Posts Tagged ‘espai’
[youtube]1P7obL4fM9s&feature=related[/youtube]
Ara que se celebra el 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna tothom es pregunta quin serà el següent gran salt de la Humanitat. La resposta és tornar a la Lluna però per quedar-s’hi, encara que no se sap quan. L’arribada dels astronautes nord-americans al satèl·lit de la Terra no només va ser un èxit polític dels EUA sobre la llavors enemiga Unió Soviètica, sinó que va obligar a desenvolupar milions de tecnologies en tots els camps, la majoria de les quals ara s’usen amb tota normalitat. Quan algú fa una truita amb una paella antiadherent, la cuina sobre una vitroceràmica o utilitza un velcro, segurament no és conscient que s’han desenvolupat arran de la carrera espacial. Dotze astronautes van visitar la Lluna entre el 1969 i el 1972 i des de llavors cap humà hi ha tornat. La investigació següent s’ha realitzat amb sondes espacials, algunes de les quals ja són de les noves potències, com la Xina o l’India, que tenen com a objectiu també portar astronautes a la Lluna.
El mes passat la sonda no tripulada Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), va entrar en òrbita lunar amb la missió de buscar aigua i possibles punts per a futurs llocs d’aterratge i zones per a construir bases permanents. La missió de la LRO és paral·lela a la de la càpsula LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite) i és el primer pas seriós per a tornar a la Lluna. Si es troba aigua a la Lluna, col·lonies d’humans podrien habitar-hi fàcilment. Les pròximes missions tripulades es preveu que es facin a finals de la pròxima dècada. No s’ha de descartar que es commemori el 50è aniversari de l’arribada de Neil Amstrong i Edwin Aldrin, amb un nou viatge. Això si no continua la crisi que afecta la inversió de les agències espacials. Es calcula que tornar a la Lluna costarà 80.700 milions d’euros i per això les noves missions no es plantegen només com una visita i una petita exploració, sinó per a buscar-hi un rendiment més immediat i per utilitzar-la com a base de sortida d’un vol cap a Mart, que en el fons, és el gran objectiu de l’astronaútica pel segle XXI. Llargues estades a la Lluna permetran adaptar-se a una gravetat diferent i obligaran a desenvolupar tecnologies impensables fa uns anys, sobretot en el terreny del reciclatge.
Però com es tornarà a la Lluna? Les missions Apol·lo van utilitzar un coet propulsar anomenat Saturn V, dissenyat per l’enginyer alemany Werther von Braun. Es necessitaven cinc anys per a desenvolupar aquest propulsor. La NASA no disposa ni de lluny d’un coet tan potent. Actualment l’Atlas-5 o el Delta-4, només podrien aixecar la meitat del pes que el Saturn-V posava en òrbita. El que està clar és que la idea d’un coet de fases dissenyat per Von Braun encara és vàlida i segurament serà la que s’utilitzarà. On hi haurà més variacions serà en els mòduls lunars que seran més maniobrables i lleugeres. Ja s’ha començat a dissenyar i estarà enllestit d’aquí uns cinc anys.
[youtube]RAWb-7BenIQ[/youtube]
Després de vint anys buscant alguna senyal de vida extraterrestre intel·ligent, el programa SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence) pot haver donat el seu primer fruit important. Entre les senyals radioelèctriques que arriben de l’Univers s’ha detectat una senyal làser que destaca de la resta del cosmos. Segons els científics del SETI el missatge rebut té una estructura «molt intel·ligent». La pel·lícula Contact, amb Jodie Foster, va posar de moda el què està fent SETI des d’Arecibo, Puerto Rico. Des d’allà un radiotelescopi gegant agafa un sector de l’espai, en recull les ones que s’hi han emès i, a través d’un molt ben estudiat programa informàtic gratuït distribuït entre milions de persones arreu del món, analitza si entre el soroll de fons natural de l’Univers apareix alguna senyal amb estructura diferent i ordenada. És com si navegant en un vaixell lluny de la costa algú, entre el so de les ones, el vent i els elements de la nau, detectés uns acords musicals. Això voldria dir que a una certa distància hi ha algú amb capacitat per emetre un missatge intel·ligent. Doncs això sembla que ha passat, de sobte, des de l’espai algú ha enviat uns acords.
Ragbir Bhathal, un astrofísic de la Universitat de Western Sydney, va detectar el desembre del 2008 una senyal làser provinent de l’espai exterior. Bhathal treballa en les instal·lacions australianes de SETI i quan ho va detectar, abans de sortir disparat a explicar-ho al món, s’ha passat cinc mesos analitzant una i altra vegada el missatge rebut. Primer per evitar qualsevol tipus d’error en l’instrumental utilitzat; segon, assegurar-se que no era un fenomen físic habitual i, tercer, intentar esbrinar si no era el mateix atzar el què havia donat inte·ligència a la senyal. Descartat que fos això, el científic ho ha fet públic, encara que la notícia no ha tingut un ressó molt gran, excepte en els fòrums especialitzats d’Internet. Si aquest fos un missatge d’una civilització extraterrestre, seria una fita històrica clau per a la Humanitat. Si la NASA es comunica amb algunes de les seves naus amb raigs làsers, es possible pensar que altres civilitzacions utilitzin una tecnologia similar per fer-se veure. Com si algú utilitzés un mirall i el Sol per enviar senyals lluminoses en codi morse sense tenir assegurat que hi haurà un receptor final del missatge, i si aquest existís i veiés la llum, que fos prou intel·ligent per decodificar-lo i entendre’l.
[youtube]TqVgWzof6rk[/youtube]
Des que el 1957 es va enlairar el primer satèl·lit, l’òrbita terrestre s’ha anat omplint de ginys espacials que compleixen diferents tasques. Si observem els objectes que donen voltes a la Terra es veuen dues zones amb una densitat d’aparells notables, formant un auntèntic cinturó artificial. El primer se situaria entre els 200 i els 1.000 quilòmetres d’altura, on operen els satèl·lits d’òrbita baixa: els espies, els de telefonia mòbil, els que donen servei de GPS, els que estudien la geografia… fins i tot l’Estació Espacial Internacional està situada en aquesta zona, a uns 400 quilòmetres d’altura. Després vindria una zona on hi ha pocs satèl·lits que orbiten, alguns amb funcions astronòmiques i d’estudi de la Terra, però són molt pocs. Per trobar el segon cinturó gruixut de satèl·lits hem d’anar fins els 36.000 km de distància. Aquest punt no és casual. És la zona on la rotació del satèl·lit s’iguala a la de la Terra. D’aquesta manera, la posició de l’artefacte es manté constant. Aquí hi ha els satèl·lits de comunicacions, Hispasat o Astra, o molts dels meteorològics que donen una imatge fixa d’una zona, com el famós Meteosat. La zona éstà molt ocupada però com que l’òrbita és tan gran, encara hi ha espai. Els ginys situats en aquesta òrbita, on l’atracció de la Terra és molt petita, poden estar flotant a l’espai milers d’anys, molt després d’haver deixat de funcionar. Els d’òrbita baixa, en canvi, tenen un destí més curt. Depenent d’on estiguin la gravetat de la Terra els estira cada vegada amb més força fins que en xocar amb les parts altes de l’atmosfera, es desintegren. El 10 de febrer, la densa circulació de l’òrbita baixa va fer que per primer cop a la història xoquessin dos satèl·lits: un de militar rus en desús, el Cosmos-2251, de 900 quilos, llançat a l’espai el 1993 i donat de baixa fa dos anys i el nord-americà de telefonia Iridium-33, de 560 quilos, en òrbita des del 1997. El xoc es va produir a 800 km d’altura i les restes dels dos aparells s’han escampat en totes direccions, entre els 500 i els 1.300 quilòmetres d’altura, amenaçant que els pròxims dies algun dels fragments pugui acabar impactant amb algun altre satèl·lit provocant un efecte dominó. En aquesta mateixa òrbita, per exemple hi ha 66 satèl·lits de la sèrie Iridium, que donen serveis de comunicació de veu i dades. Però tot dependrà de la sort que les restes simplement vagin apropant-se lentament a la Terra sense impactar amb res. Això sí, d’aquí uns mesos, quan a la nit algú vegi un estel caient, el més segur és que estigui presenciat la desaparició d’algun fragment dels dos satèl·lits accidentants. La NASA en fa seguiment.