor i l’augmenta fins a un 80% quan fa fred, en comparació amb un teulat clar tradicional. Uns pocs graus de diferència redueixen considerablement la factura energètica. I un consell: no unteu el teulat directament amb oli. Si no és tractat no serveix per a res.
[youtube]T-21Rbju3Ck[/youtube]
Els rius són font de vida i les preses alteren els ecosistemes fluvials, sobretot quan es fan de mides monstruoses i es valora més el rendiment energètic que poden donar que no els danys ecològics i socials que poden generar. Etiòpia està construint una presa hidroelèctrica gegant que amenaça 200.000 persones que viuen a la vall del riu Omo. L’organització ecologista Survival està realitzant una campanya per a frenar la construcció que l’empresa italiana Salini Construttori està fent de la presa Gibe III. Aquesta empresa va construir la Gibe II però només deu dies després de la seva inauguració es va mig ensorrar.
Si hi ha pantans els rius deixen d’aportar sediments i les fèrtils ribes van perdent la seva riquesa en no arribar nutrients en la quantitat que ho feien. Com a la majoria de grans rius africans els habitants de la vall de l’Omo aprofiten el terreny que deixa al descobert el riu en les èpoques més seques per al conreu. En una zona castigada per la sequera les modificacions dels cursos fluvials tenen uns efectes molt més grans. Segons Survival, la tribu Kwegu, caçadors-recol·lectors es veurà amenaçada perquè es reduiran les captures de peixos dels quals s’alimenten.
Survival també denuncia que el govern d’Etiòpia vol llogar grans extensions de terres tribals a companyies estrangeres per a la producció a gran escala de collites o plantes per a fabricar biocombustibles, que es regaran amb l’aigua de la Gibe III. L’ONG també assegura que els nadius no en saben res del projecte, que no n’estan informats perquè s’han tancat les associacions comunals per impedir que es parli del tema de la presa.
El riu Omo és la principal font d’abastament del llac Turkana, de Kenya, a les ribes del qual viuen 300.000 persones que hi porten el bestiar a beure i que hi pesquen. Una reducció del cabal de l’Omo també els podria afectar greument. En fi un desastre d’enormes conseqüències. Això sí, un cop acabat el projecte generarà 1.870 Megawatts. Actualment Etiòpia només en genera uns 800 Mw.
[youtube]eVasa_JPLpc[/youtube]
La malaltia de Huntington és una patologia degenerativa que és hereditària i mortal que es comença a manifestar en gent jove i que, de moment no té tractament. Li pot sonar el nom perquè és la malaltia que afecta «Trece», el personatge que interpreta Olivia Wilde a la sèrie House, però abans era més coneguda com «el ball de Sant Vito». Ara, científics de l’Escola de Medicina Albert Einstein, de Nova York, han fet un important descobriment per entendre millor la malaltia i trobar-ne a mig termini una cura. La investigació l’ha dirigit la científica catalana Ana María Cuervo que va explicar fa uns dies que fa quinze anys no se sabia que la causa de la malaltia estava en una mutació de la proteïna huntingtina, que es torna tòxica, tendeix a acumular-se a la cèl·lula cerebral i acaba matant les neurones. Cuervo diu que ara s’ha descobert que l’elevada toxicitat de la proteïna mutant es deguda a que interfereix amb els mecanismes que mantenen netes les cèl·lules.
Nature ha publicat l’estudi que ha portat tres anys d’investigació en col·laboració amb les universitats de Columbia de Nova York i que serà clau per dissenyar les estratègies d’investigació per trobar un possible tractament de la malaltia. A tot el món hi ha entre 4 i 8 persones de cada 100.000 que pateixen la malaltia, i la majoria d’aquests tenen avantpassats europeus.
La malaltia està emparentada amb l’Alzheimer o el Parkinson, però en aquest cas és totalment genètica i afecta gent d’entre 30 i 40 anys. Comença amb petits tics però els malalts acaben perdent la mobilitat i la memòria. La incapacitat de l’organisme per alliberar-se de l’acumulació de les proteïnes mutants que provoquen la malaltia es deguda a errors en un mecanisme que tenen les cèl·lules per reconèixer i empaquetar el material que han d’eliminar periòdicament.
[youtube]iK7gGJSIlPc[/youtube]
Si vostè té una fòbia la solució pot estar en l’anestèsia. Els professors Masayuki Yoshida i Ruriko Hirano, de la Universitat d’Hiroshima, al Japó, han demostrat que una injecció d’anestèsia local en el cerebel permet a una varietat de peixos taronja, habituals en moltes peixeres, superar les seves pors. El descobriment obre noves perspectives per a combatre les fòbies irracionals dels humans. La revista Behavioral and Brain Functions ha publicat l’estudi que ha revelat l’efecte de la lidocaïna sobre el cerebel, que es creu que és on es desenvolupen les nostres pors. El “cervell” humà de fet té tres parts ben diferenciades. La més primitiva és el bulb raquidi, que controlaria les funcions més bàsiques i inconscients -respirar, batecs del cor…-, per sobre se situaria el cerebel, que seria una primera millora d’aquest cervell primitiu, i per sobre hi ha el cervell pròpiament dit. La joia de la corona evolutiva.
L’experiment es va fer amb el Carassius auratus, el carpí, provocant por a diversos exemplars davant d’un focus de llum, acompanyada d’una descàrrega elèctrica de voltatge baix. Tampoc era qüestió de fregir-los, ni de provocar problemes a Endesa. Els peixos van associar ràpidament la llum amb l’espant patit per les descàrregues, que provocava un alentiment del seu ritme cardíac, cosa que és una reacció típica dels peixos davant les impressions fortes o adversitats i que contrasta amb el què fan els humans i d’altres mamífers. Si en els peixos el cor batega més lent en els humans ho fa més ràpid. Quan esperaven la descàrrega perquè apareixia la llum els peixos instintivament baixaven el ritme cardíac. Però la cosa canviava si els peixos tenien una dosi d’anestèsic en el cerebel. Als que se’ls havia injectat lidocaïna no mostraven cap por ni es preparaven per a rebre la descàrrega.
Els humans també podem ser entrenats per tenir por, i a vegades ho fan els progenitors de forma inconscient o els condicionants de la nostra infantesa. Les pors graduades no són un problema -si una persona no tingués por de creuar a peu una carretera amb molt de trànsit moriria atropellada-, però quan es transformen en fòbies i obsessions sí. Encara que els peixos l’efecte de la lidocaïna va ser temporal i els peixos van tornar a tenir por quan els va passar l’efecte, els científics creuen que s’ha descobert una nova via per poder resoldre a mig termini les fòbies irracionals.
[youtube]cfkJFl7CfdE[/youtube]
El mal d’Alzheimer és una malaltia neurològica progressiva i incurable de moment que es manifesta en persones grans fins a causar-los demència i finalment la mort. La revista PLoS Biology ha publicat ara un estudi de científics anglesos de la Universitat de Cambridge i de la Universitat de Ciències Agrícoles de Suècia que han descobert una molècula que pot ser decisiva en la lluita contra la malaltia. Aquesta molècula pot prevenir la multiplicació d’una proteïna involucrada en el desenvolupament d’aquest mal. Els estudis en tubs d’assaig han demostrat que la nova molècula no només va impedir que la proteïna s’agrupés en el cervell per formar plaques amiloides -un dels principals indicadors de la malaltia- sinó que també va frenar el procés tòxic.
I què hi tenen a veure les mosques? Doncs que en una segona fase dels experiments es van modificar mosques de la fruita genèticament per a fer-lis desenvolupar un equivalent del mal en insectes. En aplicar-lis la molècula les mosques es van curar. La nova molècula l’han dissenyat els investigadors suecs i és una proteïna, anomenada Affibody, que té la propietat d’adherir-se a d’altres proteïnes del cervell. En el cas de les mosques, la nova molècula no només va impedir i anular la formació de plaques amiloides, sinó que també va ajudar a eliminar el procés tòxic que causaven. I això permetrà obrir una nova via per a combatre la malaltia amb moltes possibilitats perquè a mig termini ens podem oblidar de la malaltia.