Posts Tagged ‘Mart’
[youtube]qbAw7te0hV0&feature=PlayList&p=6834A07BDAE23E58&playnext_from=PL&playnext=1&index=20[/youtube]
La sonda Mars Express de l’Agència Europea de l’Espai (ESA) ha trobat a Mart un altiplà rodejat d’uns curiosos pujols rocosos al seu voltant. La zona te una mida de 21.000 km² i es troba prop del cràter de Magallanes. Els curiosos pujols són acumulacions de roques, com si algú les hagués apilonat. Però hi ha una explicació científica al tema. Els científics creuen que la zona rocallosa va ser destruïda pels impactes d’altres roques, o que aquestes pedres han sorgit després d’un procés conegut com subrosió. Aquest procés està molt estès a Mart i es produeix quan el magma del planeta entra en contacte amb una zona gelada, de manera que fon i remou els materials de la superfície i els porta a un altre indret, on s’acumulen i formen muntanyetes irregulars.
[youtube]hH5pNFROlYU[/youtube]
El laboratori Phoenix Mars Lander va aterrar a Mart el 25 de maig del 2008, dos anys després la NASA està a punt de donar per inoperativa la sonda que no respon a les senyals que se li envien. L’intent per recuperar les comunicacions amb el vehicle va començar la setmana passada i es realitza a través d’un en llaç amb la nau Mars Oyssey, ja que la seva òrbita passa pel nord del planeta, on va aterrar la sonda. El Laboratori de Propulsió a Raig (JPL) de la NASA a finals del 2009 ja va dir que era molt difícil que el laboratori marcià recuperés la seva activitat. La Phoenix Mars Lander va confirmar l’any passat l’existència d’aigua al planeta vermell.
El problema bàsic de la sonda ha estat que està situada molt a prop del pol nord, on la llum solar arriba de forma molt escassa i no ha pogut recarregar les seves bateries. La sonda, però va funcionar dos mesos més del què s’havia previst i va aconseguit tots els objectius científics que tenia marcats. De fet la Phoenix Mars Lander tenia com a tasca principal confirmar l’existència d’aigua a Mart analitzant el sòl marcià amb el laboratori que porta al seu interior.
Les possibilitats d’un nou contacte seran quasi miraculoses, perquè el Sol hauria d’arribar amb força sobre els seus plafons solars perquè la sonda pogués reactivar i escalfar els seus sistemes electrònics. No seria un cas excepcional. La NASA manté actives dues petites sondes sobre la superfície marciana, l’Spirit i l’Opportunity, que van arribar al planeta vermell fa quatre anys i encara funcionen, quan el pronòstic de la seva vida operativa només era de tres mesos. La diferència és que aquests dos petits robots van aterrar a zones més càlides, on l’hivern marcià no és tan sever.
[youtube]f0EZKKjyJgs&feature=fvst[/youtube]
El meteorit ALH84001 va ser trobat el 1984 a l’Antàrtida i es va poder comprovar que era un meteorit procedent de Mart. Ara un nou estudi ha revelat que prové d’un període en el qual aquest planeta va tenir un camp magnètic i aigua, unes condicions molt favorables per a la vida. L’estudi ha confirmat que el meteorit té una antiguitat de 4.091 anys, 400 milions menys del que s’havia calculat fins ara. Això indicaria que probablement la roca no és una peça de l’escorça primitiva de Mart. Les anàlisi les ha fet un grup de científics de la Universitat de Houston liderats per Thomas Lapen. La dada de l’edat del meteorit és molt important perquè indica que la formació de l’escorça a partir del magma va durar milions d’anys. La roca s’hauria format en un moment en què Mart era un lloc humit, el planeta tenia un potent camp magnètic i condicions favorables pel desenvolupament de la vida. Fins ara es creia que la roca era part de l’escorça marciana primària que es va formar durant la solidificació d’un antic oceà de magma.
L’AHL84001 té 2.500 milions d’anys més que qualsevol altre meteorit que hagi caigut a la Terra procedent de Mart i, per tant, és l’únic que pot donar informació dels primers temps de l’evolució del planeta vermell. Les anàlisis han estudiat les composicions isotòpiques dels minerals del meteorit amb un mètode nou per determinar l’edat i les fonts del magma que va produir les roques. Les proves han determinat que els sistemes volcànics de Mart van estar intensament actius durant 4.000 milions d’anys.
[youtube]vSA3p36T0-E[/youtube]
La sonda de la NASA Spirit va aterrar a Mart el 3 de gener del 2004, fa doncs sis anys que el robot marcià sorprén als científics que no creien inicialment que pogués aguantar més que tres mesos. L’Spirit ha començat doncs el seu setè any d’investigació i juntament amb la sonda Opportunity significa un dels èxits més importants de la NASA en l’exploració d’altres planetes. Sis anys terrestres són 3,2 anys marcians, ja que Mart tarda 687 dies terrestres a fer la volta al Sol. I què ha trobat l’Spirit en el seu recorregut pel planeta roig? Doncs ha trobat proves d’un ambient amb vapor i turbulències en el passat del planeta, molt diferent de l’ambient humit i àcid que ha trobat l‘Opportunity, que s’ha desplaçat 17 quilòmetres i ha enviat més de 132.000 fotografies.
L’Spirit però va tenir un problema el mes de maig del 2009 en una zona de sorra i el robot té dificultats per a posicionar correctament els seus plafons solars per captar energia suficient i sobreviure a un altre hivern marcià. La roda del davant de l’Spirit va deixar de funcionar el 2006 i una de la dreta es va encallar fa un mes a la sorra. Curiosament però, la roda frontal ha tornat a activar-se de forma intermitent. Tot i així els intents de la NASA per treure el vehicle de la trampa de sorra no han donat fruit i sembla que la missió de la sonda per l’hemisferi sud de Mart ara sí que està a punt d’acabar definitivament.
[youtube]xXHrVErX4iU[/youtube]
La NASA ha confirmat que tant a la Lluna com a Mart hi ha aigua. I no en quantitats inapreciables, sinó de forma abundant, tot i que està amagada. La notícia no és nova, perquè ja fa temps que d’una forma o altra s’han observat indicis que ho apuntaven. De fet, científicament la presència d’aigua en molts altres és lògica. Si l’hidrogen és el gas més abundant a l’Univers només li falta trobar oxigen per a formar aigua (H²O). En el cas de Mart ha estat la sonda Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) la que ha detectat que en cràters de meteorits entre el pol nord i l’equador marcià pot haver-hi aigua sota la superfície. I si fins ara es creia que l’aigua es concentrava en els pols, doncs ara ja se sap que no, que fins i tot se’n pot trobar prop de l’equador marcià. Respecte a la Lluna, científics de la Universitat de Tennessee han utilitzat instruments de la NASA muntats en el satèl·lit indi Chandrayaan-1 per analitzar la llum que reflecteix la superfície lunar amb la finalitat de determinar els seus materials. L’instrumental va detectar longituds d’ona que indicarien la presència d’aigua. A la Lluna hi hauria dos tipus d’aigua. Una seria exogènica, la que hi ha estat portada pels meteorits o petits cometes que hi han impactat. L’altra seria endogènica, i estaria en el seu interior. En tot cas, aquests descobriments fan que s’acabi la creença que l’existència d’aigua en altres astres era un fet excepcional, encara que evidentment les condicions que es donen a la Terra són les millors perquè dues terceres parts del planeta siguin líquides.
[youtube]gzMStJ6dXP4[/youtube]
Demà s’acaba un dels primers experiments per simular un futur viatge tripulat a Mart. Durant 105 dies, sis persones han estat tancades en un mòdul científic a Moscou, aïllats del món exterior, per comprovar el seu comportament i la seva capacitat de resistència durant un hipotètic viatge al planeta vermell. Es calcula que com a mínim fins als 2019, cinquanta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, no es podrà enviar cap missió tripulada a Mart. La distància, 55 milions de quilòmetres, com a mínim, no són els 382.000 quilòmetres que ens separen de la Lluna. L’experiment ha estat dividit en tres parts, el llançament des de l’orbita terrestre, el llarg viatge cap a Mart i l’estada de la nau en òrbita marciana. En les dues últimes fases de l’experiment, les comunicacions es van retardar vint minuts, que és el temps que tarda en arribar a la Terra una senyal de ràdio o televisió. Per tant els “astronautes” havien d’espavilar-se sols si sorgia algun problema perquè des del control només se’ls podia ajudar amb aquest retard.
En l’experiment hi han participat el rus Serguei Riazanski (34 anys), comandant de l’equip; el rus Oleg Artemiev (37); el mestre d’esports rus Alexei Shpakov (40) i el metge rus Alexei Baranov (33): també el pilot francès Cyrille Fournier (40) i l’enginyer alemany Oliver Knickel (28) . Els voluntaris han cobrat 15.000 euros i diversos plusos perquè els experiments que han realitzat han sortit molt bé. L’experiment s’ha fet en cinc mòduls de 550 metres cúbics dins el recinte de l’Institut de Problemes Biomèdics (IPBM), amb equips similars als què hi pot haver en les futures naus espacials.
Però això només ha estat el començament d’una sèrie de proves d’aquesta mena. L’any vinent es farà l’experiment Mart-500. Una simulació de 520 dies que és el temps que es tardarà per anar i tornar de Mart més una estada d’un mes a la seva superfície. Totes les agències espacials del món, com la NASA o l’ESA, tenen entre els seus objectius a llarg termini el viatge a Mart, però tècnicament és tan complicat que serà impensable fer-ho sense la col·laboració de la majoria. El cosmonauta rus Alexei Leonov, el primer home que va fer una passejada espacial -18 de març de 1965- ha afirmat recentment que el viatge a Mart només serà possible amb la col·laboració d’almenys sis països i l’enviament de sis o més astronautes. El què està clar és que l’humà que trepitjarà Mart per primer cop no només ja ha nascut sinó que ja s’està entrenant per a la fita.
[youtube]Kt_JMQP0N4s[/youtube]
El gran repte espacial que té al davant seu la Humanitat, un cop visitada la Lluna, és el viatge a Mart. Però les dificultats tècniques són molt més grans i el pressupost enorme. Encara haurà de passar més d’una dècada perquè la visita al planeta veí sigui factible. Però mentrestant s’han d’anar provant els diversos elements d’una possible missió a manera d’assaig general per anar comprovant quines coses fallen, quines estan ben dissenyades i en quines coses no s’ha pensat. El problema és que tot això s’ha de fer a la Terra i que, per tant, cal buscar indrets que tinguin unes característiques similars a les del planeta roig. Científics de la NASA estan al desert xilè d’Atacama fent les primeres proves. El desert xilè s’ha escollit per la seva sequedat, l’alta radiació ultraviolada i vents associats a violentes tempestes que han convertit Atacama, en la zona més àrida del planeta. L’equip de la NASA està encapçalat per Judson Wynne i investiga vuit cavernes obertes en sal, guix i sediments situades a la reserva nacional de Los Flamencos, a uns 1.600 quilòmetes al nord-est de Santiago. Els científics creuen que si hi ha vida a Mart aquesta es trobaria més fàcilment en coves que, a més podrien ser utilitzades com a refugis provisionals pels astronautes fins a convertir-los en habitatges estables i protegits de les difícils condicions de l’atmosfera marciana.
[youtube]zk5gVCVsGe0&feature=fvsr[/youtube]
La Mars Odyssey compleix ara 2.700 dies en òrbita de Mart. La sonda que ha aportat informació sense precedents del planeta vermell i ha contribuït a importants descobriments científics relacionats amb la geologia i l’atmosfera de Mart, la nau ha estat un important suport per a les missions dels petits robots Spirit i Opportunity, así como del laboratorio Phoenix Mars Lander. L’Odyssey ha estat qui ha connectat la senyal d’aquestes naus exploradores amb la Terra, actuant com a satèl·lit de telecomunicacions. Però les llargues estades a l’espai acaben deteriorant aquestes sondes que poc a poc comencen a presentar problemes. Ara els enginyers de la NASA estan treballant per resoldre problemes informàtics de memòria causats per anys d’exposició a la radiació espacial. El procediment consisteix en que els informàtics desactivaran i activaran l’ordinador principal de la nau per saber en quin estat està el segon ordinador. Des que va ser llançada a l’espai la sonda no ha necessitat utilitzar aquest sistema alternatiu, que a més de l’ordinador inclou sensors de navegació, ràdio i altres subsistemes. El 21 de març del 2007 un component electrònic d’aquest segon sistema que controla la distribució d’energía va deixar de funcionar però els enginyers creuen que es reactivarà després de la desconnexió. L’Odyssey es troba en la tercera pròrroga de dos anys en la seva missió a Mart i els seus equips han funcionat sense problemes. Els seus descobriments seran bàsics per a una futura missió humana a Mart, que hauria de començar d’aquí deu anys.