Posts Tagged ‘mar’
[youtube]LvGpLXs-pRo&feature=related[/youtube]
L’oceà Atlàntic reté un 13% de CO², provocat per l’activitat humana, més del què es pensava fins ara. Ho afirma un estudi internacional en el qual hi ha participat el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Segons l’estudi, l’Atlàntic emmagatzema 54 gigatones (cada gigatona són mil milions de tones) en comptes del què es pensava fins ara. En la investigació també hi ha participat científics nord-americans, francesos i noruecs que han participat en un projecte anomenat Carboocean. El treball de recerca és per saber què ha anat passat des del 1800, a l’inici de la revolució industrial, amb el diòxid de carboni en els oceans i veure que pot passar en el futur. Tot i que els treball s’ha fet a l’Atlàntic perquè té un important paper en la circulació oceànica global i perquè és on més CO² s’ha concentrat, les conclusions són extrapolables. El diòxid de carboni produït per l’activitat humana és capturat per les plantes però també pels oceans, que al final en capta més que no n’emet i per tant en va acumulant. Això té una vessant positiva, si els oceans retenen més CO² l’atmosfera en té menys, però té una part negativa que és que l’augment de diòxid de carboni fa baixar el pH de l’aigua, o sigui la torna més àcida. Es calcula que la quantitat global de carboni emmagatzemada en els oceans des del 1800 fins ara és de 147,5 gigatones, però des de fa trènta anys el ritme d’absorció del diòxid de carboni és de 2 gigatones per any. Si es pregunten com s’arriba a fer aquest càlcul, l’equip que ha el·laborat l’estudi, publicat per Biogeosciences,ha utilitzat cinc paràmetres diferents: s’ha mesurat el CO² dissolt; la salinitat, la temperatura, els nutrients, el pH i la presència de clorofluorocarbonis d’ús industrial.
[youtube]6kHXSKXduIs&feature=PlayList&p=D10F62954EDE1E23&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
El Triangle de Corall és una zona de sis milions de quilòmetres quadrats on es troba la reserva de biodiversitat marina més gran del món. El 76% de les espècies de corall, el 37% de les espècies de peix del corall i el 53% de les barreres de corall es troben en aquesta àrea que tot i així, només és l’1,6% de la superfície marina del planeta. Zona de cria per excel·lència, el Triangle de Corall és molt sensible al canvi climàtic però també a la sobreexplotació pesquera que pateix. Repartit entre Indonèsia, Malaïsia, les Filipines, Papua-Nova Guinea, el Timor Oriental i les Illes Salomon, la zona té una importància ecològica i econòmica vital per a aquests països. Reunits a Manado (Indonèsia) els diversos governs han signat un acord per preservar el Triangle de Corall reforçant la cooperació entre ells. Segons, WWF, del bon estat d’aquesta zona en depén directament la subsistència de 120 milions de persones. Si continua la trajectòria climàtica actual i no es protegeixen les zones costaneres WWF preveu la destrucció dels tresors biològics del Triangle de Corall d’aquí poques dècades arran dels ràpids increments de la temperatura de l’oceà, l’augment de l’acidesa de l’aigua del mar i la pujada del nivell del mar. Si es degrada el Triangle de Corall augmentarà la pobresa, faltaran aliments, hi haurà una greu crisi econòmica i molta gent que viu en una zona densament poblada es veurà obligada a emigrar de la costa cap a les ciutats i cap als països desenvolupats més pròxims com Austràlia i Nova Zelanda.
[youtube]9wzzdGNDc54[/youtube]
El problema del canvi climàtic no només significarà un augment del nivell de l’aigua del mar, sinó també canvis en les corrents i la direcció de les onades. Les conseqüències d’això poden ser igual de devastadores. Un investigador de la Universitat de Cantàbria, Raúl Medina, assegura que els canvis en la direcció de l’onatge, en la pressió atmosfèrica o en la direcció del vent, arran del canvi climàtic, podrien comportar retrocessos de fins a cinquanta metres en les costes de la Península. El nivell del mar està pujant a una mitjana de 4 mil·límetres anuals des de fa set anys. Si continua aquest ritme, i tot indica que serà així, en poc anys hi haurà punts on el mar es menjarà la costa entre 10 i 15 centímetres. Més aigua al mar també altera altres elements. A Catalunya i a les Balears ja s’ha detectat una variació rellevant de la direcció de l’onatge. Només canvis de 3 o 4 graus en la direcció de l’onatge poden provocar retrocessos de la costa de fins a 50 metres. El grup de meteorologia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) calcula que a finals de segle el nivell del mar pot haver pujat uns 40 centímetres. Un centímetre d’augment del nivell del mar significa un retrocés d’un metre de la línea de costa. A les Balears les platges tenen aproximadament 30 metres d’extensió. Per tant, el resultat de l’augment del nivell del mar comportaria la desaparició de les platges de les illes en menys de setanta anys. L’últim informe del grup d’experts de l’ONU sobre canvi climàtic situa l’augment global del nivell del mar entre els 18 i els 59 centímetres abans de final de segle. Això si tot continua com ara i no apareix cap nou element que acceleri el procés.
[youtube]OCFXNw7tNXE[/youtube]
Un grup d’investigadors de la Universitat de Victòria (Canadà), dirigits per Verena Tunnicliffe, ha descobert que els musclos són capaços de sobreviure a l’acidificació dels oceans. L’estudi s’ha fet en una zona del Pacífic, a l’arxipèlag de les Marianes, on l’aigua té grans concentracions de CO² i ha estat publicat per la revista Nature Geoscience. Els científics han descobert que els musclos que viuen en aigües més àcides tenen la clova sensiblement menys gruixuda dels que viuen en aigües normals i que la seva taxa de creixement es redueix a la meitat. Tot i així sobreviuen perquè alguns dels seus principals depredadors, com els crancs, no es poden desenvolupar en un ambient tan àcid.
Per què es tornen àcids els oceans? Els mars absorbeixen pràcticament la meitat de tot el diòxid de carboni que es llança a l’atmosfera, l’altra meitat contribueix a l’escalfament global i al canvi climàtic. Els mecanismes de com el CO² altera la vida marina encara no estan clars, però el què sí se sap és que afecta i molt. L’acidesa de l’aigua es mesura pel pH (o sigui la concentració de ions d’hidrogen). L’aigua destil·lada, la més pura té un pH 7. Quan més baix és el pH més àcid i quan més alt més alcalí. El pH dels mars és lleugerament alcalí amb un pH que oscil·la entre 8 i 8,3, unes condicions a les quals ja s’han adaptat la flora i la fauna marina. No sempre ha estat així, fa 55 milions d’anys els mars eren força més àcids. El què està passat ara és que la velocitat d’acidificació dels oceans s’ha accelerat i es calcula que a l’any 2100 el pH podria haver baixat entre 0,3 i 0,4 punts. Quin problema representa això? Doncs que un augment de l’acidesa dificulta la formació de carbonat càlcic (CO³Ca) que és part vital de multíssims organismes, per exemple els musclos o els coralls, ja que l’utilitzen per crear les seves estructures i cloves de protecció. I com que coralls, crustacis i petits mol·luscs són base de la cadena alimentària marina el problema de l’acidificació pot tenir unes conseqüències enormes, ara per ara difícils de predir.
[youtube]jPDxrvtemFY[/youtube]
Hi ha idees per la lluita contra el canvi climàtic que no són prou bones o que almenys, portades a la pràctica, demostren que no són efectives. Algú va tenir la brillant idea de llançar al mar grans quantitats de ferro, en forma de sulfat, per fer créixer el volum de plàcton vegetal i descomposar millor el CO², un dels principals gasos causants del canvi climàtic. L’nstitut Alfred Wegener per a la Investigació Polar i Marina (AWI), després de fer diversos experiments en una zona marítima de 300 km² davant Punta Arenas (Xile). Els científics van bolcar al mar sis tones de sulfat de ferro diluït com a part del projecte entre Alemanya i l’Índia anomenat «Lohafex» per comprovar si allò que deia la teoria es complia a la pràctica. Durant dues setmanes el ferro sí que va contribuir a duplicar la quantitat de plàncton vegetal de l’àrea, però van aparèixer en escena uns elements amb els quals no s’havia comptat. Uns copèpodes, un petits crustacis de menys d’1 mil·límetre de mida, atrets per les enormes quantitats de plàncton vegetal van començar a devorar-lo. I quan aquests van estar tips, van aparèixer uns altres crustacis més grans, els anfípodes -de dos o tres centímetres de llargada-, que es van menjar els copèpodes. El mateix institut d’investigació ironitza dien que el resultat de l’experiment va ser només aconseguir uns crustacis ben alimentats. Després aquests van ser menjats pels peixos i els peixos per altres peixos i segurament molts acabaran en algun mercat de Xile. Respecte a la lluita contra el canvi climàtic el llançament al mar de ferro s’ha mostrat absolutament ineficaç. L’experiment es va fer des del vaixell d’investigació «Polarstern». Tot i que diverses organitzacions ecologistes s’havien mostrat totalment contràries a l’experiment, aquest ha sigut molt útil. Per exemple, ara se sap, que bolcar ferro dissolt al mar només podria ser efectiu en aigües que són riques en àcid silícic, plenes de diatomees. Aquestes algues tenen un revestiment exterior de diòxid de silico que les fa menys atractives pels crustacis. Però les diatomees només viuen en un terç dels mars del planeta. També s’ha confirmat que la vida és tan complexa i les espècies estan tan interrelacionades que qualsevol alteració d’una afecta a la resta, i normalment no es tenen mai tots els factors en compte. L’experiment «Lohatex» no ha sigut pioner però sí que és el què ha tractat amb ferro una àrea marítima més extensa.