Posts Tagged ‘CO2’
[youtube]VwX9lwF3uCU&feature=PlayList&p=DE28A58AABE70D6C&playnext=1&playnext_from=PL&index=3[/youtube]
Steven Chu és un científic nord-americà designat per Barack Obama secretari d’Energia dels EUA. Chu és un investigador importar que el 1997, juntament amb Claude Cohen-Tannoudji i William Daniel Phillips, va rebre el premi Nobel de Física per les seves investigacions en el refredament i captura d’àtoms utilitzant llum làser. Chu ha estat notícia aquests dies per llançar una idea que es pot fer realitat en el futur immediat. Segons ell, la solució més barata per lluitar contra el canvi climàtic és pintar de blanc o colors clars els teulats i altres superfícies com les carreteres. El color negre absorbeix la llum del sol i contribueix a augmentar l’escalfament global, per contra, els colors clars reflecteixen els raigs solars i ajudarien a la sortida de la radiació del Sol a l’espai alhora que evitarien un escalfament excessiu de les carreteres i els habitatges. A les zones més caloroses del món, principalment al voltant de la Mediterrània, això fa molts segles que se sap que les cases més fresques són les que es pinten de blanc. Segons els càlculs que s’han fet la idea pot semblar senzilla però tindria unes conseqüències enormes. Si es canviessin els colors de les superfícies de les cent ciutats més grans del món s’estalviaria un equivalent a 44.000 milions de tones de diòxid de carboni. El problema de les carreteres és que no es poden pintar de blanc perquè podria provocar ceguesa en els conductors i per això Chu proposa que es pintin de color ciment. Si es fan proves als Estats Units i es veu l’efectivitat de la mesura d’aquí poc temps l’exemple serà imitat arreu i s’haurà fet un pas molt important en la lluita contra l’escalfament global.
[youtube]JlTGEPP6evo&feature=related[/youtube]
Les begudes gasoses contenen dissolt CO² en gran quantitat per això quan s’obren esclaten amb força o vessen, sobretot si abans s’han sacsejat. El diòxid de carboni, cada vegada més present a la nostra atmosfera, també està dissolt en l’aigua, tant dels llacs com dels mars. Pot esclatar, com si fos una ampolla de cava, un llac? La majoria segurament pensarà que no, que les condicions són diferents. Doncs això, per estrany que pugui semblar, ha passat. El fenomen del «llac explosiu» és el que es coneix com a erupció límnica que passa molt poc freqüentment però que és possible. El diòxid de carboni erupciona de sobte de les profunditats d’un llac i surt a la superfície en prou quantitat com per asfixiar als éssers humans o animals que hi hagi a la zona. Si l’erupció és molt abrupta també es poden originar tsunamis que contribueixen a la destrucció de les ribes. L’origen d’aquest estrany fenomen pot estar provocat per moviments de terra o activitat volcànica i evidentment és necessari que la concentració de diòxid de carboni a l’aigua sigui tan gran que la saturi. D’erupcions límniques se n’han observat dues recentment. La primera va passar al llac Monoun del Camerun el 1984 i va asfixiar 37 persones. El segon cop va ser al llac Nyos, també al Camerun, el 1986, i va matar unes 1.800 persones. Se suposa que hi ha hagut altres vegades aquest fenomen però no s’ha pogut demostrar. En tot cas els científics estan advertint que es podria produir en un llac més gran, el Kivu, situat entre Rwanda i la República Democràtica del Congo, a la riba del qual viuen milions de persones i que comença a presentar uns nivells de saturació de CO² preocupants.
[youtube]7Nz3os8v-Zk[/youtube]
Semblava una cosa lògica però fins ara ningú n’hi havia fet massa cas. Els incendis forestals que es produeixen al món alliberen cada any l’equivalent al 50% de CO² general per la crema de combustibles fòsils Ho diu un equip internacional d’una vintena de científics de diversos estats. Aquests científics han demanat al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) que tinguin en compte aquesta dada en els seus informes i models de clima. L’estudi l’han publicat a la revista Science i conclou que una cinquena part de l’efecte hivernacle que té origen antropogènic -provocat per l’home- es provocat pels incendis forestals. Aquests científics, a més, alerten del cercle viciós que generen els incendis ja que el diòxid de carboni que alliberen contribueix a fer augmentar les temperatures i, per tant, a que hi hagi més incendis. I els focs no només es produeixen a la riba mediterrània o en zones tropicals. Enormes extensions de boscos de Sibèria, el Canadá i el nord d’Europa es cremen anualment i cada vegada amb més freqüència per l’augment constant de les temperatures. Només els boscos russos tenen emmagatzemat el 50% del carboni que hi ha l’hemisferi nord i el perill que acabin cremant cada vegada és més gran.
[youtube]OCFXNw7tNXE[/youtube]
Un grup d’investigadors de la Universitat de Victòria (Canadà), dirigits per Verena Tunnicliffe, ha descobert que els musclos són capaços de sobreviure a l’acidificació dels oceans. L’estudi s’ha fet en una zona del Pacífic, a l’arxipèlag de les Marianes, on l’aigua té grans concentracions de CO² i ha estat publicat per la revista Nature Geoscience. Els científics han descobert que els musclos que viuen en aigües més àcides tenen la clova sensiblement menys gruixuda dels que viuen en aigües normals i que la seva taxa de creixement es redueix a la meitat. Tot i així sobreviuen perquè alguns dels seus principals depredadors, com els crancs, no es poden desenvolupar en un ambient tan àcid.
Per què es tornen àcids els oceans? Els mars absorbeixen pràcticament la meitat de tot el diòxid de carboni que es llança a l’atmosfera, l’altra meitat contribueix a l’escalfament global i al canvi climàtic. Els mecanismes de com el CO² altera la vida marina encara no estan clars, però el què sí se sap és que afecta i molt. L’acidesa de l’aigua es mesura pel pH (o sigui la concentració de ions d’hidrogen). L’aigua destil·lada, la més pura té un pH 7. Quan més baix és el pH més àcid i quan més alt més alcalí. El pH dels mars és lleugerament alcalí amb un pH que oscil·la entre 8 i 8,3, unes condicions a les quals ja s’han adaptat la flora i la fauna marina. No sempre ha estat així, fa 55 milions d’anys els mars eren força més àcids. El què està passat ara és que la velocitat d’acidificació dels oceans s’ha accelerat i es calcula que a l’any 2100 el pH podria haver baixat entre 0,3 i 0,4 punts. Quin problema representa això? Doncs que un augment de l’acidesa dificulta la formació de carbonat càlcic (CO³Ca) que és part vital de multíssims organismes, per exemple els musclos o els coralls, ja que l’utilitzen per crear les seves estructures i cloves de protecció. I com que coralls, crustacis i petits mol·luscs són base de la cadena alimentària marina el problema de l’acidificació pot tenir unes conseqüències enormes, ara per ara difícils de predir.
[youtube]Uu7Abqr8b6M&feature[/youtube]
Els cotxes poden ser elèctrics i l’energia que ens arriba a les cases pot ser solar o eòlica però els avions ho tenen mdifícil per a utilitzar energies renovables. Aquest és un greu problema perquè la indústria aeronàutica emet 680 milions de tones de CO² cada any, amb una dada curiosa, els responsables del 95% d’aquests gasos emesos són d’avions de només 43 països. Com que els governs poc a poc es van conscienciat del problema de l’escalfament global, alguns perquè ho estan vivint en el seu propi territori, s’està demanant a l’aviació que redueixi les emissions. Hi ha unes quantes consideracions a fer. La primera és la mania de les administracions de fer macroaeroports on les capçaleres de pista estan a quilòmetres de distància de les terminals. Els aparells comercials més habituals (Boeing-737 o Airbus A320) poden arribar a consumir un tona de querosé només per fer el recorregut fins al punt d’inici de l’enlairament d’un macroaeroport. Evidentment també es poden reduir les emissions fent els motors més eficients, però això passa com amb els cotxes, cada nou model consumeix una mica menys que l’anterior. I l’altre element és, sens dubte, l’ús de biocombustibles però que han de tenir unes característiques determinades per les condicions extremes en que han de funcionar. Les primeres proves de biocombustibles en avions es van fer l’any passat amb resultats molt exitosos que han obert les portes a que en poc temps l’ús d’aquests carburants sigui molt freqüent. La setmana passada es va celebrar a Ginebra la quarta cimera de l’Aviació i el Medi Ambient. La cimera va estar organitzada conjuntament pels principals responsables de la indústria de l’aviació -constructors, empreses, aeroports i gestors- per trobar fórmules de concens en la lluita contra el canvi climàtic. Les reduccions d’emissions de diòxid de carboni seran aquest any d’un 7,8% respecte el 2008 segons l’Associació Internacional del Transport Aeri (IATA). Aquesta reducció es deu en un 6% a la disminució de l’activitat aèria a conseqüència de la crisi econòmica i en un 1,8% a l’aplicació de protocols per a reduir el consum dels aparells. I aquest també és un camí, a Ginebra un centenar d’aeroports europeus han signat un acord per a reduir de 500.000 tones anuals de diòxid de carboni només canviant el tipus d’aterratge de les aeronaus. En comptes que l’aparell s’acosti a gran altitud a l’aeroport de destí i després iniciï un descens vertiginòs, les aeronaus iniciaran el descens a més distància. Només amb aquest mètode, s’estalvien entre 50 i 150 quilos de combustible per a un trajecte mitjà -un vol d’un parell d’hores- i es deixen d’emetre a l’atmosfera entre 160 i 470 quilos de CO². Si els aparells a més utilitzesin biocombustibles, alguns extrets d’algues conreades en aigües fecals, aquestes reduccions d’emissions serien encara més espectaculars.
[youtube]zqKHsY-swgk&feature[/youtube]
L’escalfament global està provocat bàsicament per les emissions de diòxid de carboni (CO²) a l’atmosfera en unes concentracions tan elevades que els vegetals que fan la funció clorofílica no donen l’abast per a transformar-lo en oxigen. De fet el CO² està intrínsicament lligat a la vida. Quan respirem n’expulsem, els humans i la resta d’animals; i les plantes durant les hores de sol, però és la crema a gran escala de combustibles fòssils la que està provocant el canvi climàtic -encara que a n’en Tomàs Molina no li agrada que s’usi aquest terme perquè diu que canvis climàtics sempre n’hi ha hagut-. Entre les instal·lacions que emeten més diòxid de carboni i ha les centrals tèrmiques de carbó. El ministre alemany de Medi Ambient, Sigmar Gabriel, ha afirmat que aquest tipus de centrals només tenen futur si són menys perjudicials per al medi ambient. Però si el CO² que emeten no el poden deixar anar a l’atmosfera, què se n’ha de fer? La resposta és la tecnologia Carbon Capture and Storage (CCS) que s’ha començat a aplicar, en període de proves, a Alemanya per crear un magatzem soterrani de diòxid de carboni. La UE creu que aquest pot ser un bon mètode per reduir les emissions de gasos contaminants a llarg termini. La tecnologia simplement consisteix en capturar el CO² emès per evitar que vagi a l’atmosfera i traslladar-lo a través de gasoductes cap a antics jaciments subterranis d’hidrocarburs que ja estan buits. La idea pot ser bona però té moltes interrogants. El 2015 s’acabarà el termini d’avaluació del programa pilot i se sabrà els problemes que ha generat. I quins problemes poden ser? Algunes organitzacions ecologistes consideren que hi ha riscos de fuites, de contaminació d’aigües subterrànies i de desplaçament de metalls perillosos cap a les capes més superficials… a més que continuaran sent un problema molts anys després que les centrals hagin tancat. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE), la captura i emmagatzemament de CO² podria contribuir a una reducció del 20% de les emissions a l’any 2050. Però aquesta solució només pot ser provisional, i en tot cas el què s’haurà de procurar és que les emissions de diòxid de carboni es redueixin molt més i que hi hagi moltes plantes per anar-lo eliminant.