Posts Tagged ‘radiació’
[youtube]BaisVtcj-Tg[/youtube]
La capa d’ozó és una malla formada per aquest gas, 0³, que ocupa pràcticament el 95% de l’estratosfera. Segons les zones esta a una altura d’entre 15 i 50 quilòmetres d’altura sobre la superfície del planeta. Tot i així aquesta barrera protectora, si l’ozó estés repartit uniformement sobre la superfície del mar estaríem parlant d’una capa de només tres milímetres. Tot i ser molt petita la barrera és suficient per interceptar la radiació solar deixant passar el calor però evitant l’entrada de radiació curta o ultraviolada.
Amb l’ús de Clorofluorocarbonis (CFC) de forma generalitzada a partir de la segona meitat del segle XX, la capa d’ozó va patir un greu deteriorament en la seva part més feble, els pols. La prohibició d’aquests CFC en aerosols i gasos de refrigeració ha evitat que el forat en la capa d’ozó hagi continuat creixent però encara no s’ha tancat. Al faltar ozó als pols, el que hi ha a la zona equatorial ha tendit a desplaçar-se debilitant-ne també el seu gruix. Si fins ara s’havia advertit de la perillositat de les radiacions ultraviolades a les zones polars, ara també s’està comprovant que a les zones equatorials s’estan multiplicant els casos de càncer de pell. Les darreres investigacions asseguren que els habitants dels Andes de l’Equador, Perú i Colòmiba reben diàriament nivells de radiació ultraviolada extrems a causa del deteriorament de la capa d’ozó. A Guayaquil (Equador) la radiació supera el 14 UVI (índex de factor ultraviolat) i el 24 a Quito (Perú). L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera alta una exposició de 6 o 7 UVI; molt alta la de 8 a 10; i extremadament alta la que supera els 11 UVI. A l’Equador el càncer de pell ha crescut un 80% els últims quatre anys i un de cada deu equatorians té risc de patir-lo. Les poblacions situades a gran altura com La Paz o Bogotà també estan molt exposades a les radiacions. Per cada mil metres d’altura la radiació solar ultraviolada augmenta un 10%.
[youtube]hsRCXvVwBXU&feature=PlayList&p=3A549A8D9FD1BD62&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
Diumenge passat va entrar en vigor a Bèlgica la llei que prohibeix la producció, l’ús, emmagatzemament i la venda d’armes que continguin urani empobrit. Aquesta prohibició converteix Bèlgica en el primer país del món que aplica una legislació d’aquestes característiques. A la pràctica significa la prohibició de fabricar i utilitzar urani empobrit en carcasses de munició i cuirassats, així com la inversió en empreses que fabriquen aquestes armes. Però, què és l’urani empobrit i per què Bèlgica ha decidit prohibir-lo?
L’urani enriquit, U-235, s’utilitza en els reactors nuclears de fissió fins que perd la seva capacitat de produir energia. En el procés es generen altres àtoms com el plutoni, extremadament radioactiu, el neptuni, l’americi i el tecneci, i també un isòtop artificial de l’urani, l’U-236. L’urani empobrit es guarda en forma d’hexafluorur d’urani (UF6), però per donar-li sortida el govern dels Estats Units, que amb el processos de desarmament nuclear que s’havien pactat durant els anys vuitanta amb la Unió Soviètica anava molt sobrat d’aquest material, va decidir transformar-lo en urani metàl·lic, molt més segur i amb aplicacions.
I quines són les aplicacions de l’urani empobrit? El metall d’urani empobrit té una densitat molt més alta que l’urani natural i, per suposat, que el plom. Com que el plom s’utilitzava per fer bales i projectils, doncs es va pensar que es podria substituir per urani empobrit. Militarment presenta avantatges. Primer perquè un projectil d’urani empobrit que impacta contra un tanc, per exemple, tendeix a fragmentar-se en forma de trossos afilats que penetren en el metall com si fos mantega. En segon terme, l’urani empobrit té una propietat que el fa tremendament efectiu. A partir del 600 graus centígrads s’inflama. Quan un projectil impacta en un tanc no només penetra en el vehicle sinó que en provoca l’incendi, cremant la tripulació que tingui i fent-ne esclatar el combustible i la munició. A la inversa també funciona. Un tanc blindat amb urani empobrit té una resistència molt superior a un que la tingui d’acer i és pràcticament insensible a munició que no sigui també d’urani empobrit. Però té un problema… és radioactiu.
Els projectils llançats pels avions fets amb urani empobrit que no toquen els seus objectius queden escampats pel terreny durant anys, emetent una radioactivitat que pot contaminar els conreus i les aigües. L’impacte en blindats provoca un núvol de pols d’òxid d’urani que es dispersa pel vent. I si el vehicle que s’ha destruït es queda prop d’una zona habitada, els nens el solen utilitzar per jugar, acumulant dosis radioactives que provoquen que augmentin els casos de càncers infantils. Això ha passat a l’Iraq i a Sèrbia on es va utilitzar munició d’aquesta mena abastament. I tampoc no està clar que els soldats destinats a blindats que utilitzen urani empobrit no en pateixin també les conseqüències després d’un llarg període de temps rebent la radiació.
[youtube]dpGlefCXZAY[/youtube]
El 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de la central nuclear soviètica de Txernòbil (actualment Ucraïna) va patir un augment sobtat de la seva potència durant un prova en què se simulava un tall de subministrament elèctric. El sobreescalfament del nucli del reactor nuclear va acabar provocant la seva explosió. La quantitat de material radioactiu alliberat es va estimar en cinc-centes vegades més gran que la que va llançar la bomba atòmica llançada pels EUA sobre Hiroshima (Japó) el 1945. És molt difícil dir quantes victímes va provocar l’accident perquè es preveu que la majoria de morts prematures causades siguin el resultat de càncers i d’altres malalties induïdes per la radiació durant vàries dècades. Per exemple, fa un parell d’anys, un estudi fet a Suècia va demostrar que la incidència de càncer en el nord del país va augmentar relativament a partir de l’accident de Txernòbil. En aquesta zona partícules radioactives de Cesi-137 van precipitar al terra. El mateix es va produir en d’altres zones d’Europa, per exemple es considera que Bielorússia va rebre el 60% de la radiació emesa. Avui, 23 anys després, les rodalies de la central són un territori erm on hi viuen molt poques persones a causa dels alts nivells de radioactivitat que perduraran a la zona durant segles. Només les plantes han recuperat terreny i sobreviuen al costat de la central atòmica, coberta ara amb un sarcòfag de formigó. El fet que les plantes poguessin sobreviure a un accident nuclear ha estat fins ara un misteri. Un estudi de la Societat Química Americana ha trobat la resposta. Les plantes, en un ambient enrarit per radiació, produeixen una proteïna que les protegeix. L’experiment s’ha fet amb soja. Els investigadors van sotmetre llavors de soja a la radiació i van comprovar com les noves plantes produïen tipus de proteïnes diferents que les plantes que no havien estat bombardejades amb radioactivitat. Aquestes proteïnes noves protegeixen les llavors de l’ambient contaminat. En camps contaminats la planta de soja produeix un terç més d’aquesta proteïna protectora, betaïna aldehid deshidrogenasa, curiosament la mateixa proteïna que se sap que protegeix la sang humana de la radiació.