Posts Tagged ‘calor’
[youtube]qTngQJgOA7E[/youtube]
L’Organització Meteorològica Mundial considera que es pot parlar d’onada de calor a la invasió d’una massa d’aire molt càlid que s’extén per un territori ampli. No és una onada de calor que pugi el termòmetre sinó que s’ha de parlar del moviment d’una massa d’aire càlid des dels seus llocs habituals cap a d’altres on no hi són habituals. En el cas del sud d’Europa les onades de calor venen provocades pel moviment de masses d’aire molt càlid d’origen nord-africà i solen tenir una duració de tres o quatre dies i es produeixen durant els mesos d’estiu. Quan són molt potents poden allargar-se més dies i es llavors quan comencen a provocar greus problemes. El calor extrem no només afecta a les persones, agreujant determinades malalties sinó fins i tot la mort, sinó que també pot castigar els conreus i afavorir els incendis forestals. L’hipertèrmia es caracteritza per un augment de la temperatura corporal per damunt dels 40 graus cosa que provoca desmaïs, deliris, convulsions, deshidratacions i fins i tot el coma. La població més vulnerable és la gent gran i els nens, sobretot els més petits de quatre anys i els nadons, i també la gent que té malalties cardiovasculars, obesitat i els que pateixen malalties respiratòries cròniques.
Les onades de calor s’associen a l’escalfament global del planeta, però històricament sempre n’hi ha hagut, el que sí és cert és que els últims anys els augments desmesurats de les temperatures cada cop són més freqüents i han deixat de ser una raresa. El calor extrem es deixa sentir sobretot a les grans ciutats perquè durant la nit retenen més escalfor i es refreden menys.
El juliol del 1978 a l’Estat espanyol es va produir una forta onada de calor que va fer que a Moratalla (Múrcia) s’arribessin als 49 graus, això va generar un incendi que va destruir 25.000 hectàrees de la regió. L’estiu del 1980 els EUA van patir una onada de calor que va provocar la mort de 1.700 persones. El juny del 1993 l’Europa Mediterrània també es va veure afectada pel calor extrem. A Grècia van morir 44 persones i a Itàlia 40. Durant deu anys, no hi va haver onades de calor significatives. La següent onada destacable es va produir el juliol del 1994 quan 41 persones van morir arran d’unes temperatures que a Múrcia van arribar als 46,1 graus i que van provocar una onada d’incendis forestals a tota la costa mediterrània. L’any següent el 1995, la calor va tornar a atacar amb força als EUA, 726 persones van morir a la zona dels Gran Llacs. El 1999 a Chicago 150 persones no van poder aguantar les altes temperatures. A partir del 2000 no hi ha hagut any que en algun indret o altre no hi hagués una onada de calor.
L’any més dur pel què fa a onades de calor va ser, sens dubte el 2003. Durant els mesos de juliol i agost les temperatures van batre tots els rècords. Les conseqüències van ser devastadores. Es calcula que a França van morir 14.802 persones; a Portugal, 1.316; a Itàlia, 4.175; a Holanda, 1.400; i a l’Estat espanyol oficialment 141, encara que segons el centre estatal d’Epidemiologia, la taxa de mortalitat es va elevar en unes 6.500 persones per damunt de la mitjana interanual. El fet que l’aire calent saharià provoquès la mort de més persones cap al nord es deu al fet que normalment no arriba a aquestes latituds. Els efectes d’aquella onada de calor van ser tan devastadors que a partir de llavors es va crear un pla per prevenir-ne de noves. Ara es disparen les alertes quan es calcula que les temperatures poden arribar al 95% de la temperatura màxima registrada en una zona. O sigui si la temperatura màxima és de 40 graus, es dispara l’alerta quan es preveu que els termòmetres arribin als 38 graus.
La gent sovint es pregunta perquè si anem a l’escalfament global com és que no fa sempre més calor i com és que a l’hivern i sol haver episodis d’onades de fred. La resposta és que el què està provocant l’home abocant gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera és una alteració del clima i provocant fenòmens extrems, per això veiem les llevantades històriques, les ventades històriques, les calors històriques o les pluges històriques… I el què veurem.
[youtube]VwX9lwF3uCU&feature=PlayList&p=DE28A58AABE70D6C&playnext=1&playnext_from=PL&index=3[/youtube]
Steven Chu és un científic nord-americà designat per Barack Obama secretari d’Energia dels EUA. Chu és un investigador importar que el 1997, juntament amb Claude Cohen-Tannoudji i William Daniel Phillips, va rebre el premi Nobel de Física per les seves investigacions en el refredament i captura d’àtoms utilitzant llum làser. Chu ha estat notícia aquests dies per llançar una idea que es pot fer realitat en el futur immediat. Segons ell, la solució més barata per lluitar contra el canvi climàtic és pintar de blanc o colors clars els teulats i altres superfícies com les carreteres. El color negre absorbeix la llum del sol i contribueix a augmentar l’escalfament global, per contra, els colors clars reflecteixen els raigs solars i ajudarien a la sortida de la radiació del Sol a l’espai alhora que evitarien un escalfament excessiu de les carreteres i els habitatges. A les zones més caloroses del món, principalment al voltant de la Mediterrània, això fa molts segles que se sap que les cases més fresques són les que es pinten de blanc. Segons els càlculs que s’han fet la idea pot semblar senzilla però tindria unes conseqüències enormes. Si es canviessin els colors de les superfícies de les cent ciutats més grans del món s’estalviaria un equivalent a 44.000 milions de tones de diòxid de carboni. El problema de les carreteres és que no es poden pintar de blanc perquè podria provocar ceguesa en els conductors i per això Chu proposa que es pintin de color ciment. Si es fan proves als Estats Units i es veu l’efectivitat de la mesura d’aquí poc temps l’exemple serà imitat arreu i s’haurà fet un pas molt important en la lluita contra l’escalfament global.
[youtube]q0hmfTWF8Rw&NR=1[/youtube]
El departament meteorològic de Pequín ha anunciat que es prendran mesures per evitar que la gran desfilada militar del 60è aniversari del règim comunista, que es farà l’1 d’octubre, sigui passada per aigua. Per això llançaran substàncies químiques, com ara iodur de plata, als núvols, per prevenir que hi hagi una excessiva condensació. Aquestes substàncies, el que fan és accelerar el procés de pluja i evitar que sigui torrencial o que deixi anar pedra. El govern xinès fa temps que està obsessionat amb el control del clima. Durant els Jocs Olímpics del 2008 va escampar al cel iodur de plata en grans quantitats, però també va començar a experimentar amb un mineral anomenat diatomita. Els experiments els van fer a la regió de Mongòlia interior, sense gaire èxit, tot sigui dit. La diatomita és una roca formada per les closques d’unes algues unicel·lulars anomenades diatomees, que tenen unes dimensions microscòpiques. Perquè plogui hi ha d’haver molt de vapor d’aigua a l’atmosfera i la presència de nuclis de condensació, per exemple, partícules de pols, que recullen l’aigua, i en el moment en què es forma una gota la mateixa gravetat la comença a fer caure. O sigui que si s’omple l’atmosfera de més partícules en suspensió, la possibilitat que aquestes capturin l’aigua i l’arrosseguin cap avall és força alta. Hi ha un projecte actualment anomenat Greshem que es proposa fer augmentar la quantitat de precipitacions a les zones àrides del planeta. La investigació és encapçalada pel professor Leon Brening, del Departament de Física de la Universitat de Brussel·les i especialista en models atmosfèrics de la NASA. L’experiment es duu a terme a la Universitat Ben Gurion del Neguev, a Israel, amb la col·laboració de científics belgues i nord-americans. La idea de fabricar pluja «artificial» ve dels anys 60. Una empresa israeliana dedicada al desenvolupament de superfícies especials, Aktar, ha creat el que els científics han batejat com a superfície negra, un material tèrmic que absorbeix la llum del sol i irradia calor a l’atmosfera i que es pot escalfar fins a 40 graus centígrads. Això genera un corrent ascendent d’aire calent que va a buscar el vapor d’aigua, i teòricament això hauria de fer ploure més. Hi ha molts escèptics que això funcioni, però el repte de dominar el temps no es deixarà de perseguir mai.