Posts Tagged ‘biologia’
[youtube]4NuaXrS0_Yc[/youtube]
El biòleg Bruno Díaz López acaba de presentar l’estudi més complet i detallar sobre el repertori de sons utilitzats pels dofins mulars (Tursiops truncatus) per comunicar-se. L’estudi demostra la complexitat de la comunicació entre aquests mamífers marins. Fins ara, la comunitat científica pensava que els xiulets eren els principals sons emesos pels dofins i no es donava importància ni se sabia l’ús dels sons en impulses de ràfegues. Díaz i un altre membre de l’Institut del dofí mular (BDRI), amb seu a Sardenya han demostrat que aquests sons són vitals per a la vida dels animals socials i el seu comportament.
Els sons de ràfegues els utilitzen els dofins mulars per a socialitzar-se i mantenir la seva posició en la seva jerarquia social per prevenir enfrontaments. L’estudi l’ha publicat l’editorial Nova Ciència en el llibre Delfines: comportamiento, anatomia y amenazas i conté el repertori més extens de sons de dofins que s’han anat recollint des del 2005.
Els experts diuen que els sons de xiulets tonals, que són els que tenen més melodia, permeten als dofins estar en contacte entre ells, principalment entre mares i fills, i coordinar les estratègies de cacera. Els sons d’impulses de ràfegues, més complexos i variats, els utilitzen per evitar lluites sobretot quan estan disputant-se aliments. El menys dominant s’allunya per evitar la confrontació. Segons Bruno Díaz, la característica principal d’aquests sons és que són molt unidireccionals, a diferència dels sons humans. Un dofí quan es dirigeix a un altre competidor fa aquest sàpiga perfectament que el missatge és per a ell.
[youtube]5QN3iBsYzqE&feature=related[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i altres organismes internacionals han descobert quin és el mecanisme molecular que regula quan i com es formen les flors de les plantes. L’estudi determina la xarxa genètica regulada pel factor de transcripció APETALA 1, que és el director d’orquestra de la floració. L’estudi, publicat per Science, permetrà conèixer com es desenvolupa aquest procés i el de l’aparició dels fruits de les plantes. L’APETALA 1 també controla l’activitat d’altres gens que regulen el desenvolupament vegetatiu o el creixement floral. Primer l’APETALA 1 reprimeix el programa vegetatiu, el moment en què les plantes produeixen fulles, i posteriorment activa el programa reproductiu, que és el de la producció de flors.
Un dels gens que controla l’APETALA 1 s’anomena Terminal Flower 1, i impedeix que el tronc on es formen les flors es converteixi en flor, cosa que li permet tenir un creixement continu i produir moltes flors. Encara que el mecanisme complet de la floració no es coneixia fins ara, el factor APETALA 1 no era desconegut pels científics. Aquest gen ha estat estudiar per part del grup de l’investigador del CSCI Francisco Madueño, de l’Institut de Biologia Molecular i Cèl·lular de Plantes Eduardo Primo Yúfera, que és un centre mixt del CSIC i de la Universitat Politècnica de València.
[youtube]NIkGHZN5X9w&feature=related[/youtube]
Des de principis del segle XX el fil de seda s’ha utilitzat com a material de sutura quirúrgica per la seva bona compatibilitat i resistència mecànica. Ara als Estats Units, a la Xina i a l’Espanya s’estan buscant noves possibilitats per la regeneració de teixits. A l’Estat espanyol un equip de científics de l’Institut Murcià d’Investigació i Desenvolupament Agrari i Alimentari (IMIDA), que dirigeix José Luis Cenis. Aquest científic explica que actualment es disposa de materials sintètics com biopolímers, ceràmiques o biovidre, i d’altres naturals com el col·lagen, però la seda s’ha convertit també en un dels biomaterials de més qualitat i potencial per a l’enginyeria de teixits. L’IMIDA està treballant ara en un projecte conjunt amb la Universitat de Zhejiang, a Hangzhou (Xina), realitzant esponges o estructures que són adequades perquè creixin cèl·lules de medul·la òssia o teixits humans capaços de reemplaçar altres que estan lesionats, evitant el risc de rebuig del sistema immunològic.
Però hi ha molt més. La fibroïna és una proteïna present en la seda i es pot presentar en forma de microesferes per a l’alliberament controlat de fàrmacs, cosa que ha despertat l’interès de la indústria farmacèutica. En temes de cosmètica, Cenis explica que ja estan treballant amb extractes de crisàlide i fibroïna perquè tenen un efecte molt regenerant de la pell.
La seda la fabriquen els cucs en el moment d’elaborar el capoll, i el fil de seda que se n’extreu té dues proteïnes, la fibroïna -que forma part del 70% del capoll- i la sericina, que no s’aprofita per fer teixits però sí que té aplicacions en medicina i cosmètica. La fibroïna no produeix rebuig ni inflama els teixits on s’inserta; té resistència mecànica i és flexible i biodegradable. Al cap d’un any el teixit la reabsorbit.
Entre altres formes de presentació mèdica de la seda que s’estan investigant hi ha el de fer-la com una fina pel·lícula per a recobrir altres materials, perquè el seu efecte sobre la regeneració de la pell és molt gran. Per això si es fan embenatges s’escurcen enormement els temps de cicatrització de la pell.
I d’on surten les propietats de la seda? Doncs sembla que l’alimentació d’aquests cucs (Bombyx mori) hi pot tenir a veure. Els cucs de seda s’alimenten de fulles de morera (Morus alba). En la medicina tradicional xinesa i coreana utilitza extractes de l’arrel i l’escorça per curar diverses malalties. Ara aquestes propietats també s’estan investigant.
[youtube]rWogBsnNrbU[/youtube]
L’entrada en un ecosistema d’espècies invasores constitueix la segona causa de pèrdua de biodiversitat del món. Ho diu la biòloga i cap del Servei Ecològic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), Concha Durán. Aquesta biòloga va assistir a unes jornades sobre espècies invasores d’aigua dolça organitzades per la Facultat de Ciències de la Universitat de Navarra per parlar del musclo zebrat, una autèntica plaga a l’Ebre. Segons Duran, l’afectació socioeconòmica d’aquesta espècie és evident però ara ja també el seu impacte mediambiental. El musclo zebrat es reprodueix de forma extraordinària, cada exemplar pot tenir un milió de larves anuals. Com que els musclos tenen la funció de filtrar aigua per alimentar-se teòricament contribueixen a tenir-la neta, però això és fals perquè al filtrar-la el que fan és agafar el fitoplàcton, base de la cadena tròfica d’altres espècies. Segons Durán, l’efecte exagerat de filtratge fa que augmenti la transparència de les aigües i, amb això, la presència d’algues submergides. Eradicar-lo és pràcticament impossible. En llocs tancats com basses o canals de reg es pot eliminar amb clor o peròxid d’hidrogen; però en els rius aquest tractament perquè provocaria uns danys mediambientals greus. Als Estats Units s’està investigant amb una toxina generada pels bacteris Pseudomonas fluorescens com a possible tractament contra aquest musclo zebrat en aigües obertes.
[youtube]63QOBq08Fxk[/youtube]
En només un segle el volum del cap dels rosegadors i la forma del seu cos s’ha modificat ostensiblement. Segons un estudi publicat per la revista PLoS ONE la causa la té l’augment de la població humana i el canvi climàtic. Ho explica l’ecòleg Oliver Pergams, de la Universitat d’Illinois, que han detectat canvis similars en rates tant de Califòrnia com de Chicago, una distància considerable perquè no tinguin relació entre elles. Per això els científics van pensar que potser les mutacions s’havien produït arreu del món. Es van examinar rosegadors de museus de tot el món i agafant les mesures anatòmiques de 1.300 exemplars de l’Àfrica, Amèrica i Àsia capturats entre el 1892 i el 2001. També van comparar especímens que viuen en illes aïllades amb d’altres que viuen en zones densament poblades i es van descobrir com a mínim 15 modificacions anatòmiques prou importants. Segons els investigadors deu d’aquestes modificacions tenen relació amb els canvis de població humana, canvis de temperatura i augment o disminució de les pluges. La gràcia del tema és que demostra que l’evolució potser un fenomen de pocs anys i que els mamífers s’hi adapten amb rapidesa. Ara també s’ha de determinar en què beneficia als rosegadors aquests canvis morfològics.
És impossible saber quantes rates hi ha al món. Però, per posar un exemple, es calcula que a Nova York, amb vuit milions d’habitants, hi hauria com a mínim sis rates per persona. O sigui, uns 48 milions de rates. Si la xifra l’apliquessim al món sencer, que té set mil milions de persones ens donaria una xifra aproximada de quaranta-dos mil milions de rates.
[youtube]E7tbAk_XS6o[/youtube]
Segons un estudi publicat per la revista International Journal and Systematic and Evolutionary Microbiology un bacteri atrapat en el gel de Groenlàndia pot tenir la calu per saber si hi pot haver formes de vida en altres planetes. Segons investigadors de la Universitat de Pensilvània, aquest bacteri, batejat com Herminiimonas glaciei, ha estat latent sota el gel durant 120.000 anys, en unes condicions similars a la de molts altres planetes. Aquest bacteri és de 10 a 50 vegades més petit que el microbi que provoca la gastroenteritis i els científics asseguren que el seu petit volum és el què li ha permès sobreviure entre els cristalls del gel que hi ha a més de tres quilòmetres de fondària. Un volum que a més el va ajudar a usar els seus nutrients de forma més eficient i com a protecció d’altres microbis depredadors. L’equip d’investigació està liderat per la biòloga Jennifer Loveland-Curtze i ha aconseguit fer reviure el bacteri. El mètode ha estat incubar-lo a dos graus positius durant set mesos i després a cinc graus positius durant quatre mesos.
Bona part de la vida a la Terra han estat i són microorganismes, i els científics creuen que el mateix passa en d’altres planetes o satèl·lits del Sistema Solar. Aquests ambients extremadament freds, com en el què s’ha trobat aquest bacteri de Groenlàndia són molt habituals a l’Univers. I a més poden preservar les cèl·lules i els àcids nuclèics durant milions d’anys.