Posts Tagged ‘alimentació’
[youtube]dvDMqR7TiNc&feature=related[/youtube]
Un professor de la facultat d’Agricultura de la Universitat Hebrea de Jerusalem, Israel, ha investigat durant trenta anys per desenvolupar un nou tipus de patata que és capaç de créixer en les pitjors condicions possibles, en climes extrems, i que a més es pot regar amb aigua salada. El professor es diu David Levy, i assegura que la seva investigació serà molt important pels països de l’Orient Mitjà, amb climes de temperatures molt altes i escassos recursos hídrics.
Segons Levy, aquest nou tipus de patata possibilitarà als agricultors d’aquesta països tenir les seves pròpies collites i, fins i tot, exportar-les a d’altres països. Jordània, Egipte, el Líban i el Marroc ja han mostrat el seu interès per la superpatata israeliana.
[youtube]xMVwf4Shzyk[/youtube]
L’Associació per a l’Estudi de la Medicina Biorreguladora (Asembior) aposta pels medicaments que utilitzen microdosis de principis vegetals i minerals per a activar el sistema immunitari, per eliminar toxines i evitar alguns aliments per a combatre les al·lèrgies primaverals. Cada vegada hi ha més persones afectades per les al·lèrgies, concretament a l’Estat espanyol es calcula que un de cada quatre individus és al·lèrgic al pol·len de les plantes, sobretot gramínies i oliveres, la pol·linització de les quals comença a finals d’abril; o de les cupressàcies, que comencen a actuar el mes de gener.
La medicina biorreguladora és una mena d’homeopatia de segona generació, que pot ajudar a evitar símptomes com la rinitis o l’asma i sense provocar els efectes secundaris dels tractaments convencionals. El problema de les al·lèrgies no és el pol·len en sí mateix sinó la hiperactivitat de l’organisme quan en detecta la seva presència. Ho expliquen el doctor Jesús Agudo, professor de Medicina de la Universitat Autònoma de Madrid i la doctora Ángela Carrasco, immunòloga de l’Hospital Ramón y Cajal, impulsors d’Asembior.
El sistema immunitari, en intentar protegir-se del pol·len, produeix anticossos que a la vegada provoquen que unes cèl·lules anomenades mastocits alliberin histamina, que és la responsable dels símptomes de la reacció al·lèrgica, a la sang. Les microdosis de principis vegetals i minerals, aconsegueixen alleugerir i prevenir símptomes com la rinitis i la congestió ocular, perquè estabilitzen el sistema immunitari, a diferència dels tractaments convencionals com els antihistamínics i corticoides, i eviten els efectes secundaris. I, a més, tenen l’avantatge que es poden administrar a nens i dones embarassades.
Segons aquests metges, combatre les al·lèrgies al pol·len també passa per un tractament biorregulador de detoxificació i drenatge que elimina toxines de fetge, ronyons i pell. Aquestes toxines provenen de l’alimentació, els medicaments i els contaminants ambientals i s’acumulen en l’organisme afavorint l’aparició de malalties com l’asma i les al·lèrgies. També s’aconsella evitar sortir a l’exterior en les hores de més concentració de pol·len; rentar-se amb freqüència mans, cara, fosses nassals i cabells; evitar els canvis sobtats de temperatura, el fum i reduir l’estrès. També desaconsellen no abusar dels làctics i reduir el consum de xocolata, fregits, carns vermelles i greixos hidrogenats com la margarina, el sucre refinat i els aliments precuinats. En canvi aconsellen menjar més fruites i verdures, sobretot cítrics; els olis rics en omega-3; peix blau i oli d’oliva verge; menjar cebes, alls, pomes, nabius, raïm i beure vi negre jove. També són bons per evitar les al·lèrgies per pol·len les groselles, coliflor, la col de cabdell, les cols de Brussel·les, els fruits secs crus torrats i els brots d’userda.
[youtube]KuP-Kj7MHes[/youtube]
El paladar del ser humà pot identificar en els aliments el gust a greix, convertint-se així en el sisè sabor. Ho afirma un estudi de la Universitat de Deakin, a Melbourne (Austràlia). Tothom té clar que la llengua permet detectar el gust àcid, el amargant, el dolç i el salat. Fa uns anys s’hi va associar l’umami, un gust agredolç que està present en la cuina oriental. I ara, s’hi haurà d’afegir el greixós. L’equip d’investigadors va analitzar 50 persones per determinar la seva capacitat de detectar continguts greixosos en diferents tipus de menjar, encara que com en tot, les habilitats gustatives dels individus variaven d’un a un altre. La resposta a aquesta diferent capacitat els científics l’associen al seu pas i volum de greix corporal. Els individus prims eren molt sensibles al greix, mentre que els grassos tenien molts problemes per detectar-la en els aliments. Pels científics els obesos poden perdre la seva sensibilitat al greix quan en consumeixen massa perquè el seu cos es va adaptant a un alt contingut de greixos a la dieta. O sigui que com més greix menges més difícil és pel cos adonar-se que estàs ingerint-lo. En un mon en què els hàbits alimentaris estan canviant radicalment i que en comptes de la dieta Mediterrània s’imposa el menjar ràpid i els precuinats, això és un perill.
La descoberta obra la possibilitat de buscar nous sistemes per enganyar el paladar per donar un gust més greixós al menjar, però sense que faci falta ingerir-ne.
[youtube]GuXebNJpTm4[/youtube]
Un estudi dels científics del Programa de Seguretat Alimentària i Ambient de la Universitat de Stanford (Califòrnia), que s’ha presentat en la reunió anual de l’Associació Americana per a l’Avenç de les Ciències (AAAS) a San Diego, assegura que els pròxims anys l’escalfament global i el seu efecte sobre el clima tindran un impacte molt dur en el preus dels aliments i la fam al món. Però mentre per a uns les conseqüències seran devastadores per a d’altres el canvi els podrà donar molts beneficis.
Els experts prediuen que les temperatures més altes podrien reduir de manera considerable la producció de blat, arròs i blat de moro, ingredients bàsics en la dieta de milions de persones que subsisteixen amb uns ingressos de menys d’un dòlar per dia. Com que aquests aliments podran escassejar seran més cars i per tant això farà que augmenti la pobresa d’amplis sectors.
Per contra, l’alça de preus, farà que especialment els pagesos de molts països en vies de desenvolupament surtin de la pobresa, ja que conreen la seva pròpia terra i resultaran beneficiats de l’augment de preu dels productes que cultiven. Però això tindrà un impacte menor. La majoria de projeccions de futur deixen clar que l’increment del preu dels aliments anirà paral·lela a l’augment de la pobresa dels indigents que gasten la major part dels seus minsos ingressos en aquests aliments. Entre aquestes capes socials més desafavorides també hi hauran els treballadors rurals a sou i els pobres que viuen en les ciutats.
[youtube]R96Fldy6UtY&feature=related[/youtube]
Les adolescents que se sotmeten a estrictes dietes per aconseguir el que s’anomena talla zero -a l’Estat espanyol el que seria una talla 30-32- s’arrisquen a patir, a llarg termini, greus problemes en els ossos com la osteoporosi. Ho han descobert investigadors de la Universitat britànica de Bristol i ho va recollir la setmana passada el diari The Times. El que han trobat és l’important paper que juga el greix en el desenvolupament de l’os, i particularment en les dones. L’estudi es va fer amb un ventall de 4.000 joves de 15 anys sobre els que es van aplicar tècniques d’escàner amb les quals es van calcular la forma i la densitat dels ossos, així com la quantitat de greix corporal que tenien.
El projecte s’ha anomenat Children of the 90s Project -Projecte dels nois dels anys noranta- i gràcies a ell s’ha pogut observar que els joves que tenien un major nivell de greix tenien uns ossos més grans i més gruixuts. Fins ara se sabia que la massa muscular sí que té relació amb el creixement dels ossos d’una persona, però ara també se sap que el greix hi juga un paper important. Un augment de 5 quilos en el greix corporal d’una noia s’ha associat a un increment del 8% en la circumferència de la tíbia. Tot i que les dones tendeixen a mostrar nivells de greix superiors als homes, fins i tot si aquestes es mantenen en el pes ideal, la investigació ha revelat la relació directa del greix en el desenvolupament de l’os femení.
Tot i així, les autoritats sanitàries europees continuen molt preocupades per l’alarmant creixement de les malalties relacionades amb l’alimentació i que tenen molt a veure amb la imatge extremadament prima de moltes persones que tenen gran presència social a través dels mitjans. Un estudi de la Unitat d’Investigació de Desordres Alimentaris del King’s College de Londres ha trobat la relació entre les constants imatges que apareixen en els mitjans de models, cantants i actrius d’aparença esquelètica amb l’augment de malalties com l’anorèxia.
[youtube]Fjh3UnRtFN4[/youtube]
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) juntament amb el Centre per la Nutrició i el Medi Ambient dels Pobles Indígenes (CINE) de la Universitat canadenca de McGill, acaben de publicar un llibre sobre la cuina indígena titulat Indigenous People’s Food Systems. En el llibre s’assegura que les tribus que viuen enmig de la selva o les terres polars mantenen un valiós tresor d’aliments nutritius i saludables que no tenen les societats occidentals. L’alerta que llença la FAO és que a mesura que els hàbitats salvatges van desapareixent i que la globalització estandaritza la manera de viure, aquesta alimentació indígena va desapareixent ràpidament. Per això moltes tribus aïllades que tenien individus sans i esvelts ara pateixen problemes de sobrepes en les seves societats per haver canviat els seus hàbits alimentaris. Entre les curiositats que apareixen en el llibre hi ha la de la comunitat Karen de Sanephong, que viuen entre Birmània i Tailàndia, els seus poc més de sis-cents habitants poden escollir entre 387 espècies alimentàries, des de la carbassa blanca al bolet de la fusta. Però també mengen la granota bou pintat o un porc espí cua de pinzell (Atherurus africanus). En zones àrides també es poden trobar formes d’alimentació molt diverses. Els massai de Kenya poden triar entre 35 espècies diferents d’herbes, verdures de fulla i fruits. Els inuit canadencs de la Badia de Baffin tenen a l’abast 79 aliments silvestres diferents, entre ells el caribú i la foca anellada.
A Occident l’alimentació és molt menys variada. Es depén de quatre conreus bàsicament: blat, arròs, blat de moro i soja. Aquests aliments i les seves variacions són la dieta bàsica occidental. La FAO calcula que en un segle s’han perdut tres quartes parts de la biodiversitat genètica dels conreus agrícoles. Els grups indígenes més ben alimentats són els awajún del Perú, amb obesitat inexistent, i els que mengen pitjor els cinc-cents habitants de Mand, una aldea de l’illa de Pohnpei, a la Micronèsia són qui tenen pitjor salut per culpa de la seva dieta.
[youtube]5UAHoW-vHmI&feature=related[/youtube]
L’aparició a finals del segle XX de les plantes modificades transgènicament ha aixecat un dur debat entre els qui creuen que és una monstruositat i els que ho defensen aferrissadament o en fan negoci. De fet, fa 12.000 anys que els homes modifiquen genèticament les plantes que després conreen simplement escollint les llavors més grans i menjant-se les petites. Això, amb el temps, ha fet variar les espècies vegetals i la seva distribució. El problema apareix quan algunes empreses han començat a patentar sements. La més emblemàtica en el sector dels transgènics és Monsanto, que acaparà més de 15.000 patents de llavors. Els transgènics però presenten diversos problemes més relacionats amb com afecten al seu entorn que al seu consum. Genèticament es poden crear ara plantes que actuen elles mateixes com a insecticides o que són resistents a plaguicides, normalment fabricats per la mateixa empresa, i amb capacitat de donar més producció. Si un agricultor planta blat de moro transgènic, per exemple, amb capacitat per rebutjar atacs de determinats insectes, aquests el que fan és anar al camp del veí. A l’any següent, segurament l’agricultor que no havia utilitzat les llavors transgèniques es veurà obligat a utilitzar-les perquè no li passi el mateix. I així, es van reduïnt les espècies i la biodiversitat. Plantar un sol tipus de conreu obliga a aplicar-li molta energia, la naturalesa sempre juga amb la diversitat biològica, encara que en alguns llocs hi hagi una espècie dominant, sempre està acompanyada d’altres amb les quals interacciona. El concepte d’agricultura intensiva trenca aquest concepte i qualsevol aparició d’una altra espècie que no sigui la que s’utilitza es considera negativa i per tant s’ha d’eliminar. A mesura que passen els anys la tendència doncs, és anar reduïnt biodiversitat i aixo no és bo de cap de les maneres. La vida, i la vegetal també, ha sobreviscut a grans canvis dels ecosistemes gràcies a que alguna de les espècies ha evolucionat per adaptar-se a les noves circumstàncies. A menys espècies menys capacitat de reacció.
Una de les últimes novetats en llavors transgènics prové de Suïssa. Allà investigadors de la Universitat de Neuchatel ha creat plantes de blat de moro transgèniques que resisteixen les plagues de cucs de les arrels en emetre una senyal química que atrau als nematodes, enemics naturals de les larves dels escarabats. Ho ha publicat la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS). No és que sigui una idea nova aquesta que una planta emeti una mena de SOS per cridar l’atenció de depredadors de l’espècie que l’està atacant. Pero després de dècades d’ús d’insecticides i adobs i que la intervenció humana els facilités la vida, moltes plantes han perdut aquesta capacitat. Ara, el que s’intenta fer és que la tornin a recuperar. Dirigits per Ted Turlings, els científics han reintroduït aquesta capacitat en una espècie de blat de moro inserint genèticament un codi químic que atrau als nematodes. El component és el (E)-beta-cariofilè (EbetaC), que te l’orenga. Els investigadors van barrejar blat tractat amb altre que no ho era i després van deixar anar les larves d’escarabats. Després van deixar anar els nematodes. Els resultats van ser espectaculars, les plantes transgèniques van patir pocs atacs i tenien un 60 per cent menys d’escarabats adults que les que no havien estat tractades. Almenys, com a mínim, aquesta nova tècnica es basa en un comportament ecològic de les mateixes plantes que els humans han ajudat a inhibir.
[youtube]KwLr_a8NcsI[/youtube]
Un estudi de l’Escola de Medicina i Salut Pública de la Universitat de Wisconsin, dirigit pel professor Richard Weindruch, publicat per la revista Science, acaba de demostrar que una dieta baixa en calories no només ajuda a prevenir malalties sinó que retarda l’envelliment i allarga la vida. L’estudi s’ha fet amb micos hi ha durat vint anys. A un grup se’ls va deixar menjar lliurament, mentre que a un altre grup se’ls va fer menjar el mateix però reduint un 30% les calories. Els resultats són espectaculars. Després de dos dècades només han sobreviscut la meitat dels micos que menjaven el què volien. En el grup amb el menjar controlar la supervivència ha estat del 80%. Però és que a més, la incidència de tumors cancerosos, malalties cardiovasculars en els què menjaven menys calories ha estat de la meitat i no s’ha presentat cap cas de diabetis.
Què és una caloria? És una mesura calòrica, l’energia necessària per escalfar un grau centígrad un gram d’aigua destilada a nivell de mar. En alimentació s’utilitza la quilocaloria (Kcal), l’energia necessària per escalfar un quilo d’aigua un grau. La quantitat de calories necessàries depèn de cada persona i de les activitats que realitzi. De fet hi ha tres elements que s’han de calcular. El primer és el ritme bassal, l’energia mínima que necessita el cos per funcionar -respirar, bategar el cor, obrir i tancar els ulls…-; l’altre element és l’activitat que es realitza, no és el mateix una persona que talla arbres amb una destral que una que està davant l’ordinador assegut; i finalment el consum de calories necessari per a preparar els aliments consumits per a ser aprofitats per l’aparell digestiu. Per això després d’un bon àpat ve son i ganes de descansar. El ritme bassal dels homes és més superior al de les dones, o sigui, en repòs cremen més calories. Per això les dones tendeixen a tenir més fred i a dormir més tapades que els homes.
Hi ha diverses fórmules per a calcular les calories que necessitem, però una de les més afinades és la fórmula de Harris-Benedict que té unes constants fixes i unes dades variables que depenen de cada persona.
Homes: 66,473 + (13,752 x pes en kg) + (5,0033 x altura en centímetres) – (6,755 x edad en anys)
Dones: 655,0955 + (9,463 x pes en kg) + (1,8496 x altura en centímetres) – (4,6756 x edat en anys)
El resultat s’ha de multiplicar per un índex d’activitat.
1 si la persona és inactiva o sedentària.
1,2 per una persona amb una lleugera activitat física, com caminar.
1,4 per una persona amb activitats quotidianes que fa de forma dinàmica.
1,6 per a persones molt actives i que fan exercici tres cops per setmana.
1,8 per a esportistes i persones que realitzen treballs físics extrems.
Si se supera la ingesta de calories necessàries és quan es produeix augment de pes. Les societats occidentals tenen un greu problema d’obesitat per la mala dieta. Les persones solen necessitar entre 1.500 i 2.500 calories diàries. Però alguns menus d’establiments de menjar ràpid són autèntiques bombes calòriques. Una hamburguesa amb patates, ketchup, maionesa i un gelat de postres pot arribar aportar 1.500 calories. Algunes hamburgueses gegants que són força habituals als Estats Units arriben a contenir 3.000 calories, suficient per menjar només això un cop cada dos dies.
[youtube]tTMXcd0UEDs[/youtube]
Un grup de científics alemanys està intentant que les deposicions dels peixos flotin cosa que permetria que els detritus no embrutissin el seu ecosistema. El sistema per fer-ho no es modificar-los els gens, sinó una cosa tan simple com canviar-los l’alimentació. Els investigadors estan desenvolupant un menjar específicament per aconseguir que els excrements dels peixos se solidifiquin i flotin. Poca broma que la investigació té 350.000 euros de finançament i està dirigida per l’institut d’investigació en pesca de Baden-Württemberg (al sud d’Alemanya), que s’ocupa de desenvolupar i provar la nova alimentació amb dues piscifactories. Potser es preguntaran quina avantatge tindrà que els excrements dels peixos en comptes d’anar cap al fons vagin cap a la superfície. L’objectiu és que es puguin retirar directament de sobre l’aigua, cosa que simplicaria la feina de les piscifactories i en faria molt més eficient la producció. Actualment la retirada de les defecacions és parcial i requereix de grans inversions d’energia per tenir unes aigües depurades en condicions òptimes. Una neteja insuficient perjudica la qualitat de l’aigua i la salut del peix i fa que el producte que arriba al consumidor no tingui tanta qualitat. No només els alemanys intenten millorar l’alimentació dels peixos produïts en captivitat sinó a d’altres indrets. Un equip de l’Institut d’Aquicultura de Torre de la Sal de Castelló, pertanyent al CSIC, va desenvolupar fa un any un model matemàtic per optimitzar l’alimentació dels peixos que bàsicament és anar-los proporcionant més o menys aliment en funció del seu creixement però de forma totalment automàtica. Tot perquè al final els peixos de piscifactories no siguin gaire diferents dels salvatges.