Posts Tagged ‘crisi’
[youtube]tIJlLotBlUo[/youtube]
El projecte Web-Bot es va començar a desenvolupar a principis dels anys noranta per detectar si a través de la informació que s’anava bolcant a internet -en aquell moment en els seus inicis a nivell domèstic- es podia preveure quina seria l’evolució futura dels mercats borsaris. Utilitzant una tecnologia anomenada sistema d’aranya el Web-Bot (un robot de webs) es dedica a cercar per internet paraules clau que, quan són localitzades es copien juntament amb part del text que les envolta. S’envien a una central on s’analitzen per obtenir-ne algunes conclusions. Per exemple si la gent parla molt d’atur i falta de diners, d’alguna forma es pot deduir la profunditat i la duració de la crisi. De la mateixa manera es podia determinar si hi havia perill de conflicte entre dos països o si algun estat determinat tenia problemes econòmics. Després d’uns quants encerts en previsions sobre altres crisi econòmiques i de predir puges i baixades borsàries amb un cert èxit, els analistes del programa van començar a veure que el programa també avançava esdeveniments fora de l’àmbit econòmic o polític amb un cert èxit. Segons expliquen, el juny del 2001 a través del programa es va predir que abans de dos o tres mesos es produiria als Estats Units un fet molt important que canviaria la història del món. Els atemptats de Nova York i Washington de l’11 de setembre els van donar la raó. Per què el projecte Web-Bot torna a estar d’actualitat? Doncs bàsicament perquè, segons sembla, a través del programa s’ha pronosticat que el 2012 hi haurà un esdeveniment de proporcions apocalíptiques. Curiosa coincidència que coincideixi amb la fi del món segons els maies perquè també pot ser que el programa hagi trobat molta informació sobre això hi ho hagi assumit com a propi. En tot cas, en aquests casos el millor es comprovar amb d’altres prediccions si la cosa té credibilitat o no. Saben que han predit els analistes del Web-Bot per aquest mes d’abril? Doncs que disturbis i manifestacions pels productes de primera necessitat i aliments presagien la ruptura social que arribarà a l’estiu. Pel maig augura que les persones més afectades per la crisi començaran a qüestionar el sistema socioeconòmic. Pels mesos de juny i juliol el programa pronostica que hi haurà molts terratrèmols però que davant la gravetat de la situació social pràcticament no seran noticia. En tot cas s’haurà de veure si aquestes petites profecies «científiques» es compleixen per començar a preocupar-nos.
[youtube]46RQCauAcmw[/youtube]
Un dels orígens de l’actual crisi va ser la desmesurada pujada del preu del barril de petroli que va disparar la inflació i va suposar que els combustibles castiguessin excessivament les malmeses economies. Però curiosament la crisi també afecta a la indústria petroliera. La producció de petroli i gas del Mar del Nord, una de les zones sota control Occidental més riques en hidrocarburs, es veurà dràsticament reduïda arran de les dificultats econòmiques. Ho assegura el Finantial Times que dóna unes dades molt contundents: durant el primer trimestre del 2009, comparat amb l’any anterior, el nombre de pous d’exploració perforats al Mar del Nord s’ha reduït un 78%. Segons el grup UK Oil&Gas pronostica que la perforació de nous pous pot reduir-se aquest any un 66%. Aquests pous d’exploració són el pas previ per avaluar les perspectives de producció d’una zona a llarg termini. Si no es busquen nous pous, durant els pròxims anysmolts dels quals ara s’està extraient gas i cru s’esgotaran. Es calcula que si continua l’actual situació, en comptes de satisfer el 45% de les necessitats de cru i gas del Regne Unit pel 2020, el Mar del Nord només cobriria el 12% de la demanda. A la pràctica això significa que la UE en el seu conjunt dependria cada vegada més del gas i petroli que arriba de Rússia o dels països de l’Orient Mitjà. A més, hi ha un problema afegit. La producció que es fa al Mar del Nord és molt més complicada que en altres indrets del món. Ja hi ha hagut tragèdies en alguna plataforma -com la Piper Alfa- i el manteniment d’aquestes és molt car. Els pous que es troben al Mar del Nord cada vegada són més petits i menys productius. Però és que a més les condicions d’extracció de les plataformes petrolieres al mig d’un mar tan fred i amb tants temporals són extremadament difícils i enormement cares. I més ara, quan el petroli es torna vendre a uns preus per barril quasi cent dòlars per sota el què valia ara fa un any. Això significa menys ingressos per a les companyies, menys possibilitat d’exploració, menys possibilitat d’explotació i per tant de subministrament. Curiosa crisi aquesta que castiga fins i tot als qui l’han provocada.
[youtube]c_EBmHtsobo&feature=PlayList&p=EF203DAE37CC28A4&playnext=1&playnext_from=PL&index=6[/youtube]
Molt interessant la conferència de l’economista i premi Nobel de la Pau bengalí Muhammad Yunus que ha fet a Londres fa uns dies. Yunus és l’«inventor» de la banca dels microcrèdits, l’única que no nota la crisi. El premi Nobel ha advocat per un nou ordre financer internacional basat en la confiança i l’altruisme com a forma de resoldre molts dels problemas que planteja la crisi global. El plantejament pot ser utòpic però vist el què està passant potser s’hauria de convertir en realitat. Té sentit, per exemple, que algú que deu al banc 60 euros rebi una trucada de l’entitat bancària per dir-li que està en descobert i carregar-li 30 euros per la gestió? Automàticament aquesta persona ja no deu 60 euros, en deu 90. Pura usura. Són les restes de la política financera de les entitats bancàries que les ha portat a una situació límit. Tornem a Yunus. En una conferència a la Royal Geographical Society, Yunus ha propugnat un sistema bancario basat en microcrèdits i negocis socials. Aquest senyor és fundador de l’anomenat banc Grameen, que ha portat les
microfinances a més de set milions de persones, oferint crèdits sense aval per a transformar les vides de les dones pobres a Bangladesh. Una bogeria? Tot el contrari. Fins ara, el banc ha concedit crèdits per valor de més de 7.000 milions de dòlars i ha recuperat el 99% del diner deixat. Segons Yunus les crisis financera, ecològica i alimentària estan interrelacionades i tenen com a causa l’egoisme. Ell denuncia l’apartheid financer de la gent exclosa del sistema econòmic mundial, dos terços de la població de la Terra. Per mi, però, la millor frase que va deixar anar és lapidària: «L’assumpte no és si els pobres són dignes de crèdit sinó si els bancs són dignes de la gent».
[youtube]PcQUtLOhfvQ[/youtube]
Una cinquantena d’ONGs, entre elles Oxfam, Greenpeace i WWF, han demanat als líders de la UE que fixin un nou pla de recuperació econòmica «ecològic» en la cimera extraordinària del Consell Europeu del mes de març. La idea és simple però pot ser molt efectiva. Incentivar fiscalment les empreses més respectuoses amb el medi ambient cosa que, en temps de crisi com aquest, significaria que buscarien fórmules per ser més sostenibles. I un cop passada la crisi, aquestes empreses ja s’haurien posicionat molt millor que les contaminants. És el què les ONGs anomenen «recuperación econòmica sostenible». També demanen que es crei un mecanisme financer internacional que ajudi als països en vies de desenvolupament a apostar per les energies netes o a protegir els boscos. I que el llegir no ens faci perdre l’escriure, és a dir que per sortir de la crisi s’hi valgui tot i s’abandoni la lluita contra el canvi climàtic, perquè al cap i a la fi aquesta sí que serà una crisi que s’allargarà molt més en el temps i que, de ben segur, serà molt més costosa. Una lectora del bloc es qüestionava fa uns dies el debat sobre l’energia nuclear. És evident que les empreses que hi tenen inversions veuen amb molt bons ulls que alguns polítics hagin tornat a posar damunt la taula el debat sobre les nuclears. Però aquesta és una tecnologia a superar. Si aquests esforços es dediquessin a inversions en energia renovable es generarien molts llocs de treball, s’avançaria en la lluita contra el canvi climàtic i es pensaria en el futur de les generacions posteriors.
[youtube]bGkySqdtq-c[/youtube]
El govern de Barak Obama ha dissenyat un pla per injectar a l’economia dels EUA 610.000 milions d’euros, equivalent al PIB d’un any de Turquia. Com a la resta de països els Estats Units afronten el problema de la crisi econòmica en tres fronts. Un és la lluita contra l’atur, l’altra la crisi financera i la manca de crèdit disponible, i la política monetària. Amb els interessos pràcticament al 0% poca cosa es pot fer en aquest últim camp però sí en els altres dos. El pla té diverses parts, entre elles rebaixes tributàries, inversions en infraestructures i altres partides per estimular el consum. L’any 2010 el pla Obama d’inversions preveu donar feina a 3,6 milions de persones, un nombre similar als què es van destruir durant el 2008. Però mentrestant, s’han de destinar diners pels desocupats. Resoldria això la crisi? No. Ni allà ni aquí. El gran repte d’Obama i dels governs en general es que els bancs tornin a obrir l’aixeta del crèdit per reactivar l’economia i evitar la caiguda de moltes empreses asfixiades per la manca de liquiditat. L’economia funciona a dos nivells. Un que és el diner en circulació i un altre que és un diner “fictici” donat en forma de crèdit però que no existeix. La gent generalment es compra una casa o un cotxe amb un diner que no té i fins que això no torni a normalitzar-se ja es poden anar injectant diners al circuit que això no reactivarà l’economia. Per tant el repte d’Obama serà destinar milers de dòlars a les línies de crèdit però garantint que realment arriben als consumidors. Fins ara les mateixes entitats financeres amb problemes han utilitzat aquestes ajudes governamentals per, simplement, mantenir-se i garantir-se els seus pagaments per diners que havien anat a buscar a altres entitats. I sinó hi ha crèdit i les famílies s’ofeguen l’única solució per donar més liquiditat a les famílies és reduir els impostos. Però si es redueixen els impostos no es poden pagar els plans d’ajuda. I en aquest bucle estem… de moment.