Tarda de fred i vent. La silueta de la Seu Vella es retalla al cel en un d’aquells capvespres fantasmals tant de Lleida. Una de les coses més admirables d’aquest país són aquestes tonalitats irreals, blaves, rogenques i carbassa, aquestes llargues postes de sol de Ponent. Amb el coll de l’abric ben apujat enfilem la rambla d’Aragó fins al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Aquest museu és sens dubte un dels indrets més reconfortants de Lleida. No només per la diginitat, el rigor i la fermesa amb què la directora Montserrat Macià i la resta de tècnics del museu defensen la unitat i la legitimitat de la col·lecció d’art religiós medieval, objecte de polèmiques vaticanes atiades des d’Aragó. Ho és per la seva arquitectura, per la cura que posen en el manteniment i ampliació de les col·leccions i per la modernitat i l’ambició de les exposicions temporals que acull. Continua llegint «Guinovart»
El germà gran també fa l’ase
El conseller Joaquim Llena va iniciar la tradicional trobada nadalenca que ofereix el PSC als periodistes lleidatans amb una queixa: estem farts de fer de germà gran. Ho deia en referència als suposats infantilismes dels seus socis a la Generalitat, amb la polèmica per l’impost de successions encara calenta. Esquerra ha volgut tirar per una banda, Iniciativa ha aprofitat per marcar perfil per la contrària, i els socialistes, incòmodes, pel mig. La gràcia és que ho deia al costat de l’alcalde Àngel Ros, el qual havia obert foc el dia abans en contra d’una de les principals lleis que està a punt de tirar endavant el govern del què forma part Llena: les vegueries. Són precisament dirigents territorials socialistes catalans, i aranesos, els que més barricades estan aixecant contra la nova divisió territorial. A vegades els germans grans també fan l’ase. I tenen tot el dret de fer-ho: per sort som en una democràcia, i no en una vella casa pairal governada amb mà de ferro per un patriarca sever i on cada germà sap què és el que li toca fer. Germans grans, cases pairals. És curiós com les metàfores socialistes i pujolianes tendeixen a convergir. Voldrà dir això alguna cosa? Continua llegint «El germà gran també fa l’ase»
Pirineus is not Lleida?
L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha anunciat que plantarà cara a la divisió de la demarcació de Lleida en dos vegueries: la de Lleida i la de l’Alt Pirineu i Aran. Em sembla molt bé que un alcalde defensi que la seva ciutat sigui capital d’un territori més gran que el que la proposta de vegueries li vol atorgar. És legítim, i gairebé és la seva obligarció fer-ho així. Igual que són legítimes les aspiracions de Sort, Tremp o la Seu d’Urgell de formar una vegueria pròpia des d’on gestionar més directament els seus interessos. El problema és que el Paer en cap de Lleida s’equivoca quan porta la discussió al terreny dels sentiments. Continua llegint «Pirineus is not Lleida?»
Lliçons lleidatanes del 13-D
El resultat a les comarques lleidatanes ha estat molt bo: un triomf aclaparador del sí amb una participació del 36% del cens. Però la participació ha estat molt desigual en poblacions de cens similar, cosa que porta a una primera conclusió: l’organització és clau. En una mateixa comarca, el Pla d’Urgell, hi ha hagut un 44,2% a Ivars i Vallverd, un 38% al Palau d’Anglesola, un 33% a Linyola i un 25% a Golmés. L’única explicació raonable de tanta diferència entre pobles iguals ha estat la capacitat de mobilització. Per això, com més professionalitat i més unitat en l’organització, cosa que vol dir no excloure els partits sinó al contrari, aprofitar la seva implantació territorial i la seva maquinària, molt millor. Continua llegint «Lliçons lleidatanes del 13-D»
Recta final de les consultes
Uns 48.000 ciutadans de les terres de Lleida estan cridats a votar aquest diumenge a la primera tanda de consultes sobre la independència. La campanya ha estat tan tranquil·la, cívica i normal que costa de creure que fa només quinze o vint anys els que abanderaven la bandera independentista eren quatre grenyuts amb mocador palestí al coll que només sortien a la tele quan els esbatussaven per la Rambla de la Barcelona cada any per la Diada. Avui, en canvi, també la defensen sense complexos advocats, arquitectes, empresaris, alcaldes, pagesos, economistes, ferrers, columnistes proisraelians i presidents de clubs de futbol. Continua llegint «Recta final de les consultes»
De París a Alguaire sense escales
Hi haurà vols d’Alguaire a París. Ho acaben d’anunciar fa un parell d’hores des de l’aeroport de Lleida. Vueling no podia haver escollit una primera destinació més d’acord amb el caràcter de la ciutat de Lleida: un caràcter orgullós, francès, amic de les formalitats, un pèl barroc. Només cal veure com vesteixen les dones que passejen a les tardes pel carrer Major, i amb quina mirada subtilment altiva, amb gest gairebé afrancessat, es miren als que han vingut de fora de la ciutat i que elles detecten de seguida. Continua llegint «De París a Alguaire sense escales»Centelles
Aquesta fotografia la va fer Agustí Centelles el dos de novembre de l’any 1937 a la ciutat Lleida. El nen que jeu al fang, mort, era alumne del Liceu Escolar de Lleida. L’aviació feixista va bombardejar aquell dia l’escola mentre feien classe. Van morir 48 infants de l’única escola mixta i laïca de la ciutat. L’altre objectiu del bombardeig va ser el mercat municipal. El resultat de l’atac va ser d’uns 200 morts. Aquella va ser la ferida més cruel de la guera a Lleida. Encara va ser més dolorosa per la sospita, que ha arribat fins als nostres dies, que la decisió de convertir l’escola en objectiu militar havia sortit de dins de la ciutat. Continua llegint «Centelles»
L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç
Cada cop sembla més llunyà aquell urbanisme de final feliç que es va escampar amb alegria per les ciutats més presumides de Catalunya. Com a les perruqueries xineses del carrer Trafalgar de Barcelona, era un urbanisme dedicat aparentment a pentinar el territori i fer edificis molt ben tocats i posats. Però amagava una rera-botiga plena d’activitat efervescent on rajava el diner amb alegria i on confluïen els somnis i les lascívies d’alcaldes, promotors, constructors i intermediaris de tota mena i a on mai ningú donava un no per resposta. Continua llegint «L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç»
Lo Pamano, uns itineraris i Milan Kundera
Us ha agradat el Pamano? Si és així entreu a la web www.valldassua.cat, feu un cop d’ull a alguns dels itineraris literaris proposats i prepareu una visita a Torena. No hi ha millor promoció turística que un bon relat. M’expliquen des del consell comarcal del Pallars Sobirà que l’èxit de la versió televisiva de Les veus del Pamanoha provocat aquest cap de setmana les primeres trucades i visites de persones interessades a conèixer la vall d’Àssua. Ja en el seu dia la novel·la de Jaume Cabré va provocar el peregrinatge de lectors fascinats a la recerca del poble de Torena (Llessui) i la resta de paisatges d’una obra ambiciosa i ben construïda que s’escapa a l’etiqueta de literatura localista. És una etiqueta que llancen els que sempre s’entesten a fer-nos creure que amb el català i amb els paisatges i territoris catalans només juguem en segona divisió.
Continua llegint «Lo Pamano, uns itineraris i Milan Kundera»
Els ous d’en Siurana
A Lleida hi ha una plaça que la gent anomena la plaça dels Ous d’en Siurana. Aquest no és el nom que surt al nomenclàtor oficial, és clar. Almenys de moment. En realitat, la plaça està dedicada a un cèlebre botànic lleidatà, Pius Font i Quer. Però tot i disposar d’un nom oficial tan pulcre i il·lustrat, els lleidatans prefereixen el nom popular. Continua llegint «Els ous d’en Siurana»