Posts Tagged ‘Saturn’
[youtube]PZAAuTXQGHw[/youtube]
El telescopi espacial Hubble ha pogut fotografiar les aurores polars de Saturn. Des de la seva òrbita terrestre el telescopi espacial ha pogut veure Saturn amb els anells al centre de la imatge, cosa que possibilita veure els dos pols al mateix temps. Això només passa cada 15 anys, però aquesta vegada els dos pols estaven il·luminats pel Sol amb la mateixa intensitat, cosa que és un fet excepcional. S’ha pogut doncs investigar les aurores pràcticament simètriques que es produeixen en el segon planeta més gran del sistema solar. Amb la gran quantitat d’imatges que s’han aconseguit fins i tot s’ha pogut muntar una pel·lícula que mostra el moviment d’aquestes aurores.
Què causa aquestes aurores polars a Saturn? Doncs com a la Terra, passa quan partícules ràpides carregades d’electricitat arriben des del Sol al planeta seguint les línies magnètiques que té. El camp magnètic de Saturn està poc estudiat, però ara els astrònoms han pogut veure petites diferències entre les aurores boreal i austral. La del pol nord de Saturn és més petita i més intensa que la del pol sud. Això implica que el camp magnètic no està distribuït de forma igual i és més irregular i fort en el nord que en el sud.
Saturn orbita el Sol a una distància d’1,4 milions de quilòmetres -deu vegades més lluny que la Terra-, té un diàmetre deu vegades més gran que el nostre planeta i necessita 30 anys terrestres per a completar un dels seus anys.
[youtube]YJ0hwTzOMPE[/youtube]
Astrònoms alemanys han descobert a la lluna de Saturn anomenada Tità un mar gegant de metà o hidrocarburs que tindria unes dimensions superiors a la del Mar Caspi, que és el més gran de la Terra. Amb un diàmetre de 5.150 quilòmetres, Tità és el segon satèl·lit més gran del sistema solar, el primer es Ganímedes que orbita al voltant de Júpiter, i l’únic que té una atmosfera densa. El Centre Alemany d’Investigacions Aeroespacials (DLR) ha anunciat que el mar gegant de Tità té una superfície de 400.000 quilòmetres quadrats. El mar, batejat com Krake Mare, està en el pol nord del satèl·lit i el seu descobriment ha estat facilitat per les imatges captades per la sonda nord-americana Cassini. Un any abans s’havia descobert al pol sud del satèl·lit un enorme mar d’età líquid.
L’atmosfera plena de nitrogen converteix Tità en un satèl·lit que recrea d’alguna forma l’antic estat de la Terra, encara que la seva densa atmosfera n’impedeix observar-ne amb claredat la seva superfície. Només s’ha pogut detectar el mar gegant d’hidrocarburs gràcies a un espectòmetre d’infrarojos VIMS que va permetre detectar un element brillant en el pol nord de Tità que no es corresponia a una superfície gelada.
El descobriment confirma la teoria que Tità és un autèntic pou de petroli orbitant Saturn i que en el futur podria ser la gran reserva d’hidrocarburs del sistema solar.
[youtube]HoqABYjcRtU[/youtube]
Saber quan de temps dura la rotació d’un planeta és fàcil si la seva superfície es de roca, però la cosa es complica si està formada de gas. Quan un planeta és sòlid s’agafa un punt de referència, un volcà, una muntanya i s’espera a que faci tota la volta. Si és gasos, només es pot fer una estimació aproximada. Aquest és el cas de Júpiter, Saturn o Urà. Ara un nou mètode de càlcul ha permès rectificar la durada del dia de Saturn, que resulta que és cinc minuts més curt del que es creia. A causa dels forts vents que té el planeta, un dia a Saturn dura només 10 hores, 34 minuts i 13 segons. Les dades anteriors que li donaven una durada de cinc minuts més s’havien extret de les estimacions fetes a partir del camp magnètic del planeta. Saturn, a més, té un problema afegit alhora de fer aquests càlculs. Els camps magnètics de Saturn estan alineats amb el seu eix de rotació i, per tant, les seves oscil·lacions no permeten mesurar exactament les zones interiors del planeta durant la seva rotació. Les dades actuals s’han aconseguit arran de la feina feta per la sonda Cassini. Des de la Universitat britànica d’Oxford i la nord-americana de Louisville s’ha utilitzat la informació de la part més fonda del planeta per a construir un mapa dels vents en tres dimensions, amb les seves ones i remolins per veure quin comportament té la seva atmosfera. El més interessant de l’estudi és la demostració que les atmosferes dels planetes gasosos es comporten de forma molt similar. Saturn és més semblant a Júpiter del què es pensava. L’estudi s’ha publicat recentment a Nature.