Posts Tagged ‘canvi climàtic’
[youtube]UE3UvdyaFN0&feature=related[/youtube]
La sequera del sud-oest d’Austràlia i les fortes nevades a l’Antàrtic tenen relació, segons un estudi científic que ho demostra i que ha estat publicat pel setmanari Nature, realitzat per científics de la Divisió Australiana a l’Antàrtida i del Centre d’Investigacions del Clima i Ecosistemes Antàrtics. La causa d’això seria el model de circulació atmosfèrica que consisteix que un vent fred i sec que arriba a Austràlia mentre que el vent humit i càlid se’n va cap a l’Antàrtic. Els científics van comparar els registres de precipitació al cim de Law Dome, a l’Antàrtic, i al sud-oet australià. El resultat és clar: quant més plou en una regió menys precipitacions hi ha a l’altra. Les dades meteorològiques demostren que les intenses nevades de les últimes dècades al Law Dome no són habituals si es comparen amb els registres dels últims 750 anys, però el mateix passa amb la sequera a Austràlia que ha estat molt més extrema les últimes dècades. Segons els investigadors la resposta està amb el desequilibri atmosfèric provocat per les emissions causants de l’efecte hivernacle.
[youtube]UKq7VKeO81Q[/youtube]
Científics britànics han registrat un augment d’un terç en la quantitat de gas metà que es filtra en la capa subterrània de gel permanent de l’Àrtic en els últims cinc anys, cosa que pot provocar un increment de 10 graus de la temperatura mitjana de la zona per l’any 2100. El descobriment l’han fet científics de la Universitat d’Edimburg i ha estat publicat a la revista Science. La capa de gel de l’Àrtic amaga bilions de tones de metà, un gas que contribueix quatre vegades més que el diòxid de carboni a l’efecte hivernacle. Per això molts científics creuen que si es fon l’Àrtic, tots els esforços que s’estan fent per a reduir les emissions de CO² seran totalment inútils.
El pitjor de tot és que l’escalfament causat per l’increment de les emissions de metà a l’atmosfera tindrà un efecte dòmino. Més desglaç, més metà a l’atmosfera, més augment de la temperatura, més deslgaç… un cercle autodestructiu que farà augmentar les temperatures molt més ràpid que el què es preveia fins ara.
Els aiguamolls o la tundra de les altes latituds emeten per ara relativament poc metà però les previsions apunten a que augmentaran un terç en cinc anys. Això demostra que un petit escalfament provoca un fort augment de les emissions de metà. Un dels científics que ha treballat en l’estudi Paul Palmer diu que el metà explicaria el perquè a l’Àrtic el canvi climàtic s’està desenvolupant el doble de ràpid que a d’altres llocs del món. Les emissions de metà a l’Àrtic es van incrementar un 31% entre el 2003 i el 2007, això significa un milió més de tones de metà per any.
L’estudi explica que la meitat de les emissions mundials de metà provenen de la zona dels tròpics, amb 20 milions de tones alliberades per la selva amazònica cada any i 26 milions de tones generades a la conca del riu Congo. Els camps d’arròs de la Xina i del sud-est asiàtic van produir un terç de les emissions mundials de metà, 33 milions de tones, i només el 2% prové de les regions àrtiques, però en canvi és aquí on s’han registrat proporcionalment els augments més importants.
[youtube]NqyKFU868BI[/youtube]
Investigadors de la Universitat de Màlaga (UMA), liderats pel professor Francisco Criado, han constatat que la temperatura superficial de l’aigua del mar a la Mediterrània ha augmentat 0,05 graus centígrads cada any durant l’últim quart de segle. En total en 25 anys un augment de 1,25 graus. L’estudi s’ha centrat en l’intercanvi d’aigua que es produeix a l’Estret de Gibraltar i la seva relació amb els fenomens climàtics que afecten el Mediterrani. L’estudi també ha analitat la temperatura de l’aire com una més de les variables per a diagnosticar les tendències climàtiques. I les conclusions són que des de fa seixanta anys la temperatura ha anat augmentant 0,012 graus centígrads anualment. En total en seixanta anys un augment de 0,72 graus. Curiosament durant la dècada dels cinquanta del segle passat la temperatura mitjana de l’aire tenia una tendència descendent, però a partir del seixanta va començar a augmentar espectacularment. Les diferents capes d’aigua a diferents temperatures que es troben en els mars fan que les aigües intermitjes i fondes també s’hagin escalfat, encara que d’una forma molt més moderat. El grup de l’UMA treballa actualment en el seguiment de les variables climàtiques de la Mediterrània per fer una descripció pormenoritzada de foctors com la precipitació, evaporació, temperatura de l’aire i aigua i el nivell del mar. Tota la informació l’obtenen de bases de dades climàtiques procedents del National Centers for Environmental Prediction (NCEP) de la NASA.
[youtube]yKkyLKYamUo[/youtube]
La revista The Lancet ha repassat les accions que són fàcilment realitzables i que poden ajudar a lluitar contra l’escalfament global i, alhora, millorar la salut de la gent. Els consells són diversos i van des de buscar l’eficiència energètica a les llars, a la reducció del consum de carn. La revista mèdica considera que aquests són els aspectes que s’han de començar a debatre a la cimera de Copenhaguen. Entre els exemples que posa The Lancet hi ha un estudi de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres que assegura que si es combinessin l’aïllament tèrmic dels edificis, la ventilació, el canvi de combustibles fòssils per biocombustibles i la conscienciació ciutadana s’evitarian al Regne Unit 5.500 morts prematures cada any i l’emissió a l’atmosfera de 41 megatones de diòxid de carboni.
Però hi ha d’altres efectes de què suposaria fer alguna acció concreta en països com l’Índia, on si s’instal·lessin en un termini de 10 anys 150 milions de forns solars no contaminants -que valen 50 euros cadascun- es reduirien en 240.000 les morts de menors a causa de problemes respiratoris i en 1,8 milions les morts d’adults per problemes cardíacs i pulmonars. També la revista assegura que l’ús de la bicicleta sempre ajudaria més tan a tenir salut com a contaminar menys. Si a les grans ciutats es caminés més i s’anés més en bicicleta els beneficis sobre la salut dels ciutadans serien enormes. A Londres, per exemple, una mesura així aplicada ara significaria pel 2030 que s’haurien reduït entre un 10%-19% els casos de mals coronaris isquèmics; del 10%-18% els ictus cerebrals; entre un 7%-8% els problemes de demència i del 12%-13% els càncers de mama.
Els autors de l’informe asseguren que països en vies de desenvolupament tindrien significatives millores de la salut dels seus ciutadans si es reduís el consum de carbó per a produir electricitat. Una reducció de l’ús de carbó d’entre el 30% i el 50% abans del 2030 suposaria 93.000 morts prematures anuals menys a l’Índia; 57.000 menys a la Xina i 5.000 menys als països de la UE. The Lancet també defensa retallar un 30% el consum mundial de carn per a reduir l’impacte d’una indústria que genera entre el 10% i el 12% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i el consum de greixos saturats, responsables de moltes malalties cardiovasculars del primer món.
[youtube]JCEEA8GxFU0[/youtube]
El Consell d’Europa, l’organisme europeu amb seu a Estrasburg, ha encarregat a l’Institut d’Hidràulica Ambiental de Cantàbria i a l’Ajuntament de Santander un estudi sobre les efectes del canvi climàtic en la costa europea arran de l’escalfament global. Uns setanta milions d’europeus viuen en ciutats costaneres. Fins ara, els efectes del canvi climàtic sobre les costes es limitaven a preveure l’augment del nivell del mar, però la cosa és molt més complicada, tal com recull l’estudi. Les ciutats costaneres d’Europa, i per extensió de la resta del món, hauran d’adaptar les seves infraestructures pel desafiament que suposa fer front a fenòmens meteorològics cada cop més extrems. Puja el nivell del mar, però també l’altura de les onades i la força del vent. A Cantàbria, els últims tres anys, s’han superat tots els rècords d’onatge. El febrer d’aquest any a 22 milles al nord de Santander, una boia de mesurament d’ones en va detectar una de 26 metres d’altura.
Aquests fenòmens extrems poden afectar no només la primera línia de costa, sinó també altres infraestructures com el clavegueram, la xarxa elèctrica, la distribució d’aigua potable o el transport. A partir d’ara la planificació territorial ha de començar a tenir en compte que els pròxims anys les condicions variaran perquè, de no fer-se, les reparacions seran constants i la despesa enorme. El director de l’Institut d’Hidràulica de la Universitat de Cantàbria, Íñigo Losada, també destaca les diferències entre l’Atlàntic i el Mediterrani. Així mentre la costa atlàntica pot veure un augment del nivell del mar per raons del desglaç, a la mediterrània hi ha un augment de l’aigua més provocat pel canvi en les depressions i els anticiclons que cada vegada són més potents i per tant pressionen o treuen pressió l’aigua de la Mediterrània.
[youtube]dHweIXv2DF0&feature=PlayList&p=8148D90868784854&index=0[/youtube]
L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) ha advertit que la demanda mundial d’energia augmentarà un 40% els pròxims vint anys. Segons l’AIE, el 2030 el preu del barril de petroli arribarà als 115 dòlars, mentre que el 2020 serà de 100 dòlars. Encara que aquestes previsions són per filar molt prim i depenen de factors que no tenen res a veure amb el consum, sinó simplement a vegades amb la mateixa especulació, el que està clar és que els pròxims anys el món necessitarà molta més energia. I si el món necessita més energia vol dir que el petroli continuarà almenys tres dècades més sent qui estiri del carro energètic. Però, i més enllà?
Pel 2009 l’AIE calcula que la frenada de l’activitat econòmica provocada per la crisi farà que el cru s’estabilitzi en un preu que voltarà els 60 dòlars per barril. Els càlculs de la AIE preveuen un increment anual de l’1% en la demanda de petroli. Si el 2008 es van consumir 85 milions de barrils diaris el 2030 seran 105 barrils diaris. De qui pocs anys es calcula que la Xina superarà als Estats Units com a màxim consumidor de petroli i gas.
I si es continua consumint a aquest ritme petroli què passarà amb el canvi climàtic? Doncs en aquest tema pinta malament. Només un pla global de donar pas a noves energies sostenibles, com l’hidrogen, pot mantenir l’augment de la temperatura global en dos graus i no en sis si es continua cremant combustibles fòssils al ritme actual. L’ideal és complir el que s’anomena Escenari-450, o sigui no superar les 450 partícules de diòxid de carboni per millor. Actualment l’atmosfera ja conté 390 partícules per milió i la concentració de CO² augmenta vertiginosament. Si el 2020 no es comença a reduir el consum d’energia, la concentració de diòxid de carboni superarà les 450 partícules per milió i l’escalfament global serà irreversible. Però això implicaria frenar radicalment el consum de petroli i gas, potenciar els cotxes híbrids i elèctrics de forma ràpida i que quasi la meitat de l’energia vingui de fonts renovables. Unes fites molt i molt complicades d’aconseguir.
[youtube]y-pWd19MIeM[/youtube]
El canvi climàtic està obligant la natura a desenvolupar mecanismes contra l’adversitat. Si sobra diòxid de carboni, la mateixa Terra ens pot ensenyar a com combatre-ho. Ho han descobert experts del British Antartic Survey (BAS) quan han detectat una enorme proliferació de petites plantes marines en aigües que han quedat exposades per la disminució de la capa de gel a l’Antàrtic. Aquestes plantes són fitoplàcton que quan prolifera té un efecte beneficiós pel clima. El mecanisme és el següent, el fitoplàcton absorbeix el CO² i, quan mor, s’enfonsa i es queda al fons del mar durant milions d’anys. Aquest fenomen fins ara no s’havia tingut en compte en els models de canvi climàtic. L’equip de BAS l’ha dirigit Lloyd Peck i s’han dedicat a comparar antecedents del retrocés de les glaceres amb la quantitat de clorofila a l’oceà. La clorofila és el pigment que les plantes utilitzen per la fotosíntesi, per a capturar el diòxid de carboni i transformar-lo en oxigen. El BAS ha descobert que en els últims 50 anys, la disminució del gel antàrtic ha deixat al descobert una àrea de 24.000 quilòmetres quadrats que ha estat colonitzada per fitoplàcton amb gran capacitat d’absorció de diòxid de carboni.
En el vídeo que acompanya aquest post podeu veure quin serà el futur de l’Antàrtida d’aquí uns milions d’anys, quan el continent s’hagi desplaçat cap al nord i quan la neu i el gel que el cobreix s’hagi fos. Val la pena.
[youtube]0bHnisZRxRs[/youtube]
El govern de l’Equador ha començat a racionar el fluid elèctric en sectors residencials de les ciutats del país, per evitar majors problemes a la indústria i al comerç. Si ahir parlàvem dels efectes de la sequera en el llac Titicaca, a la frontera entra Bolívia i el Perú, ara ja s’estan produint altres conseqüències a la regió. El problema rau en la principal planta hidroelèctrica del país, Paute, afectada per la greu sequera. Aquesta central ha reduït la seva producció d’energia d’uns 1.000 megawatts a uns 350. De moment s’espera que els talls elèctrics s’allarguin dos mesos, sinó comença a ploure i els rius que alimenten la presa de Paute no hi aboquen més aigua. El govern de l’Equador té diversos projectes hidroelèctrics en marxa per a evitar en el futur que els problemes de sequera afectin la capacitat de producció elèctrica del país.
[youtube]uS2RfobNNrE[/youtube]
El govern de Bolívia està preocupat perquè les aigües del llac Titicaca han baixat 4,5 metres des del mes d’octubre a causa de l’extrema sequera que afecta l’altiplà. Una sequera tan extrema posa en perill la biodiversitat del llac d’aigua dolça navegable més alt del món. Espècies com el suche, el carachi i la truita, així com la vegetació del llac, que comparteixen Bolívia i el Perú, estan amenaçades pel canvi de condicions ambientals. El llac està a punt de batre el rècord negatiu de manca d’aigua que es va assolir el 1943, quan va baixar cinc metres per sota del seu nivell habitual. Una davallada de l’aigua tan pronunciada provocarà desequilibris entre la fauna i la flora i sobretot alterarà la pesca, una de les principals activitats de la zona. Situat a 3.800 metres d’altura, el Titicaca, el llac sagrat dels inques, té una superfície de més de 8.500 quilòmetres quadrats i serveix de frontera natural entre Bolívia i el Perú. Les autoritats bolivianes confien que a partir de la setmana que ve, les pluges primaverals de l’hemisferi sud arreglin la situació. Molts experts atribueixen la sequera extrema a l’escalfament global i al fenomen de El Niño, que encara que aquest any no és massa potent, quan apareix provoca manca de pluges a l’altiplà.
[youtube]ZrU4OHjDJpk[/youtube]
El Nobel de Física nord-americà Steven Chu ja ho va proposar a principis d’any i des d’aquí ens hem vam fer ressò. La millor manera per lluitar contra el canvi climàtic és pintar les carreteres, les cases i els taulats de blanc. Ara una idea similar ha sorgit al Perú. La iniciativa ha sortit de l’ONG Glaciares Perú i proposa pintar de blanc les muntanyes que han perdut les glaceres per lluitar contra el canvi climàtic perquè això contribuiria a reduir la velocitat del desgel. El color blanc evita que la radiació solar es converteixi en calor i d’aquesta manera frena els efectes del canvi climàtic.
Perú té el 70% de les glaceres dels Andes, però en una vintena d’anys ha perdut un 20% de la superfície gelada per culpa de l’escalfament global. Es calcula que pel 2015 totes les glaceres per sota els 5.500 metres d’altura respecte el nivell del mar hauran desaparegut. Per això el president de Glaciares Perú, Eduardo Gold, defensa aferrissadament pintar els cims de blanc. Quan no hi ha gel, la superfície negra de la roca tendeix a convertir la radiació solar en calor i pràcticament duplica l’efecte hivernacle sobre les glaceres. Gold proposa pintar els cims de les muntanyes amb un material de ciment, de color blanc, fet a base de minerals perquè la radiació es reflecteixi a l’espai. La pintura blanca reflecteix tanta energia lumínica com la neu i permet que el 85% de la radiació solar torni a l’espai i només un 15% es transformi en calor. Si la superfície és negra el 90% de la radiació solar es transforma en calor.