Posts Tagged ‘biocombustibles’
[youtube]gnNFNI9_pT0[/youtube]
L’Escherichia Coli és un bacteri que està present en els intestins, necessari per completar el procés digestiu i que en ocasions, sobretot a l’estiu, s’altera i causa còlics i diarrees. També, lògicament es troba en les aigües fecals. Va ser descrita per primer cop el 1885 per Theodore von Escherich, un bacteriòleg alemany que la va batejar com Bacterium coli. Posteriorment la taxonomia li va adjudicar el nom d’Escherichia coli, en honor al seu descobridor. De ben segur que és l’organisme procariota més estudiat del món.
Ara l’E. Coli és notícia, no perquè ha provocat diarrees en els clients d’algun restaurant, sinó perquè a partir d’ella es poden general dos tipus de biocombustibles d’alta energia a partir de sucres simples. Ho ha publicat la revista Nature a partir d’un estudi realitzat per experts de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley. La investigació explica com alterant el bacteri aquest pot arribar a segregar enzims hemicel·lulases, que poden digerir la cel·lulosa de les plantes. Aquestes alteracions genètiques possibiliten que els bacteris produeixin directament aquestes molècules a partir d’un component de biomassa derivat de les plantes.
És interessant el descobriment? Molt. Els experts creuen que la conversió microbiana de carbohidrats (sucres) a partir de la biomassa serà el camí més efectiu i de més rendiment per obtenir futurs biocombustibles. L’estudi dirigit per Jay Kaesling suposa un pas important cap a aconseguir aquest objectiu. Ja no faran falta enormes camps de conreu per aconseguir biocombustibles sinó que es podran produir biocombustibles a gran escala sense alterar cap ecosistema.
[youtube]0dbWFM2BJns[/youtube]
És possible barrejar aigua i oli? Doncs sí. Ho han pogut fer científics nord-americans mitjançant l’ús d’un catalitzador. Científics de la Universitat d’Oklahoma han aconseguit accelerar les reaccions en aquesta barreja, cosa que permetrà optimitzar les tècniques de refinament de biocombustible. L’estudi l’han publicat a la revista Science perquè la barreja d’aigua i oli mai s’havia aconseguit. Un dels autors de la investigació, el científic argentí Daniel Resasco, professor d’enginyeria de materials químics i biològics de la Universitat d’Oklahoma, assegura que a diferència dels combustibles comuns que només tenen components hidrofòbics -que rebutgen l’aigua, els biocombustibles tenen compostos oxigenats com els aldehids, alcohols i greixos molt solubles a l’aigua.
I com s’ha aconseguit? Doncs els científics han creat nanopartícules capaces, no només d’estabilitzar emulsions d’aigua i oli, sinó també de catalitzar reaccions. Aquestes nanopartícules anomenades nanohídrids tenen dues cares, una hidròfoba i una hidròfila -que atrau l’aigua-. Aquesta doble capacitat d’atreure i rebutjar l’aigua els permet catalitzar reaccions amb un i altra, cosa que elimina moltes passes en el procés de millora dels biocombustibles.
El disseny de les nanopartícules el va fer l’enginyer Steven Crossley que va barrejar nanotubs hidrofòbics amb òxid de silici -hidrofílic-. La combinació va permetre que les nanopartícules s’unissin a la zona de separació entre aigua i oli. Utilitzant pal·ladi com a catalitzador metàlic a les nanopartícules, es va poder mesurar la reacció del catalitzador. Aquest mètode millora molt els sistemes catalítics coneguts fins ara perquè aquestes nanopartícules catalitzen les reaccions de forma completa i són recuperables al final de cada reacció. Aquesta nova tècnica no només servirà pels biocombustibles sinó que es podrà aplicar a d’altres àrees com la química i la indústria farmaceútica.
[youtube]AMaMx7s-EVc[/youtube]
Avui que es tanca la cimera del clima de Copenhaguen és interessant veure quines són les perspectives que l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) té pels pròxims anys. I les que té són força contradictòries amb els resultats que sortiran de Dinamarca. Però crec que el què passarà s’aproximarà més al que pronostica l’AIE que els compromisos -potser hauríem de dir desitjos- sorgits de la cimera. Com a mínim les dues coses són contradictòries. Anem a veure. D’una banda tenim el compromís de reduir les emissions de diòxid de carboni, causants en bona part de l’escalfament global i el conseqüent canvi climàtic. Reduir-les passa, entre altres coses, en deixar de tenir una economia dependent del petroli i canviar-la per una que s’alimenti de les energies renovables. Tampoc es té en compte que l’increment diari de la població de la Terra és d’unes dues-centes mil persones i que la població mundial s’aproxima als 7.000.000.000 de persones. Això implica una necessitat molt més gran d’energia que les sostenibles no poden cobrir. Per això veig complicat que si la demanda del petroli continua augmentant es pugui frenar significativament l’escalfament global.
L’AIE afirma que entre el 2010 i el 2014 cada any augmentarà un 0,9% la demanda de petroli. Es veritat que la crisi ha frenat el creixement desmesurat de la demanda de cru, però la carrera alcista ja està tornant a arrancar. El 2009, respecte del 2008, la demanda va baixar 1,4 milions de barrils diaris i s’ha quedat en 84,9 milions de barrils diaris. Però l’any vinent ja parlarem d’una mitjana de 86,3 milions diaris. Els exercicis següents, la tendència a l’increment continuarà amb 87,5 milions de barrils diaris el 2011; 88,7, el 2012; 89,8 milions de barrils diaris pel 2013 i 90,9 milions pel 2014.
Aquest augment de la demanda provindrà bàsicament dels països emergents però en els desenvolupats hi haurà un estancament del consum de cru o fins i tot una davallada per l’entrada d’energies renovables.
Però d’on sortirà el cru d’aquests pròxims cinc anys? Els principals països productors continuaran sent bàsicament els mateixos amb una Aràbia Saudita que posarà al mercat 12 milions de barrils diaris; però Angola, l’Iraq i Nigèria augmentaran significativament la seva producció, mentre que Rússia reduirà la seva producció.
I finalment, els biocarburants que avui en dia representen 1,6 milions de barrils diaris passaran a ser de 2,2 milions el 2014 i estaran produïts bàsicament al Brasil i als EUA. Una misèria, un 2,4%, si es compara amb la producció de petroli fòssil. Per això està clar que la substitució del petroli per combustibles biològics és ara per ara impossible i que per tant les emissions de diòxid de carboni continuaran per molt que els governs reunits a Dinamarca s’entossudeixin a dir el contrari.
[youtube]neabrVhkSK8[/youtube]
Una mica de sal a la ma, un trago de tequila i una mossegada a una llimona és un ritual mexicà que té fama universal. Si mai han begut tequila o altres licors mexicans han de saber que es produeixen a partir de la fermentació i destil·lació d’una planta, l’agave (agave americana), que en català s’anomena atzavara o pita. La pita és una enorme planta de la família dels cactus, de grans fulles que tenen punxes i que creix enmig del desert. De la pita se n’extreu un licor de color blanc anomenat genèricament mezcal. El tequila és mezcal, però no tots els mezcals són tequila. Només el mezcal que surt de la pita blava, que es troba a la plana de Jalisco es converteix en tequila. Per anomenar-se tequila, la beguda ha d’estar elaborada a Mèxic i tenir almenys un 51% de pita blava, encara que els millors tequiles contenen el 100% d’agave. El tequila és un mestissatge entre la pita autòctona i els processos de destil·lació que els espanyols van portar a Mèxic. Es va començar a fabricar el segle XVI però durant dos segles els espanyols la van prohibir perquè preferien comercialitzar els vins i licors que es fabricaven a Espanya. El gran salt en la producció de tequila va venir a través del cinema mexicà i de les seves col·laboracions amb Hollywood que li va obrir les portes dels EUA.
Però el següent gran salt de la planta de la que es fa el tequila pot estar en el terreny dels biocombustibles i d’altres utilitats. A Guadalajara es va fer fa unes setmanes un fòrum sobre la pita i el seu aprofitament amb la intenció d’aprofitar i reutilitzar la planta de pita. La producció del tequila es fa a partir de la pinya de la pita i de la planta i el seu líquid se n’aprofita molt poc, quan l’atzavara té potencial per a produir més de quaranta productes, entre ells bioplàstics, sucres, cel·lulosa, ceres, àcids grassos o fibra. Rica en sucres, la pita pot general etanol, i rica en greixos, biodièsel. L’estat de Jalisco té una sobreproducció de 250 milions de pites, això significa uns 15 milions de tones potencials de biomassa. La producció de tequila és petita i les destil·leries no compren tota la producció de pita que hi ha al mercat. Buscar-li una sortida com la dels biocombustibles és una idea que entusiasma als seus productors que tarden set anys a veure com una planta de pita fa la pinya de la qual se n’extreu el suc per a convertir-se en un potent tequila.
[youtube]-jxDcvLlcbQ[/youtube]
L’aerolínia holandesa KLM va realitzar el mes passat en un vol domèstic el primer vol de passatgers alimentat amb biocombustible. L’aerolínia ha assegurat que ha demostrat que és possible que els avions volin normalment amb combustibles menys contaminants i ha reptat governs, indústries i a la societat a treballar per afavorir l’ús de biocarburants també en l’aviació.
El combustible que ha utilitzat KLM és el querosè d’origen orgànic i va permetre realitzar un vol d’una hora de durada. Entre els passatgers hi havia la ministra holandesa d’Economia, Maria van der Hoeven. L’aerolínia holandesa està investigant l’ús de bioquerosè des del 2007 i pretén accelerar el procés d’introducció de biocombustibles a l’aeronàutica a través de la creació d’un consorci, SkyEnergy, per investigar aquests nous carburants.
[youtube]nTUDJghNqv8[/youtube]
A principis del 2010 una empresa espanyola començarà a elaborar biodièsel de coco al Paraguai. S’invertiran 11 milions d’euros per posar en marxa el projecte que rebrà el nom de Companyia Paraguaio-espanyola de Bioenergia (Copebiosa) per fabricar biocombustible al departament de Cordillera. La idea és aprofitar les palmeres que produeixen la varietat de coco mbokayà (Acrocomia totai) per aprofitar-ne els excedents. No estem parlant d’una producció petita, Copebiosa calcula produir 50 milions de litres anuals de biodièsel. El Paraguai s’està llançant obertament a la fabricació de biocombustibles. Actualment hi ha nou empreses que produeixen o projecten produir biodièsel al país. Cinc d’elles utilitzen greixos animals o olis vegetals, mentre que quatre utilitzen exclusivament olis vegetals. A aquestes s’hi han de sumar les petites plantes que fabriquen biodièsel sobretot per a fer funcionar la maquinària agrícola.
El fruit d’aquesta palmera, que també es troba a l’Argentina, només s’industrialitza al Paraguai i és totalment aprofitable. Es fa servir com aliment del bestiar i per a cremar en els forns; i l’oli de la grana i la polpa s’aprofita per fer sabons. El coco del Paraguai és d’unes característiques diferents al que estem acostumats a veure, més aviat parlaríem de dàtils. Són fruits més petits de color vermellós. La proposta de fer-ne biodièsel és donar-li una utilitat més a una planta que pràcticament s’utilitza al cent per cent.
[youtube]x90SGKGEbuQ[/youtube]
L’indústria petrolífera està convençuda que els combustibles fòssils continuaran sent absolutament necessaris les pròximes dècades, tot i l’amenaça per a l’escalfament global que representen. Conscients que les energies renovables són insuficients per assegurar l’abastament a curt i mig termini, creuen que el carbó i el petroli tenen encara molts anys de vida per davant. Aquesta setmana hi ha hagut a Londres un fòrum, anomenat Petroli i Diner, que ha tractat sobre el tema. Els representants de les companyies petrolíferes l’han aprofitat per reivindicar el paper principal dels combustibles fòssils en el món actual. El secretari general de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), Abdal·là el-Badri, va ser un dels més crítics amb l’energia nuclear i els biocombustibles. El-Badri afirma que un país només pot estar cinc o sis anys convertint el seu menjar en energia, referint-se als biocombustibles, però no més. En part té raó. Actualment si un país industrialitzat volgués canviar absolutament el seu consum de petroli per biocombustibles, bioetanol o biodièsel, hauria de plantar tota la seva superfície de blat de moro o canya de sucre. I quan dic tota la seva superfície, vull dir tota. I encara no en faria prou. Per tant, els biocombustibles són part de la solució per anar abandonant la dependència total del petroli, però no són l’única solució. Fins i tot en això hi està d’acord el president de l’Agència Internacional d’Energia (AIE), Nobuo Tanaka, defensor de l’energia nuclear i de les renovables per fer front a l’escalfament global, però que admet que el món necessitarà en les pròximes dècades petroli per obtenir energia.
El director executiu de British Petroleum (BP) ha estat més precís i ha assegurat que els combustibles fòssils cobriran el 80% de la demanda energètica mundial el 2030. Si té raó, qui pensi que es podrà evitar l’escalfament global que se’n comenci a oblidar. El fòrum de Londres va ser organitzat per l’International Herald Tribune i la companyia d’anàlisi Energy Intelligence. Una altra de les conclusions de la reunió ha estat la conclusió, bastant òbvia per cert, que en el futur hi haurà països com el Brasil, Mèxic, l’Índia o la Xina, que amb la seva demanda influiran decisivament en el mercat petrolier. I que, les variacions de preus que abans tardaven anys en produir-se, en el futur es produiran en mesos o setmanes depenent de les alteracions polítiques i econòmiques que es vagin produint.
[youtube]cfzFYBIQ4mw[/youtube]
Un estudi de l’Agència del Medi Ambient i del Control de l’Energia de França (ADEME) afirma que cultivar plantes per als seu ús com a biocarburants en boscos o prats genera moltes més emissions de diòxid de carboni que les que permet evitar la substitució per hidrocarburs. Segons l’estudi el mal ús dels biocombustibles pot generar de dos a quatre vegades que utilitzant combustibles fòssils. Això passa, per exemple, quan es tallen els boscos tropicals per produir oli de palma. La raó d’aquest desequilibri en l’emissió de CO² és que només s’ha de tenir en compte que els biocarburants també generen diòxid de carboni, sinó que si abans s’han tal·lat enormes superfícies d’arbres aquestes deixen d’absorbir-lo. El mateix passa amb els prats. Evidentment no tots els biocarburants presenten el mateix desequilibri de diòxid de carboni. Segons l’estudi l’etanol obtingut a partir de la canya de sucre és el més eficients dels biocombustibles en terme medi ambientals, perquè genera un 90% menys de gasos d’efecte hivernacle que la gasolina; i a més proporciona més energia que la que es necessita pel seu conreu. El bioetanol de blat de moro, de blat i de remolatxa o el biodièsel de colza i soja presenten un balanç correcte, amb una reducció d’entre el 60% i el 80% respecte als combustibles fòssils que substitueix i un estalvi energètic entre el 50% i el 80%.
[youtube]Ib5RjiKMB4o&feature=related[/youtube]
Un informe del Consell britànic de’investigació sobre l’Energia afirma que la producció mundial de petroli començarà el seu declivi a partir de la pròxima dècada i que això tindrà repercussions serioses si no es prenen les mesures adequades. Els autors d’aquest estudi alerten del risc que el consum mundial de cru arribi al seu zenit i comenci a faltar petroli, cosa que en provocaria un augment ràpid del seu preu. Saber el moment en què s’arribarà a la màxima producció de cru no es cosa fàcil. Alguns parlaven de l’any 2000, altres del 2010, altres del 2020 i altres del 2030… Però l’aparició constant de nous i espectaculars jaciments fa que aquesta data fatídica s’hagi anat movent constantment. A partir de l’any 2000 es cert que la majoria de jaciments “fàcils” s’han acabat i que ara el cru s’ha d’anar a buscar en unes condicions molt més complicades. Segons l’estudi, a partir del 2020 la producció de petroli entrarà en una fase de declivi terminal. No s’extreurà prou cru per a satisfer la demanda i es buscaran altres combustibles fòssils encara més contaminants, com les sorres de quitrà. Els experts britànics fan una crida als governs perquè ho tinguin en compte i aprofiten els pròxims anys per apostar decididament per noves fonts energètiques netes i renovables, així com per la substitució gradual dels vehicles que utilitzen derivats del petroli per altres d’elèctrics o que puguin usar biocombustibles.
[youtube]OtnL4KYVtDE[/youtube]
La Unió Europea està debatent una proposta de la presidència sueca per reduir abans del 2020 les emissions de diòxid de carboni del transport aeri i marítim entre un 10% i un 20%, per sota els nivells del 2005. El Protocol de Kyoto del 1997 no va fixar objectius de reducció per aquests dos sectors, però com que l’augment del transport tant per mar com per aire ha estat espectacular durant els últims deu anys es fa necessari començar a incidir sobre ells. El Regne Unit, França, Irlanda, Holanda, Bèlgica i quasi tots els països de l’est d’Europa estan disposats a donar suport a una reducció considerable de les emissions. Altres, com Espanya, Malta, Xipre, Àustria o Romania proposen retallades sensiblement inferiors, d’entre el 5% i el 10% pel que fa al sector aeri i d’un màxim del 15% pel marítim. També hi ha un tema de debat sobre quins valors s’han d’aplicar les reduccions. El 2005 les emissions de CO² eren més grans que el 2007 i per això, aquests països partidaris de reduccions menors proposen que s’agafin els valors de fa dos anys perquè l’esforç serà molt menor.
S’ha de pensar que els consums de vaixells i avions no tenen res a veure amb els dels vehicles. Depen de les dimensions, la velocitat i de la potència dels motors de les naus, però un creuer que transporta unes 3.000 persones pot gastar 26.000 litres de gasoil per fer cent quilòmetres. La majoria d’embarcacions de motor que veiem atracades als ports tenen uns consums que poden anar d’entre 8 a 200 litres per hora de funcionament. Un B-747 pot arribar a carregar 200.000 litres de querosè per fer un vol transoceànic amb uns 500 passatgers a bord. En tot cas els consums de vaixells i avions són molt més grans que els dels vehicles terrestres i per tant les seves emissions de diòxid de carboni també. Quan s’ha parlat de biocombustibles només s’han començat a fer proves per aplicar-los en alguns avions i aquests nous carburants s’han destinat al transport terrestre. Si avions i vaixells comencessin a utilitzar-los les reduccions que proposen ara els governs serien molt més efectives. El problema és que se’n necessita tant que seria impossible cobrir la demanda mundial.