Sense Presses

La família, amb totes les seves formes i variants, és segurament un dels millors invents que ha fet la humanitat. La complexitat i sofisticació dels nostres sentiments en les relacions humanes no ha fet més que augmentar el grau d’intel·ligència de l’home. Paradoxalment, fent-nos més febles i vulnerables, la relació amb els altres, especialment els més propers, ens ajuda a ser més forts i madurs.

El primer dia de la resta de la teva vida  (Le premier jour du reste de ta vie, 2008)  és un film d’aquells que aconsegueix commoure i sentir-nos-hi propers precisament per explicar-nos vivències que tots hem viscut o podem viure amb les nostres famílies. El mateix títol ja ens proposa un sentit de la vida : començar de nou cada dia, vivint el present i gaudint de l’etern carpe diem.

El director francès Rémi Bezançon, amb aquesta comèdia dramàtica (o drama còmic, si us agrada més), estructurant la narració en els cinc punts de vista dels membres d’aquesta família al llarg d’un parell de dècades, ens proposa una manera molt positiva i optimista d’enfocar la vida : plorant i rient, patint i gaudint, lluitant i descansant. En definitiva, en una paraula : vivint.

Recupereu-la si no la vau veure. Val la pena !

L’estiu a casa nostra és per gaudir-lo a l’aire lliure i, segurament per això, les cartelleres de cinema ens ofereixen pocs títols destacables, però a vegades hi ha algunes excepcions.

Aquests dies us recomano veure Les meves tardes amb Margueritte (La tête en la frinche, 2010), la darrera pel·lícula de Jean Becker, un director francès amb un cinema que sempre ens proposa petits grans contes basats en la quotidianitat, en la senzillesa dels seus personatges i en un especial èmfasi en la valoració de les petites coses que ens van passant cada dia com a filosofia que dóna sentit a les nostres vides.

Després de la memorable Conversacions amb el meu jardiner (Dialogue avec mon jardinier, 2007) – amb unes grans interpretacions de Daniel Auteuil (el pintor) i Jean-Pierre Darroussin (el jardiner) – en aquest nou film, Becker insisteix en el mateix plantejament, resseguint la mateixa idea, donant-nos una nova píndola vital de la mateixa recepta, aquest cop comptant amb la bona feina d’altres dos veterans de les pantalles franceses : Gérard Depardieu, i Claire Maurier.

Si no heu vist cap dels seus films, és aquesta una bona ocasió per aprofitar i veure una manera diferent d’enfocar les coses que de segur us farà pensar en la manera com portem les nostres vides. De tota manera, personalment, si em feu triar, em quedo amb els diàlegs del Sr. DelPinzell i el Sr. DelJardí de l’anterior film.

El festival FemCurt celebra aquest any la seva tercera edició convertint-se any darrrera any en un referent en els festivals cinematogràfics nacionals d’àmbit social.

FemCurt 10 se celebrarà els dies 26, 27 i 28 de novembre a la població gironina de Banyoles. Consta de tres categories: Millor curtmetratge de ficció, premiat amb 2500 euros, Millor curtmetratge reportatge, premiat amb 2000 euros i Millor Curtmetratge català, premiat amb 700 euros. A més, a aquests tres guardons se li ha de sumar el Premi del Públic, dotat amb 750 euros. En l’edició de l’any passat, l’organització va rebre, a més de curtmetratges catalans, candidatures de tota Espanya i de països com Mèxic.

FemCurt 10 està organitzat per l’entitat socio-cultural Irregolare, una associació que fomenta valors a favor d’actituds no discriminatòries per raons de sexe, origen o edat. Irregolare aposta per la cultura com a mitjà d’expressió que permet aproximar-nos a la sensibilitat i realitat social de la societat actual.

El procés d’inscripció d’obres ja és obert per a tots aquells creadors que hagin realitzat un curtmetratge d’àmbit social entre gener de 2008 i el tancament d’aquesta convocatòria, 30 de setembre de 2010. Podeu consultar les bases del festival i el resultat de les anteriors edicions a la web de l’associació : www.irregolare.cat

Una interessant iniciativa que demostra que el cinema a les comarques gironines és ben viu. Molta sort i felicitats per la bona feina, amics !

[youtube]rIdQkOjrt3M[/youtube]

La cinta blanca (Das Weise Band, 2009). Michael Haneke.
La millor pel·lícula europea del 2009. La perversitat de l’ànima corromp les ànimes en construcció. La repressió com a explicació del comportament d’una societat.
+ rosebuds. Què són ?

Com cada any, amb l’arribada de l’estiu, el Cinema Truffaut de Girona de la mà del Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ens ofereix una interessant i fresca proposta per les properes setmanes. 

No em canso d’agrair-los cada any (amb aquest ja en són 10) la seva gran tasca de portar cinema de qualitat a la nostra ciutat el qual, malauradament, seria molt difícil de poder veure per altres vies.

Aprofiteu doncs per gaudir ara d’aquestes reposicions :

Del 23 al 29 De Juliol : Soul Kitchen (2009, Fatih Akin)
Del 30 juliol al 5 d’agost : Fish Tank (2009, Andrea Arnold)
Del 6 al 12 d’agost : Two Lovers (2008, James Gray)
Del 13 al 19 d’agost : L’escriptor (The ghost writer, 2010, Roman Polanski)

Digues-m’ho i ho oblido, ensenya-m’ho i ho recordo, involucra-m’hi i ho aprendré. Benjamin Franklin

La frase és aplicable a la ciència, però també perfectament adaptable a l’aprenentatge de l’assignatura més important que tenim tots que és la de la vida.

A An Education (2009, Lone Scherfig), la directora danesa (Italià per a principiants, Wilbur es vol suicidar) ens proposa una història d’una noia jove anglesa que es debat entre la seva brillant vida acadèmica i el descobriment del món i dels seus sentiments, naturals a la seva edat. Dins el marc de l’encarcarat sistema educatiu anglès i la sofisticada societat londinenca dels anys 60, Jenny, representa un exemple de particular Carpe diem que aboca a la reflexió eterna de com podem ser feliços : fent més ús de la raó o seguint el nostre cor.

Altres temes com la relació entre un home adult i una jove inexperta o l’efecte repressiu d’uns pares autoritaris a la seva filla també hi són presents, però no representen el nucli important del film.

Un film molt vital i fresc, d’aquells que aprofitant el gran magnetisme de la seva protagonista (Carey Mulligan està fantàstica el aquest paper) ens atrapa i ens fa identificar completament amb la història, aconseguint que experimentem més sensacions de les que el propi film explicita.

Molt recomanable. No us la perdeu.

Recordeu la sensacional Sí, Ministre de la BBC emesa durant els anys 80 ? Els seus diàlegs i situacions eren brillants i l’elegant humor britànic – àcid i absurd a parts iguals- feien de cada capítol una peça inoblidable.

A In the loop (2009, Armando Iannucci) es recupera la sàtira política portant-la un pas més enllà, adaptant-la als nous temps i aprofitant el camí obert fa anys per la mítica sèrie anglesa i tornant a divertir-nos amb l’absurditat inesgotable de la classe dirigent. Amb una visió caòtica dels mecanismes de presa de decisions, els personatges de In the loop són histriòniques caricatures del que caldria que fossin els càrrecs públics, capaços de posar el mateix èmfasi en solventar una crisi mundial induïda pels EUA que porta a la guerra i la reconstrucció d’un mur de casa de la mare d’un votant al més remot poble anglès.

Les referències a Telèfon roig, volem cap a Moscú (1964, Stanley Kubrick) també són clares, tot i que el clàssic fes referència a la guerra freda  i comptés amb el genial Peter Sellers que li donava un caire tragicòmic molt més interessant.

Un divertit film que us recomano recupereu aquest estiu si se us va escapar durant els darrers mesos que va estar en cartellera. Això sí, si no us agraden els renecs i males maneres, no és el vostre film !

[youtube]1_dguEsATfI[/youtube]

North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). Alfred Hitchcock.
Com estructurar una pel.lícula a un ritme trepidant, amb uns grans diàlegs i mantenint en tot moment l’atenció de l’espectador. El millor film de Cary Grant. L’escena de l’avioneta : com mantenir el suspense durant 8 minuts sense dir pràcticament un mot, amb una perfecte composició visual i sonora.
Una recomanació : comprar la magnífica edició del DVD commemoratiu dels 50 anys del film.
+ rosebuds. Què són ?

Deia John Lennon que la vida és tot allò que ens va succeint mentre nosaltres estem entossudits amb fer altres plans, i és que és ben cert que, com més intentes planificar el futur o marcar-te objectius vitals encaminats a assolir la felicitat que tots anhelem, més l’atzar es torna esquiu i joganer, fent-nos anar amunt i avall per les onades de la nostra existència. 

Pel·lícules com Génova (2008, Michael Winterbottom) ens recorden aquest fet, posant-nos al davant les vides d’un pare i les seves filles, les quals han donat un gir inesperat, situant-los en un mar de dubtes i sentiments del qual cadascun d’ells haurà de triar el seu rumb.

És especialment interessant la manera com el director anglès, rodant d’una manera molt personal propera al documental, i amb un gran Colin Firth, ens dibuixa els sentiments i relacions entre aquests personatges. Sense pretendre jutjar-los ni valorar-los, únicament plantejant una situació i les diferents reaccions d’unes persones per assumir-la, ens suggereix precisament aquesta idea de la dificultat que tots trobem a viure l’incertesa de les nostres vides.  Una altra manera de recordar l’encertat pensament de Sèneca : Ens fa falta tota una vida per aprendre a viure.

No fa falta dur ulleres si un hi veu bé però, en tot cas, si n’hem de dur, posem-nos les nostres.

Les conseqüències de la nova Llei del Cinema de la Generalitat de Catalunya penso que poden ser molt beneficioses pel cinema, i no pas per la majoria de raons o objectius que he anat llegint a diversos mitjans.

Tot i que hauria de ser normal i lògic que si es té cinema doblat, l’espectador el vulgui veure en la seva llengua materna i el govern faci accions en aquest sentit per vetllar per aquest fet, no em sembla aquesta la millor raó per donar suport a aquesta Llei. En la meva opinió, el millor que ens pot portar aquest nou escenari és l’empenta que rebrà el cinema en VO subtitulat (en català o no), el qual tindrà ara una raó més per proliferar en major percentatge a les nostres sales. La negativa per raons econòmiques que ja han anunciat algunes multinacionals del cinema de no doblar en català els seus productes, lluny d’afectar-nos, contribuirà a projectar més títols en VOSCat i ens ajudarà a tots plegats a comprendre que fer el petit esforç dels subtítols té el premi de captar plenament allò que l’autor original volia expressar.

Una raó penso ben objectiva per apagar, d’una banda els arguments dels incendiaris nacionalistes i de l’altra els temors comercials multinacionals, tot dient-los que “si non é vero, é ben trobato” i que vagin preparant-se per tal que (també a les sales) tothom pugui triar la llengua en què vol escoltar/veure el film, que facin una comanda d’ulleres de diferents mides i colors. 

+ enllaços i opinions :
El cinema no és només doblatge. El Punt. Àngel Quintana.
Versió original a pèl ?  El Punt. Xavier Roca.
Roures critica les ‘majors’. El Punt.