A això de prohibir el burca i el nicab i qualsevol altra tipus de vel integral als poliesportius, centres cívics, i escoles bressol de Lleida s’hi ha arribat d’una manera tan casual i accidental que sembla que en joc no hi hagi drets fonamentals sinó el simple oportunisme d’ocupar unes portades a la premsa i el tacticisme polític d’uns i altres. La mesura no surt en cap programa electoral ni havia estat debatuda al si del govern de la ciutat ni tampoc prové de la fantàstica i sempre citada assemblea de les religions de Lleida, que pel que es veu en un tema com aquest no hi ha de dir ni ase ni bèstia. Continua llegint «El burca i el populisme»
Etiqueta: Lleida
Com un hotel al Fossar de les Moreres
Aquesta setmana ha començat la construcció d’un Parador Nacional a l’edifici del Roser de Lleida, un antic convent al bell mig del centre històric de la ciutat. A la Paeria li ha semblat perfecte que aquest edifici històric formi part de la xarxa pública d’hotels de l’Estat, com a motor per revalorar el centre històric i el maltractat carrer Cavallers, i no ha tingut cap inconvenient a aprovar el projecte de Paradores Nacionales SA. Però hi ha un problema: aquest és un dels edificis més simbòlics de Lleida. Les tropes de Felip V el van saquejar i incendiar quan van ocupar la ciutat el 1707 i hi van morir molts lleidatans. S’ha convertit en bandera de la resistència lleidatana a l’ocupació borbònica. Cada any s’hi fa la commemoració oficial de la diada de l’Onze de Setembre. Per a molts lleidatans, fer un Parador Nacional al Roser és com plantar un hotel al Fossar de les Moreres. Continua llegint «Com un hotel al Fossar de les Moreres»
Benvinguts a ILD
Les sigles que la navegació internacional ha donat a l’aeroport estrenat ahir a Lleida són ILD. Unes sigles que remeten a la Ilerda romana, a carros, pedres i mosaics, a Indívil i Mandoni guerrejant a la riba del Segre quan un món massa jove encara havia de decidir quin imperi s’enduria el gat a l’aigua durant els pròxims dos mil anys. ILD remet a la solidesa d’un passat fred, dur, èpic, que emergeix des de la boira dels temps cada cop que les grues obren el subsòl en una plaça del centre històric. Continua llegint «Benvinguts a ILD»
Les rebaixes d’El Corte Inglés
Aquest any es parlarà molt d’El Corte Inglés a Lleida. La Generalitat ha desbloquejat el topall comercial de la ciutat i obre les portes a la instal·lació d’aquests grans magatzems. És una cosa molt buscada i molt negociada per Àngel Ros des que va assumir l’alcaldia el 8 de gener del 2004, tot just fa ara sis anys. El paer en cap està convençut que la ciutat necessita un Corte Inglés com a revulsiu per al comerç local i per evitar que els lleidatans vagin a gastar-se els diners a Barcelona o Saragossa. Ja tenim serial per al que queda de mandat. Així és la política postmoderna: en lloc d’obra pública, la principal obra de govern serà intentar atraure una gran corporació comercial. És el que toca en època de rebaixes. De rebaixes pressupostàries, és clar.
Guinovart
Tarda de fred i vent. La silueta de la Seu Vella es retalla al cel en un d’aquells capvespres fantasmals tant de Lleida. Una de les coses més admirables d’aquest país són aquestes tonalitats irreals, blaves, rogenques i carbassa, aquestes llargues postes de sol de Ponent. Amb el coll de l’abric ben apujat enfilem la rambla d’Aragó fins al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Aquest museu és sens dubte un dels indrets més reconfortants de Lleida. No només per la diginitat, el rigor i la fermesa amb què la directora Montserrat Macià i la resta de tècnics del museu defensen la unitat i la legitimitat de la col·lecció d’art religiós medieval, objecte de polèmiques vaticanes atiades des d’Aragó. Ho és per la seva arquitectura, per la cura que posen en el manteniment i ampliació de les col·leccions i per la modernitat i l’ambició de les exposicions temporals que acull. Continua llegint «Guinovart»
Pirineus is not Lleida?
L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha anunciat que plantarà cara a la divisió de la demarcació de Lleida en dos vegueries: la de Lleida i la de l’Alt Pirineu i Aran. Em sembla molt bé que un alcalde defensi que la seva ciutat sigui capital d’un territori més gran que el que la proposta de vegueries li vol atorgar. És legítim, i gairebé és la seva obligarció fer-ho així. Igual que són legítimes les aspiracions de Sort, Tremp o la Seu d’Urgell de formar una vegueria pròpia des d’on gestionar més directament els seus interessos. El problema és que el Paer en cap de Lleida s’equivoca quan porta la discussió al terreny dels sentiments. Continua llegint «Pirineus is not Lleida?»
De París a Alguaire sense escales
Hi haurà vols d’Alguaire a París. Ho acaben d’anunciar fa un parell d’hores des de l’aeroport de Lleida. Vueling no podia haver escollit una primera destinació més d’acord amb el caràcter de la ciutat de Lleida: un caràcter orgullós, francès, amic de les formalitats, un pèl barroc. Només cal veure com vesteixen les dones que passejen a les tardes pel carrer Major, i amb quina mirada subtilment altiva, amb gest gairebé afrancessat, es miren als que han vingut de fora de la ciutat i que elles detecten de seguida. Continua llegint «De París a Alguaire sense escales»Centelles
Aquesta fotografia la va fer Agustí Centelles el dos de novembre de l’any 1937 a la ciutat Lleida. El nen que jeu al fang, mort, era alumne del Liceu Escolar de Lleida. L’aviació feixista va bombardejar aquell dia l’escola mentre feien classe. Van morir 48 infants de l’única escola mixta i laïca de la ciutat. L’altre objectiu del bombardeig va ser el mercat municipal. El resultat de l’atac va ser d’uns 200 morts. Aquella va ser la ferida més cruel de la guera a Lleida. Encara va ser més dolorosa per la sospita, que ha arribat fins als nostres dies, que la decisió de convertir l’escola en objectiu militar havia sortit de dins de la ciutat. Continua llegint «Centelles»
L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç
Cada cop sembla més llunyà aquell urbanisme de final feliç que es va escampar amb alegria per les ciutats més presumides de Catalunya. Com a les perruqueries xineses del carrer Trafalgar de Barcelona, era un urbanisme dedicat aparentment a pentinar el territori i fer edificis molt ben tocats i posats. Però amagava una rera-botiga plena d’activitat efervescent on rajava el diner amb alegria i on confluïen els somnis i les lascívies d’alcaldes, promotors, constructors i intermediaris de tota mena i a on mai ningú donava un no per resposta. Continua llegint «L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç»
Els ous d’en Siurana
A Lleida hi ha una plaça que la gent anomena la plaça dels Ous d’en Siurana. Aquest no és el nom que surt al nomenclàtor oficial, és clar. Almenys de moment. En realitat, la plaça està dedicada a un cèlebre botànic lleidatà, Pius Font i Quer. Però tot i disposar d’un nom oficial tan pulcre i il·lustrat, els lleidatans prefereixen el nom popular. Continua llegint «Els ous d’en Siurana»