Posts Tagged ‘evolució’
[youtube]7DMvRznx2As[/youtube]
La separació de la branca neandertal i la de l’homo sapiens ve de més lluny del què es creia fins ara. Segurament es va produir fa un milió d’anys, mig milió més del càlculs actuals. Aida Gómez Robles ha fet una tesi doctoral que ho demostra. La investigadora treballa en el Centre estatal d’Investigació sobre l’Evolució Humana (CENIEH) associada a la Universitat de Granada. Analitzant dentadures de pràcticament totes les espècies d’homínids que han existit els últims quatre milions d’anys, ha aconseguit trobar trets característics dels neandertals en poblacions europees molt antigues.
La investigadora ha trobat que és possible determinar correctament l’espècie a la qual va pertànyer una determinada dent amb una exactitud d’entre el 60 i el 80 per cent. Si es troba més d’una dent del mateix individu la probabilitat d’encertar la seva espècie s’acosta al 100 per cent.
Segons Gómez, de totes les espècies d’homínids que es coneixen actualment, cap d’elles té més d’un 5% de probabilitats de ser descendent dels neandertals i dels homo sapiens alhora. Per tant s’ha de concloure que el punt on es van separar evolutivament les dues espècies encara s’ha de trobar.
[youtube]9DAOsnHl0LY[/youtube]
Un equip internacional de científics ha desxifrat el primer esborrany del genoma del neandertal. La sorpresa ha estat que l’homo sapiens euroasiàtic comparteix de l’1% al 4% del seu ADN amb els neandertals. Això significa que les dues espècies d’homínids es van creuar entre elles segurament quan els sapiens van sortir de l’Àfrica. L’esborrany genòmic es va produir a partir de tres mostres del jaciment croat de Vindija, de tres individus femenins. Les mostres es van complementar amb la seqüenciació parcial de tres neandertals més, les restes de les quals es van trobar a Mezmaiskaya (Rússia), de Feldhofer (Alemanya) i a la cova de El Sidrón d’Astúries.
Per situar el genoma del neandertal en el context evolutiu es van seqüenciar a més cinc genomes humans complets. Un d’un sud-africà del grup San; el d’un africà del grup Yoruba; el d’un xinès Han; el d’un francès i el d’un nadiu de Papua-Nova Guinea. Per realitzar l’estudi publicat per la revista Science s’han arribat a seqüenciar 5.525 milions de nucleòtids (molècules). La investigació l’ha dirigit Svante Pääbo, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig (Alemanya) i hi ha participat el català Carles Lalueza-Fox, professor del Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona, ha va ser distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona 2007 d’Investigació Científica pels seus treballs en recerca del genoma del neandertals. Lalueza-Fox ha destacat que fragments sencers de cromosomes que tenim els humans moderns no africans són idèntics als neandertals. I això significa que hi va haver un contacte important entre les dues espècies ara fa entre 80.000 i 50.000 anys a l’Orient Mitjà.
L’estudi aporta una informació clau per entendre com van evolucionar els homínids. Fins ara hi havia dues grans teories. Una considerava que l’homo sapiens, originari de l’Àfrica, es va escampar cap a Europa i l’Àsia sense creuar-se amb altres espècies humanes més antigues. L’altra teoria apostava que hi havia hagut una evolució local a cada continent a partir d’una migració molt antiga, que es remuntaria a fa dos milions d’anys. L’estudi en qüestió demostraria que sapiens i neandertals es van trobar en zones de l’Orient Mitjà i que es van fer més que amics, i que contràriament al què es pensava fins ara no van desaparèixer davant la pressió dels homínids més moderns, sinó que aquests van incorporar part del seu genoma.
[youtube]HiM6w5PdaL4&feature=PlayList&p=B828483F8E78EE77&playnext_from=PL&playnext=1&index=63[/youtube]
WWF va anunciar fa uns dies que ha descobert a l’illa de Borneo noves espècies d’animals amb un curiós funcionament. Entre elles hi ha una granota que no té pulmons, un llimac que com el déu romà Amor o Cupido dispara fletxes amoroses quan està en zel, i l’insecte més llarg del món. Aquest és un insecte pal, Phobaeticus chani, que te una longitud de 56,7 centímetres.
Els científics ja sabien de l’existència de la granota Barbourula kalimantanensis, però en una expedició científica recent s’ha pogut comprovar que l’animal en qüestió no té pulmons i que respira a través dels pors de la pell.
L’informe de WWF recull el treball fet els últims tres anys de treball i li ha permès classificar 123 noves espècies en el cor de Borneo. Aquesta zona és una àrea de 220.000 quilòmetres quadrats que Brunei, Indonèsia i Malàisia van crear el 2007 per a protegir els últims boscos verges del planeta.
Entre les noves espècies trobades hi ha un llimac, Ibycus rachelae, que viu a les zones altes de la jungla de Gunung Kinabalu i que presenta una llarga cua i llança dards de carbonat de calci a la seva parella durant el període de festeig. Si voleu saber com es reprodueixen les bavoses gegants feu una ullada al vídeo, és força sorprenent.
[youtube]VqPWSdYvMXQ[/youtube]
El 2008 es van trobar en una cova de la regió sud-africana d’Sterkfontein, a 40 quilòmetres de Johannesburg, dos esquelets -un nen i una dona- d’una espècie d’homínid desconeguda que hauria viscut fa 2 milions d’anys i que pot ser l’esglaó que falta entre l’home-mico sud-africà (Australopithecus africanus) i els primers homo sapiens. La nova espècie s’ha batejat com Australopithecus sediba i pot ser la peça que falta per entendre l’arbre genealògic de l’evolució humana.
En la descoberta hi ha participat la Universitat sud-africana de Witwatersrand, concretament el paleontòleg Lee Berger que ha explicat que per la seva morfologia els esquelets comparteixen característiques tant de l’Australopithecus africanus com amb els primers membres del gènere homo, l’homo erectus i l’homo ergaster. A més aquests fòssils tenen una antiguitat d’entre 1,78 i 1,95 milions d’anys, un període del qual s’han trobat poques restes d’homínids.
Els esquelets revelen un cervell molt petit i uns braços molt llargs, propis dels australopithecus, però també una cara sortida, amb nas i dents petits, una pelvis per caminar dret, cames llargues i una cavitat cranial similar a la dels homínids molt posteriors com l’homo erectus o l’homo habilis.
[youtube]NqxTHeK27_g&feature=PlayList&p=48C25159872F2E5B&playnext_from=PL&playnext=1&index=39 [/youtube]
Els últims mamuts van desaparèixer segurament a causa de l’arribada de l’home o per un canvi climàtic brusc. Ho afirma un estudi de la Universitat d’Estocolm publicat per la revista Proceedings of the Royal Society B, que s’ha fet per investigar com i perquè s’extingeixen les poblacions. Els últims mamuts van viure fa 3.600 anys, o sigui fa relativament poc, a l’illa de Wrangel, a Sibèria. Però la majoria de la població de mamuts va desaparèixer durant la transició del Plistocè a l’Holocè -fa entre 12.000 i 10.000 anys-, i només un petit grup van aconseguir viure més de 5.000 anys prop del cercle polar àrtic.
L’illa de Wrangel era part d’una zona de terra coneguda com Beríngia, que connectava Amèrica i Àsia durant les fases glacials del Plistocè, i que va quedar separada del bloc continental fa uns 9.000 milions d’anys per l’augment del nivell del mar. Aquest aïllament forçat és el que va salvar els mamuts de desaparèixer totalment, però fins ara era un misteri la causa que en va fer desaparèixer aquest grup de supervivents 5.400 anys després.
Els científics suecs han analitzat l’ADN mitocondrial dels fòssils de diversos mamuts a partir d’un procés de datació per radiocarboni, una tècnica de gran precisió a l’hora de datar amb exactitud mostres orgàniques que tinguin menys de 60.000 anys. Les anàlisis van demostrar que la varietat genètica dels mamuts de Wrangel era àmplia, demostració que hi havia una població força gran. Amb individus suficients per a perpetuar-se, una desaparició sobtada només es pot deure a l’aparició de l’home per la zona, cosa força probable, o a un esdeveniment que canvies el clima de forma molt sobtada i que els mamuts no s’hi poguessin adaptar.
[youtube]gmWKUZqE7Q0[/youtube]
La revista Science ha publicat un estudi de científics anglesos i australians, de les universitats de Cambridge i Melbourne, que revela que els tiranosaurus rex també van habitar els continents de l’hemisferi sud. En una caverna d’Austràlia es va trobar un os d’uns trenta centímetres de llargada d’un petit avantpassat del tiranosaurus. L’os pertany al gènere dels tiranosaures perquè aquest tipus de dinosaures té ossos del maluc que són únics. Fins ara els fòssils dels tiranosaures només s’havien trobat a l’hemisferi nord i alguns científics pensaven que mai havien arribat fins el sud. La troballa és molt important perquè demostra que fa 110 milions d’anys hi havia tiranosaures a qualsevol lloc del món. El fòssil pertanyia a un animal que mesurava uns tres metres de llarg i pesava uns vuitanta quilos amb un gran cap i uns braços petits que eren les característiques principals dels tiranosaurus rex. Els grans tiranosaures mesuraven més de 12 metres de llargada i pesaven fins a quatre tones i van viure fins fa uns 70 milions d’anys, a finals del Cretaci.
[youtube]GhaJlWibCvA[/youtube]
Els primers homínids van començar a caminar drets sobre els dos peus fa 3,6 milions d’anys. Ho afirma un estudi publicat per la revista PLoS ONE. Científics de tres universitats nord-americanes han demostrat que era erroni pensar que aquests homínids no eren bípedes i que es passaven la seva vida als arbres. Fa cinquanta anys es van descobrir a Laetoli, Tanzània, petjades d’homínids que es conservaven en cendra volcànica feia 3,6 milions d’anys. Les petjades eren d’un grup d’Australopithecus afarensis. També es van trobar fòssils d’aquesta espècie d’homínids que han permès
El director de l’estudi ha estat David Raichlen, professor de l’Escola d’Antropologia de la Universitat d’Arizona, i ha descobert que diverses característiques dels Australopithecus que es troben en la forma dels malucs, les cames i l’esquena indicaven que els membres d’aquest grup eren bípedes quan caminaven per espais oberts. De tota manera, la curvatura dels dits dels peus i de les mans, i també de les espatlles evidencien que es passaven molt de temps enfilats als arbres. Per determinar l’inici del bipedisme els científics van realitzar un experiment en que grups d’humans caminava sobre la sorra com humans moderns i altres inclinats com a ximpanzés.
Els avantpassats directe de l’homo sapiens que van baixar dels arbres fa uns 2 milions d’anys, no presentaven característiques de la seva vida dalt les branques com els Australopithecus. Si voleu saber més del tema us recomano el vídeo que mostra com era la vida social d’aquests primats.
[youtube]DHJ9aYssVJ4[/youtube]
Fa 716,5 milions d’anys el gel arribava fins a l’Equador. Geòlegs nord-americans han trobat les proves que confirmen la hipòtesi que la Terra era com una bola de neu. L’article s’ha publicat a la revista Science hi ha estat fet per científics de la Universitat de Harvard els quals han analitzat una antigues roques d’origen tropical que s’han trobat al nord-oest del Canadà.
Les dades indiquen que aquesta glaciació va durar un mínim de cinc milions d’anys i que la Terra va viure un seguit d’èpoques glacials que van cobrir tota la seva superfície de gel. La glaciació Sturtiana, fa 710 milions d’anys; la Ghaub, fa 635 milions d’anys i la de Gaskiers, fa 580 milions d’anys.
Francis Macdonald és l’autor principal de la investigació i assegura que la vida eucariòtica durant la glaciació Sturtiana va continuar existint perquè la llum del Sol continuava arribant a la Terra i hi havia aigua líquida en alguns llocs concrets. Els primers animals van sorgir en aquesta època, després de la proliferació dels organismes eucariotes, les cèl·lules d’animals i les plantes pluricel·lulars.
Fins i tot en aquesta època hi va haver petites variacions de la temperatura que van fer que aquest gel fos dinàmic i en alguns indrets es convertís en aigua líquida on es van poder refugiar els organismes vius.
[youtube]hkdIKOhh-E4&feature=PlayList&p=379D279A12331E21&playnext=1&playnext_from=PL&index=51[/youtube]
A Tanzània es van descobrir fa tres anys diversos fòssils d’una espècie desconeguda que va viure durant el Triàsic, ara fa 240 milions d’anys, poc abans que apareguessin els primers dinosaures. L’equip de paleontòlegs va trobar els restes de 14 exemplars en un mateix indret i ara han presentat la reconstrucció d’un esquelet enter d’aquest rèptil herbívor que científicament s’ha batejat com asilisaurus kongwe. L’estudi l’han fet paleontòlegs alemanys i sud-africans i el professor Sterling Nesbitt, de la Universitat de Texas, i el professor Randall Irmis, de la Universitat de Utah i ha estat publicat a la revista Nature.
I com era aquest asilisaurus? Doncs era un selesaurid, parent pròxim dels dinosaures que apareixerien posteriorment, i tenia una altura d’entre mig metre i un metre, i tres metres de llargada. El seu pes era d’entre 10 i 30 quilos. Caminava a quatre potes i la seva dieta era bàsicament vegetal encara que no es pot descartar que l’acompanyés de carn. Els paleontòlegs creuen que les restes trobades són de poc després que hi hagués una escissió entre els cocodrílics i l’últim parent comú de dinaosaures i pterosauris, el silesaurus.
[youtube]ijU-80K1f_s[/youtube]
Un grup de paleontòlegs ha descobert que els peixos gegants que s’alimentaven filtrant l’aigua per capturar el plàcton van poblar els mars durant 100 milions d’anys, abans de desaparèixer en la gran extinció que va acabar amb els dinosaures. La trobada es va produir per casualitat gràcies a un antic fòssil guardat en un museu de Kansas que inicialment es pensava que pertanyia a una mena de peix espasa. Fins ara se sabia que aquesta mena de peixos filtradors de gran tamany havien ocupat els mars durant el Juràsic -fa uns 155 milions d’anys- però el que s’ha descobert és que van existir durant uns quants de milions anys més. Concretament fins els 65 milions d’anys, just quan es van extingir els dinosaures.
Aquest descobriment resolt el misteri que plantejava la desaparició durant cent milions d’anys dels registres fòssils d’animals marins que utilitzaven aquest sistema per alimentar-se. Un esglaó que faltava per enllaçar aquests monstres primitius amb els actuals. El tiburó balena actual, el tiburó pelegrí o la manta van evolucionar durant la primera part del període Cenozoic -entre 66 i 34 milions d’anys-. Alguns cetacis actuals, com les balenes, tenen plaques de barbes formades per centenars de làmines fibroses, que actuen com un garvell i filtren els aliments que conté l’aigua que ingereixen.