Posts Tagged ‘Xina’
[youtube]BCMQ1pxqHgQ[/youtube]
La Comissió Europea ha advertit de l’escassetat de 14 matèries primeres fonamentals pels productes d’alta tecnologia com els telèfons mòbils, mòduls fotovoltaics, bateries de ions de liti o cable de fibra òptica. La UE recomana reciclar més i buscar ràpidament elements per a substituir-los. Les catorze matèries primeres considerades de màxima prioritat són: antimoni, beril, cobalt, espat fluor, gal·li, germani, grafit, indi, magnesi, niobi, metalls del grup del platí, terres rares, tàntal i tungstè.
L’any 2030 la demanda d’algunes d’aquestes matèries primeres es podria triplicar respecte al consum del 2006. I com que Europa no té aquests minerals i els ha d’importar pot ser que hi hagi problemes en el futur per adquirir-ne. N’importa bàsicament de la Xina, Rússia, de la República Democràtica del Congo i del Brasil. Però el creixement de les economies emergents i el seu consum de noves tecnologies n’han disparat la demanda mundial.
La UE recomana actualitzar les llistes de matèries primeres fonamentals cada cinc anys i adoptar mesures per fomentar-ne el reciclatge. Però sobretot començar a buscar substituts a aquests materials i augmentar l’eficiència dels aparells que els utilitzen.
[youtube]AvEEaaeHyY8[/youtube]
La Xina ha completat la seqüència del genoma de la mandioca i gràcies a aquesta informació la podrà conrear en zones més fredes i seques del país. El motiu és utilitzar aquesta planta com a matèria primera per a produir bioetanol. Ja fa quatre anys que la Xina pensa en la mandioca per a la producció industrial de biocombustibles. Només fa un any que es va anunciar que es construiria la primera fàbrica de producció de mandioca a la Xina a la província de Guangxi, on es conrea el 60% de la mandioca del país.
La mandioca es cultiva en zones tropicals i subtropicals, on es destina a la producció de tapioca com a aliment, o a la seva conversió en midó i alcohol per a diverses utilitats. El retard en la producció industrial de biocombustibles a partir de la mandioca es degut a la poca matèria primera, que ha impedit a la Xina la producció d’un milió de tones a l’any de bioetanol. Els xinesos s’han fixat en l’ús que es dóna a la mandioca a l’Amèrica Llatina, on és una planta que també es produeix amb finalitats energètiques. A Colòmbia ja fa un any que circulen cotxes moguts amb etanol de mandioca.
[youtube]aGJEwlWcEHU[/youtube]
Seixanta milions de xinesos pateixen una sequera molt severa que fa qüestionar un faraònic projecte hidrològic per portar aigua des del sud de la Xina a les grans ciutats del nord i de l’est del país. El projecte de desviament d’aigües sud-nord es va començar a elaborar el 2002 i es calcula que té un cost aproximat de 44.000 milions d’euros. Es vol treure l’aigua dels rius Groc i Yangtsé cap a les zones urbanes litorals. Un macroprojecte amb un impacte ambiental enorme i que ja ha demostrat que pot ser un fracàs sonat.
Resulta que la falta de pluges en zones on habitualment plovia molt gràcies al canvi climàtic global ha començat a fer aixecar veus contra el projecte perquè podia allargar i empitjorar els efectes de la sequera. Si es treu aigua del sud per portar-la al litoral i ja no hi ha aigua per a molts xinesos després ni uns ni altres en tindran. La zona del nord-est de la Xina concentra el 35% de la població mentre que només té el 7% dels recursos hídrics. Sort que estan al costat del mar i d’aigua no els faltarà, perquè està clar que la solució no es portar-la d’altres territoris que la necessiten.
El sud-oest del país té una sequera molt forta des de fa diversos mesos. Les collites de tè i cereals s’han arruïnat, els rius Mekong o Yangtsé han reduït ostensiblement el cabal i milions de persones i caps de bestiar pateixen la manca d’aigua. En falta tanta que el govern xinès ha hagut de destinar ajudes d’emergència pels afectats.
El més curiós és que podem parlar de la Xina o podem parlar de l’Estat espanyol o de Catalunya mateix. En els dos llocs també es parla amb una facilitat absoluta de transvasar aigua de l’Ebre cap al sud, del Roïna cap a Catalunya, del Ter cap a Barcelona sense respectar el seu cabal natural… I el més fotut és que es treu aigua dels cursos naturals dels rius per a portar-la a ciutats macropoblades que s’han edificat en zones on ja se sabia que no hi havia prou recursos hídrics. Però si han deixat fer i ara tot passa per resoldre-ho amb transvasaments. Ningú parla seriosament de que els edificis estiguin obligats a recollir l’aigua de la pluja; que els edificis tinguin doble instal·lació d’aigua per no llençar pel vàter aigua potable; per reutilitzar l’aigua de les depuradores; per desalinitzar l’aigua de mar de forma habitual… Solucions n’hi ha moltes però suposo que per interessos econòmics els polítics prefereixen les inversions en ciment.
[youtube]RPSfUDrxlqA[/youtube]
El III Fòrum de Ciutats Globals de Toronto ha reunit una sèrie d’experts per analitzar com evolucionaran les grans metròpolis en el futur. I les prediccions asseguren que les ciutats, que ja són el principal motor econòmic mundial tindran un paper cada vegada més important, sobretot en els països emergents. Actualment la meitat de la població mundial viu en ciutats, amb uns exemples curiosos. Seül concentra més del 45% de la població de Corea del Sud i la meitat del Producte Interior Brut del país; el 45% dels llocs de treball i el 56% de la inversió estrangera. A països europeus com Irlanda i Dinamarca, les seves capitals, Dublín i Copenhaguen, produeixen quasi la meitat del PIB del país i París i Londres concentren més del 40% de sol·licituds de patents.
Les dades de l’OCDE revelen que la XIna és el país més urbà del món. Més de 600 milions de xinesos viuen en ciutats. L’any 2020, mil milions de xinesos viuran a les grans urbs i la Xina tindrà 70 ciutats amb més d’un milió d’habitants. Actualment les ciutats consumeixen dos terços de tota l’energia mundial i produeixen el 70% de totes les emissions de CO². Per tant el futur passa per fer unes ciutats més sostenibles i sobretot menys contaminants. Perquè pot ser sí la majoria d’humans viurem en ciutats les pròximes dècades però amb unes condicions de contaminació insuportables. Un exemple. El 4% de la població que viu en el delta del riu de la Perla, que creua la província meridional de Canton, assegura que pateix molèsties respiratòries, segons es desprèn d’un informe oficial. La majoria dels afectats acumula problemes com tos, sequedat de gola, infeccions respiratòries lleus i insomni, entre altres. El riu de la Perla, el segon amb més cabdal de la Xina i una de les zones més industrialitzades del país, està molt afectat pels contaminants químics, cosa que ha afectat la qualitat de l’aire. Els dies de boira grisa l’aire està ple de partícules en suspensió i agents fotoquímics. L’any passat la província va aparèixer 110 dies immersa en aquesta boira, un rècord des de l’inici de mesures del 1949. Altres dades pitjors ho confirmen. La xifra de càncers de pulmó que es registra a la regió s’han multiplicat per set en els últims trenta anys. 38 de cada 100.000 cantonesos, el doble que en els anys 90 i set vegades més que en la dècada dels 70.
[youtube]3HuZqrEtV74[/youtube]
Les autoritats del govern de Jiyuan, a la Xina, desplaçaran 15.000 persones de lloc, després que s’hagi comprovat que un miler de nens presenten alts nivells de plom en sang. L’operació tindrà un cost de 112 milions d’euros que pagaran en un 70% l’administració i les indústries i en un 30% els mateixos habitants. L’agost passat, les autoritats sanitàries de la província d’Henan van analitzar la sang dels nens en aquesta àrea, arran que es descobrissin diversos casos d’intoxicació per plom a la província veïna de Shaanxi.
La intoxicació massiva de milers de nens a les províncies d’Henan, Shaanxi, Hunan i Yunnan ha tornat a obrir el debat de fins a quin punt s’ha de posar el desenvolupament industrial per damunt la salut de les persones i el medi ambient. La Xina pateix ara un fet que els països occidentals ja van viure després de la II Guerra Mundial. El creixement econòmic extremadament ràpid s’ha fet en base a una industrialització que ha tingut molt poc en compte la contaminació. S’han creat indústries sense avaluacions medioambientals prèvies amb l’objectiu de desenvolupar ràpidament l’economia global, però amb unes conseqüències sanitàries imprevisibles. Segurament si el que el govern xinès destinarà ara a traslladar milers de persones per allunyar-les dels focus de contaminació s’hagués empleat en reduir la toxicitat d’aquestes empreses ara no s’estaria parlant d’això.
La contaminació per plom inicialment potser que no presenti símptomes, però com que el cos no l’elimina aquest pot arribar a causar danys en el cervell, la sang, el sistema nerviós, els ronyons i el sistema reproductiu. Entre altres coses un excés de plom en el cos provoca pèrdua de memòria, cansament, problemes emocionals i, en alguns casos pot arribar a fer col·lapsar els òrgans i provocar la mort.
[youtube]2sSxZKoCCQ4[/youtube]
La Xina s’ha decidit finalment a emprar biocombustibles. De moment de forma incipient, però ara que la Xina ja s’ha convertit en el país del món que emet més diòxid de carboni la notícia és important. A partir del 2010, tres ciutats xineses -Pequín, Xangai i Guangzhou- i quatre companyies estatals (CNPC, Sinopec, CNOOC i COFCO) començaran a comercialitzar i produir B5. Aquest biocombustible només contindrà un 5% de biodièsel i un 95% de gasoil normal que es començarà a distribuir de forma experimental. Aquesta concentració de biodièsel permet que no s’hagi de realitzar cap modificació dels motors dels vehicles. Però com que a la Xina tots els números es fan gegants, això significarà 200.000 tones de biodièsel en un any. China National Petroleum Corporation (CNPC) i China National Cereals, Oils & Foodstuffs Corporation (CFCO) han signat un acord amb l’administració forestal estatal per plantar 13.000 hectàrees de conreus destinats a la producció de biodièsel pels pròxims 15 anys. Sinopec ja té una refineria per produir 100.000 tones de biocombustible cada any. La China National Offshore Oil Corporation (CNOOC) també ha construït una refineria per produir biodièsel a partir del conreu de 34.000 hectàrees de pinyó de l’Índia (jatropha en espanyol) , està a punt d’obrir un altre centre de producció a l’illa de Hainan per produir-ne 60.000 tones més. L’any 2020 la producció de biodièsel a la Xina serà de dos milions de tones anuals.
[youtube]d-KYBhSaV9o[/youtube]
A finals del 2020 la potència eòlica instal·lada al món arribarà als 55 GW, potència suficient per donar energia a 37 milions de llars. Ara per ara, aquesta mena d’energia està en una fase molt incipient ja que només hi ha instal·lades al món uns 2.000 MW d’energia eòlica marina. Hi ha uns 700 projectes en marxa i els pronòstics del sector indiquen que s’hi invertiran uns 46.000 milions d’euros d’aquí al 2014, mentre que fins a final de la dècada aquesta quantitat es podria doblar. Molts d’aquests projectes s’han frenat per culpa de la crisi econòmica. Les principals marques del sector són Siemens i Vestas, però diversos fabricants asiàtics ja estan presentant els seus models de molins de vent, principalment a la Xina, on com a mínim hi ha deu empreses interessades en entrar en un sector que té un gran potencial de creixement els pròxims anys. La diversificació de fabricants també abaratirà preus i posarà al mercat més màquines.
[youtube]VnpmVtju_6w&feature=fvw[/youtube]
La Xina afronta un ambiciós programa energètic per reduir els problemes medioambientals i apostar per les energies renovables. Per fer-ho el govern xinès s’ha plantejat accelerar la investigació i el desenvolupament de noves tecnologies energètiques i invertir més en aquestes indústries. De fet, el que pretén fer el govern xinès és similar a les polítiques de la majoria de països però amb la diferència que qualsevol pas de la Xina, amb 1.500 milions d’habitants, en aquest sentit té repercusions a la resta del planeta. A més la Xina, que està fent passes de gegant per aproximar-se als estàndars occidentals sap perfectament que no investigar noves fonts d’energia implicarà a curt termini mantenir la dependència exterior en el terreny energètic i continuar depenent excesivament dels combustibles fòssils. A la Xina, el carbó cobreix un 70% del consum
total d’energia, 40 punts per sobre la mitjana mundial, per la qual cosa busca desenvolupar altres fonts per reduir aquesta dependència i la contaminació, que afecta la salut de milions de xinesos. De fet, però, el govern xinès fa temps que està invertint en energia solar, eòlica i hidraúlica, però davant el gran creixement econòmic del país aquestes inversions s’han mostrat insuficients per l’augment de la demanda energètica.